La nostàlgia ja no és el que era, penso, quan aquell tacte de música francesa se'm posa a les mans que ja són fredes i seran fredes fins que arribi la mimosa. Tot encaixa vagament com un guió capritxós on res encaixa, un vals a quatre temps, presidit pels gloriosos quatre centímetres i mig que he crescut en l'últim mes. Ara, que ja no tocava créixer; ara m'estic mirant el món quotidià de més amunt. Aquesta necessitat d'escriure, com la necessitat inventada en general, és només una broma d'acordió i fulles seques, una picada d'ullet dels sediments que em jeien i que tornen tèrbola tota transparència. No hi ha mai una aigua transparent del tot; no hi ha mai un cos del tot simètric. No hi ha res de simètric en les lleis fràgils dels cossos que regeixen un univers de gravetats i òrbites. Gravito, Moustaki; orbito, Aznavour; cossos, Piaf; fràgils, Brel.
Avanço cap enrere, en un retrobament infinit que s'estimba als molls de mi. Bufadors, costa viva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada