Fa molts anys

"No és fum" et va dir ta cosina, "és vapor d'aigua". I no entenies gaire cosa perquè aquell "vapor d'aigua" tenia forma de fum i havia de ser per força com a mínim si més no al capdavall un tipus de fum però l'endemà un nen de l'escola amb un anorac vermell et deia mira, em surt fum per la boca i tu deies que no, que és vapor d'aigua, que no te enteras.


 

Fa molts anys de moltes coses.

Terra

Vaig començar a escriure aquest text el passat gener, i no hi havia tornat fins avui, després de les eleccions a Andalusia. Andalusia és una terra que m'estimo molt amb un amor que no em venia de fàbrica sinó que se m'ha posat dintre a través de persones concretes. Tothom sap com funcionen els mecanismes de l'empatia i com les notícies que ens afecten més són les d'aquells llocs que considerem com a propis (perquè som d'allà o coneixem algú d'allà, o pel lligam emocional que sigui). Doncs Andalusia no m'era pròpia, i ara sí. És així de senzill, i ha vingut via Cádiz. Al gener tenia més sentit explicar això, però ho deixo tal com ho vaig escriure perquè té tota la vigència encara, d'alguna manera:

"El primer cop que vaig veure vídeos del COAC de Cádiz va ser no fa encara quatre anys, per insistència d'un noi que llavors era només amic meu i que un any després em va portar a veure-ho. Llavors, és clar, m'havia fet un tip d'acabar tardes fins al capdamunt de comparsa i chirigota. Sobretot comparsa, que per qui no ho sàpiga, explicat ràpidament, té una estructura similar a la de la chirigota però no necessàriament vol fer riure sinó que ha de ser bonica. Al cap dels anys he après a apreciar la comparsa de Cádiz i a estimar des de lluny aquesta tacita de plata amb la seva poesia, la seva lluita, la seva paradoxa. Ahir, veient la comparsa de Martínez Ares, em vaig emocionar profundament. He de dir que amb tot el que ha passat a Catalunya els últims mesos he tingut temps de reflexionar al voltant de conceptes com fraternitat i poble, al voltant de la rebel·lió i l'opressió i d'aquella divisa de Maria Mercè Marçal que agraeix a l'atzar el tèrbol atzur de l'opressió de gènere, de classe i de nació sense estat."

Aquí em vaig quedar, he esborrat algunes idees que es repetien perquè ja les vaig desenvolupar el dia que vaig escriure sobre el tèrbol atzur. Quan parlo de política, que és poc sovint, ho faig sempre des de la meva particular visió naïf del món, plena de paraules grosses com un albatros, que fan equilibris com poden en la realitat dels mil poders. Al final, sempre acabo topant amb el mur irresoluble de si les idees poden ser intrínsecament bones o dolentes. A mi em sembla que sí, però m'acabo encallant a l'hora de definir-ho. En tot cas, els criteris que fan aquesta distinció no són gaire universals... són, com a màxim, del ciutadà, com els drets "humans". I, en última instància, són un estat d'opinió. En vaig parlar el dia del tèrbol atzur, també: en un moment donat, està bé una determinada idea. Per exemple, jo diria que el feixisme és dolent i m'inclino a creure que en general la gent opina el mateix. I quan hi ha gent que no pensa això, quan hi ha gent que es declara desacomplexadament xenòfoba, no ho entenc. Aquesta és la qüestió, amb el tema dels vots? Potser és precisament un tema de complexos, d'allò que som en contrast amb allò que aspirem a ser. O no, no aspirem, no ens censurem, no ens qüestionem l'egoisme que ve de fàbrica. En fi.

