Ausiàs, carinyo

Ausiàs, carinyo, això no es fa. Potser al teu segle XV es podia anar així per la vida, però en qualsevol cas, no em pots culpar d'aquestes ganes d'estrangular-te que m'agafen de sobte i no em deixen parlar de tu imparcialment. Ausiàs, carinyo, m'agradaria que la teva amiga hagués escrit un parell de poemes, per veure l'altra versió.
T'imagino, esprement-te el cap per buscar la peça que no encaixava en el teu entramat teòric per explicar un amor perfecte, t'imagino al teu segle amb els aires que segur que tenies, perquè per ser així s'han de tenir uns certs aires, no sé si m'entens, avui, ahir i sempre, uns certs aires, sí.
Ausiàs, carinyo, el fracàs d'una sublimació com la teva estava escrit des del principi, però juraria que tu, amb més o menys lucidesa, això ja ho sabies. Segur que ho sabies, si eres tan brillant -i ho eres, i tant que sí. Suposo que va ser un descobriment important adonar-te que només exhibint el teu ego descomunal a la gent li agradava el que feies, i aquestes coses sembla que no però tiren, tiren molt. El sacrifici d'una vivència de l'amor realista i madura devia ser ínfim davant la possibilitat de saber-se important, únic, creatiu, el gran escriptor. I dic escriptor, sí, perquè encara que sapiguem tots que el teu jo és un personatge,  algú que té la mena de desvergonyiment necessari per dir, amb tota la consciència, allò de "jo sóc aquell que em dic Ausiàs March" i quedar-se tan ample, travessa la frontera de la ficció. Que trapella, eh? Ausiàs, carinyo, tu el que eres és un trapella.
Què importa la dama, què importa l'excusa? En el fons -i de fet també en la forma- es tractava només de trobar un pretext per exposar a ulls de tothom allò que tu, tu i no ella, tenies d'extraordinari. Estimant sempre més l'amor que tu senties que no pas cap altra cosa. O que cap altra persona. Quina tristor. Confonent, a més el personatge amb la persona, quina tristor.
Ara bé, et devia sortir bé. Si no, no hi hauria ningú que parlés de tu amb aquestes confiances veient-te, realment, com un poeta digne de molts retrets i molts elogis. Com un lliri entre molts cards. Hehehe. Ausiàs, carinyo, ja entenc que un jo que perdura d'aquesta manera bé mereixia tanta rebequeria pueril en forma d'excelsa poesia. No sé si m'entens.

Em sembla, Ausiàs, que el problema més gros que tinc amb tu és que em caus bé.

Que bonics són els anuncis

Avui tenia ganes de parlar de l'eslògan magistral que apareixia en un anunci de Martini que emetien fa cosa d'un any. Però m'he posat a escriure i el tema dels anuncis em venia tant de gust, que he pensat que deixaré l'eslògan per un altre dia. Aviso, escrivint m'he adonat que dec veure força tele, si em fixo en tants anuncis. O potser és que m'hi fixo molt. En fi, com que m'he pres la llibertat de prescindir de fer una "bibliografia publicitària", si algú no entén alguna referència, doncs que miri una mica la tele, que total, de seguida estareu tots de vacances com jo ja estic (!) i podeu perdre el temps al sofà fent zaping per trobar cadenes on facin anuncis.

La publicitat, i ho dic molt seriosament, és fascinant. Un amic que estudia publicitat em va dir un dia una cosa com ara que a la carrera els ensenyaven a enganyar la gent i que per això no volia treballar de publicista. I jo m'ho crec, i tant si m'ho crec, que els ensenyen a enganyar la gent, encara que segur que els que han de vendre els productes anunciats no volen fer servir aquest verb concret, per les connotacions negatives que pugui tenir la paraula "enganyar", i tal. I el fet és exactament això: escollir bé les paraules, però també escollir bé les imatges i la música, predir les associacions racionals i les emocionals que el públic farà. Endevinar com funciona el cervell dels consumidors per "dominar-lo", per incidir-hi des de lluny. Volen vendre un perfum i et suggereixen sexe. Volen vendre un licor, un cotxe, un rellotge, i et suggereixen poder, llibertat i... sexe. Fins i tot amb el KH7 aquell. Vés, si era tan difícil, endevinar què hi havia al cap dels consumidors. No, no és només això, no, ara ho he fet expressament per citar casos concrets (i que encara que no sigui l'únic que hi ha al cap dels consumidors, el sexe, no deixa de ser curiós, divertit fins i tot, que sigui una estratègia comercial tan estesa) però els anuncis la majoria de vegades no venen productes, sinó coses que no es poden veure ni tocar, com el benestar, la tranquil·litat, la seguretat; l'amor, fins i tot. T'anuncien l'estiu i com de passada apareix una cervesa. I no és que la gent es cregui sempre el que veiem als anuncis. No ens creiem que la senyora de torn tingués la mampara de la dutxa així de llardosa fins que ha arribat l'anticalç definitiu. Però fem un pacte de ficció, o potser és que els anuncis no apel·len al nostre intel·lecte sinó al que no controlem. Com, si no, s'entén que ara surtin els personatges de la Riera (que són actors, que no existeixen!) anunciant caldo i creuers i productes de neteja que fan servir a la cuina (que tampoc existeix!) del restaurant de la sèrie? Tothom sap que és mentida. 

