Posar-te en paraules

Si pretenc posar-te en paraules, sempre trobo les lletres massa primes o massa negres, massa absolutes. Si pretenc posar-te en paraules em falta un mar ondulant de lavanda i roselles per dir la teva mirada, em falta una platja de brisa amb gust de sal per dir els teus cabells, em falta un bosc de llençols blancs estesos per dir la teva pell, em falta la vella olor de pa acabat de fer per dir les teves mans. I per dir la dolçor de les teves galtes en somriure em falta la delicadesa de totes les flors del món obrint-se per rebre una nova primavera.

Si et vull fer cabre en les meves paraules petites, m'ofego en gotes de pluja als ulls del meu record, i intueixo (encara que no me'n recordi exactament) la primera vegada que et vaig tenir als braços, tan petit que encara no eres ni la teva mirada, ni els teus cabells, ni la teva pell. Quan la dolçor de les teves galtes en somriure encara no existia, i les teves mans eren només un miratge de la força que tens ara. (I també recordo una conversa, encara més vella, en un cafè, quan vaig dir que t'esperava abans de saber que venies). Et miro, imponent, complex, i em meravello del curs de la vida. I també et miro i em reconec, veig els meus fantasmes en els teus i m'espanto. M'agradaria ser més subtil amb això, però aquest terror no té subtilesa possible, perquè si penso en tu lluitant i perdent les mateixes batalles que jo, se m'ensorra el món sencer. Recordo tantes vegades que, tan petit, has estat la raó de la meva alegria, i entenc que segurament és desproporcionat aquest dolor si et dic "què puc fer-hi?" i em dius que "res". Però tu tindràs tot el que hauria volgut que algú fes per mi; he vist abans aquesta mirada en el mirall, però jo seré la teva barca en el temporal. I sempre, escolta'm bé, sempre tindràs els meus braços, el meu cor, la meva sang. Sempre seré aquí perquè t'estimo d'una manera que cap metàfora pot posar en paraules.

Surrealista com el senyor del bigoti

El temps degota. Sí, com el quadre dels rellotges fosos que va pintar Dalí. El temps degota i sovint ho torna tot tan surrealista. Surrealista com el senyor del bigoti (prometo que no volia dir res de res que tingués a veure amb la pintura; m'ha vingut així). Perquè s'allargassa i s'estira, i penses si això vol dir que hi ha un dia que el temps s'arronsa, i si serà avui aquest dia, i si sabràs rebre l'impacte del teu temps elàstic petant-te a la cara com una goma.

Surrealista com el senyor del bigoti, a vegades sento que no existeixo i quan em pregunto per què se'm barregen tantes coses que ja no sóc capaç ni d'intuir-me. Però està clar que tot això, tot això sempre té un sentit. Qui em va dir que sóc críptica? No sóc críptica, em protegeixo de tothom i de mi mateixa per si mai dic les coses massa clares i m'adono que res no és el que sembla i sempre ho he sabut.

Electricitat

Sí, està claríssim que tota aquesta electricitat que travessa la nostra quotidianitat ens fa la vida millor. Energia sonora, lumínica, calorífica, frigorífica, magnífica. Però vaja. Que és perillosa. Tanta energia junta, és perillosa. Oi que ho saps? Sí, ho saps. Com quan tu ets energia i et sents brunzir i vibrar davant el que t'espera. Com quan t'adreces, mogut per un impuls nerviós, cap al teu més-amunt i els dits t'envien una petita descàrrega cada cop que la teva pell conductora frega alguna cosa, cada cop que el teu cervell metàl·lic entra en contacte amb un nou repte. És detonant, és hormonal. És letal. És aquell petit espai que hi ha entre l'espurna i l'explosió. Tu, allà al mig, aferrat al temps com si fos un fil de coure. Que et cremarà les mans, que et farà ser foc. Energia com jo, que tendeixo també a buscar sempre cordes de salvament que resulten ser d'aigua. I així entro en aquest corrent d'obstinacions, ignorant el meu instint, que sap el que em convé més que no pas jo. Però quan vas cec d'energia pura, el teu mateix fluir es torna frenètic i no pots evitar mantenir fins al final tots aquests determinis que no porten enlloc.

