Dos solets

T'estava mirant i m'ha passat com a la tele que se'n va la imatge i surt, amb els marges blancs, el record. I eres tu quan tenies sis o set anys, acabat de sortir de la piscina dels avis embolicat amb una tovallola vermella i les pestanyes xopes t'emmarcaven els ulls i jo, que ja era gran, pensava que eren dos sols -dos solets, de fet, pensava- que feien molta llum. Ara sé que fan llum, no com qui reflecteix sinó  com qui irradia, i encara penso a vegades que tens una màgia rara a dintre que et surt per aquí. I la manera incondicional en què et percebo com un fenomen extraordinari en la meva vida jo diria que m'allibera, però no sé per què ni de què.

Són coses que intento no dir-te gaire per si et desconcerten, però sé que tu em fas millor. Això ho tinc molt clar. Són coses que sé des de sempre, igual com el que em passa cada cop que miro una olivera i hi veig els teus colors amb una claredat cinematogràfica. No estic segura d'haver-t'ho dit mai, que les oliveres em parlen de tu així, tan clar.

Arribarà demà

Demà, saps? Sigui quin sigui el dia que arribarà finalment demà. Però quan aquest dia arribi, tot serà tan diferent! Mires el cel quan ho dius, no sé si te n'adones. Miro amunt perquè allà és on veig aquest demà de flors vermelles i sol. I penso que demà seré allò que vulgui ser, perquè la llibertat em farà arrugues al final dels ulls i als costats de la boca, perquè demà podré ser feliç, podré ser jo d'una vegada per totes.

I sí
però no.

Perquè avui ja és demà d'un altre dia, i demà serà l'avui d'un altre temps. I, mentrestant, no sabria dir si sóc això o allò altre. Però que sóc, això per sort o per desgràcia és una evidència, al marge d'avui i del demà que potser demà arribarà.