El principi del final

I ja està, aquí tenim el principi del final, del final del principi. Fora classes i a fer feina, i a espolsar-se la mandra i l'estar espantada perquè a mi m'agraden els principis, no els finals. I el final del final, és sempre el principi d'una nova cosa, però quan el final comença i encara està per embastar, tot encara espanta (no fa por! però espanta). Avui, encara, tot espanta. I bé, com que avui és només (encara, encara) el final d'una cosa petita com és un curs de la Universitat, i tal i qual, doncs he de tornar a dir que fent les famoses enquestes vaig descobrir que estava molt contenta dels professors i de les assignatures. I avui un cop m'he adonat que no he de tornar a classe fins al setembre (i un cop m'ha agafat aquella pena tan dolça) he descobert que estic molt contenta també de tota la resta, tot el que hi ha més enllà dels professors i les assignatures, i que fa un any era un principi i ara ja no ho és, ja no ho és. Tinc la pena tan dolça niant a tot arreu i el sol em fa mal als ulls, i és culpa meva, per no comprar-me d'una vegada unes ulleres de sol, i per estar escoltant Cat Stevens i plorar una mica perquè ve de gust. I em pregunto per què fa un any hi havia un final tan clar que només tenia gust de principi i en canvi ara em surt el drama, i suposo que deu ser per això, perquè estic espantada i no ho estava fa un any i perquè el final no és avui sinó que serà d'aquí a una setmana (i serà un senyor final, un final de molts anys) perquè em fa il·lusió tot plegat però m'espanta, i suposo que sí que deu ser per això que no compro unes ulleres de sol encara que ja sé que hauré de mig aclucar els ulls, i deu ser per això que em poso Cat Stevens encara que ja sé que si l'escolto em vindrà de gust plorar.

La vida és un musical

Em fa molta gràcia quan algú es pregunta per què hi ha gent que canta sempre. Per què de cop i volta, en una sèrie d'adolescents qualsevol, s'abaixen els llums i una esplèndida Lea Michele comença a explicar com se sent fent servir un gran èxit d'ABBA. I em fa molta gràcia també quan diuen que això no és realista perquè la vida no és un musical. Però vaja, jo no sé com s'està al cap de la resta de gent, perquè visc aquí dintre, però discrepo profundament amb aquesta afirmació, perquè el que la gent no veu és que la vida sí que és un musical. Ara mateix, aquí fora, hi ha un gran exèrcit de gotetes organitzant una orquestra de percussió. I si em quedo ben quieta puc escoltar la percussió de la vida meva, per pur interès científic, per curiositat analítica: agafar aire i treure'l, i no tornar a omplir els pulmons durant una estona. Esperar, mentre el cos es va posant nerviós, i escoltar atentament el so de cada batec indecís i la vibració de la pell al final dels capil·lars quan la sang hi arriba. Del pit al ventre, als colzes, a les puntes dels dits, a la cara i al clatell, a les cames, als peus, la vida plou dins meu fent una sorollada com la de la pluja a fora. Abril, el mes de la identitat. Vinga a pensar sobre la punyetera identitat. L'atenció, l'autoconeixement, les preguntes. Ja m'agrada, però és curiós que hagi coincidit tot tan junt.  Mitja hora amb els ulls tancats i aquell senyor preguntant "Qui ets?" i després la Maria mirant-me a través de la mirada fins a la profunditat més clara, fins al lloc secret on tots guardem l'amor. No tinc respostes; estic canviant, estic canviant ara mateix i no puc contestar. En comptes d'això, estic aquí parada, immòbil, amb el pols tornant-se boig, accelerant per aquesta adrenalina rara, alentint-se tot de cop perquè no hi ha oxigen per transportar. La calma de la meva voluntat com mig drogada està enganyant el meu cos, el cor vacil·la una mica i finalment respiro. Com sortint per fi de l'aigua, però sense aigua. Com obrint els ulls dins l'aigua, però sense aigua, que l'aigua vol dir molta complicació d'atrezzo i a producció no m'ho deixarien fer.

La vida és un musical, sempre potser una mica massa, massa emotiu o massa melodramàtic, massa alegre o massa desesperat. Un musical on no només canta la gent, sinó que tot, absolutament tot canta. I llavors salta el típic escèptic de la vida i et diu que són bajanades, però en realitat és només que la música, la música de totes les coses, ha decidit no escoltar-la. La vida és un musical, i qui no vol acceptar-ho és per mandra, per mandra d'estar sempre buscant el to.

Explota

Cadascú defensa unes o altres coses segons les seves pròpies mancances. Segurament deu ser per això que sempre acabo parlant de què s'ha de fer amb el callar i el no callar, i totes aquestes divagacions que no porten enlloc. També és just dir que bé, que cadascú té els seus temes preferits. Però a més del que cal dir i no dir, hi ha el que ha de ser escrit i el que no. Què trobem escrit? Hem trobat de tot, no és útil ni necessari enumerar-ho, absolutament de tot. I pel que fa a un mateix, a mi mateixa, costa saber la línia entre el que cal i el que no cal escriure. No, entre el que s'ha d'escriure i el que no s'ha d'escriure. I com fer-ho. Vull dir, que hi ha coses que més val callar-les, fins i tot assumint el risc que es quedin dintre i es podreixin, perquè el que cal fer, el que cal és no pensar-les, i no hi ha volta de full.