Anuncis de cera per depilar que depilen gent sense pèls. Anuncis de cremes antiedat on gent sense arrugues com la Martina Klein s'aplica el sèrum definitiu per frenar el pas del temps,  anuncis de menjar que aprima on gent molt prima, com la Martina Klein, anuncia que ja té un pla per "sentir-se bé" a l'estiu. Sentir-se bé, quina barra. El festival de l'eufemisme, amb l'exaltació d'expressions tan interessants com el "sentirse inchada" de la Carmen Machi quan en el fons tots sabem exactament què vol dir, y felices fiestas. Anuncis surrealistes, com aquell que diu trenta vegades "alleujament" i "cremor d'estómac", que això no ho diu ningú trenta vegades seguides. O directament anuncis cruels, com aquell del senyor que diu que els raviolis noséquins li recorden el seu avi i la dona li contesta "però si tu no el vas conèixer, al teu avi". Quina mala llet. Però vaja, també hi ha anuncis normals i corrents, o anuncis divertits i ocurrents com aquell que feien d'un nen que pegava la nevera perquè conservava els espinacs. La veritat és que mirats de prop, els anuncis no estan tan malament. El problema és que els posen sempre tots seguits i acaben cansant. Però veient anuncis descobreixes coses interessants, com per exemple que el masclisme en la llengua no és parlar de "companys" enlloc de dir "companyes" o dir "tots" enlloc de "tots i totes", sinó que radica en frases com "prova-ho i jutja-ho tu mateixa" als anuncis de pastilles pel rentaplats. O, evidentment, que la Martina Klein deu guanyar un dineral, tant com treballa.

La vida és un musical

Em fa molta gràcia quan algú es pregunta per què hi ha gent que canta sempre. Per què de cop i volta, en una sèrie d'adolescents qualsevol, s'abaixen els llums i una esplèndida Lea Michele comença a explicar com se sent fent servir un gran èxit d'ABBA. I em fa molta gràcia també quan diuen que això no és realista perquè la vida no és un musical. Però vaja, jo no sé com s'està al cap de la resta de gent, perquè visc aquí dintre, però discrepo profundament amb aquesta afirmació, perquè el que la gent no veu és que la vida sí que és un musical. Ara mateix, aquí fora, hi ha un gran exèrcit de gotetes organitzant una orquestra de percussió. I si em quedo ben quieta puc escoltar la percussió de la vida meva, per pur interès científic, per curiositat analítica: agafar aire i treure'l, i no tornar a omplir els pulmons durant una estona. Esperar, mentre el cos es va posant nerviós, i escoltar atentament el so de cada batec indecís i la vibració de la pell al final dels capil·lars quan la sang hi arriba. Del pit al ventre, als colzes, a les puntes dels dits, a la cara i al clatell, a les cames, als peus, la vida plou dins meu fent una sorollada com la de la pluja a fora. Abril, el mes de la identitat. Vinga a pensar sobre la punyetera identitat. L'atenció, l'autoconeixement, les preguntes. Ja m'agrada, però és curiós que hagi coincidit tot tan junt.  Mitja hora amb els ulls tancats i aquell senyor preguntant "Qui ets?" i després la Maria mirant-me a través de la mirada fins a la profunditat més clara, fins al lloc secret on tots guardem l'amor. No tinc respostes; estic canviant, estic canviant ara mateix i no puc contestar. En comptes d'això, estic aquí parada, immòbil, amb el pols tornant-se boig, accelerant per aquesta adrenalina rara, alentint-se tot de cop perquè no hi ha oxigen per transportar. La calma de la meva voluntat com mig drogada està enganyant el meu cos, el cor vacil·la una mica i finalment respiro. Com sortint per fi de l'aigua, però sense aigua. Com obrint els ulls dins l'aigua, però sense aigua, que l'aigua vol dir molta complicació d'atrezzo i a producció no m'ho deixarien fer.