Academismes

És curiós com un món fet, al cap i a la fi, de persones, pot oblidar-se tan sovint
que cada persona és un món. Com pot haver-hi persones que la societat sencera
(la societat, que és molt gran) deixi de banda? Què passa? Què no ens funciona?
Res, res no funciona, em dirien els pessimistes. La gent no aprofundeix a
conèixer els qui té al voltant, i tots acabem sent estranys. Tothom espera que
la gent sigui original, però amb uns estàndards clars, unes línies que no es
poden transgredir. Línies que, a vegades, no es poden escollir. I és llavors
quan es diu que un individu esdevé marginat.

Persones estranyes que es fan més estranyes. Diferències que es fan profundes,
llunyanies que s’allunyen. Sembla impossible, amb tothom tan connectat, però
les etiquetes continuen fent mal. Suposo que és així des que el món és món.
Persones normals, que sense creure ser cruels s’etiqueten les unes a les
altres, formant carrerons sense sortida de mala bava. Odi? Potser, però un odi
infantil, irracional. Por? Segurament, una por que surt de la diferència. Algú
amb uns orígens diferents, o amb una manera de ser o d’actuar diferent, o d’un
ambient diferent ens frena, no sabem per què, a acostar-nos els uns als altres.
I parlo des de la comoditat del plural, perquè un “jo” em faria massa mal. Jo
tampoc puc superar sempre aquestes barreres. Jo també sóc culpable. El món que
és la meva persona, allunyat del món d’altres persones, és una part més
d’aquest conjunt de la societat. Però pensar-hi, pensar en la solitud dels que
són condemnats a la solitud pel fet de ser diferents, és el primer pas per
donar un dia la mà, aquest gest tan senzill i tan difícil.

Açúcar baunilhado

A casa hi ha un pot, amb una etiqueta lila, on hi ha escrit això, "açúcar baunilhado", que vam comprar per fer no sé què de pastisseria quan érem a Portugal. És un pot que sempre m'ha intrigat perquè només acostar-hi el nas m'endinso en un remolí de dolçor que em ressegueix des del nas al centre del cervell. L'olor d'aquest "açúcar baunilhado" és, com podria dir-ho, és com l'accent aquest tan deliciós que tenen els portuguesos, que sembla que no vulguin que les paraules els surtin del tot de la boca, i que assaboreixen cada bri d'aire que serà un so articulat.

Però quan tasto un parell de cristalls d'aquest sucre tan exquisit a l'olfacte, el noto dolç, certament, però amb un regust amarg que el fa decebedor -evidentment, serveix només per donar gust a la rebosteria. I se'm fa el paral·lelisme inevitable, perquè la meva vida, quan me la miro amb prou perspectiva és bonica, és feliç. Però tastar-la és tota una altra cosa. És una gran decepció d'amargor continguda, de regusts equivocats que no sé com canviar i se'm fan insuportables. Com aquesta ràbia, com aquesta por, com aquest tenebrisme, com més ràbia. La xocolata és amarga de tan intensa, però l'açúcar baunilhado té una amargor diferent; es pot dir d'altres maneres, però decepció em sembla que és la més correcta.

Si pogués arreglar aquest mal gust del contacte directe amb la substància de l'olor irresistible, ho faria. Així, objectivament, l'açúcar baunilhado m'agrada molt, encara que no el pugui tastar. No el canviaria pel sucre de tota la vida, ni tan sols pel sucre morè, perquè l'olor que fa és excelsa, i la seva funció, que és endolcir, també està coberta. Senzillament, no es pot tastar directament perquè t'emportes una desagradable sorpresa. Però el gust, quan no es pot canviar, no es pot canviar. Què hi farem.

De bon matí

De bon matí mai no tinc esma de preguntar-me, comprendre ni buscar. A vegades em desperto i ahir és com un somni. Quan és molt d'hora el meu cos no respon i el meu cap està encara més lluny de tot que quan es va fent menys d'hora. Però absent i tot, alguna part de mi s'estremeix amb els sospirs d'or que travessen el vidre del balcó, i agraeix que aquest sol surti encara cada dia. Absent i tot, de bon matí, quan ahir és un somni, somio que demà tornaré a somiar.