Porto uns dies mirant del dret i del revés el meu discurs, buscant-hi les incoherències i els punts fluixos per poder-me autoinculpar. Estic acostumada a la culpabilitat meva, però no sé com afrontar aquesta mena d'indignació tan calma, tan plàcida, tan rara. M'he sentit enganyada i esperava l'onada coneguda de la ràbia a la gola, però no ha arribat. M'he quedat quieta i tranquil·la, només pensant. En canvi, sí que em pugen a la boca una colla de retrets d'una manera que no m'havia passat mai. No m'agraden els retrets, no m'agraden gens i intento evitar-los sempre i per això el que em passa ara és una situació molt curiosa, en què em debato entre la meva ultramoderació (moderació, però en plan ultra, no és una paradoxa estúpida, de veritat que té raó de ser) i l'agitació que brunzeix en un racó del meu cap, dient "queixa't, explota". Però no vull explotar, no vull castigar perquè no va amb mi i perquè jutjar tan a la valenta és precisament el que trobo detestable; a mi no em pertoca de castigar ningú. No, el que passa és que arribats a aquest punt l'única opció honesta és l'allunyament. Perquè no es pot perdonar el que no és exactament una ofensa, no es pot perdonar qui no vol ser perdonat. I l'allunyament tampoc em satisfà, no és la meva manera de fer les coses. Al final ha acabat resultant cert allò que pel meu bé, era millor la ignorància. Però no, per més que defensi el dret a la ignorància, més val deixar les coses clares. Només que ara no sé què he de fer. I evidentment és un problema només meu, només faltaria.

En aquesta vida, el més important és estimar-se. Quan la gent no s'estima és quan tot comença a anar malament. Em podeu dir innocent, em podeu dir simplista i el que us doni la gana, però el més important és estimar-se.

Les ganes de marxar

És un patró que es repeteix. De tant en tant, cada x temps, em vénen aquestes ganes boges de marxar, de fugir, d'anar a veure un altre trosset de món. El trosset que sigui menys el meu. I ja entenc que no és un problema del trosset que m'ha tocat, que és fantàstic, sinó una qüestió meva. Les ganes de marxar són d'alguna manera la voluntat de fugir de mi. És inquietant adonar-se'n. I més quan aparentment tot és a lloc, tot està bé. Algú podria pensar que el problema és la música, però no, la música és la solució. Pot no passar-me ara mateix, pot fer temps que no em passa i pot faltar temps fins que em torni a passar (no és avui que he començat a escriure això, sinó fa ben bé un mes i mig), però passarà, perquè les ganes de marxar sempre tornen. És gairebé una paradoxa, una de ben planera, la manera com a vegades creiem que podrem trobar-nos millor i conèixer-nos millor si marxem lluny, si ens obliguem a la solitud. O si ens saciem els ulls de nous colors, de nous colors captats al vol en paisatges desconeguts. El blau d'altres mars que hem de trobar més blaus que la platja de casa, el verd de pins que creurem veure més verds, la negror d'unes nits que ens semblaran d'una obscuritat molt més pura que les d'aquí.

Volem caminar fins on ens portin els passos, volem oblidar, oblidar de veritat allò que deixem a casa, o bé tenir un bon motiu per trobar-ho a faltar. Volem sentir-nos lliures i encara més, volem sentir-nos alliberats. Volem fugir com si fos possible volar, volar com tots desitjàvem de petits, i alguns seguim somiant de tant en tant quan la son ens retorna una mica a la infantesa i una mica més a la veritat de dintre nostre. Tenim al cap la imatge de "l'ample cel blau", inconscientment veiem el món tan gros com un immens espai que només està esperant que el conquerim, que el coneguem, que el fem nostre. I tot això estic segura que és un desig d'aventura mal reprimit i mal deixat anar, mal portat de totes totes, i una curiositat natural i preciosa que és bo de conservar. Però em sembla innegable que també és la resposta que donem a un ofec molt interior de descontentament i d'afartament general que no sabem per on agafar. Ganes de marxar de tot allò de nosaltres que no sigui purament el "jo", de canviar absolutament el context en què som per canviar una mica allò que som. Marxar per no haver sabut trobar l'equilibri entre tot allò que ens dóna vida i tot allò que ens la pren, entre aprofitar un temps preciós i nostre, creient que fem el millor pel present o pel futur, i desaprofitar la vida acumulant coneixements i experiències que no són vàcues, no ho són gens ni mica, però totes juntes perden part del seu sentit, perden l'espurna d'ésser vivències especials perquè quan l'especial és general perdem la capacitat d'apreciar-ho. I llavors, m'atreveixo a endevinar, llavors volem marxar perquè ens sembla que la novetat ja no la podem trobar aquí, amb i en nosaltres, que l'hem d'anar a pescar per ciutats desconegudes que ens acolliran quan serem només passatgers i ens sentirem estrangers desarrelats secretament (o no tan secretament) orgullosos d'haver sabut marxar. Sense que hi tingui gaire a veure, afegiré que sempre m'ha emocionat aquella frase que diu "see, I make all things new". No sé fins a quin punt està relacionat amb el que estic dient. No sé si les ganes de marxar vénen de no saber descobrir el matís de nou en les coses que són a prop, o si no és culpa nostra voler escapar de "l'aquí" i les seves veritats inamovibles que sovint ens ofeguen amb l'aire enrarit d'una rutina i unes convencions massa pesants, massa aspres, massa carregades d'etiquetes que piquen, i papers ja repartits, i rols d'on no podem sortir encara que se'ns facin estrets. No sé si he de marxar quan tinc ganes de marxar. Aaah amics, aquest és el dilema. ¿És més noble sofrir calladamentles fletxes i els embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent? Bé, no ho he pogut resistir. Què hi farem, deformació professional.

