No dormiu!

Ara al juliol vaig tenir la sort de participar en la 8a edició del Cor Jove Nacional de Catalunya. "Vaig tenir la sort" dic, com una manera força típica de començar un text d'agraïment. És, aquest, un text d'agraïment? Sí, és clar, però aquest any les sorts que tenim prenen una altra dimensió. Potser per això fa una setmana que arrossego una ressaca emocional més grossa que tota la plana de Vic, on se'm barreja l'enyor amb la felicitat i amb la gratitud d'una manera dolça com el so tan dolç de les primeres notes del primer concert després de tot això. Sí, #totaixò: la pandèmia mundial, amb tots els seus dols, les pors, les incerteses. És clar que dic que "vaig tenir la sort" de viure el CJNC20! Amb els altres amics que hi anaven, setmanes abans, ens preguntàvem com seria possible fer una cosa així, amb #totaixò que passa. Doncs sí. Era possible, gran fortuna! Gran mèrit, aquest miracle! I mèrit de qui? Doncs de qui fa la música, que és qui l'escriu i qui la toca, i qui la dirigeix i qui la canta, i qui posa a punt els qui la canten i, sobretot, de qui treballa perquè tot plegat sigui possible. No ens cansarem, els cantaires, d'agrair a l'Albert i a la Marina la seva feinada, així com a l'equip del Moviment Coral Català. Com va dir el Lluís, el món el mou la gent tossuda, i sort en tenim. Més que res perquè no se sap quant durarà, #totaixò, i no podem renunciar a la música indefinidament. No podem renunciar a allò que omple l'ànima així com així. 

Vam cantar, doncs, a distància i amb el coi de mascareta per demostrar que era possible. Ha estat tota una experiència viure la música amb aquesta pàtina de solitud imposada, havent d'intuir només pels ulls el que ens estava passant per dintre, la poesia que cantàvem, rere totes les barreres, en comunitat. Era el súmmum de l'acte de confiança que és cantar junts: gairebé no et veig, però et sé vivint el que visc. Em costava no plorar cantant el salm 23 de Schubert, cada vegada, dient no tinc por de res perquè us tinc vora meu, "du salbst mein Haupt mit Öle" i cada paraula se'm clavava a dins: em sentia beneïda, afortunada, sentint els mots des de la meva sort d'estar viva, d'estar cantant en aquell moment amb aquelles persones. Les paraules no són més que sons posats l'un al costat de l'altre. La dicció, l'acte de dir (com molt bé sabem i com sap la Rochsane), és a l'arrel de l'acte de cantar. Posant sons l'un al costat de l'altre, i posant-los com toca, omplim el so de significat. Estan passant coses, estem creant una realitat que no existia: els cantants som en una sala d'assaig amb el Lluís que ens dirigeix i la Maria que ens omple des del piano i de cop i volta els ulls se'ns omplen de boirina en la nit, mentre canta el rossinyol entre els arbusts, sota la llum fantasiosa de la lluna que fa lluir la rosada sobre la tija verda. Estem vivint unes coses que no hi són! Això és molt fort, és clar, i poder-ho viure des de dintre és una experiència transcendent en el sentit estricte (és a dir que transcendeix, que va més enllà de l'experiència d'un mateix). Fer música és amplificar aquesta transcendència i traslladar-la a qui escolta. 

Hi havia una peça del repertori (Ständchen, de Schubert) que cantaven els homes amb una solista. Seré sincera, ni tan sols me l'havia escoltada abans d'anar a l'encontre, que prou feina tenia a estudiar totes les altres i a apuntar-me les traduccions a la partitura per poder veure florir els poemes, com a mínim, mentre cantava confinada del cor darrere la pantalla i la mascareta. Sort que ens van treure la pantalla, sort. Deia, doncs, que el primer cop que vaig sentir Ständchen va ser en directe, envoltada de les veus i llegint, a mesura que avançava la peça, la traducció del text. I va ser una experiència colpidora, privilegiadíssima, d'espectadora interna. Anava construint-se un significat davant meu, la música i el poema se'm trenaven a dintre des dels timbres de cadascun d'ells i de la solista. Em va atrapar la seva manera d'articular les paraules, la seva manera de crear realitat quan deien no dormis! Quan parla l'amistat, quan parla l'amor; amiga, estimada, no dormis! No dormiu, vetlleu per anar a collir-ne els fruits! Us en trobareu les mans curulles, d'això tan rar, preciós, propi del terreny del misteri, que és connectar, connectar de debò amb persones que vibren a la mateixa freqüència que vosaltres.  