Veient els resultats d'avui he pensat en com em queien les llàgrimes, asseguda en aquell sofà gris, el dia que vaig veure la comparsa de Martínez Ares cantant la desgràcia de tenir, com a nació andalusa, un paper de broma assignat en una història al capdavall veritable amb sofriments veritables. Em va emocionar aquest amor profund i ple de dolor, com sovint és el meu, a una terra viva i plena de dolor com també és la meva. Una terra, Andalusia, que podria ser la meva i, si ho fos, envejaria també els llocs on la lluita és més clara i té noms més difícils de dur a terme ("independència") però més fàcils de defensar. Jo no m'he sentit mai espanyola (no és culpa meva, és així; tampoc m'he sentit mai del barri del centre vila i bé que hi visc) i no tinc avantpassats andalusos però a través de la poètica gaditana m'ha estat donat un vincle preciós que agraeixo i que avui em fa estremir. Els vincles són una cosa bona perquè ens ajuden a potenciar la nostra humanitat, el cor de carn i no de pedra. I jo canto amb el meu accent gens andalús, amb o sense la persona que me les va ensenyar, les lletres que germinen al cor del sud. No sé com més dir-ho... La comparsa de Martínez Ares, que us deixo aquí sota, és per a mi la millor que he sentit mai: molt bona de música i lletra i excepcional pel que fa a la valentia del tema tractat, que tot i així només va tenir el quart premi del concurs. Els resultats de les eleccions d'avui, que hi tenen i no hi tenen a veure, fan venir ganes de marxar corrents. Aquí al nord sembla que no ens n'acabem de sortir, de marxar corrents. El sud, mentrestant, plora o no plora, i ja gairebé és 4 de desembre.

El dia que arribaria

09/09/2018, escric al marge dret. I llavors, entre cometes, al principi del text, "el dia que arribaria". I, per primera vegada, no me'n veig capaç. No em veig capaç de posar-ho en tinta i prou, no em veig capaç de prescindir de la comoditat que és esborrar amb una fletxa quan em sembla que no he dit el que volia dir. I això que ho he fet durant un mes, durant una llibreta sencera que vaig agafar del prestatge, negra per fora i blanca per dins, on reposava des de feia més de tres anys. Esperant exactament aquest estiu millor-que-tot-estiu, esperant la meva determinació de fer les coses per mi, de fer-li un regal a la persona que seré quan digui, com em diuen "ara ja no en tinc edat", per més discutible que sigui. De fet, ja era un regal del jo de l'agost al jo del setembre, i ara al del novembre. L'escriptura dóna rendiment molt ràpidament.

El dia nou de setembre i els dies que han vingut després, no sé fins quan, són el final del viatge. Els records ordenant-se, els aprenentatges prenent cos. Les preguntes dels amics, "i què t'ha agradat més?". Doncs el millor d'aquest viatge ha estat la intensitat amb què ha tenyit dies que, per ells mateixos, no eren pas diferents dels altres dies. Els trenta-tres dies de viatge compartint el respirar amb la Teresa i amb les persones precioses que hem anat coneixent, sadollant els ulls incrèduls de tanta bellesa en paratges increïbles... Però aquesta intensitat ha tocat també el juliol -tot l'estiu que em calia aprofitar perquè l'hivern arribaria a l'agost- i el setembre, la felicitat de saciar l'enyor que sovint em prenia, i apreciar-ho tot, apreciar la vila i els amics i la quotidianitat que em fa il·lusió perquè és la meva i és com jo la vull i és pleníssima d'una exactitud pura com les flors que creixen als marges dels camins del Garraf. I és la meva vida de cada dia, sense l'excepcionalitat d'aquest agost llarg. Però és excepcional igualment. Tenir constantment aquesta certesa ha estat un regal immens. I així com de viatge vam gaudir molt veient el contrast entre els llocs, les diferències i semblances entre països veïns i maneres de fer, tornar ha estat la constatació que nosaltres, el que som, beu d'aquesta arrel, de casa nostra, i és només des d'allà que fa branca i posa fulla a altres indrets. Em meravello sovint del lloc on visc i de les persones amb qui visc, però després d'aquest viatge, més i amb més raó.