Because

Sabeu quan una cançó us atrapa i no podeu deixar d'escoltar-la? Passa sovint. Amb les cançons, amb les persones, aquest encantament sobtat passa, em pren l'alè i sento que, d'aquesta cançó, mai me'n cansaria. Encara que sigui mentida. Tot i saber del cert que, efectivament, és mentida. En aquests moments sento tan clarament les entranyes, en el sentit més físic del terme, vibrar com si fossin cordes. Tremolo amb l'harmonia, tremolo com si tota ressonés en mi i, insisteixo, no com una metàfora sinó com un procés més de la meva fisiologia, com respirar. La cançó, la persona, omple inesperadament aquell buit crònic que hi ha (deu ser-hi, perquè el sento) al meu ventre, prop del diafragma, aquí just al final de l'estèrnum. Hi ha un tros buit, i quan dic buit no vull dir ple d'aire, sinó ple de buit. És un espai només intuït fins que alguna cosa fascinant l'omple sense saber ben bé com. I llavors, entenent que un espai s'ha omplert, puc entendre que l'espai existia abans, i que era buit. Allò que pot completar-se ha de ser abans, per força, incomplet. Es dóna una harmonia estranya i esdevinc una gran caixa de ressonància compacta i sense espais buits per on el so es propaga, cadascuna de les cèl·lules del meu cos és travessada per les ones del so que no van més enllà de mi. A vegades puc omplir l'espai expressament, hi ha cançons (i persones) que ja sé què han de provocar en mi. Les de sempre, des de Queen de capçalera a Bach de repertori. Però quan és sorpresa, quan de cop i volta el buit desapareix una estona, sento una mena de felicitat agredolça que m'exalta i em torba. Això m'ha passat tres vegades en menys de tres dies. Les dues cançons, eren dels Beatles. Potser per això m'hi he fixat, potser si no hi hagués hagut aquesta casualitat no hauria vist com n'és d'extraordinari el sobtat esclat de llum blanca al meu cervell quan allò que estava buscant sense saber-ho apareix i m'enlluerna per un moment fins que la cançó s'acaba. Només escoltant aquesta, es pot entendre què vull dir exactament quan escric això de la felicitat agredolça. Vull dir que "Because the world is round it turns me on, because the wind is high it blows my mind, because the sky is blue it makes me cry".  

Moure's

Moure's. Moure's. Moure's de pressa, amb energia. Arronsar les espatlles, assentir amb vehemència, flexionar els genolls i bellugar els dits dels peus. Contraure i estirar els músculs de tot el cos, un per un per anar tirant amb el cor quiet. Tan quiet que deu haver hivernat. I tan fred que diries que no s'ha de moure mai més.

Comprovar cada articulació de cada dit de cada mà. La seva flexibilitat, la seva autonomia. Fer pampalluguejar tots els dits alhora per crear el miratge de la música una estona més, una estona més de moviment imaginari per l'ànima que no espera res, que no fa res, que no, que no, que no res. Que no és. La quietud estàtica que la fa estàtua de sal. De sal, o de qualsevol altra cosa que no es mou, i no es mou perquè no té vida. La veieu aguantar la mirada al no res? I fa veure que corre per fer veure que és. Però no és res. Està quieta buidant-se i de tan buida no té ni por de no tornar-se a omplir mai més. No hi cap la por, ni el desig, ni res fora d'aquesta quietud malsana. Intentar moure's no serveix de res quan la buidor s'ha menjat les restes d'impuls, de voluntat. D'allò que és perennement quiet i fred, sempre se n'ha dit mort.

Tatuatges

Ostres, tu. Tanta cosa que representa que tenia per dir, i ara què? Mutis. Haurem de posar-nos seriosos, doncs. Si he estat tot el gener tan silenciosa és per alguna cosa. I com que sempre m'ha agradat parlar del silenci (i encara més escriure sobre silenci, que és un concepte preciós on el silenci és-i-no-és) avui trio tema i m'hi poso. Que no pot ser. Que això no pot ser. Però la veritat és que ja he parlat massa del silenci. En fi.

