Música antiga i aquella sensació estranya de tempus fugit. La responsabilitat d'haver començat a córrer i no poder parar, la responsabilitat de fer amb decisió uns passos que no tornaran mai més. Els primers que no tornaran mai més.
Sona folk, i jo sé que un dia això serà "aquella música", com ja ho és per a tants altres. Que hauré de mirar enrere i endavant, i acceptar que els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans. Caminaré per carrers de sempre i potser veuré algú que vaig estimar i ja no reconec. Tots haurem canviat, i segurament serà a millor. I si no ho és, tampoc hi podrem fer res.
En un món provisional, el temps continua sent sempre irreversible. I que així sigui.