Quan vaig baixar de l'avió que havia travessat l'Argentina per dur-me a Iguazú em va colpir la intensitat amb què l'ambient humit traslladava les olors, després de dues setmanes d'aire sec estripant-nos la pell poc a poc. Allà, al capdamunt de l'escala que baixava de l'avió, vaig respirar sense cap intenció especial i vaig sentir el riu, la nit, el tròpic, els ficus gegantins. Tot molt nítid, i alhora excepcional i gens excepcional. Vaig recordar les vegades que, tornant de Barcelona passat mitjanit, havia sortit del tren i m'havia vingut aquella flaire de mar, pins i fonoll, intensa i inesperada entre els edificis i les llambordes. A Iguazú vaig entendre que totes aquelles vegades havia estat la humitat de la nit la que treia una cara fragant insospitada, molt de música de Toldrà, a l'estació de tren i a la vida prosaica. Perquè els dies són prosaics només quan els escatimem la seva poètica pròpia. I això, que és un tema sencer per parlar-ne un altre dia, ha estat tan clar durant aquest viatge que la poètica de cada moment era un regal sempre. Més encara, la contemplació es versava tota quan la llum del moment, com en un mirall, es reflectia a l'expressió de la Teresa i m'ho tornava tot més gran, més transcendent. Com a Cusco el vespre que, per casualitat, vam trobar una manifestació de protesta perquè a l'Argentina finalment no s'havia aprovat la llei de l'avortament. Ella caminava davant meu pel carrer ple de gent mentre vèiem la ràbia que també hem tingut nosaltres, les consignes que hem cridat. Em vaig emocionar molt perquè vaig tenir la sensació de ser part del mateix, amb aquelles dones i amb totes les dones, a tot arreu, germanes en una comunitat humana de dones. "Se va a caer". Em queien les llàgrimes, veia només llumetes. Però quan la Teresa es va girar vaig veure perfectament com ella estava igual que jo i ens vam abraçar, plorant, entre els curiosos que miraven la manifestació o ens miraven a nosaltres. Com tantes vegades, al capdavall, ploràvem de bellesa d'estar sentint un amor tan gran. Per això sé que el millor del viatge, en un altre sentit, va ser ella.

Puc explicar moltes coses del viatge, els llocs, les anècdotes, però no crec que mai arribi a tenir les paraules adients per explicar bé la sort d'haver passat aquest mes amb la Tere. Aquest "nosaltres" de les dues va ser l'únic pronom possible durant un mes fins al punt que quan ella no hi era jo seguia parlant en plural. Una petita comunitat, molt nova i molt ferma, que va ser el punt de partida per la vivència del vincle. A vegades més concret i d'altres molt abstracte, em refereixo al lligam amb els llocs i les persones desconegudes, una sensació esperançadora de el-món-sembla-com-el-món-hauria-de-ser que neix de moltes experiències concretes de confiança i alegria amb gent que ens va fer sentir un acolliment sincer i ple de gratuïtat. La Pilar i el Manuel que ens van parlar de l'Uruguai i l'Argentina i de la lluita de l'Amèrica llatina per ser més feminista i més justa mentre l'Arturo ens portava amb el taxi que havien pagat ells per quilòmetres de carretera fosca i vèiem, per la finestra, la Cruz del Sur per primera vegada. El Juvenal que ens va ajudar amb la seva alegria a tornar a posar els peus a la terra després de l'experiència a Machu Picchu. L'Afonso, la Desi, el León, la Ilargi i la Esti que van ser un punt de calidesa en l'hivern més cru a 4.500 metres d'alçada. La gent de l'Hostal Cruz de Atacama que van cuidar-nos quan teníem menys diners i ens van acompanyar quan cantàvem pel carrer, aplaudint-nos encara que féssim Alfonsina y el mar per tercera o quarta vegada. El Soyki i el Willis que ens van portar pel desert explicant-nos com hi jugaven de petits i paraven la camioneta per collir-nos rica-rica als marges d'aquelles carreteres infinites de paisatges impossibles, i que juntament amb la gent de l'hostal van fer que l'experiència a Xile fos la de deixar de ser visitants que també aprenen per ser aprenents que també visiten, gràcies a aquestes persones que ens van explicar la seva cultura lican antay amb tant amor. El Miguel (amb qui vaig gaudir de llargues sobretaules arreglant el món, i fins i tot em va fer una entrevista sobre el procés a la tele local) que ens va obrir les portes de casa seva i ens va portar a la Casona del Molino, on ens vam enamorar del norte argentino. El potipoti de gent de tot arreu al hostel de Rio que ens van acompanyar en el final del nostre viatge.