Quan arriba una edat concreta, pels volts dels divuit anys, a la gent li comença a agafar la dèria dels tatuatges. Per què? Suposo que és un tema d'autoafirmació personal, de dir "mira, he tingut prou valor per marcar la meva pell per tota la vida". Potser la gent no s'hi pensa tant, però jo ho trobo un acte de molta seguretat, a més de pràcticament un desafiament, cap a un mateix ("a veure si mai me'n penedeixo") i cap a tots els que t'insisteixen que no és una bona idea. Els tatuatges diuen molt de la gent. Vaja, en tot cas allò que diuen, el que sigui, ho diuen amanit amb un "per sempre" que ho fa sonar fort. I també la manca de tatuatges també pot dir molt d'algú, és clar. Quan hi ha tanta gent que decideix marcar-se el cos, no fer-ho és també una acció. No actuar és també (a vegades) una acció. Però quan algú es tatua (o, fins i tot, quan només pensa en la possibilitat de fer-ho) és curiós analitzar allò que una persona decideix portar al cos per sempre. Per suposat que diu moltes coses, i tant. Què deuen dir de mi les idees de tinta a la pell que tinc? He estat pensant si el silenci es pot escriure i m'he adonat que, evidentment, sí que es pot. És una qüestió estúpida en una persona que llegeix partitures tant sovint. Bé, és veritat, potser no es pot escriure el silenci (i deu ser part de la seva naturalesa) però es pot escriure un silenci. Un lapse de temps buit, o ple de buidor. És preciós, és perfecte. Però és prou perfecte per portar-ho tota la vida? Ja sé que aquesta no és una pregunta que hagi de contestar qualsevol que no sigui jo, però és que he de confessar que a vegades m'agradaria tenir prou decisió per fer una cosa així. Prendre una decisió sense marxa enrere em resultaria una cosa molt nova. De veritat, ho he fet poquíssimes vegades. Em refereixo, és clar, a prendre una decisió que per força he de portar amb mi tota la vida, sense deixar oberta la porta per rectificar. Sense la seguretat que, en cas de necessitat, puc canviar d'opinió o de rumb. I ja sé que un tatuatge tampoc és una gran decisió, que no canvia la vida de ningú. Però em fa ràbia tenir tants dubtes. Em fa ràbia, precisament perquè fins a cert punt és una qüestió ridículament banal, i perquè sé que sempre he intentat guanyar-me el dret a l'error, i això tampoc m'agrada. En principi, ningú ha de guanyar-se aquest dret. Però en aquest punt, en aquest gener silenciós, encara que no tingui (encara?) el valor per escriure res a la meva pell, almenys sí que he arribat a saber reconèixer que la motivació més gran per haver fet les coses, i haver-les fet com les he fet, ha estat la voluntat de guanyar-me aquest dret, el dret d'equivocar-me. A més del meu orgull, he volgut tenir sempre una bona excusa pel fracàs. I suposo que és per això que no m'he atrevit a posar tinta enlloc, perquè si després me n'he de penedir no podré dir que ha estat culpa de la meta o del camí. Perquè un tatuatge no té meta ni té camí, és només un sí o un no, i és només responsabilitat meva. Per això és tan graciós que hi pensi tant, i que estigui aquí escrivint això, perquè és una fantàstica manera de deixar en evidència que, a més de ser tastaolletes (i això tots ho sabíem) sóc una cagadubtes. Moltes gràcies, bona nit, tornaré quan tingui autoestima i no faci servir qualsevol excusa per... vaja, per això. Per escriure paràgrafs massa llargs que fins i tot a mi em fan mandra de llegir.

Guanyar

Aquest matí els reis han portat un Trivial a casa. Mira que fa anys que ens encanta, però no en teníem, ves. Així que, a les nou del matí, l’escena a casa era ben bé com fa sis o set anys, però amb tot de nens grans. Els paquets de mitjons desembolicats pel menjador, els papers de regal més o menys recollits, i tots en pijama estrenant les joguines.

 Estem estrenant un any més, tot just estrenant-lo, i ja se m’acumulen els “quesitos” per guanyar. Sempre, sempre s’acumulen els “quesitos”. M’agrada guanyar. I passo directament de tenir moltíssima pressa per guanyar a preguntar-me d’on ve aquesta pressa. Com un pèndol: de l’avidesa de fer coses i cremar el meu temps en una foguera que faci llum i escalfor a un estat contemplatiu de mirar-me el temps mateix i bufar-hi a sobre, i que sigui fresc i blau. Quina és l’opció bona? No sé quina és la bona. Però sé que el pèndol és la dolenta. El pèndol frenètic és un temps que només fa fum. És una pèrdua de temps. És molt fàcil d’entendre, això que vull dir: que un pèndol gairebé no passa temps suspès en una o altra banda, que bàsicament és la imatge d’un recorregut. El pèndol té monotonia però no harmonia, i no té raó de ser sense aquell moviment sempre pactat. Però (sempre hi ha un però) resulta que portem sis dies de nou any i no he perdut el temps. Oh, és meravellós. Una setmana absolutament aprofitada vivint. En la justa mesura de cada cosa. Això, això és guanyar.

 Guanyar jugant al Trivial és, tal com el nom del joc indica, una qüestió sense importància. Guanyar mai ha suposat batre un rival. “There’s nothing you can do but you can learn how to play the game”. Que no és precisament easy, però farem el que podrem. Aquest any, vull guanyar el quesito d’aprendre a jugar. Perquè saber jugar bé (molt més que saber guanyar!) és la victòria més magnífica.