La vida és un musical, sempre potser una mica massa, massa emotiu o massa melodramàtic, massa alegre o massa desesperat. Un musical on no només canta la gent, sinó que tot, absolutament tot canta. I llavors salta el típic escèptic de la vida i et diu que són bajanades, però en realitat és només que la música, la música de totes les coses, ha decidit no escoltar-la. La vida és un musical, i qui no vol acceptar-ho és per mandra, per mandra d'estar sempre buscant el to.

Consumir amb moderació

Als anuncis d'alcohol sempre hi ha la lletreta aquella petita que et diu "consumir con moderación". O "tomar con moderación", o "beber con moderación", ara no recordo exactament què és el que has de fer sempre moderadament. I és curiós que digui això, perquè és evident que un anunci serveix per incitar al consum, i que no és la feina de l'anunciant avisar el consumidor i dir-li que té un cap magnífic que pot fer servir, i que té un criteri propi per desenvolupar. És curiós perquè el consumidor ja sap que consumir aquell producte en excés és dolent per ell (mentre que a l'anunciant li comporta beneficis) i tot i així algú ha arribat a concloure que els anuncis han d'incloure aquesta advertència, no fos cas que el consumidor, malgrat saber perfectament què és l'alcohol que consumeix i què provoca, acabés amb un fetge digne de fer-ne foiegras i llavors demandés la marca de licors de torn per no haver-lo avisat que havia de fer servir el seu criteri per preocupar-se per la seva salut. Deia això perquè hi ha coses que no són bones, i no és un secret per ningú. Tots sabem que no és bo i que no ho hem de fer, però tot i així esperem que vingui algú i ens digui que això de l'alcohol, compte, perquè encara que estigui tan a l'abast no és bo i som nosaltres qui hem d'acostar-nos-hi "amb responsabilitat", i "amb moderació", i amb cap, en definitiva. Però és evident que la nostra "responsabilitat" és insuficient i el que volem, està clar, és una mama, una mama a qui puguem criticar per no confiar en el nostre criteri (amb raó, amb raó) i que ens cuidi sempre, una mama que ens digui "no has d'estar desperta fins tan tard, que després al matí no et lleves", "pren unes galetes, per quan tinguis gana després", o "pensa el que vols abans d'actuar, pensa en general en coses útils en comptes de pensar bajanades", "no furguis en el passat, que no porta res de bo". El passat, sobretot quan el passat és una adolescència, s'ha de consumir amb moderació, recordar-lo de lluny amb imprecisions, ben difuminat, no fos cas que se'ns acabés posant malament. Però, evidentment, si la mama no hi és per posar ordre, la moderació... la moderació és bàsicament allò que perdem expressament, perquè ens falta responsabilitat. Si és que la mama sempre té raó.

El pronom personal

Tot el que no havia de dir em cau a sobre com una llosa de nuesa. És una llosa de nuesa, sí, una d'imponent i pesada. Tot el que no havia de dir però que s'escapa d'entre les dents sense poder-ho evitar, tot el que encara no he decidit si volia compartir. Jo mai mai m'he barallat amb la realitat. Jo mai mai he anat al cinema tota sola. Jo mai mai he estat massa amiga de les respostes i he tingut massa por de les preguntes. No continuo, perquè em fa vergonya començar tantes frases amb el mateix pronom personal. Que el jo és un pronom molt però que molt personal, el més personal de tots. De sobte, em sento tímida. Vaja, no pas de sobte, vull dir ara. Ara mateix, quan ressonen al pla del meu cervell els cops dels talons sobre el parquet i prenc consciència del poc espai que hi ha aquí dins, aquí sota el crani, aquí sota tanta habilitat per dissimular la poca traça que tinc entenent de veritat les preguntes. Aquí sota tot el que m'espanta, i especialment aquí sota tot el que em fa por però encara no ho sé. Pensaments amb ungles llargues i massa força s'acarnissen contra mi, pobreta de mi, indefensa davant del torrent. Bé, això últim és mentida. Com allò que sempre dic, que m'agrada la mentida, i tampoc és del tot cert. És una fatxenderia com qualsevol altra. I és mentida que estigui indefensa perquè no ho estic, però em deixo atacar i em deixo ferir, i encara s'ha de veure si em sé deixar curar.