No puc triar un moment, no puc triar un lloc. No puc triar entre els milions de coses delicioses que hem tastat pel camí. Però sé que va arribar aquell dia, l'últim dia, el dia que la Tere i jo vam jugar a ser nenes petites a l'aeroport de Rio abans de pujar en primera classe a l'avió que ens tornava a casa. Érem persones diferents per les cicatrius del fred, i pel lligam intensíssim de les dues que ja és per tota la vida, i per l'equipatge de trenta-tres dies plens a vessar de vida pura, que vam agrair en mil moments, amb tota la joia d'una dansa als peus del Corcovado. La sort que tinc d'haver-ho viscut encara avui em sobrepassa.

La nostàlgia

La nostàlgia ja no és el que era, penso, quan aquell tacte de música francesa se'm posa a les mans que ja són fredes i seran fredes fins que arribi la mimosa. Tot encaixa vagament com un guió capritxós on res encaixa, un vals a quatre temps, presidit pels gloriosos quatre centímetres i mig que he crescut en l'últim mes. Ara, que ja no tocava créixer; ara m'estic mirant el món quotidià de més amunt. Aquesta necessitat d'escriure, com la necessitat inventada en general, és només una broma d'acordió i fulles seques, una picada d'ullet dels sediments que em jeien i que tornen tèrbola tota transparència. No hi ha mai una aigua transparent del tot; no hi ha mai un cos del tot simètric. No hi ha res de simètric en les lleis fràgils dels cossos que regeixen un univers de gravetats i òrbites. Gravito, Moustaki; orbito, Aznavour; cossos, Piaf; fràgils, Brel.

Avanço cap enrere, en un retrobament infinit que s'estimba als molls de mi. Bufadors, costa viva.

Heimfahrt

Fa un parell d'anys vaig tenir per primer cop la sensació d'irreversibilitat de fer-se gran. No vull dir créixer, que és el que fas des del principi, sinó aquest fer-se gran que vol dir començar una pèrdua fonda d'aquelles coses teves que ens han ensenyat a valorar molt fort un cop les perds, i no gaire quan encara les tens. Però veus tot l'aparell publicitari ensenyant-te a entonar correctament els laments, sobretot si ets dona, per la teva pell que era llisa, pels teus músculs que eren forts i flexibles, per aquell jo que no sabia el que tenia quan li faltaven els anys. Em sembla que tot això la majoria de gent ho supera cap a la cinquantena, o potser abans, sobretot si li és clara la consciència de tot allò que els anys li donen a canvi, només, de canvis. No ho sé perquè no ho he viscut. Però hi penso igualment, sobretot davant el joc de la publicitat i el cànon, el joc de l'expectativa i el consum, perquè només amb l'evidència del final de la joventut podem realment estripar-ne les cartes que no ens representen i decidir percebre'ns d'una manera que ens pugui durar tota la vida.

Quin remei, doncs: s'ha acabat del tot l'adolescència i puc anar intuint les línies que em quedaran a la cara de tant preocupar-me i no portar ulleres de sol. És un plantejament una mica estúpid de fer a la dècada dels vint, de coses que no han passat, de generació amb ganes de flagel·lar-se. Però sí que hi ha canvis que es comencen a notar. Un apunt, ja que hi sóc: el cabell blanc que em vaig trobar en acabar els mesos horribles que vaig passar corrent contra mi mateixa la cursa per un màster professionalitzador bla bla que gairebé acaba amb mi, aquell cabell de tres centímetres, poc temps després ja no hi era i no se n'ha sabut res més ni n'hi ha hagut més casos. Una treva, el meu cos considerant que he après la lliçó, el ritme líric de la vida curant-me els espants i les ferides? No ho sé, però és un misteri. La qüestió, deia, és que hi ha coses que sí que canvien i em fan mirar amb molta tendresa gent que a la llarga serà de la meva generació però que encara queda una mica lluny. Una mica però no gaire perquè jo recordo perfectament, i em queda amb prou feines a quatre o cinc anys de distància (que ja és no res) allò que ara envejo, aquell conèixer persones amb qui amb prou feines convivia però que estimava molt fort amb un amor visceral que necessitava dir i escriure una vegada i una altra. Les colònies, les trobades, les setmanes a Taizé, coneixent persones amb qui em sentia molt unida sense un motiu real, la connexió directa i punt. He arribat a la conclusió que ara, simplement, la manera de construir relacions és diferent. Parlo de la meva manera, és clar, perquè des de llavors també he après que les persones es relacionen de moltes altres maneres, algunes de les quals em costen molt d'entendre. Als disset anys, la meva (i per ser justos, la nostra) manera era la intensitat, la gratuïtat i una estranya entrega plena d'autoafirmació però també d'amor senzill. Ara hi ha una lentitud que canvia la perspectiva de la profunditat perquè llavors també era profund, encara que d'una altra manera. Ara és més assaborir i menys empassar amb avidesa. Però enyoro a vegades aquell sentiment d'unió solidíssima, d'ancoratge gravitatori, d'amor perquè sí.