Nice to meet you

I bé, fins aquí hem arribat. Un any sencer escrivint regularment al bloc. N'estic tan orgullosa! Que ja ho sé, que tampoc és una gran fita, però demostra que la meva constància, tantes vegades posada en dubte, tampoc està tan malament. Ara quan parlo de mi (que és molt sovint) ja ho puc dir: escric un bloc. "Hola, em dic Neus i tinc divuit anys. M'agrada la música i la literatura, sóc flautista i canto. A la nit em desvetllo i al matí no hi ha qui em desperti. M'apassiona la xocolata i afegeixo un pessic de sal als iogurts naturals. Tinc la gran sort de tenir amics com germans i germans com amics, entre moltes altres grans sorts. Quan sigui gran vull ser directora d'orquestra, gimnasta olímpica, presidenta de la ONU i premi Nobel de literatura, i cantar com Freddie Mercury. I escric un bloc." No és una presentació magnífica? Ho és. Hi falten coses, és clar, però en el fons només cal llegir aquest bloc per saber-les. No en va he dit alguna vegada que això d'aquí és una mostra d'exhibicionisme. Quin poc misteri. En fi, és igual. Espero que hagueu passat un gran any o, si més no, que hagueu crescut, de la mateixa manera que a vegades no se sap ben bé cap on es va, però se sap que es va endavant. I que l'any que ve sigui molt millor. Una abraçada a tots, nice to meet you. Ens veiem a Roma, o ens veiem l'any que ve.

Un diumenge qualsevol

Avui, un dia com tants altres, un diumenge qualsevol. Em llevo tard, passat migdia, i a casa sona una música molt coneguda. És la música de l'estiu, de tots els estius, de fet, des de fa anys (d'abans que la música de l'estiu sonés com els anuncis de cervesa). I d'algun final d'any, i d'algun principi. Són cançons curtes, ho he explicat moltíssimes vegades, cançons curtes amb una lletra que es repeteix i una melodia senzilla, que es canten a veus, i que allà gairebé sempre sonen bé, ningú sap ben bé per què (si és que tenen un gran sistema de micros, o si realment un diumenge qualsevol ple de gent nova el cant pot sonar bé, senzillament perquè tots junts és bonic). I jo no volia, de veritat que no volia, però aquestes coses ja se sap, de cop i volta ha estat una mica com ser allà, i primer m'he enyorat una mica, aquella mica necessària i normal, d'enyorança de ser-hi, però després m'he adonat de com allà no es pot plorar sol. I llavors m'ha vingut una tristesa d'enyorança fonda, molt més del que és normal i necessari, perquè aquí si m'agafa una tristesa fonda no m'arrauleixo al pit de ningú ni em refugio als braços de ningú, que tots tornem a estar escampats pel món, més o menys lluny, massa lluny per tenir aquí i ara aquelles abraçades plenes de so i d'amor i llum i calidesa. És exactament així; entre tanta moqueta i tanta fusta, cossos enllaçats de llum, cadascú armat amb un cleenex per si fos necessari, essent una veu més del cant comú. Tots junts, i tan junts. Trobo a faltar el lloc, sí, però sobretot trobo a faltar aquella mena de suport incondicional. Us trobo a faltar, vaja. Dolorosament, físicament, tendrament, fins que un diumenge qualsevol ens tornem a trobar. O abans, si pot ser, abans.

Els agraïments

Thank you, thank you so much to the Academy for bla, bla, bla, when I find myself in times of troubles mother Mary comes to me speaking words of wisdom, let it be. Let it be, let it be. Thank you very much. Si jo hagués de fer el discurs dels Oscar, com el David, segurament diria una cosa així. El que tenen els agraïments és que es fan al final, i normalment, en qualsevol final del món, tot és molt diferent del principi i del següent i l'altre. Quan tot ha canviat, apa, passi-ho bé i moltes gràcies, literalment. Per això és bo passar de tant en tant la pantalleta dels agraïments abans del final de la pel·lícula. Quan tothom recorda exactament què ha costat la broma, el que s'ha anat perdent pel camí i el que s'ha guanyat: quan tothom entén de debò la necessitat de donar les gràcies.

A més, els agraïments sempre obliden algú. Per tant, prefereixo no dir que em cal donar les gràcies a qui se les mereix (perquè, per sort, seria una llista llarguíssima i sempre, inevitablement, incompleta) sinó que vull fer un agraïment, un de molt concret, a qui m'ha arrossegat per mig Europa i per la meva vida. A qui m'ha posat un mirall davant dels nassos, i encara avui em fa sentir exactament així, quan em veig reflectida en el seu posat segur, de creure que per força hem de poder menjar-nos el món i dissimular quan no podem, i mirar-nos i riure o plorar o fer cares rares. Petites intel·lectuals catalanes que han anat eliminant els meus tabús i dissolent lentament alguns dels meus defectes més grossos. És a dir: fent-me millor. Així de clar i amb totes les lletres.

Això no són els crèdits. Perquè jo encara no he acabat, perquè jo encara us necessito, com necessito sentir-me algú, no pel que faig o pel que sóc, sinó perquè veig qui tinc al costat i penso que per força, el que faig o el que sóc ha de ser bo. I això també em fa millor. Perquè us admiro, i us estimo, i us dono les gràcies per ser la mesura de les coses. Per ser aquí fins i tot quan no hi sou. Vaja, per ser. Només per ser.

