Ausiàs, carinyo

Ausiàs, carinyo, això no es fa. Potser al teu segle XV es podia anar així per la vida, però en qualsevol cas, no em pots culpar d'aquestes ganes d'estrangular-te que m'agafen de sobte i no em deixen parlar de tu imparcialment. Ausiàs, carinyo, m'agradaria que la teva amiga hagués escrit un parell de poemes, per veure l'altra versió.
T'imagino, esprement-te el cap per buscar la peça que no encaixava en el teu entramat teòric per explicar un amor perfecte, t'imagino al teu segle amb els aires que segur que tenies, perquè per ser així s'han de tenir uns certs aires, no sé si m'entens, avui, ahir i sempre, uns certs aires, sí.
Ausiàs, carinyo, el fracàs d'una sublimació com la teva estava escrit des del principi, però juraria que tu, amb més o menys lucidesa, això ja ho sabies. Segur que ho sabies, si eres tan brillant -i ho eres, i tant que sí. Suposo que va ser un descobriment important adonar-te que només exhibint el teu ego descomunal a la gent li agradava el que feies, i aquestes coses sembla que no però tiren, tiren molt. El sacrifici d'una vivència de l'amor realista i madura devia ser ínfim davant la possibilitat de saber-se important, únic, creatiu, el gran escriptor. I dic escriptor, sí, perquè encara que sapiguem tots que el teu jo és un personatge,  algú que té la mena de desvergonyiment necessari per dir, amb tota la consciència, allò de "jo sóc aquell que em dic Ausiàs March" i quedar-se tan ample, travessa la frontera de la ficció. Que trapella, eh? Ausiàs, carinyo, tu el que eres és un trapella.
Què importa la dama, què importa l'excusa? En el fons -i de fet també en la forma- es tractava només de trobar un pretext per exposar a ulls de tothom allò que tu, tu i no ella, tenies d'extraordinari. Estimant sempre més l'amor que tu senties que no pas cap altra cosa. O que cap altra persona. Quina tristor. Confonent, a més el personatge amb la persona, quina tristor.
Ara bé, et devia sortir bé. Si no, no hi hauria ningú que parlés de tu amb aquestes confiances veient-te, realment, com un poeta digne de molts retrets i molts elogis. Com un lliri entre molts cards. Hehehe. Ausiàs, carinyo, ja entenc que un jo que perdura d'aquesta manera bé mereixia tanta rebequeria pueril en forma d'excelsa poesia. No sé si m'entens.

Em sembla, Ausiàs, que el problema més gros que tinc amb tu és que em caus bé.

Eufòria

Eufòria és una paraula fantàstica. Per començar, és una esdrúixola, amb l'accent corresponent, i aquesta "f" que explota cap a la "ò". Sempre des d'una perspectiva subjectiva, eufòria és una paraula eufòrica. I això, encara que sigui una evidència, m'agrada dir-ho, perquè és prou exacte (segurament més que el que diu el Diec, que defineix l'eufòria com "Sensació de benestar de qui està perfectament bo", qui està perfectament bo, no em digueu que no, és molt graciós).

Avui mirava per la finestra aquest cel blaublavíssim que fa dies que senyoreja els matins, com aquesta llum que no té filtre, que és només sol i primavera i es cola a les classes i a les cases, i fa la croqueta per la gespa. Mirava la saturació de l'abril tan blau i pensava que a vegades les associacions de colors a sensacions que s'han fet tota la vida tenen variants molt interessants. Així com Palau i Fabre diu que la nostra esperança és vermella ("hipòcrites quan diem que és verda!"), avui se m'ha fet evident la naturalesa multicolor de l'eufòria, i he tingut al cap una eufòria blava, ben trencadora, lluny dels fúcsies i els granats i els vermellosos de qualsevol mena. I anava pensant i em deia que mira, que una eufòria lluminosa com la meva, una eufòria que descansa en aquest bé de Déu de flors de tarongers amb una olor que col·loca i en aire sobre la pell -per fi!- nua, una sensació tan feta d'esclat i gratitud simple, fins i tot podria ser... jo què sé, grisa, o blanca. I un cop a casa posant música a les sensacions he anat a topar amb la cara de la veritable eufòria blanca, que i tant si té força, i tant si pot ser. Incapaç de triar una sola cançó del disc, el deixo sencer aquí sota. Un plaer pels sentits que destil·la genialitat, la consonància perfecta per un inici com el d'ara. Que quan algú diu que Happiness is a warm gun pot voler dir absolutament qualsevol cosa. Adoro els inicis, cada principi de cada cosa nova. Comença la calor! No m'atreveixo a pensar quantes coses em va portar aquest mateix sol l'última vegada que el temps començava a ser només calidesa. Em fa somriure, em fa saltar per dintre amb aquella mena de sobresalt que és, en el fons, la marca d'una alegria sobtada. Deixo d'escriure, que amb aquesta obra d'art aquí sota, qualsevol cosa fa de mal dir. Tots a gaudir de l'eufòria blanca.