Hi ha dies que fa tant sol i sona música tan bonica que m'oblido de la fragilitat i la mancança, i m'oblido de l'afany per reparar-ho tot com si la vida no es regenerés ella sola. Hi ha dies tan carregats de bona poesia i bones idees i bona fotografia de bones pel·lícules (primers plans de cares de personatges inquietants) que acaben fent mal, sense saber ben bé com. Però bé, de fet també hi ha dies dolentíssims que acaben per ser una exaltació de la pròpia capacitat de suportar els mals moments, i llavors ja no són tan dolentíssims. Així que en paus, suposo. Avui, amb la bicicleta tornant cap a casa quan ja era fosc, em venien al cap fragments desordenats, mitges frases agredolces com els primers plans de cares de personatges inquietants. Un "jo mai mai" etern per exaltar amb vanitat els defectes i prendre's la vanitat com una virtut. I tot és culpa de la paraula, que comença a dibuixar-se dins meu sense que jo ho vulgui i acaba sortint perquè no puc, no sé evitar una ornamentació constant del pronom personal, sempre el pronom personalíssim. Estimo la paraula, de veritat que sí, però en desconfio com desconfiem tots tan sovint de qui estimem, no sé si per debilitat o per pures ganes de complicar-nos la vida. I, igual que quan desconfiem de qui estimem, el motiu del dubte gratuït sóc jo i no l'altre: jo, i no pas el llenguatge que per més que estigui viu (per més que pugui ser subjecte d'un amor estrany i bonic) no deixa de ser un ens abstracte, veritable amic de les mentides. Les paraules no aprecien la mentida ni més ni menys que la veritat. Ni més ni menys que la realitat. Però és que el famós "pronom personal", quan deixa de ser una paraula per passar a significar tot l'abast del jo, tot l'abast de l'ésser, ja és una realitat. I és llavors quan toca callar abans que les paraules jaditesnocallades caiguin -lloses de pedra plena de nuesa impúdica- al mig de la consciència i ens recordin que la realitat és crua, que la realitat és recta, que a la realitat tant se li'n foten les nostres excuses de pobres romàntics imprudents exposant aquesta nostra nuesa.

Tatuatges

Ostres, tu. Tanta cosa que representa que tenia per dir, i ara què? Mutis. Haurem de posar-nos seriosos, doncs. Si he estat tot el gener tan silenciosa és per alguna cosa. I com que sempre m'ha agradat parlar del silenci (i encara més escriure sobre silenci, que és un concepte preciós on el silenci és-i-no-és) avui trio tema i m'hi poso. Que no pot ser. Que això no pot ser. Però la veritat és que ja he parlat massa del silenci. En fi.

