La segona persona

La segona persona en un text és sempre un misteri. Per exemple, quan jo mateixa dic "vosaltres" normalment vull dir "vosaltresdegent maca que dediqueu una estona a llegir això". Però algunes vegades el "vosaltres" és un grup més petit, "vosaltres que vau portar-me a passejar per Europa", o "vosaltres que compartiu pis amb mi". Però el millor d'aquest misteri que dic ve quan la segona persona es defineix en singular i llavors es (de)forma la paraula màgica, el TU.

Admetem la fascinació que ens provoca el "tu": imaginem la pupil·la azul de la dona que per a Bécquer era poesia (imaginem la seva mirada inquisitiva i una mica freda, imaginem el silenci entre tots dos...). L'admetem quan, potser sense voler, ens interessem pels tus diferents que reflecteixen els Sonets de Shakespeare (i devorem el pròleg perquè ens esperona l'anècdota del tu-ell-he i el tu-ella-she) o pels de la Maria Mercè Marçal. Després de totes les reflexions profundes i filològicament imprescindibles queda aquell cuquet, aquella espurna simpàtica de curiositat del tu. Perquè el text ens traspassa una part de l'inclinació del poeta per la seva segona persona i, així com som sensibles a la bellesa de les faccions d'una escultura, ho som a la bellesa de Plena de Seny i companyia. És igual que el tu sigui real o no (perquè tal com deia aquella història d'un savi budista "que no hagi passat no vol dir que no sigui veritat"): és fascinant de tota manera.

Plena de seny, Llir entre cards; tothom té els seus tus particulars sobre els quals hi pot haver més o menys llum, però en tot cas (en textos amb una primera i una segona persona) sempre que el jo està clar -això és, sempre que el text no és anònim- el següent misteri és el tu. I des del propi jo escriptor és un exercici interessant ordenar la pròpia història a partir dels tus que han anat passant per la ploma. (Qui diu la ploma diu les pessigolles dels dits sobre el teclat, ja m'enteneu, la poesia de la poesia ja no és el que era, hehe). Els anys arriben amb nova informació per encabir dintre els pronoms, i si el jo és un de sol que evoluciona, els tus es barregen a la memòria en una amalgama multicolor. Et segueixo, doncs, escrivint poesia: el naixement de nous colors obre etapes noves per als versos nous. De jo cap a tu, sigui com sigui (sigui com és).

All things new

Al final no n'hi ha hagut prou amb esmentar aquesta frase de passada fa dos mesos. La segueixo tenint al cap, amb aquesta força imperativa que clama sense cridar, que interpel·la sense imposar. Diu "see, I am near; see, I make all things new". All things new, all things new. A vegades passa això, que un trosset de paraula es queda ballant dins el cap i ressona i retruny i no hi ha manera d'aturar tot el pes del seu significat imprimint-se en totes les parets del meu pensament. I ara aquest reinventar, aquest alè que tot ho renovella, se m'ha quedat dins i no surt. Ni vull que surti, tampoc. No vull que surti, i encara que molta gent no ho pot entendre, sé que també hi ha al món molts cors que s'eixamplen exactament amb les mateixes paraules, exactament amb les mateixes notes. Descanso en la placidesa infinita que em dóna saber que hi ha un agost al meu davant, un agost que s'acosta cada minut amb la precisió que només els minuts tenen. Enyoro els dies d'altres agosts i també enyoro els dies que han de venir. Enyoro els dies que començaran en silenci essent una llumeta minúscula entre sostres de fusta i s'aniran estenent, tenyint la nit de llum per la delícia dels més matiners, el fred de les primeres passes del dia als dits dels peus, i els ulls encara plens de son endevinant rere les lleganyes la pinzellada irrepetible dels núvols d'aquest cel, del cel ample on el cel pot ser realment ample. Enyoro els dies que s'acaben en un camp de girasols per deixar pas a la volta que en cada estel pica l'ullet, que en cada tros de la Via Làctia allà sobre nostre ens fa una mica més petits i una mica més grans,  els dies que s'acaben i ens troben cantant precisament al renéixer de la vida sobre la terra, cantant tantes veus i tants ulls lluents, tants cors que s'eixamplen com se m'eixampla ara el pit a mi. I no sé per què però em trobo que estic plorant, que estic plorant la sort immensa de veure com totes les coses són noves, la sort immensa de saber que un agost per estrenar es va acostant i és igual que quedin tants mesos i tants quilòmetres, perquè també ara i aquí puc notar-me la set, puc notar-me la cerca tan endintre, puc percebre'm pouant. Ara i aquí sento totes les coses que són noves. Ara i aquí, també hi ha l'au-delà de tout, i jo no conec una afirmació vital més absoluta que aquesta.