Intimismes

He de reconèixer que hi ha vegades que em sorprèn la meva pròpia insensibilitat. Aquella mirada en què m'atrapo i que no m'agrada. La mirada és independent: observa, escaneja, calcula, avalua. Minuciosament. Com sempre he fet amb mi mateixa, convençuda (i amb raó!) que un bon plantejament de l'exigència acostuma a ser la clau de l'èxit. Però això no pot ser sempre així, s'ha de saber parar, s'ha de trobar el punt on aturar-se, escoltar el límit que demana a crits una frenada. No sé si em faig entendre. Em refereixo més a la mirada en si que no pas a la reacció que provoca. Perquè fins i tot quan la reacció (sempre interna, sempre ínfima) és agradable i tot, el procés, la manera em fastigueja. Com admirar com obres d'art coses que no són obres d'art. Com dir, com dir a un paper i prou, que

Tot en tu és vida.

Vida senzilla i sincera,

vida ferotge i candent.

Vida, talment,

amb la bellesa absoluta

que només la vida

abraça.

I és clar, és una mirada analítica. Em penso. I com mirar-s'ho, com agafar-ho, com permetre'm la llicència d'admirar només. De lluny. Com sempre. Fotografia, per dir-ho així. Bonic, sí, però no n'hi ha prou. I fins i tot corrent el risc de no tenir-ne mai prou. El que vull és submergir-me, en tu (que a vegades, sembla mentida, el pronom deixa de ser abstracte) com en tot, com en la vida. Que no és broma. Que no vull ser cursi, que... que callo. Que callo.

Des del galliner

Des del galliner, repasso amb els ulls l'interior de la closca de l'ou. Tota de fusta. S'apaguen els llums. Ara, a més de càlid, l'auditori és fosc. Embolcalla, amb aquest silenci. Als auditoris hi ha un silenci molt intens: brilla d'intens perquè es trenca i, en trencar-se, se'n comprèn la intensitat. Aplaudiments. Són una pluja, un corrent sonor d'espera, d'expectació. Com aquest silenci, sí, que omple aquest espai, que n'és l'amo i senyor més que de cap altre lloc. El focus damunt l'escenari il·lumina els músics, i la foscor, al públic, ens fa còmplices a tots plegats. Sé que hi ha moltes més cares com la meva; els ulls oberts, les orelles obertes. Percebent el silenci a borbollons.

Antonini respira
i es fa la Llum.


Com un nen amb un caramel, assaboreixo poc a poc el cúmul d'energia. És només energia, tot plegat, des de la meva energia d'ungles sobre la fusta, de dents prement el llavi (energia petita-petita) al moviment precís i emfàtic de l'arc barroc fregant les cordes. Sé que és una metàfora molt suada, però és, sí, com la sageta que trenca l'aire, l'esplendor de la física al servei de la bellesa. I com a punt culminant de tota aquesta electricitat emocional, Antonini, com si en fos l'artífex, com si en fos el canal. Amb les dinàmiques ferotges i amb el tempo-fantasia aquest que porta perquè el pot portar. Marededéusenyor. Veure'l és un espectacle, com es mou, com toca, com transmet. Ho he de dir: és la intensitat de l'èssència pura del Barroc transgredint el temps. Magnífica, excelsa. I així passo dels ulls, de les orelles obertes, a la boca i el cor badats. Perquè, evidentment, la folia em tomba i no sé respirar, i la reconec com potser es reconeix anys després un antic amor i se'l veu canviat, madurat i millor en tots els aspectes. Només que no és un amor. I que no han passat anys. Ja es veu que deliro, exagero, floto, m'exalto màximament. Però no és això el que compta? No és preciós ser tan nen, emocionar-se de veritat, plorar amb els llums de la sala apagats i els ulls ben oberts? No és preciós sentir, sentir-hi i sentir de veritat? Sí que ho és. I tant que ho és.

Tornar

Oh, sí, la tornada sempre és dura. Aquesta tornada. De la Bourgogne estimada, a casa. Ai, si no fos pel Mediterrani! Enyoro el mar quan el tinc lluny. Però també enyoraré aquest trosset de cel que s'estén enmig d'enlloc, allà a la France. És una font, he sentit dir, i no només en el sentit literal (perquè d'aigua, no n'ha faltat, que diguéssim). Em sembla que la clau de tot plegat deu ser aquest silenci. Es menja la gent, el silenci. En el fons és tan senzill com entendre que quan el soroll se'n va, ens quedem sols amb nosaltres mateixos. I en surten, de coses, llavors! És com la tempesta mateixa, la tempesta d'estiu que deixa anar tanta aigua i tant so, que s'emporta les branques mortes. Que s'emporta tot això que hi ha a sobre per veure, per veure-hi, allò que forma un fons a vegades desconegut, a vegades intuït d'alguna manera. Alguns anys és més plàcid, d'altres tot plegat s'arma d'una violència que fa encara més por que el fet mateix de despullar-se del que és superflu que, en el fons, no deixa de ser un escut per defensar-nos de la veritat quan és massa crua. És com intentar escriure les coses tal com són, sense ajudar-se amb les trampes de la paraula. Em noto tan nua que no ho puc suportar. Per això m'estimo tota aquesta retòrica que m'ajuda a crear transparències i oblidar, per una estona, que el silenci, que la veritat, és la duresa del tornar i la cruel senzillesa dins de nosaltres mateixos.

.