Per això avui, quan tornava a casa, m'ha sorprès i meravellat descobrir-me aquells disset anys al fons dels ulls i a la punta dels dits i he hagut de reconèixer que, com a mínim en part, m'equivocava. He vingut aquí a dir això: m'equivocava de pensar que era un tema només d'edat o m'equivocava de creure que em calia mirar aquest sentiment amb nostàlgia. Heimfahrt costa de traduir, però vol dir viatge de tornada o viatge a casa. Hem estat un dia i mig assajant i poca cosa més però torno com quan era petita, surant contenta i amb ganes absurdes de veure fotos als fotologs de la gent. No sé què ha fet que aquesta vegada ho vegi tan clar, em senti tan nena. Potser la fragilitat que gasto a la tardor i que les petites complicitats curen gairebé imperceptiblement. Perquè aquesta és la novetat, les grans complicitats ja me les sé i les agraeixo i sé que són per tota la vida. De fet, aquest any i aquest estiu m'ha passat unes quantes vegades de sentir un amor molt gran, d'aquells que no cap a dintre, i notar molt fort la sort que tinc de tenir unes persones concretes a la meva vida que no teníen per què ser-hi, i tanmateix hi són. Em va passar així al maig a la platja de la República; al juliol fent visites a la gelateria amb els nois; al viatge (que és una altra història que explicaré quan estigui preparada); i també, és clar, allà a Berga amb el cor de noies, el dia que totes recordem, quan em vaig sentir respirar amor i cantar amor. Allà també va ser molt bèstia però és que era especial, era un concert i era l'últim que jo feia realment amb elles, i era poder-me deixar anar i tenir la Natàlia al costat així i que la música em passés per dintre i m'ho prengués tot i m'ho donés tot. I la certesa d'endur-me del cor un grup d'amigues que em durarà tota la vida. Però aquesta vegada ha estat revelador perquè era molt més senzill. Com fa anys, aquesta convivència d'un dia i mig em deixa una sensació molt forta d'amor, diferent de com hi estic acostumada últimament. Un amor més escampat, una cosa de grup, de pertanyença, de persones que potser no tenen una presència individual a la meva vida més enllà d'aquest espai però que de cop em fan somriure pel que sigui, o m'entendreixen, o em fan emocionar o riure fins que no puc més. Una vegada, i una altra, i una altra. Fins que torno a casa així. Enamorada. És possible que amb el temps ho relativitzi, "que exagerada eres de petita, quines dèries t'agafaven". I també és possible que no, que fent-ho bé es puguin allargar els dies de maig i no haver de dir-se a un mateix "gute nacht". Ara només penso a regar la planta i agrair molt molt aquest amor verd-Heimfahrt brodat amb cendra. 