Guapa perquè sí

Demà és Sant Jordi. És un fet -sobretot amb aquest gest tan amable de la UB de donar-nos festa- que hi haurà moltes coses per dir, molt d'ambient, el color en traços llampants de vermell i groc i verd i negre tinta. Però aquesta nit, abans de tot el que ha de passar demà, em prenc un momentet per reivindicar les dones de la meva vida, totes elles, però especialment les que demà passejaran entre els carrers tan curulls de poesia, i s'ompliran de l'alegria general. Respirant l'olor de paper i de pètal s'ompliran de l'amor que sura en l'aire (perquè si és Sant Jordi jo em permeto de ser potser una mica bleda i proclamar sense vergonya que sí, que l'aire és ple d'amor) i estaran plenes, vessant d'amor. I amb tot això els creuarà en algun moment un pensament fugaç, potser un desig conscient o potser una mera sensació, de la rosa que no hi serà, de l'amor que no hi és. Les dones de qui parlo són gairebé un personatge, podrien ser qualsevol. I en qualsevol seria aplicable això que ara podria dir-li a una com tantes dones que m'omple el cor: Que tu, amor, ets guapa perquè sí, ets flor i ets poesia, i si avui no t'ho diu ningú seria una injustícia tremenda. Que et veig aquí al meu costat i no puc descriure com agraeixo la meva sort, perquè aquesta mena d'amor no es marceix. Que et veig creixent amb mi i és un goig, i és una joia, és aquesta mena de paraules que diuen "alegria" però ho diuen amb més gràcia i amb més grandesa. Que ja t'entenc quan vols la rosa que no hi és i l'amor que potser no arriba, però que la llum que t'envolta no depèn de qui se la miri. Que quan arribi benvingut, però que avui mateix, sense necessitat d'aquesta rosa, ets part de l'amor que sura en l'aire, i quan passes cada flor voldria ser tu i el món mig trontolla, que les espigues d'ordi es vinclen per veure't passar. Que el món sencer, igual com faig jo, sap que ets afortunada, no per l'amor o per la rosa que puguis tenir, sinó perquè tu ets l'amor i ets la rosa, ets Sant Jordi i la princesa, ets la sang i ets el drac.

Això és el que no podia deixar de dir, com una mena d'homenatge a l'intercanvi de complicitats espurnejants que acabo de tenir abans de dir bona nit a una d'aquestes dones de la meva vida. I em sembla un apunt que no està de més per deixar anar una mica de l'amor que tinc per totes aquestes dones de cap a peus, dones amb majúscula, dones que valen un imperi, que valen un món amb totes i cadascuna de les seves roses.

Setmana Santa

A vegades em pregunto si qui parla bé no és sobretot qui diu el que els qui escolten volen sentir. En cada context hi ha coses que els que escolten volen sentir, i coses que no, i sembla que les que fan de mal escoltar s'hagin de dir molt baixet, s'hagin de xiuxiuejar en la intimitat; o, al contrari, a vegades -els que criden sempre guanyen i cridant la gent s'entén- les coses que no agraden són declamades a tota potència, com per entaforar-les per força a les orelles i als cervells de la gent. Per exemple: en algunes cadenes de televisió, els que escolten volen sentir que el poble català té dret a decidir el seu futur (i no només això, sinó que té dret a decidir un futur concret). En altres cadenes, en canvi, és predica que l'única veritat absoluta és "Una, grande y libre". Jo, i qualsevol altra persona, pot jutjar en aquest moment què és el que vol sentir quan es parla d'aquest tema. Només a tall d'exemple. Només per fer-me entendre quan vull dir que hi ha coses que ningú vol sentir i, fins i tot, que ningú espera sentir. Que sonen extravagants o ridícules, sobretot en un primer moment, abans que reaccionem amb la nostra modernitat de tolerància-mode-on. És així, ja m'agradaria que no ho fos, però és així. Per això molts entorns no accepten de bones a primeres, per citar també altres exemples aleatoris, que algú escolti Justin Bieber, o que algú es declari cristià catòlic. I tot i això, qui no pot evitar, per culpa del patró d'aquest "context" imaginari, de trobar ridícula una o altra cosa, no s'ha preocupat de conèixer la música d'aquest noi o l'experiència de la fe més enllà de la crosta.