I això és el que estàvem fent, collir fruits: sembrar i collir tot alhora, bussejar en una música que es ventila el pas dels segles, connectar amb cada ànima que ha estat on som nosaltres ara, sospirant "leise!" o dansant entre el foc del campament del Zigeunerleben. Insistia molt, el Lluís, als assajos, que havíem d'arriscar, que ens havíem d'implicar, i jo mig-reia rere la mascareta perquè personalment aquest discurs em ressona molt, a la vida en general, en la música en particular i encara més específicament amb aquest repertori monumental que t'està interpel·lant tota l'estona, que vol que hi siguis, que hi posis tota la teva capacitat de sentir. La Viviana ens va dir, en una de les classes, que els compositors ja són morts però nosaltres no, i en la música que fem hi és el compositor però molt més hi som nosaltres; vius, presents ara i aquí. Quin tresor l'ara i aquí. Això hem estat fent: cantar del tot, viure del tot. Com nosaltres quan ens hi duia el Lluís, a aquella freqüència, i hi vibràvem fort. Hi vivíem fort. "A la vida hem vingut a morir en l'intent!" va dir-nos un dia, i ja no me n'oblidaré mai, d'aquestes paraules. Visca sempre la intensitat ben entesa, la que no ens escombra sinó que ens eleva, la que ens fa transcendir, la que ens du a cantar del tot, a viure del tot. La intensitat que ens feia ser partícips d'aquell "no dormiu" que ens feia arribar Schubert a través dels segles: no us apalanqueu, no claudiqueu, seguiu defensant la vida, la vostra i la de tothom, la vida viscuda, la vida de veritat, plena de significat i plena de música. 

Com cada estiu

Com cada estiu, m'adono que porto molt de temps sense publicar res aquí. No és que no escrigui, però escric poquet i per a mi, i no tinc temps d'embestar textos. Com cada estiu, heus aquí l'anomalia. Ens està caient el món a sobre i jo, "com cada estiu", tinc la sort d'estar vivint contes que no esperava que es poguessin explicar encara. Començaré pel principi perquè se m'acumula la vida i malgrat que necessito treure-la pels dits, no em vull saltar l'eufòria d'aquell disset de juliol havent encetat l'horitzó. 

L'onze de juny escrivia a la meva llibreta negra que aquest 2020 és una conversa amb l'angoixa. Ho deia de debò, ja estava menys malament però arrossegava el pes de tants pensments confinats, tot de coses que no he escrit perquè encara no veig clar com parlar-ne. Hi havia una idea que se m'anava repetint des que al març i a l'abril es parlava tan sovint del pic, el famós pic, l'estabilització de la corba... Ens preguntàvem, ras i curt, si el pitjor ja havia passat i jo no parava de pensar que la pregunta que em tenia desperta cada nit no era ben bé aquesta; la meva angoixa em passejava pels nassos la incògnita de què farem, com viurem, si resulta que el millor ja ha passat. Què fem si el pic d'eufòria estival va ser un altre, què fem si la vida no tornarà a ser el mateix, si ja no hi haurà petons, si se'ns ha esgotat el temps. El més fort és que tothom intueix que la joventut funciona exactament així, tal com jo he envejat, durant aquesta primavera emmetzinada en què he acabat la segona carrera, la versió de mi que el 2016 donava per acabada la primera. Una versió de mi plena d'expectatives, sense necessitat de certeses, més lliure del que sóc ara. Un jo sense mascareta i un nosaltres sense normes absurdes i sense por de ser vehicle de mort per a altres persones, especialment les que ens estimem. Sense pors d'aquestes, així a seques. Vaig començar l'estiu desitjant de tot cor que aquesta normalitat no fos per sempre, que el millor no hagués passat, "amb aquesta esperança, sí, però amb l'alerta desvetllada perquè la pregunta no em marxa de dintre i la vida, en un moment donat, tindrà aquesta línia fina: haurem girat el pernil i ho sabrem i intentarem aprendre a viure amb els records i les engrunes que ens quedin". 

Estava tristíssima, no m'ho tingueu en compte. L'estiu de seguida em va amorosir la pell i em va dur la llum necessària per recuperar el tresor del present. Les colònies dels 6 Dies Diferents van ser una cosa molt molt forta, vibrar d'aquella manera quan ja ens havíem mig-resignat a mig-viure. No m'hi cabia a dintre, aquella sensació de goig, i per això vaig plorar, vora l'aigua, com si fos una adolescent més. M'emocionava precisament això, estar sentint una cosa tan grossa i confirmar que encara era possible, que encara és possible sentir així. Potser a algú li sembla evident, que la vida sacseja sempre; jo encara trobo a faltar, a vegades, aquella forma d'intensitat com una tempesta que vivíem a l'adolescència, quan ens coneixíem i col·lisionàvem com ara col·lisionen els i les joves que venen a caminar sota el sol i els veus com arrelen a la vida. És tan emocionant, tant. Notar-me arrelant, jo també, en allò que ja he viscut tantes vegades i tanmateix em torna a recórrer, em torna a emocionar, em torna a insuflar una vida que és nova i és sempre la mateixa. Els 6DD em van curar de les hores mirant la paret quan em llevava al maig, de la por del final, de qualsevol final. L'estiu em cura la veu i em cura l'ànima, com quan per primer cop en totes les colònies em vaig posar les ulleres i vaig caure de cul veient aquell cel travessat per la via làctea com l'horitzó més absolut. Em cura quan em dona l'espai de mirar-me cada persona des de l'amor i alegrar-me de tot el que compartim i m'ensenya que, fins i tot en els meus moments menys afortunats tinc als meus peus l'univers amb parets de negre i blau. Com cada estiu. Com cada dia.