- Què hi diu?
Una nena de l'esplai que no conec assenyala el meu penjoll.
- Oh! No ho endevines?
El porto per això, per encetar converses.
-
Hmmmm... -m'observa amb uns ulls blaus inteŀligents i curiosos de nena de vuit anys- com et dius?
- Em dic Neus, però no hi posa Neus!
- Hmmmm -s'ho pensa- amor! Amistat!
Ostres, sorprenentment perspicaç, la nena! És clar: què, si no, algú voldria dur escrit al coll?
- Cap de les dues! Però t'hi acostes molt! Hi diu confiança, que és una mica com amor, però diferent.
Com expliques a una nena de Quitxalla què és la confiança? Mmmmm, confiança vol dir creure que les persones són bones, o que les coses aniran bé.
- Sí, ja ho entenc.
- Ets molt llesta tu, eeeeh! Oi que portes ulleres?
- Sí, però a l'aigua no! Com ho saps?
- perquè tens aquí la marca blanca d'haver estat al sol amb les ulleres posades, com jo!
I etcètera. Encara penso, però, en la manera com aquella nena va tenir tan clar quines eren les paraules importants. Jo mateixa vaig portar un penjoll com aquest amb la paraula "amor" un parell d'anys. En altres moments he dut "alegria", i durant una bona temporada, "pau". Però aquest estiu, mentre feia aquella mena de ritual als ateliers, el de fer la cua mentre penses quin penjoll vols o necessites aquest any, sabia que tocava agafar la confiança, i no només perquè fos la paraula estrella dels discursos (amore, fratellanza, fiducia); després d'unes converses força trasbalsadores sobre el que és normal i el que no, i si ens hem de guanyar l'amor o si ha de venir donat, vaig entendre que la confiança és com la fe (la fe en la humanitat, si es vol): un do, una flama que escalfa el cor si s'alimenta bé. Poc a poc m'he anat adonant que la confiança és la concreció més transparent d'un amor profund, d'un amor que és una aposta, una opció, d'un amor que fa el pas de dir "sí" i d'obrir les mans. És amb les mans buides que es pot rebre allò que ha de venir. És amb la mirada neta de recels com es descobreixen millor les persones.
Per la confiança, milers de joves passen els caps d'any lluny de casa, compartint, acollits a casa d'algú que per confiança els obre les portes de casa seva. Això, a mi em sembla una experiència transformadora. I també em sembla que moltes persones del meu voltant tenen set d'experiències transformadores que els aboquin a una amplitud nova dins ells mateixos. I, tot i així, els motius de la desconfiança segueixen allà. Cap al que és desconegut, cap al que és diferent... Però també entre coneguts, entre familiars. No dic amics, ja, perquè llavors tornaria al terme coneguts. La desconfiança és la por de no estimar o de no ser estimat. La por que ens jutgin i ens condemnin perquè no ens estimen. Però tornaré al principi, a parlar de l'amor. Crec que tots mereixem confiança perquè tots mereixem amor. Mereixem que els nostres defectes siguin mirats amb tendresa. Mereixem que es valori l'esforç que fem per ser millors. Perquè el fem. El fem? No ho sé. Només dic que tendim a estimar massa poc i a massa poca gent, i per això vivim en una societat de la desconfiança. Jo estic convençuda que la idea de coŀlectivitat ens hauria d'incloure a tots. Em sembla que el discurs m'està anant a parar a l'anarquisme teòric, per variar. Però quin tipus de gent no aprèn a estimar gratuïtament aquells de qui s'envolta? Quina és la clau per entendre l'equilibri entre un egoisme d'espècie i un altruisme d'espècie?
Buf. Ho deixo aquí, un altre dia continuo.