Pere March dixit

Ressonen uns versos en una aula de la meva memòria que en la realitat ja no existeix (fort, eh) on jo prenia apunts amb molt mala lletra sobre una taula minúscula o sobre la carpeta, sempre amb un peu sobre el seient amb o sense sabates. Uns deu estudiants ens deixàvem convèncer que l'amor és un invent dels trobadors del segle XIII i llegíem novel·la pseudoeròtica medieval i poemes del principi dels principis. Ara que hi penso, és de les assignatures que podria dir més clarament què hi havia al temari. Diria que en formaven part aquests versos que ara em fan pensar en aules que ja no existeixen:

Al punt que hom naix comença de morir,

e, morint, creix, e creixent, mor tot dia,

I el poema seguia dient que a veure si som bons cristians d'una vegada perquè al final es marxa d'aquí i si es va a l'infern doncs quina gràcia. I així, volent dir una cosa totalment diferent, és com aquests dos versos de l'altre March es posen sobre ciment a qualsevol consciència perquè són la pura veritat i llavors t'adones de quin és el veritable compte enrere. Perquè a vegades sents, amb la claredat del tic-tac d'un rellotge en plena nit, com es posa en marxa la maquinària concreta d'una bomba que tard o d'hora esclatarà i ho trencarà tot en bocins, i farà de tu estelles irreconeixibles. Una bomba que no saps com ha arribat allà però que veus com parpelleja i et preguntes si la saps fer callar, si la pots fer callar, si la vols fer callar, si ja has desaprès l'antic gust estúpid per la tardor (és a dir, el plaer infinit de la tristesa, l'electricitat vibrant del dolor). L'he desaprès. No suporto la tardor. Ja m'interessa també el bé, i no només la bellesa. La paradoxa és que em miro aquesta bomba i hi veig un goig secret de pensar en el no-ésser que vindrà quan m'escombri tota. Que comencin els focs d'artifici: cremo bé.

Extàtic

Extàtic és menjar gelat boníssim en una ciutat preciosa on sona música
Extàtic és arribar a una casa que fa olor de plantes assecades i, avui, de préssecs madurs.

Extàtic és que aquesta casa, aquesta ciutat, aquesta música i aquest èxtasi siguin meus.

Tèrbol atzur

Em quedava una estona abans de les vuit i he decidit passar-la a veure. Fa més del que voldria des de l'últim dia que hi vaig anar; sempre costa trobar una estona per aturar les estones. A punt de fer-ne 91, el temps és tota una altra cosa, i no aquest meu compendi de presses. La trobo, com sempre, amb les notícies posades. Sempre està més al dia de tot que no pas jo, i em segueixo admirant de la manera com tota aquesta informació no li passa per davant dels ulls i prou sinó que s'entristeix tan sovint veient les notícies i li envermelleixen els ulls les desgràcies de persones que no coneix ni coneixerà, que no tenen res a veure amb ella i que viuen a llocs remots moltes vegades. S'entristeix de veritat, de tristesa i no de llàstima, com li passa a la mare i com em passa a mi. I avui també la trobo trista i amb una ràbia que no sé associar amb algú tan ple de pau com ella, que em mira amb aquells ulls verds i em diu "anar fent, avui em fa una mica de mal l'esquena" i vol dir, en realitat, que la medicació no és prou forta per calmar el dolor de l'artrosi; no es queixa mai, així que pots comptar què és "una mica de mal".

