Nadales a l'octubre

La veritat és que a mi no em calen, que diguéssim, grans motius per escriure. Però això no vol dir que a vegades no hi hagi coses grans per escriure. Sempre que he volgut escriure sobre el Cor m'ha costat trobar les paraules, i deu ser -justificació fàcil, ho sé- perquè la música sempre pot anar més enllà de tot el que es vulgui dir. Aquesta és l'enèsima vegada que ho intento, i espero que sigui la bona. Vaig voler parlar-ne ja després de l'últim concert del Rèquiem de Fauré, a Granollers, quan no podia evitar recordar l'energia brutal en què havia tingut el plaer de participar i durant unes setmanes vaig viure encara dins el núvol de lux aeterna. I aquestes coses. L'altra vegada va ser fa gairebé dos anys, i ho recordo perfectament, quan tot semblava que anava malament i, tot i això un dia algú em va fer veure que els dissabtes, els dissabtes seguien funcionant. Quan em pensava que res m'animava, aquesta estona de cor em seguia il·lusionant. I poc a poc vaig tornar a afinar-me i amb els mesos, la majoria de les coses ja no eren tan greus. Però tot va començar un dissabte.

Així doncs, tot va començar un dissabte. Que la música emociona, això ja ho sabíem des del principi. Però de tota manera, no puc deixar d'haver d'agrair la música més viscuda amb les persones. Que no hi ha res com sentir aquest benestar com nostàlgic, com nyonyo, que dóna això de cantar nadales a l'octubre. Tan suaument, tan càlidament (que fa calor) The stars in the bright sky. Oh. Ullets d'estrelletes, tenim tots plegats. En un cor, el pitjor de cadascú no es nota tant i el millor es fa més gran en el conjunt. És, agafant les paraules d'algú que jo conec, un despertar. Un dia o altre ho havia de dir, això. I bé, les nadales de vellut a l'octubre em semblen un motiu tan bo com qualsevol altre.

Per què m'agrada el Nadal

Algú em va dir (no recordo qui) fa uns dies que el món es divideix entre gent pro-Nadal i gent anti-Nadal. Tot i que jo no crec que sigui així, no tinc cap dubte que jo em trobo al grup dels amants del Nadal. Buf, i tant! I més aquest any. No sé exactament per què, però aquest any m'he sentit més nadalenca que mai. Culpa de Glee i els seus fantàstics White Christmas i companyia? Potser sí. Oh, les nadales! Són tot un món: quan sonen enllaunades abans de temps em treuen de polleguera, però en context, ben entonades quan realment és temps de Nadal, m'encanten. Dissabte passat, a l'auditori vam cantar tots junts El noi de la mare, i si ja era segurament la meva nadala preferida, amb l'emoció continguda d'unes set-centes persones a la vegada me'n vaig acabar de convèncer. Aquesta tendresa, aquesta dolçor que sona realment tan maternal, com una cançó de bressol... És preciós aquest clima. I és precisament el clima que jo reivindico quan dic que m'agrada el Nadal, que m'agrada molt. Sé que és una festa consumista, però aquest consumisme no forma part de l'essència sinó de l'afegit. Cadascú pot triar en quina mesura es deixa seduir pels reclams del consum, ningú està veritablement obligat a gastar desmesuradament. Es poden fer braçalets, es poden fer pastissos, es poden fer abraçades. De debò, no cal! Qui ens fa creure que el Nadal és consum és qui vol que sigui així. I no ens enganyem, la majoria associem el Nadal a la idea de l'abundància. A, com deia el poeta, oblidar la pobresa dels altres i la nostra. Però per més que aquestes festes estiguin estretament lligades a asseure's al voltant d'una taula i menjar fins a no poder més, això tampoc és imprescindible. Com sempre, i malgrat que sé que em repeteixo, la qüestió no és el "què" sinó el "com". Per mi l'esperit dels àpats de Nadal comença a la cuina, amb les quatre o cinc hores que es va passar el meu pare amb el rostit i el farcit dels canalons, i culmina amb una sobretaula interminable com la d'avui. Amb la tornada a casa de qui viu lluny, amb les xafarderies amb els cosins, amb la inevitable llagrimeta de l'àvia. Amb petites coses com anar a mullar el bastó amb la meva cosina petita i els seus ulls com estrelletes molt més brillants que els llums del carrer. Un sac de gemecs, una guitarra, tot un cor de veus una mica tocades pel cava i els hits mundials del repertori nadalenc, del de la nova cançó i del folk que escoltaven els meus pares i tiets en vinils quan tenien la meva edat. Nadal és quedar, un dia qualsevol, amb tota la família, per estar junts, que ja toca. Només que aquest dia, un dia qualsevol com per exemple el 25 o el 26 de desembre, tothom el reserva per deixar que passin les hores sense adonar-nos-en. Al voltant d'una taula, rient i cantant i celebrant que estem bé i que estem junts.