Ha de coincidir tot: una llum que gairebé no és llum, blanca sobre roba blanca, aire que passa i sembla que no faci calor. Aquesta música que només són veus i silenci i notes de xilòfon. És un moment de vidre prim. Sempre descric moments, em sembla, perquè crec en el poder que tenen: és el moment el que t'inspira, és l'exacta conjuntura de totes les circumstàncies. Tan fortuïta, però pactada i inevitable. Penso això, i dins meu plou.

La pluja m'ha anat caient a sobre, aigua de tots tipus, plugims suaus com carícies i tempestes d'estiu, torrents d'aigua brollant sobre mi i en mi, em costa trobar el silenci que necessito. Avui, avui fugirem durant un temps, esperant un lloc on el silenci sorgeixi d'aquestes mateixes fonts. I acceptant per una estona el soroll que no sé desxifrar (ni brogit ni fressa, sinó soroll) com una habitació mig encoixinada plena de gent que crida. Dins el meu cap. Com si tot, que va tan bé, m'amagués alguna cosa que no va bé, un gran error que m'ha passat per alt i no sé descobrir. O potser és només paranoia, de dir que si tot em va tan bé no pot durar, o no pot ser suficient, o jo què sé. Allò de sempre. Disfressat en un terrabastall de soterrani insonoritzat (que mai estan del tot insonoritzats), l'error que no veig pot ser aquest mateix cuquet a la consciència. O tothom que s'ha quedat al meu cap si no hi ha tant d'espai. El soroll de la pluja, ben endins, és com un silenci disfressat. Deu ser com aquesta presència impossible, de desig per un passat que no existeix i un futur que tampoc existeix. Com he fet sempre. Però com anava dient, adormirem la pluja per ara, que altres corrents més càlids em reclamen, i esperaré que em xiulin les orelles quan arribi a casa, i no sentiré més silenci ni més soroll.

El que vull

Bé, suposo que el que voldria és saber què vull. Tenir-ho clar, conscientment, i no haver-me de refiar sempre d'aquestes "sensacions", "pressentiments" i "impulsos" que a vegades l'encerten, i a vegades no. Com no saber ben bé en què baso una decisió que, tot i ser reversible, està clar que ha de condicionar la meva vida sencera. "Perquè noto que és el que he de fer". I perquè vull, és clar. Com explicar-ho? Si em paro i busco temps per ser honesta i buidar-me d'aquesta grandiloqüència meva descobreixo que tinc tot el que vull. Que he d'agrair i no demanar, perquè sóc tant capritxosa que mai acabaria. Que sempre que he buidat les mans me les ha omplert la pluja fresca, que quan he estès els braços he trobat vides per abraçar i que quan he obert el cor he trobat el món que m'esperava. A mi, com espera qualsevol. Amb aquesta arbitrarietat. Tan dolç. Tan incomprensible i indomable. "Com una dona, com un amor", sempre penso. Per això li dic Vida. Coses de l'idioma, que diuen. Com també són coses de l'idioma que no es pugui "estar" feliç, sinó que sigui l'essència mateixa de la persona: "ser" feliç com a absolut. Tan endins, tan veritat. O, en tot cas, en català és així. Potser és un fil com un altre dels que m'ha portat a escollir. Allò que vull, sí, però sobretot noto que és el que em pertoca. Una cosa que fa temps que medito: el vent ens torna al lloc on pertanyem. L'atzar, no és mai tan atzar com sembla. Sóc supersticiosa, en aquest sentit, suposo. I crec que tot passa per alguna raó. Com anomenem aquesta "raó", és una altra història. Atzar. Força. Només paraules.

M'adono de com estimo les paraules. Amb els seus defectes, les seves ambigüitats. Deu ser això, deu ser que són el que jo vull.

Anar a dormir

Em costa, anar a dormir. I això que tinc son, però em costa, sempre m'ha costat. M'he quedat a l'estadi aquell dels nens petits que, sense raó aparent, no volen anar a l'habitació. Ah, al sofà s'hi dormia tan bé, quan érem petits! Encara s'hi dorm bé: en conec un que sovint monopolitza un dels sofàs i, amb els ulls tancats, es concentra millor en la pel·lícula que sigui. Quan ens en riem, contesta (si pot) amb els ulls entre-oberts i sense vocalitzar, que no dorm, que no dorm. I jo, bé, és una característica com una altra. Sempre he envejat els que poden caure rodons quan volen. Arribar al llit, aclucar els ulls, i que el següent ja sigui despertar-se. Però la veritat és que fa molts anys que em vaig fent "a força de nits", i funciono millor en les primeres hores del nou dia, o en les últimes del vell. Tot rondant la mitjanit. És així. Ritme vital, o com se'n vulgui dir. Aquestes hores m'han ensenyat a despullar-me en paraules. La son inabastable em va dibuixant boirines al voltant dels ulls, i tot es torna més lent, i jo més lúcida. A vegades la consciència passa a una altra dimensió. Com si, objectivament, la informació dels sentits m'arribés més poc a poc, i les percepcions en general fossin menys precises, però molt més certes. Més reals. Per això em fio del que he fet amb la consciència adormida. Recordo casos concrets, que em fan pensar. Bé, quan algú té aquesta odiosa tendència a l'autoanàlisi compulsiu, el subconscient és tot un camp per explorar. M'agradaria entendre-hi una mica. Per perfilar el surrealisme, ni que fos (és broma, és que escrivint no es pot fer entonació). No és quan dormo, que hi veig clar. És just abans quan, sí, "foll d'una dolça metzina", em sorprenc pensant coses que no sabia que pensava, o rebutjant coses que creia desitjar profundament. O sospirant per persones que no sabia que fluïen amb el meu aire. També em passa això d'intercalar trossos de poesies o cançons enmig del meu discurs vagament coherent. De nit, sempre tot acaba sent una rapsòdia de frases poc connexes. Explicant una història que no s'ha d'entendre. "La felicitat és entendre que no tot es pot entendre". D'aquí a un temps, ens preguntarem tots plegats com ha passat tot tan de pressa, oi? Com pot ser que un viatge a Berlín ja sigui l'any passat, com pot ser que hi tornem i faci tant temps encara que sigui ahir. Com pot ser? Doncs ha passat nit a nit i dia a dia (amb aquest ordre). El dia neix de la nit. Ho penso jo i ho diu en el fons el Gènesi mateix. (Que mira que n'arriba a ser, de bonic). Tot allò que diem sempre de la llum que venç l'obscuritat, i el dia que trenca la negror absoluta, bé, no m'ho crec. La nit es retira poc a poc en una treva més aviat amable. Ningú venç ningú. Com la "nit" i el "dia" que tenim tots dintre. Que no hi ha dia sense nit, i ens costa tant veure-ho! També voldria saber més coses de Nietzsche. En realitat, voldria saber més coses a seques. Però bé, quan això comença a semblar una mena d'escriptura automàtica (que, per cert, és una mica massa habitual en aquest bloc) potser, potser ja és hora d'anar a dormir.

