Espurnes d'or

Seré breu: em trenca el cor no escriure, però hi ha moments que les paraules arriben a fer nosa. Perquè la paraula, en singular -la paraula bona, la paraula justa- és un do que a vegades ens és donat i a vegades no, i no passa res. Per això és bo deixar descansar l'oïda dels altres i no saturar-los amb lletres dites, perquè la vista hi pot sentir millor. I el tacte sempre dels sempres entendrà els significats profunds. Que consti que jo no crec que una imatge valgui més que mil paraules: una sola paraula ben triada pot iŀluminar el sentit de qualsevol imatge (allò del títol en les obres d'art contemporànies). Però sí que podria dir ben convençuda que una carícia o una abraçada poden explicar mil paraules i totes les que calgui.

Res és més plàcid que deixar divagar els dits i escoltar els contes que expliquen, la tebior que retraten, els nous camins que obren (s'obren camins sobre la pell, clara i suau) i al mateix temps, tot és just al seu lloc. Les lleis del món i les de les paraules no s'aturen mai, però es ralentitzen d'una manera curiosa quan el tacte aprèn a explicar-nos com cauen del cel espurnes d'or.

El dia de Beethoven

Juro que serà només un moment, només per arreglar les al·lucinacions sonores que enmig de la nit em fan sentir tots els sorolls com harmonies estranyes. Ningú ha posat música, però la ressonància de la casa fa acords: l'ordinador que respira i vibra, la nevera; fins i tot la televisió apagada fa un so, i les bombetes del sostre fan un so, i totes les busques de la casa marquen la seva tirania rítmica cada segon,
Perquè hi ha dies de silenci i hi ha dies de so, i avui era un dia de so. Més concretament, el dia de Beethoven, perquè me l'he anat trobant per casualitat... del Fidelio caçat al vol mentre m'adormia en braços del matí a les sonates de piano que he decidit escoltar mentre feia el treball (fa un parell de setmanes que em penso que aquest treball m'està torturant però no, no és això, el que tortura és sempre la consciència de la inconsciència). Aquest últim Beethoven de bona nit que sona ara és una cosa ritual, de cicle, d'aquestes coses que a mi m'agraden perquè em fan gràcia. Vinga, com si la vida fos una novel·la de Cabré, quan després del Fidelio he arribat al ditxós passadís dels despatxos de filologia i sortia d'un despatx la música enllaunada d'uns altaveus d'ordinador no prou bons pregonant el dia de Beethoven amb el que suposo que devia ser una llista d'spotify o similar, "Beethoven greatest hits", una miqueta de les sonates, una miqueta de les simfonies, i que no hi falti la novena, i que no hi falti la Mondscheinsonate, així en german que sempre fa d'entès. Per mi, Beethoven és el signe dels anys al conservatori amb tots els pianistes dels llibrets verds tocant en pianos negres, i ells blancs de por perquè la setmana verda s'acosta i el segon moviment encara no me l'he ni mirat,
bah, si sempre te'n surts!
sí, però aquesta vegada no ho crec, no ho crec, que La patètica és que és molt difícil.

Quina delícia. Ara que ho puc enyorar de gust, ho enyoro, perquè només fa un any i ho recordaré amb aquesta dolçor tots els anys que vinguin. Això, que quina delícia, deixem la carrera i anem a tocar versions de Beethoven al metro amb una harmònica supersònica, tiiiruriiiru, tiiiiruriiru. If you know what I mean.

Tot plegat és una mica un deliri, a hores d'ara, però els deliris hi són per aprofitar-los. De tota manera, ha estat bonic arribar a casa i veure que els concerts de violí que Pere havia posat a tot drap (això que fa ell, que fa tanta gràcia, de posar la música ben alta, com perquè quedi clar que sí, que és música clàssica i algú se l'escolta) eren precisament els de Beethoven. Això és el que jo anomeno "trencar la casualitat", és a dir, que els esdeveniments que fins llavors eren una coincidència passen a ser a la, diguem-ne, novel·la de Cabré, una cosa pensada, orquestrada (mai millor dit). I aixi es passa d'un dia qualsevol a "El dia de Beethoven". Quina sort, eh?

Miłością

Em penso que mai no havia tingut tanta urgència per acabar el curs com aquest any, de veritat. Fins i tot tinc la dèria insistent de perdre de vista Barcelona, que és una ciutat que adoro, i pateixo pel trasbals petit que sempre ve quan t'agafen ganes de perdre de vista allò que de fet estimes.

