dilluns, 31 d’octubre del 2011

Parlarem d'harmonia

Parlarem d'harmonia si ens referim a la música, em sembla. Pel que fa a la vida, personalment, em farà falta oblidar aquest terme. Recordo... recordo molt bé, en realitat (vull dir, malgrat els punts suspensius, ho recordo bé) una nit fosca i clara. Fosca, perquè no hi havia aquests llums agressius que a la ciutat li guanyen sempre terreny. I clara per la frescor de l'aire i la transparència de l'aigua que queia del cel i que em queia per la cara en una barreja dolça i salada. Clara, també, de veritats pures. (Són difícils de trobar, les veritats pures. No us equivoqueu; la majoria de reflexions profundes que semblen veritat, només ho són a mitges).

En una nit fosca i clara jo plorava molt, i llavors vaig anar a trobar l'home savi que em va dir alguna veritat pura d'aquestes. Em va dir -i jo hi estic d'acord- que la vida no és harmonia sinó tensió. M'ho va dir i tenia tota la raó.

I, així, visc amb tensions com una guitarra, sempre desafinada per alguna banda, mai amb la tensió perfecta (que és el que alguns anomenen harmonia). Sóc una guitarra desafinada. Ara mateix, especialment desafinada. Un dia, quan tingui temps, escriuré que cada corda porta un to de les meves misèries, i em quedaré tan ampla. Perquè les cordes són tensió però ep! Que sense cordes, la guitarra, no sona. Ni afinada ni desafinada, no sona. Perquè la vida és tensió, sí senyor.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Berlín, Berlín.

Ningú pot dir que coneix de veritat una ciutat fins que hi ha viscut. Fins que ha acostumat els peus a les seves voreres, fins que hi ha rigut de gust i hi ha plorat una mica. Conèixer a fons una ciutat no és gens fàcil, no. Ara bé, per viure una ciutat no cal tant com això. Les ciutats tenen una essència pròpia i canviant, molt més complexa que qualsevol individu per separat. Però, en la meva opinió, no és veritat que la ciutat, com a societat que és, sigui només una suma de gent amb les seves peculiaritats. Ans al contrari, ells fan la ciutat i la ciutat els condiciona. Ells i mil altres coses. Persones, olors, història, tot es combina a tot arreu; també a Berlín, una ciutat freda i captivadora on tothom parla una llengua difícil d'entendre.

Els turistes sempre ens equivoquem a l'hora d'entendre una ciutat. La veiem "massa" o "massa poc", i ens resistim a entendre que té el seu punt just, ni més ni menys, de tot. Així doncs, és difícil definir l'essència d'una ciutat perquè més enllà de les situacions i les imatges hi ha un cúmul d'olors, sensacions, calfreds. I, de fet, com es pot definir aquest ordre innegable que regeix el caos del moviment de la gran ciutat? Personalment, m’atreveixo a definir Berlín amb una sensació perfecta que tinc la sort de conèixer bé. Sabeu aquella sensació de sentir el fred conquerint-te la cara des de la punta del nas? Doncs Berlín és com el bar ple de fum dolç que deixa el vent allà fora i torna a posar la sang on ha de ser, i la pell es recupera i la gelor hi és, però no es percep perquè cada moment és tan fràgil i únic que no hi ha temps per pensar en cap mena de fred. Ni tan sols aquell alè gèlid que tenim dintre i portem allà on anem, ni tan sols aquest hivern del cor no pot mantenir-se en una ciutat tan i tan avesada a mantenir el fred a ratlla.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Bruts