"Jo he viscut totes les èpoques", em diu, i és veritat que encara que avui, per moltes raons, sigui també la seva època, ha vist ben vist el segle vint. "És veritat que a la guerra era molt petita, i de por no en vaig passar pas. Allà a la masia, quan venien els soldats, jo els seguia per veure què feien. La tia tenia por però jo no, jo jugava..." a la masia on la van enviar els pares per si bombardejaven Vilanova. "Després quan es va acabar la guerra vam fer el que va convenir, i quan em van dir que si volia estudiar m'havia de fer de falange, doncs em vaig fer de falange. No és que m'agradés, és clar, però en aquell temps no estudiaven gaire les noies, saps? I tampoc em vaig sentir ressentida perquè m'hi obliguessin, mira. S'havia de fer i es feia, i vam aixecar el braç i vam aixecar tot el que ens van fer aixecar. I poc a poc, tu. Però ara, ara jo això ja no m'ho esperava. Ara, que sóc tan gran, la vida és tranquil·la, i tots més o menys feu les vostres coses: les filles, els gendres i vosaltres, els néts. Totes les coses anar fent, i vés per què ara encara he de veure tota aquesta maldat d'aquesta gent dolenta. Ahir, que veia per la tele la Marta fent-li un petó a la seva nena i avui ja no li pot fer cap petó perquè està lluny. I encara, que podria estar a la presó i tampoc veuria la nena! Haurien d'haver marxat tots, tots! Perquè aquesta gent no té límits, només s'hi revengen, només volen fer mal. Sortia per una altra cadena un senyor dient que esperava que dictessin sentència i que s'hi haguessin de quedar molts anys, a la presó! Però com pot haver-hi persones pensant això?" com pot ser, àvia, si tots sabem que s'ha de ser bo i ens han ensenyat que has de compartir les coses amb els altres cosins i perdonar i demanar perdó i si algú et demana ajuda fes tot el que puguis perquè tots som germans i ens hem d'estimar. Tot això ha estat abans de començar a parlar de les persones que s'ofeguen al Mediterrani; parlava i les mans li tremolaven, perquè quan tens 90 anys no esperes que la maldat s'expressi així, no t'ho esperes, no t'esperes haver de deixar un món així als néts. Un món de gent que no s'estima. Encara que ella estimi tan intensament, encara que s'hagi passat la vida entregant-se als del voltant i hagi educat les filles per commoure's davant les notícies. 

Vivim uns temps convulsos, sí. Però en la situació política catalana, si més no, hi ha uns punts de llum, els punts de llum de tota cosa quan és repte i fa créixer. O que necessitem trobar per no caure en la desesperació. El contrapunt que s'expressa en una reeducació que em fa la sensació d'estar vivint com a col·lectivitat. Es parla molt de dignitat, jo ho formularé dient que he entès finalment la divisa de Maria Mercè Marçal:

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria-Mercè Marçal, Divisa. A: Cau de llunes, Barcelona: Proa, 1998 

Ara que hi ha unes persones a la presó per rebel·lió, sembla absurd dir que el do de ser rebels, com a poble, dignifica i defineix una identitat en els seus valors. En allò que mereix la rebel·lió, en aquelles parts de la identitat que cal defensar perquè són definitòries, no només en relació a un mateix sinó en relació als altres. Perquè encara que puguem dir que no hi ha idees bones i idees dolentes ni persones bones i persones dolentes sí que hi ha valors universals d'igualtat, de sobirania personal, que prenen un caire nou quan no ens són donats i prou, quan hi reflexionem perquè ens manquen o perquè ens els prenen. Tot allò que ens prenen fa néixer tèrbols atzurs, complexitats, primaveres. La repressió, l'opressió, són fonts de pena i de ràbia però la rebel·lió que en neix és el do de saber-se, de percebre's. Saber-se poble. Percebre's poble. Refer els valors. Anar més enllà de la comoditat dels privilegis (la vida benestant, la il·lusió d'una igualtat, el temps que es pot permetre ser banal) i explicar-se a un mateix per què es fa el que es fa, per què s'és com és. I si no ens porta una república, que espero que ens la porti, ens porta, des d'ara mateix, aquesta dignitat que tothom cita, aquest do de ser rebels.

Més taronges

Res més lluny de la taronja partida. Ben al contrari: rodona, rodoníssima. Som dues esferes que no poden sinó rodolar, que a vegades es fan nosa. Dues esferes que es troben sovint juntes, i sempre tenen el dubte de si era una carícia o un xoc. De si s'encaminen mútuament o de si es desvien. Perquè les esferes tenen gravetats condicionants. Condicions gravitatòries.

Però rodolen i es graviten mútuament, i són més fruit que cada taronja sola. Es coneixen la textura de la pell, els cops i les picades dels ocells. Es coneixen la carn i el gust perquè de costat, de cap per avall, a sobre i a sota, s'han tastat dolces i complaents, i aspres i eixutes. Una taronja a l'altra, i l'altra a l'una, se són testimoni del perfum que poden escampar arreu.

M'emmirallo en la teva rodonesa i hi veig la forma del món i el suc de l'existència.