He posat exemples molt diferents perquè els prejudicis de què parlo no són gens fàcils de superar. Són prejudicis col·lectius, prejudicis que l'entorn no s'encarrega de desmuntar perquè, en el fons, estan enfocant un nosaltres (un "nosaltres" bo, que respecta els drets inalienables dels pobles, que té bon gust musical, que no es deixa dominar per les creences absurdes) davant d'un "els altres" (que no és que sigui dolent, però és estúpid, retrògrada, infantil, crèdul). "Els altres", curiosament, sempre són una minoria entre "nosaltres" i cadascun d'ells és desacreditat d'alguna manera per allò que no té en comú amb "nosaltres". Llegia l'altre dia a la Breu història del món de Gombrich aquest fragment: "Conec un vell savi i monjo budista que una vegada va dir en una xerrada als seus compatriotes que li agradaria saber per què tothom està d'acord que és ridícul i penós que algú digui d'ell mateix "jo sóc l'home més intel·ligent, més fort, més valent i més ben dotat del món", però, en canvi, quan en lloc de "jo" diu "nosaltres", és a dir, "nosaltres som els homes més intel·ligents, més forts, més valents i més ben dotats del món" tothom al seu país l'aplaudeix amb entusiasme i l'anomena patriota." Ja ho sé que posar aquí aquesta citació és portar les coses a l'extrem i que no n'hi ha per tant. Sé que a vegades els prejudicis tenen una part de veritat, i també que moltes persones tenen aquestes opinions de manera individual, raonada personalment. Però la pressió del conjunt hi té a veure, i tant que sí. Fins al punt que també a mi em pot resultar certament graciós quan una polonesa m'explica que quan entra a l'església sent "peace inside". Per això a mi em sorprèn trobar-me a mi mateixa amb aquesta pau d'olor d'encens. No em fa vergonya, en absolut, i tot i que sóc conscient que no és el que s'espera sentir també sé que aquestes coses, com molt bé deia la polonesa, tenen a veure amb "inside", amb l'espai interior de cadascú, però m'era necessari escriure-ho perquè és important veure la força que tenen les impressions superficials quan les comparteix tota una majoria. A vegades jo mateixa, com a part del col·lectiu "nosaltres", em justifico dient que és la bellesa de la música i, sobretot, la bellesa de la paraula, la Paraula, el que em dóna aquesta pau. Potser és una mica veritat, però també és veritat que hi ha alguna cosa més. Quan no sé explicar aquesta "alguna cosa més", que és sovint, ho arreglo amb milers de majúscules. Igual que la Paraula; aquesta Aigua, la font de Vida, el gran Dia, la Llum, la Pau. L'Amor.