Una frase

Portem més de mig Carnaval i les imatges ballen i es barregen (una barreja acolorida, enganxosa, dolça, sorollosa, tot plegat senzillament com el carrer) però algunes brillen sobre totes les altres, brillen des de la universitat altra vegada emportant-se el cos masegat i la consciència adormida cap al camí de les bombolles de cava als llavis i a la llengua i baixant pel coll i per tot arreu, les bombolles de gas petit escampant olor de cava per tot arreu, perquè és el que toca, perquè ara toca la festa i les bombolles de cava, perquè toca l'amargor mal dissimulada de l'alcohol baixant per la gola -per dintre, per fora-, gola avall cap al meu fetge, gola amunt cap al meu cap, m'omplen el crani, em surten pels ulls, el cervell m'explota ple de bombolles de gas petit de cava, i ple de l'amargor de beguda-de-gent-gran (com el cafè que no m'agrada perquè és massa amarg i tanta amargor tampoc acaba sent bona, al final) com litres i litres de cava en regalims minúsculs amarant tones i tones de confeti, perquè avui tot és abundant i gran i exhuberant, que és Carnaval i és el que té, Vilanova, que no sé dir vocals obertes i tancades, però tampoc és tan greu si tenim aquesta meravella, de gent esgargamellant-se total per vinagrejar els uns dels altres, i pel plaer simple i estúpid de perdre la veu fent festa grossa per tornar a classe sense poder parlar gens i demostrar que tenim una gran festa, molt millor que Sitges, on vas a parar, si no hi ha color, i més genuïna i més de tot, que no ho dic perquè sigui de Vilanova, que ho dic perquè és així, i seguiré nedant al meu oceà mental de cava de bombolletes de gas petit, que per Carnaval tot s'hi val, fins i tot abusar encara més de les comes i els parèntesis i tota la parafernàlia de sempre, tot s'hi val perquè som així, amics, brindem, brindem o bevem i prou, bevem i cridem, siguem feliços que és Carnaval, i això només passa un cop cada any.

Teoria

I si tot fos la distància? Les circumstàncies no paren de parlar-me, tot el dia, de l'amor i la distància i el desig. I jo, jo per això venia, jo venia perquè algú em fes pensar i em fes entendre. Necessito que m'ajudin a pensar i a entendre. No és que no ho vulgui fer sola, tinc la voluntat, sé seguir però no sóc motor. No puc començar, no tinc el valor de creure en el que penso. Perquè l'única veritat és que no hi ha veritat absoluta.

Volia que em fessin pensar i gairebé ho aconsegueixo. Rellegeixo Bédier uns dies després de passar una setmana escoltant únicament i exclusiva òperes de Wagner, i els pensaments van entrant sols. Aquests amors èpics, tan bonics com idiotes, bells contes d'amor i de mort. "Tristany i Isolda viuen i pateixen per nosaltres". Sona com profètic, però vaig entendre perfectament que volia dir, això. La teoria, la teoria de sempre ens persegueix, i ens fascina precisament perquè és teoria. Qui vol, de veritat, despertar del somni i trobar-se en una vida de grans obstacles i grans misèries? Ningú, ningú ho vol de debò. Si algú us diu que sí, no us el creieu. En el fons aquests que us diran mentida es dediquen a mantenir un equilibri (que no és els "fràgils equilibris", sinó d'equilibris amb marge, amb comoditat) entre allò de tràgic de la vida i la felicitat infantil del victimisme. Una mica com jo, que tendeixo a buscar objectius ben difícils, per tenir una excusa per fracassar, i de pas poder ascendir al cel si no fracasso. "Era molt difícil, però jo ho he fet". Sí, és clar. "La vida és injusta". Ja sé que ja ho he dit altres vegades, però enunciar aquesta teoria, la que diu que la vida és injusta, amb els motius de la tragèdia dalt l'escenari és de covards, és de gent cega a la seva sort. La majoria de vegades que algú diu que la vida és injusta, no ho diu de veritat o no té raó. Perquè tot és teoria. Perquè l'amor dels romàntics és, repeteixo, tan immensament bell com immensament idiota.