Divago

He trigat uns dies a sentir-me (més o menys) serena altra vegada. I no és que no pogués escriure, només que el flux de pensaments era massa intens per posar-s'hi al mig. Una llum com digital travessant-me el cervell. Devia ser felicitat a borbollons. Impetuosa, salvatge. Sí, sobretot salvatge, felicitat d'alegria pura. Com explicar-la? Val més no explicar-la. Hi ha coses, en aquesta vida, que més val no explicar. Es pot, es pot provar d'aproximar una hipòtesi, però en el fons la paraula sobra. Perquè el feix de llum és massa bèstia, és massa, no el podem contenir gaire temps perquè és rotundament més immens que nosaltres. Divago. Divago com sempre. Però vaja, si a algú li molesta, que es manifesti. Les preguntes són com mosquits, brunzint arreu, fent que la picor sigui insuportable, i sent substituïdes per altres preguntes tan bon punt les puc eliminar . Potser la son, potser l'oblit. O potser res de res pot evitar l'inevitable. Així doncs, em pregunto: ha arribat el següent moment dels canvis? Perquè el canvi és sempre. I a vegades, només hi és més. Poc a poc localitzo en el meu petit inventari temporal els altres moments de tot-es-capgira-irreversiblement. I tota aquesta felicitat, de cop i volta, té gust de principi.

Davant meu

Avui, davant meu hi ha un món sencer de possibilitats. El món sencer de possibilitats: totes les possibilitats possibles. És la màgia dels inicis. És la màgia incomparable de l'instant creador, la barreja indefinible d'emoció, decisió i intriga que defineix el primer feix de llum al teatre o la primera nota de la simfonia. No, encara més, és la contenció, tot el que s'amaga en el gest del director que precedeix aquesta nota. Bé, com anava dient, és més aviat indefinible. Però els principis són alguna cosa important. Tot això, per concretar que davant meu es perfila un gran començament, el "clic" que dóna pas al que es veu que d'aquí a molts anys hauré de recordar com el millor temps de la meva vida. De fet, ja fa un temps que crec que la joventut és la riquesa més gran que es pot tenir. I la veritat és que m'alegro que algú m'estiri a menjar-me-la tal com bé. Així doncs, farem d'aquest temps de començament la primera frase d'un llibre, sempre triada curosament, o el primer capítol, difícil de fer, essencial per no avorrir el lector.

Normalment, moltes coses m'animen i moltes altres em desanimen. Podria dir que a base d'extrems vaig construint un peculiar equilibri, però equilibri al cap i a la fi. Però ara mateix, he quedat meravellada perquè, sortint una mica del jo-jo-jo al qual tinc tendència, m'he vist millor del que sóc des dels ulls d'altres persones. Algú m'ha mirat i ha vist la meva vida a les meves pròpies mans. Jo no sabia que hi era. Quan persones que admires et diuen que podràs ser el que vulguis, veus la veritable resplendor de la pròpia sort. Sense mi-mi-jo-jo-ismes. Només falta decidir què és el que vull.

Quan algú diu

Quan algú diu "la vida és una merda", no ho diu mai seriosament. No, el que realment vol dir és "jo sóc una merda". I és un tipus de pensament que cert tipus de gent tendeix (jajajajajajajajajaja eix) a tenir. Aquell tipus de gent que busca desesperadament solucions als seus problemes i acaba fent coses realment estranyes, o els que tenen una veueta al costat del cap que els insulta o els humilia a temps complet. I així, benvolguts optimistes irredimibles del món, és com es creen els grans genis. I així, resta de gent, és com acaben resultant bojos i desequilibrats d'aquells que la medicina no reconeix: d'aquells que són perillosos per a ells mateixos. Això, si no es moren de tuberculosi com tenien per costum de fer els artistes romàntics.