Per què m'agrada el Nadal

Algú em va dir (no recordo qui) fa uns dies que el món es divideix entre gent pro-Nadal i gent anti-Nadal. Tot i que jo no crec que sigui així, no tinc cap dubte que jo em trobo al grup dels amants del Nadal. Buf, i tant! I més aquest any. No sé exactament per què, però aquest any m'he sentit més nadalenca que mai. Culpa de Glee i els seus fantàstics White Christmas i companyia? Potser sí. Oh, les nadales! Són tot un món: quan sonen enllaunades abans de temps em treuen de polleguera, però en context, ben entonades quan realment és temps de Nadal, m'encanten. Dissabte passat, a l'auditori vam cantar tots junts El noi de la mare, i si ja era segurament la meva nadala preferida, amb l'emoció continguda d'unes set-centes persones a la vegada me'n vaig acabar de convèncer. Aquesta tendresa, aquesta dolçor que sona realment tan maternal, com una cançó de bressol... És preciós aquest clima. I és precisament el clima que jo reivindico quan dic que m'agrada el Nadal, que m'agrada molt. Sé que és una festa consumista, però aquest consumisme no forma part de l'essència sinó de l'afegit. Cadascú pot triar en quina mesura es deixa seduir pels reclams del consum, ningú està veritablement obligat a gastar desmesuradament. Es poden fer braçalets, es poden fer pastissos, es poden fer abraçades. De debò, no cal! Qui ens fa creure que el Nadal és consum és qui vol que sigui així. I no ens enganyem, la majoria associem el Nadal a la idea de l'abundància. A, com deia el poeta, oblidar la pobresa dels altres i la nostra. Però per més que aquestes festes estiguin estretament lligades a asseure's al voltant d'una taula i menjar fins a no poder més, això tampoc és imprescindible. Com sempre, i malgrat que sé que em repeteixo, la qüestió no és el "què" sinó el "com". Per mi l'esperit dels àpats de Nadal comença a la cuina, amb les quatre o cinc hores que es va passar el meu pare amb el rostit i el farcit dels canalons, i culmina amb una sobretaula interminable com la d'avui. Amb la tornada a casa de qui viu lluny, amb les xafarderies amb els cosins, amb la inevitable llagrimeta de l'àvia. Amb petites coses com anar a mullar el bastó amb la meva cosina petita i els seus ulls com estrelletes molt més brillants que els llums del carrer. Un sac de gemecs, una guitarra, tot un cor de veus una mica tocades pel cava i els hits mundials del repertori nadalenc, del de la nova cançó i del folk que escoltaven els meus pares i tiets en vinils quan tenien la meva edat. Nadal és quedar, un dia qualsevol, amb tota la família, per estar junts, que ja toca. Només que aquest dia, un dia qualsevol com per exemple el 25 o el 26 de desembre, tothom el reserva per deixar que passin les hores sense adonar-nos-en. Al voltant d'una taula, rient i cantant i celebrant que estem bé i que estem junts.

Un diumenge qualsevol

Avui, un dia com tants altres, un diumenge qualsevol. Em llevo tard, passat migdia, i a casa sona una música molt coneguda. És la música de l'estiu, de tots els estius, de fet, des de fa anys (d'abans que la música de l'estiu sonés com els anuncis de cervesa). I d'algun final d'any, i d'algun principi. Són cançons curtes, ho he explicat moltíssimes vegades, cançons curtes amb una lletra que es repeteix i una melodia senzilla, que es canten a veus, i que allà gairebé sempre sonen bé, ningú sap ben bé per què (si és que tenen un gran sistema de micros, o si realment un diumenge qualsevol ple de gent nova el cant pot sonar bé, senzillament perquè tots junts és bonic). I jo no volia, de veritat que no volia, però aquestes coses ja se sap, de cop i volta ha estat una mica com ser allà, i primer m'he enyorat una mica, aquella mica necessària i normal, d'enyorança de ser-hi, però després m'he adonat de com allà no es pot plorar sol. I llavors m'ha vingut una tristesa d'enyorança fonda, molt més del que és normal i necessari, perquè aquí si m'agafa una tristesa fonda no m'arrauleixo al pit de ningú ni em refugio als braços de ningú, que tots tornem a estar escampats pel món, més o menys lluny, massa lluny per tenir aquí i ara aquelles abraçades plenes de so i d'amor i llum i calidesa. És exactament així; entre tanta moqueta i tanta fusta, cossos enllaçats de llum, cadascú armat amb un cleenex per si fos necessari, essent una veu més del cant comú. Tots junts, i tan junts. Trobo a faltar el lloc, sí, però sobretot trobo a faltar aquella mena de suport incondicional. Us trobo a faltar, vaja. Dolorosament, físicament, tendrament, fins que un diumenge qualsevol ens tornem a trobar. O abans, si pot ser, abans.