Avui la renfe ens ha regalat dues hores de tren de més. I mentrestant, la circumstància de compartir la roba totes les dones de la família m'ha regalat dues hores de música. Casualitats, l'mp3 de l'Alba que hi havia a la butxaca de la jaqueta vermella de la mare que jo m'he posat aquest matí. I així, quan feia uns vint minuts que estàvem a punt d'arribar a Bellvitge, he trobat la carpeta "Taizé" que encara sona ara que ja he arribat a la universitat. Llavors he pensat en el bus de Coimbra i el Jorge i les noies Beltrão aquell dilluns salat que ara queda tan lluny. La lluïssor ataronjada de sota les parpelles és massa fàcilment assimilable a altres lluïssors ataronjades, i he entès que la meva idea de no tornar a aquesta altra "casa" fins l'octubre és absurda. És un "va, vinga, trenquem amb tot, de fet no és una necessitat, i finis i tot suposant que ho fos, s'ha de saber veure que la necessitat és una cadena". La idea és absurda perquè no és qüestió de poder o no poder passar sense Taizé, es tracta de voler-ho, i no ho vull. Vull les sandàlies abandonades per l'herbeta pessigollejant els dits dels peus. Vull la frescor de les tardes a l'ombra. Però sobretot sobretot vull sentir el ressò dels accents més o menys propers, (parabéns a você, ti voglio bene, I see your point, smacznego) i la bola de so que sent, que canta. M'és absolutament igual si és una idealització o si no; la veritat no és sempre imprescindible. Aquesta és la meva pobra i senzilla vivència de la comunitat, i provablement també la meva vivència més plena del concepte miłością. Cal dir que aquesta no és, ni de bon tros, una paraula intraduïble però jo decideixo no traduir-la perquè així em diu més coses. Em diu totes les coses. Totes les coses importants, que són sempre coses que no tenen pressa. L'amor és pacient, diuen. I ja m'estic tornant a posar bíblica, quina mania.

Marxo, que no tinc temps d'escriure més. Un bon dia acabarem amb la pressa i llavors només ens quedarà un żyć dla miłości que serà la vida. I ja sé que aquest dia és avui, ja ho sé. Però que ningú em culpi per esperar el final de juny per estimar "avui" com "avui" es mereix.

Ploreu ninetes

Que guapa que està la gent quan sua i elimina toxines. Guapíssima, està la gent, ara que ve l'estiu i toca una mica de sol perquè van a córrer pel passeig, tonifiquen els glutis, defineixen les fibres. Se senten bé com mai-amiga-Berta i satisfets de fer alguna cosa de profit com això, això dels glutis i les fibres. Però el millor és la pell, la pell de mira'ns que guapíssims, estem dauradets de temps lliure per gastar-lo al sol suau, i suem i eliminem toxines, que ens queda la pell com nova; som éssers nous, arribarem on sigui, corre-Forest-corre, aquí t'esperonem nosaltres, els déus de la postmodernitat (que sí, que whatever). Total, que cal eliminar fluids vells i per això la gent va a córrer pel passeig i fa exercici i aquestes coses. Però s'obliden -ens oblidem- d'una renovació primària que és també necessitat: el plor. Llavors de cop i volta t'adones que has de plorar més, perquè plor que no plores, plor que se t'asseca dintre. és important saber-ho, això i coses similars: que les hores de son no es recuperen i que com va dir Espriu, "polvo que no fots, polvo que s'ha perdut" Ploreu, ploreu ninetes, ploreu com bonament pugueu, però ploreu una mica, per l'amor de Déu, que és saníssim i redefineix i tonifica els músculs de la cara, redefineix l'aire als pulmons, redefineix la por que s'ha perdut.

Llavors, ara, havent dit això, poso el Pergolesi que potser no dóna per plorar però com que em ve de gust posar-lo, doncs el poso.

 

Ploreu, ninetes. Ploreu en bucs que fan olor de buc i en platges que fan olor de mar, ploreu al metro i on us doni la gana de plorar, on bonament us surti de plorar, i no patiu si no sabeu per què ploreu o si creieu que hi ha qui té més motius per plorar que vosaltres. S'ha de plorar una mica, per raons de salut, i punt.

(i tant si ploreu com si no, escolteu el vídeo que és una delícia, Pergolesi i la Rial i tot plegat)