Tot ens aboca al desastre

Tot ens aboca al desastre, és la conclusió òbvia. No dic que no hi hagi esperança però és una opció personal que demana molt d'esforç. De veritat. Jo us convidaria a abandonar els entorns educatius i tancar-vos a casa, perquè el desastre desastrós ja és aquí. Els nens creixen enganxats a pantalles, sense filtre, i surten agressius i malcarats. El carbó que els portaran els reis ja no fa de coacció, perquè es fan grans tan de pressa que la mentida cau de seguida. I ja no han de compartir o perdonar perquè no hi ha cap Déu que s'enfadi, cap angelet de la guarda que es molesti si ets petit i mossegues els nens de la classe. Els angelets de la guarda s'han anat jubilant, i ja no cal que els nens honorin el pare i la mare perquè ningú no sap qui és Moisès. Abans quan Artur Mas es feia cartells separant les aigües d'un mar de dubtes encara algú feia l'analogia. Ara no, ara fem cartells amb degradat i en la qüestió política, també, l'esperança és una elecció personal que costa de mantenir. S'esperi el que s'esperi, toca esperar. 40 anys. El desert. Vés a saber.

La qüestió política, posem-nos seriosos. Les qüestions polítiques. Conec gent que diu que no li interessa la política i s'enfada si li dic que tot és política. Els actes de consum són actes polítics. Les intervencions educatives són actes polítics. En el bon sentit, és clar. En el sentit de posicionament davant la realitat. En el sentit de viure una coherència entre el que penses i el que fas. Si és que penses. Si és que fas. Jo no dic que s'hagi de ser coherent sempre, eh. A vegades compro a Inditex, sí, i em sento malament. És un típic problema del primer món, sentir-se malament per comprar a Inditex. Dic: la coherència personal és una lluita constant i a vegades la perdo; sóc egoista i compro a les rebaixes d'inditex roba que m'encanta però que no necessito. Està malament en relació a mi mateixa, però no canvia substancialment la realitat més enllà de la realitat que és la meva substància. Què passa amb les accions educatives? Que no sabem com posar-nos-hi. Que com més difícil és més falta fa però més ganes tenim de fugir corrents i tancar-nos a la facultat de filologia, el món feliç. D'esquivar les nenes de vuit anys que et diuen "profe, a cant coral podrem fer a mí me gustan mayores?" i has de contestar que és massa greu per cantar-la veus infantils perquè no li pots dir, a la nena de vuit anys, "es pot saber per què et saps la lletra de memòria, qui és que no et pren el mòbil de les mans perquè no diguis que no me quepan en la boca". I acabes fent servir el teu temps lliure buscant cançons d'una noia vestida de conill sexy perquè a principi de curs vas dir que treballaries sobre les demandes dels alumnes i has de trobar alguna lletra que no et faci vergonya d'ensenyar. Ja no dic de buscar continguts amb un mínim empoderament de les dones (o de les persones), simplement un context una miqueta neutre, una mica de res. Que no estigmatitzi, que no sexualitizi, que no m'exploti a la cara la horrorositat de la seva perspectiva de gènere. Que no estigui dient a crits: nena, dona, el més important de tu és el que es veu des de fora. Les cançons hi són, el material hi és i el busques i el trobes. Però sents cada setmana el que et demanen i et desesperes. Veus els videoclips i et desesperes. Et desesperes perquè tu estàs fent el procés de desaprendre tota aquesta merda i és un descobriment preciós que voldries poder estalviar a aquestes nenes. Però no pots fer més del que pots fer tu.

Tot ens aboca al desastre, és el que hi ha. Tot? Bé; tot no. Gairebé tot. Direm que els que ens aboca al desastre és tan gros i fort que sembla que sigui tot. Independentment de l'anar i venir dels colors polítics, aquestes altres qüestions polítiques són allà. Cal esperar, cal tenir esperança, cal apostar fort. I cal, de tant en tant, desfogar-se com avui.

Contemplació

Hi ha una bellesa pura
que grata per dins
les parets del jo mateix
i li fa bé
i li fa mal.