Endreçava

Endreçava, i vaig trobar coses. Perquè sempre es troben coses quan s'endreça encara que poden ser les que buscaves o un llapis sota el piano, o una cal·ligrafia oblidada que et para el cor un moment i després dius, uf, l'adolescència, que dura, i fas veure que ja has crescut. Tot i que devem haver crescut si hem pogut oblidar les cal·ligrafies que paraven els cors. 

Que divertida, la petita bufona ironia. Tot i que tot és més fàcil de dir quan algú ja t'ha vingut a curar. Encara que de tant en tant faci por de dir i si vingués la tragèdia, i si tot això plim, paf, adéu. I llavors tu em dius que no, tonta. I clar. Així les cal·ligrafies paren el cor poquet a poquet, com recol·locant una mica l'espai aquell de l'aire que no es crida. Hi ha espai dins d'una "m", oi que és fort? El mateix espai, la mateixa miqueta d'aire per dir "morim" que per dir "amor". Tota "m" és allargable i hi ha aire, hi ha aire perquè diem que és nasal però ja se sap que a la vida poques coses són blanques o negres. 

Després de tant temps, el temps que falta em pren l'al·lè encara més.

Només unes dècimes

Vés a dormir.
Només són unes dècimes. No, no dino a casa.

Cada vegada que escric dècimes he de tirar enrere perquè escric "dèciemes", cada cop. Per això he decidit no rectificar, perquè quedi constància que el cervell s'ho passa bé programant els dits malament, com aquell mi bemoll que sempre sempre em sortia brut, i que ara veig el vídeo i penso, hòsti, mira que ho vas fer bé, però encara et va quedar brut. Jo què sé. aquestes coses passen.

Per unes dèciemes (que fort, que no ho estic fent expressament) t'aguantes, que no és tan greu una amanida mal fotuda al carrer i tornar a la una a casa no és tan greu, no és tan greu, és el que jo he escollit i el meu cos
Però què diiius, tututú, si no TENS cap cos, que ETS un cos.

I tal. Jo ja vaig avisar, he tornat (si és que he tornat) per dir mentides.

Ei, però que demà és dimecres i unes pputes (eehe, s'ha d'aprendre a dir puta amb dues pes, no?) dèciemes no aturen la màquina.

No hi ha màquina. Però vaja.

Tornar

Tornar
o no.
Així sense presses, sense esperar res de cap lapse de temps, de cap res.
Sense esperar.
Avui, que avui és ara.

A vegades tornar és dir:
si tinc por, no ho vull saber.
Tenir por
o no.
Tenir-ne, potser, i no voler-la veure, perquè diuen
                                                                     que la por és el contrari de l'amor.


I l'amor ho és tot.
Aquí no hi ha discussió, ni cal esperar res.
I torno,
o no torno,
a dir mentides a qui les escolti
perquè el que és estimar,
                            bé que es pot fer
                                                  en silenci.




Així doncs cal canviar, cada dia; all things new.