Deixem-nos de cortesies, per favor! Tot allò que diem per compomís engreixa la nostra misèria. Senyor meu, senyora meva, bons amics meus; no! Oblidem aquest possessiu hipòcrita. Acceptem que no som un llençol blanc ni un terra impol·lut. Que tots estem plens de vísceres de tot tipus, i que les nostres baixeses ens caracteritzen. L'egoisme se'ns menja i gairebé sempre anem d'excusa en excusa. No només cap als altres, també cap a nosaltres mateixos. D'excusa en excusa a través d'allò que de veritat importa, buscant sempre més superficialitats que ens facin semblar més humans. Els valors, senyors meus, la moralitat! On s'és vista, una cosa així? O bé; el capital, benvolguts, és la base de tot. Heus aquí el fetge. Budells i budells sangonosos dins nostre, entrellaçats, bé que ens fan servei. O el nostre cor, tan poètic que tots l'hem vist alguna vegada, no deixa de ser un múscul. Un múscul i prou. Què passa, ens fa por mirar-nos per dins? Veure-hi sense excuses, i abandonar aquest refinament cortesà d'ignorància volguda. No, no, no n'hi ha prou, perquè nosaltres mateixos, sota una pell suau i un somriure radiant, amaguem torrents de sang ben calenta, músculs que es contrauen i s'estiren, reserves de greix blanc i lluent. I això, ho tenim i ho som tots, meus senyors, meves dames. Tots tous, líquids, i sense veure-ho! Un cúmul de pell i greix, carn i ossos, sang i aigua. Bruts, ben bruts de nosaltres mateixos. I sense veure-ho! Deixem-nos de cortesies, per favor. Deixem-nos de justificacions absurdes. Sí, som egoistes, i victimistes, i autodestructius, i, si se'm permet, bastant estúpids. Això són les nostres vísceres, i són nosaltres, i fan que tot funcioni. Però això vol dir que ens n'hem d'oblidar? Bé, meus i meves de tots els tipus, jo no puc parlar en boca de ningú altre, però pel que fa a mi, cada batec del cor ha de recordar-me tot el que sóc. Perquè la meva sang és meva. Calenta, vermella i humida. Jo, bruta de mi mateixa.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Jude

Necessitem una mica més d'emoció, alguna cosa que ens expliqui que el que fem té sentit. Una cançó sota la pell, saber que hem nascut per a ser, aconseguir fer baixar el món de les nostres espatlles. Que no és gens fàcil, gens fàcil.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Ones

Aquest hivern que ve com una gran onada i se m'empassa, em va ensorrant en un no-res infecte, com la tenebra que en el seu no-res amaga mil formes de desesperació. Tot el que em va venint a sobre s'ajunta en una barreja pastosa que cada vegada em fa més immòbil, més impotent, i més ignorant. Que no sé què és tota aquesta merda, que no l'entenc ni la tolero, i que em marceixo a més velocitat de la que mai havia experimentat. He tingut cicles similars però o bé el temps me'ls atenua, o bé cada cop ha de ser pitjor. Com els cercles d'un impuls sobre l'aigua, cada cop més grossos i menys concrets. Em sento com si un mar impetuós m'estigués empenyent cap als esculls. Punxeguts, mortífers, i no poder-hi fer res. El vent rugeix allà fora, eixordador, mentre aquest corrent inexorable m'acostés al desastre amb aquella lentitud exasperant de la infinitat de processos continguts en un segon. Segons, sempre tan lents. Hi ha segons que sembla que no s'hagin d'acabar mai. Hi ha segons que et donen el món i te'l tornen a prendre, i segons allargassats de quietud quasi absoluta. La diferència entre un segon i un altre és sempre abismal. Sempre, es miri per on es miri. Nous naixements i alens que s'apaguen, han passat ara mateix i no pas abans. Al proper segon, tornaran a passar. I així anar fent, mentre les onades, segon a segon, van canviant-nos per dins. Sembla mentida, però tot el que vivim ens marca. Jo, d'això, mai n'he tingut una consciència gaire precisa. Si cada segon és irreversible, no em vull imaginar la contundència tan definitiva d'una llarga successió d'instants que retraten el meu naufragi i com m'enfonso entre aquest temps espinós. És terrorífic, de veritat.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Un adéu

Estimar, estimar sempre més, més, sempre, estimar encara que no tinguem res, estimar en abstracte amb cada gest, amb cada plor i cada silenci. Estimar, que la tristesa té límits però l'amor és infinit.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Admirats

Admirats, adorats, artistes de culte. Grans, molt grans, que ens han regalat obres clau per a la literatura universal, que ajuden dia a dia a la formació de joves que poc a poc van esdevenint millors, més cults, més crítics. Gràcies a qui? A aquests mestres atemporals. Mirats de lluny, són només éssers extraordinàris que han posseït el món. Mirats de ben a prop, són éssers extraordinàris, però foscos i problemàtics. Pocs han sabut aprendre el curiós art de ser feliç, i han mort joves, sols, o desesperats, o tot plegat. Han naufragat entre passions indòmites amb altres esperits torturats i exquisits. Només de pensar-ho, a nosaltres, ens corromp el desig. Potser perquè per desitjar no és obligatori pagar cap preu. Però ah, admirats, adorats artistes de culte del meu cor i del cor de tants i tants d'altres! Nosaltres, una mica egoistes, però convençuts de ser raonables i racionals, estem contents perquè vosaltres sí que en vau pagar el preu. I ens plantegem opcions que segurament no vau tenir, -i que nosaltres tampoc tindrem!- com l'elecció entre l'eternitat i la felicitat, i bajanades d'aquest estil.