Quan arriba una edat concreta, pels volts dels divuit anys, a la gent li comença a agafar la dèria dels tatuatges. Per què? Suposo que és un tema d'autoafirmació personal, de dir "mira, he tingut prou valor per marcar la meva pell per tota la vida". Potser la gent no s'hi pensa tant, però jo ho trobo un acte de molta seguretat, a més de pràcticament un desafiament, cap a un mateix ("a veure si mai me'n penedeixo") i cap a tots els que t'insisteixen que no és una bona idea. Els tatuatges diuen molt de la gent. Vaja, en tot cas allò que diuen, el que sigui, ho diuen amanit amb un "per sempre" que ho fa sonar fort. I també la manca de tatuatges també pot dir molt d'algú, és clar. Quan hi ha tanta gent que decideix marcar-se el cos, no fer-ho és també una acció. No actuar és també (a vegades) una acció. Però quan algú es tatua (o, fins i tot, quan només pensa en la possibilitat de fer-ho) és curiós analitzar allò que una persona decideix portar al cos per sempre. Per suposat que diu moltes coses, i tant. Què deuen dir de mi les idees de tinta a la pell que tinc? He estat pensant si el silenci es pot escriure i m'he adonat que, evidentment, sí que es pot. És una qüestió estúpida en una persona que llegeix partitures tant sovint. Bé, és veritat, potser no es pot escriure el silenci (i deu ser part de la seva naturalesa) però es pot escriure un silenci. Un lapse de temps buit, o ple de buidor. És preciós, és perfecte. Però és prou perfecte per portar-ho tota la vida? Ja sé que aquesta no és una pregunta que hagi de contestar qualsevol que no sigui jo, però és que he de confessar que a vegades m'agradaria tenir prou decisió per fer una cosa així. Prendre una decisió sense marxa enrere em resultaria una cosa molt nova. De veritat, ho he fet poquíssimes vegades. Em refereixo, és clar, a prendre una decisió que per força he de portar amb mi tota la vida, sense deixar oberta la porta per rectificar. Sense la seguretat que, en cas de necessitat, puc canviar d'opinió o de rumb. I ja sé que un tatuatge tampoc és una gran decisió, que no canvia la vida de ningú. Però em fa ràbia tenir tants dubtes. Em fa ràbia, precisament perquè fins a cert punt és una qüestió ridículament banal, i perquè sé que sempre he intentat guanyar-me el dret a l'error, i això tampoc m'agrada. En principi, ningú ha de guanyar-se aquest dret. Però en aquest punt, en aquest gener silenciós, encara que no tingui (encara?) el valor per escriure res a la meva pell, almenys sí que he arribat a saber reconèixer que la motivació més gran per haver fet les coses, i haver-les fet com les he fet, ha estat la voluntat de guanyar-me aquest dret, el dret d'equivocar-me. A més del meu orgull, he volgut tenir sempre una bona excusa pel fracàs. I suposo que és per això que no m'he atrevit a posar tinta enlloc, perquè si després me n'he de penedir no podré dir que ha estat culpa de la meta o del camí. Perquè un tatuatge no té meta ni té camí, és només un sí o un no, i és només responsabilitat meva. Per això és tan graciós que hi pensi tant, i que estigui aquí escrivint això, perquè és una fantàstica manera de deixar en evidència que, a més de ser tastaolletes (i això tots ho sabíem) sóc una cagadubtes. Moltes gràcies, bona nit, tornaré quan tingui autoestima i no faci servir qualsevol excusa per... vaja, per això. Per escriure paràgrafs massa llargs que fins i tot a mi em fan mandra de llegir.

Nice to meet you

I bé, fins aquí hem arribat. Un any sencer escrivint regularment al bloc. N'estic tan orgullosa! Que ja ho sé, que tampoc és una gran fita, però demostra que la meva constància, tantes vegades posada en dubte, tampoc està tan malament. Ara quan parlo de mi (que és molt sovint) ja ho puc dir: escric un bloc. "Hola, em dic Neus i tinc divuit anys. M'agrada la música i la literatura, sóc flautista i canto. A la nit em desvetllo i al matí no hi ha qui em desperti. M'apassiona la xocolata i afegeixo un pessic de sal als iogurts naturals. Tinc la gran sort de tenir amics com germans i germans com amics, entre moltes altres grans sorts. Quan sigui gran vull ser directora d'orquestra, gimnasta olímpica, presidenta de la ONU i premi Nobel de literatura, i cantar com Freddie Mercury. I escric un bloc." No és una presentació magnífica? Ho és. Hi falten coses, és clar, però en el fons només cal llegir aquest bloc per saber-les. No en va he dit alguna vegada que això d'aquí és una mostra d'exhibicionisme. Quin poc misteri. En fi, és igual. Espero que hagueu passat un gran any o, si més no, que hagueu crescut, de la mateixa manera que a vegades no se sap ben bé cap on es va, però se sap que es va endavant. I que l'any que ve sigui molt millor. Una abraçada a tots, nice to meet you. Ens veiem a Roma, o ens veiem l'any que ve.