Els agraïments

Thank you, thank you so much to the Academy for bla, bla, bla, when I find myself in times of troubles mother Mary comes to me speaking words of wisdom, let it be. Let it be, let it be. Thank you very much. Si jo hagués de fer el discurs dels Oscar, com el David, segurament diria una cosa així. El que tenen els agraïments és que es fan al final, i normalment, en qualsevol final del món, tot és molt diferent del principi i del següent i l'altre. Quan tot ha canviat, apa, passi-ho bé i moltes gràcies, literalment. Per això és bo passar de tant en tant la pantalleta dels agraïments abans del final de la pel·lícula. Quan tothom recorda exactament què ha costat la broma, el que s'ha anat perdent pel camí i el que s'ha guanyat: quan tothom entén de debò la necessitat de donar les gràcies.

A més, els agraïments sempre obliden algú. Per tant, prefereixo no dir que em cal donar les gràcies a qui se les mereix (perquè, per sort, seria una llista llarguíssima i sempre, inevitablement, incompleta) sinó que vull fer un agraïment, un de molt concret, a qui m'ha arrossegat per mig Europa i per la meva vida. A qui m'ha posat un mirall davant dels nassos, i encara avui em fa sentir exactament així, quan em veig reflectida en el seu posat segur, de creure que per força hem de poder menjar-nos el món i dissimular quan no podem, i mirar-nos i riure o plorar o fer cares rares. Petites intel·lectuals catalanes que han anat eliminant els meus tabús i dissolent lentament alguns dels meus defectes més grossos. És a dir: fent-me millor. Així de clar i amb totes les lletres.

Això no són els crèdits. Perquè jo encara no he acabat, perquè jo encara us necessito, com necessito sentir-me algú, no pel que faig o pel que sóc, sinó perquè veig qui tinc al costat i penso que per força, el que faig o el que sóc ha de ser bo. I això també em fa millor. Perquè us admiro, i us estimo, i us dono les gràcies per ser la mesura de les coses. Per ser aquí fins i tot quan no hi sou. Vaja, per ser. Només per ser.

Intimismes

He de reconèixer que hi ha vegades que em sorprèn la meva pròpia insensibilitat. Aquella mirada en què m'atrapo i que no m'agrada. La mirada és independent: observa, escaneja, calcula, avalua. Minuciosament. Com sempre he fet amb mi mateixa, convençuda (i amb raó!) que un bon plantejament de l'exigència acostuma a ser la clau de l'èxit. Però això no pot ser sempre així, s'ha de saber parar, s'ha de trobar el punt on aturar-se, escoltar el límit que demana a crits una frenada. No sé si em faig entendre. Em refereixo més a la mirada en si que no pas a la reacció que provoca. Perquè fins i tot quan la reacció (sempre interna, sempre ínfima) és agradable i tot, el procés, la manera em fastigueja. Com admirar com obres d'art coses que no són obres d'art. Com dir, com dir a un paper i prou, que

Tot en tu és vida.

Vida senzilla i sincera,

vida ferotge i candent.

Vida, talment,

amb la bellesa absoluta

que només la vida

abraça.

I és clar, és una mirada analítica. Em penso. I com mirar-s'ho, com agafar-ho, com permetre'm la llicència d'admirar només. De lluny. Com sempre. Fotografia, per dir-ho així. Bonic, sí, però no n'hi ha prou. I fins i tot corrent el risc de no tenir-ne mai prou. El que vull és submergir-me, en tu (que a vegades, sembla mentida, el pronom deixa de ser abstracte) com en tot, com en la vida. Que no és broma. Que no vull ser cursi, que... que callo. Que callo.

Tòpic

Jo volia aprendre a seguir estimant el dilluns. Però no hi ha manera, tu! No és que sigui culpa de ningú, és que ja no sento el mateix: o ha canviat el dilluns o he canviat jo. Això nostre ja no funciona, no hi ha màgia, els matins no són assolellats ni hi ha música ni color.

I així és com s'acaba la bonica història d'amor entre el dilluns i jo. Aix, els fugissers amors d'estiu!