Deja que me crezca,

me apasiona exagerar. Retornar a la belleza De las cosas inconexas

Una frase

Portem més de mig Carnaval i les imatges ballen i es barregen (una barreja acolorida, enganxosa, dolça, sorollosa, tot plegat senzillament com el carrer) però algunes brillen sobre totes les altres, brillen des de la universitat altra vegada emportant-se el cos masegat i la consciència adormida cap al camí de les bombolles de cava als llavis i a la llengua i baixant pel coll i per tot arreu, les bombolles de gas petit escampant olor de cava per tot arreu, perquè és el que toca, perquè ara toca la festa i les bombolles de cava, perquè toca l'amargor mal dissimulada de l'alcohol baixant per la gola -per dintre, per fora-, gola avall cap al meu fetge, gola amunt cap al meu cap, m'omplen el crani, em surten pels ulls, el cervell m'explota ple de bombolles de gas petit de cava, i ple de l'amargor de beguda-de-gent-gran (com el cafè que no m'agrada perquè és massa amarg i tanta amargor tampoc acaba sent bona, al final) com litres i litres de cava en regalims minúsculs amarant tones i tones de confeti, perquè avui tot és abundant i gran i exhuberant, que és Carnaval i és el que té, Vilanova, que no sé dir vocals obertes i tancades, però tampoc és tan greu si tenim aquesta meravella, de gent esgargamellant-se total per vinagrejar els uns dels altres, i pel plaer simple i estúpid de perdre la veu fent festa grossa per tornar a classe sense poder parlar gens i demostrar que tenim una gran festa, molt millor que Sitges, on vas a parar, si no hi ha color, i més genuïna i més de tot, que no ho dic perquè sigui de Vilanova, que ho dic perquè és així, i seguiré nedant al meu oceà mental de cava de bombolletes de gas petit, que per Carnaval tot s'hi val, fins i tot abusar encara més de les comes i els parèntesis i tota la parafernàlia de sempre, tot s'hi val perquè som així, amics, brindem, brindem o bevem i prou, bevem i cridem, siguem feliços que és Carnaval, i això només passa un cop cada any.

Per què m'agrada el Nadal

Algú em va dir (no recordo qui) fa uns dies que el món es divideix entre gent pro-Nadal i gent anti-Nadal. Tot i que jo no crec que sigui així, no tinc cap dubte que jo em trobo al grup dels amants del Nadal. Buf, i tant! I més aquest any. No sé exactament per què, però aquest any m'he sentit més nadalenca que mai. Culpa de Glee i els seus fantàstics White Christmas i companyia? Potser sí. Oh, les nadales! Són tot un món: quan sonen enllaunades abans de temps em treuen de polleguera, però en context, ben entonades quan realment és temps de Nadal, m'encanten. Dissabte passat, a l'auditori vam cantar tots junts El noi de la mare, i si ja era segurament la meva nadala preferida, amb l'emoció continguda d'unes set-centes persones a la vegada me'n vaig acabar de convèncer. Aquesta tendresa, aquesta dolçor que sona realment tan maternal, com una cançó de bressol... És preciós aquest clima. I és precisament el clima que jo reivindico quan dic que m'agrada el Nadal, que m'agrada molt. Sé que és una festa consumista, però aquest consumisme no forma part de l'essència sinó de l'afegit. Cadascú pot triar en quina mesura es deixa seduir pels reclams del consum, ningú està veritablement obligat a gastar desmesuradament. Es poden fer braçalets, es poden fer pastissos, es poden fer abraçades. De debò, no cal! Qui ens fa creure que el Nadal és consum és qui vol que sigui així. I no ens enganyem, la majoria associem el Nadal a la idea de l'abundància. A, com deia el poeta, oblidar la pobresa dels altres i la nostra. Però per més que aquestes festes estiguin estretament lligades a asseure's al voltant d'una taula i menjar fins a no poder més, això tampoc és imprescindible. Com sempre, i malgrat que sé que em repeteixo, la qüestió no és el "què" sinó el "com". Per mi l'esperit dels àpats de Nadal comença a la cuina, amb les quatre o cinc hores que es va passar el meu pare amb el rostit i el farcit dels canalons, i culmina amb una sobretaula interminable com la d'avui. Amb la tornada a casa de qui viu lluny, amb les xafarderies amb els cosins, amb la inevitable llagrimeta de l'àvia. Amb petites coses com anar a mullar el bastó amb la meva cosina petita i els seus ulls com estrelletes molt més brillants que els llums del carrer. Un sac de gemecs, una guitarra, tot un cor de veus una mica tocades pel cava i els hits mundials del repertori nadalenc, del de la nova cançó i del folk que escoltaven els meus pares i tiets en vinils quan tenien la meva edat. Nadal és quedar, un dia qualsevol, amb tota la família, per estar junts, que ja toca. Només que aquest dia, un dia qualsevol com per exemple el 25 o el 26 de desembre, tothom el reserva per deixar que passin les hores sense adonar-nos-en. Al voltant d'una taula, rient i cantant i celebrant que estem bé i que estem junts.

Pólvora

El foc s'encén. Es fa la llum, igual que s'ha fet la música ja fa molta estona. L'espurna trenca la calma del dia o de la nit. El foc s'encén i l'olor de pólvora s'escampa, igual que s'escampa la gentada atemorida per allunyar-se de la pluja d'estrelles candents. "Foc fred", en diuen ara, d'aquest foc que es veu que és menys brillant, una mica més blanc i menys càlid. No crema, diuen, però és mentida perquè el foc és foc, i si alguna cosa no pot ser, és fred.

El so no es fa esperar: un xiulet eixordador seguit dels esclats sords de les explosions petites quan cada coet deixa de fer ploure trossets de llum. Sota tanta escalfor brillant, dansen els dimonis. Aquí, qualsevol hi ballaria, aquí, tot plegat es confon. El foc no és fred, i si això és l'infern és prou acollidor. La percussió, ritme primari que ve del nostre cor, del batec mateix de la vida des del seu principi, acompanya la dansa de la pluja d'estels. Tot crema i atrau, és bonic i perillós. Després, només queda l'olor de pólvora que agafarà la nostra roba blanca.

Llum de solstici

"Cloc, cloc, cloc, cloc". La percussió dels meus passos sonant en un carrer buit. De fet, tots els carrers estan buidíssims. No hi ha gent, no hi ha so. L'olor de pólvora s'ha anat quedant a les vores dels edificis i l'aire és gairebé net, ara. La música ja no se sent: hi és, en algun lloc, però jo ja no hi sóc. No, jo ara sóc un punt que es mou de cara a l'est. El silenci és un cúmul de sons petits: els meus talons rítmics sobre el terra, els primers ocells que refilen desordenadament. Aquesta, la melodia del silenci de matinada, anuncia el final d'aquesta nit curta, i el principi d'un dia nou. Veure'l perfilar-se amb la seva lluïssor com crepuscular just davant meu és increïble: una bellesa absoluta, i tan senzilla, la bellesa de la llum que sempre és tan clara. És com un solstici dedicat a tots nosaltres: els de la poesia, els que mirem l'est i ens sentim tan afortunats per la màgia del moment. Els que sentim tant d'amor dins nostre, i tant d'amor al món, aquesta energia que ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Com si l'aire fos amor i nosaltres fóssim bombolles de sabó: un embolcall fràgil per a la força del món. I quan la bombolla peta, el nostre aire es fon amb el de l'univers. És preciós. És un etern recomençar on només som una circumstància. És la nostra urgència de llum quan el dia desperta, i la plenitud de la nostra existència (petitapetitapetita) just allà, just llavors.