La neu a la planta dels peus

La veritat? Bé, la veritat és que no me'n recordo gaire. Estava massa ocupada actuant per poder pensar, estava ocupada amb aquell "ara o mai" donant-me cops al cap, per la part de dintre. És a dir que sí, ocupadíssima amb la meva set de pel·lícula, amb la meva set de vida que no s'acaba. La neu a la planta dels peus. Només per citar un exemple, un exemple dels bons. Moltes vegades és només dins meu que s'observen els processos, lluny de "l'acció" veritable que passa a fora, fins que m'agafa el rampell i em trec les xiruques, em trec els mitjons i començo a córrer per la neu. No és una metàfora! És a dir, evidentment que és una metàfora, però ho vaig fer, n'hi ha proves, hi ha fotos de les marques dels meus peus nus sobre la neu. Quina gràcia hagués tingut, sense les fotos? Quina pregunta més divertida. Tot és divertit, últimament. No sé com treure'm de sobre aquest sarcasme fastigós. Ni el pel·liculisme, també fastigós. Tot és al seu lloc, però encara no he après a escoltar-me quan sí que tinc raó. Quan vaig començar a sentir l'impuls equivocat sabia perfectament què havia de fer: absolutament res, quedar-me quieta i callada fins que s'ofegués. Deixar d'alimentar les esperances vanes amb poesia perquè aquest conte tots sabem com acaba. S'acaba així: jo, sola amb la meva poesia (i m'estalvio les paraules malsonants per definir aquesta poesia, només per pura correcció estilística). Però no, mira, em vaig posar a córrer sobre la neu com una idiota, ni que fos per fer la fotografia, ni que fos per poder-ho explicar apassionadament després, amb un ritme especial a la veu "Si, bé, vaig veure dins el meu cap aquella imatge i no vaig poder resistir la temptació d'enfrontar-me al fred per fer-la realitat, per fer-la meva". Diguem-ho clar, per fer la puta gracieta. Sí, no m'aguanto més, la puta poesia, la puta foto, la puta gracieta. Que ara em menjo amb patates. El que havia de fer era molt senzill, ho sabia i sabia com fer-ho: quieta i callada. Però ara s'ha acabat la pel·lícula, la realitat m'ha girat la cara (com, de fet, tothom sabia que passaria), i no sé exactament si em vaig equivocar o si era inevitable. En tot cas, la poesia que em va fer ensopegar i caure de genolls als peus de la meva set incontrolable, deu ser ara l'únic que em queda, amb el meu orgull i la marca del fred de la neu a la planta dels peus.

Doncs molt bé.
.

Teoria

I si tot fos la distància? Les circumstàncies no paren de parlar-me, tot el dia, de l'amor i la distància i el desig. I jo, jo per això venia, jo venia perquè algú em fes pensar i em fes entendre. Necessito que m'ajudin a pensar i a entendre. No és que no ho vulgui fer sola, tinc la voluntat, sé seguir però no sóc motor. No puc començar, no tinc el valor de creure en el que penso. Perquè l'única veritat és que no hi ha veritat absoluta.

Volia que em fessin pensar i gairebé ho aconsegueixo. Rellegeixo Bédier uns dies després de passar una setmana escoltant únicament i exclusiva òperes de Wagner, i els pensaments van entrant sols. Aquests amors èpics, tan bonics com idiotes, bells contes d'amor i de mort. "Tristany i Isolda viuen i pateixen per nosaltres". Sona com profètic, però vaig entendre perfectament que volia dir, això. La teoria, la teoria de sempre ens persegueix, i ens fascina precisament perquè és teoria. Qui vol, de veritat, despertar del somni i trobar-se en una vida de grans obstacles i grans misèries? Ningú, ningú ho vol de debò. Si algú us diu que sí, no us el creieu. En el fons aquests que us diran mentida es dediquen a mantenir un equilibri (que no és els "fràgils equilibris", sinó d'equilibris amb marge, amb comoditat) entre allò de tràgic de la vida i la felicitat infantil del victimisme. Una mica com jo, que tendeixo a buscar objectius ben difícils, per tenir una excusa per fracassar, i de pas poder ascendir al cel si no fracasso. "Era molt difícil, però jo ho he fet". Sí, és clar. "La vida és injusta". Ja sé que ja ho he dit altres vegades, però enunciar aquesta teoria, la que diu que la vida és injusta, amb els motius de la tragèdia dalt l'escenari és de covards, és de gent cega a la seva sort. La majoria de vegades que algú diu que la vida és injusta, no ho diu de veritat o no té raó. Perquè tot és teoria. Perquè l'amor dels romàntics és, repeteixo, tan immensament bell com immensament idiota.

Equivocar-se

Equivocar-se, a veure si algú ho diu clar d'una vegada, no és sa ni bo. Siguem justos amb nosaltres mateixos! És humà, sí, com a característica intrínseca humana (l'ésser humà dorm, menja, s'equivoca) i no negaré que a vegades és d'allò més útil. Però mirat fredament, després de caure no és tan important la informació "la rajola estava trencada ergo ara que ja ho sé no hi tornaré a ensopegar" com el fet que t'has trencat la clavícula o un parell de costelles. Perdoneu, però algú ho havia de dir.



(a més, en general tots tenim tendència a oblidar el detall de la rajola trencada; podem acabar sent bàsicament un puré de costelles, a base d'equivocar-nos)