El pronom personal

Tot el que no havia de dir em cau a sobre com una llosa de nuesa. És una llosa de nuesa, sí, una d'imponent i pesada. Tot el que no havia de dir però que s'escapa d'entre les dents sense poder-ho evitar, tot el que encara no he decidit si volia compartir. Jo mai mai m'he barallat amb la realitat. Jo mai mai he anat al cinema tota sola. Jo mai mai he estat massa amiga de les respostes i he tingut massa por de les preguntes. No continuo, perquè em fa vergonya començar tantes frases amb el mateix pronom personal. Que el jo és un pronom molt però que molt personal, el més personal de tots. De sobte, em sento tímida. Vaja, no pas de sobte, vull dir ara. Ara mateix, quan ressonen al pla del meu cervell els cops dels talons sobre el parquet i prenc consciència del poc espai que hi ha aquí dins, aquí sota el crani, aquí sota tanta habilitat per dissimular la poca traça que tinc entenent de veritat les preguntes. Aquí sota tot el que m'espanta, i especialment aquí sota tot el que em fa por però encara no ho sé. Pensaments amb ungles llargues i massa força s'acarnissen contra mi, pobreta de mi, indefensa davant del torrent. Bé, això últim és mentida. Com allò que sempre dic, que m'agrada la mentida, i tampoc és del tot cert. És una fatxenderia com qualsevol altra. I és mentida que estigui indefensa perquè no ho estic, però em deixo atacar i em deixo ferir, i encara s'ha de veure si em sé deixar curar.

Hi ha dies que fa tant sol i sona música tan bonica que m'oblido de la fragilitat i la mancança, i m'oblido de l'afany per reparar-ho tot com si la vida no es regenerés ella sola. Hi ha dies tan carregats de bona poesia i bones idees i bona fotografia de bones pel·lícules (primers plans de cares de personatges inquietants) que acaben fent mal, sense saber ben bé com. Però bé, de fet també hi ha dies dolentíssims que acaben per ser una exaltació de la pròpia capacitat de suportar els mals moments, i llavors ja no són tan dolentíssims. Així que en paus, suposo. Avui, amb la bicicleta tornant cap a casa quan ja era fosc, em venien al cap fragments desordenats, mitges frases agredolces com els primers plans de cares de personatges inquietants. Un "jo mai mai" etern per exaltar amb vanitat els defectes i prendre's la vanitat com una virtut. I tot és culpa de la paraula, que comença a dibuixar-se dins meu sense que jo ho vulgui i acaba sortint perquè no puc, no sé evitar una ornamentació constant del pronom personal, sempre el pronom personalíssim. Estimo la paraula, de veritat que sí, però en desconfio com desconfiem tots tan sovint de qui estimem, no sé si per debilitat o per pures ganes de complicar-nos la vida. I, igual que quan desconfiem de qui estimem, el motiu del dubte gratuït sóc jo i no l'altre: jo, i no pas el llenguatge que per més que estigui viu (per més que pugui ser subjecte d'un amor estrany i bonic) no deixa de ser un ens abstracte, veritable amic de les mentides. Les paraules no aprecien la mentida ni més ni menys que la veritat. Ni més ni menys que la realitat. Però és que el famós "pronom personal", quan deixa de ser una paraula per passar a significar tot l'abast del jo, tot l'abast de l'ésser, ja és una realitat. I és llavors quan toca callar abans que les paraules jaditesnocallades caiguin -lloses de pedra plena de nuesa impúdica- al mig de la consciència i ens recordin que la realitat és crua, que la realitat és recta, que a la realitat tant se li'n foten les nostres excuses de pobres romàntics imprudents exposant aquesta nostra nuesa.

Because

Sabeu quan una cançó us atrapa i no podeu deixar d'escoltar-la? Passa sovint. Amb les cançons, amb les persones, aquest encantament sobtat passa, em pren l'alè i sento que, d'aquesta cançó, mai me'n cansaria. Encara que sigui mentida. Tot i saber del cert que, efectivament, és mentida. En aquests moments sento tan clarament les entranyes, en el sentit més físic del terme, vibrar com si fossin cordes. Tremolo amb l'harmonia, tremolo com si tota ressonés en mi i, insisteixo, no com una metàfora sinó com un procés més de la meva fisiologia, com respirar. La cançó, la persona, omple inesperadament aquell buit crònic que hi ha (deu ser-hi, perquè el sento) al meu ventre, prop del diafragma, aquí just al final de l'estèrnum. Hi ha un tros buit, i quan dic buit no vull dir ple d'aire, sinó ple de buit. És un espai només intuït fins que alguna cosa fascinant l'omple sense saber ben bé com. I llavors, entenent que un espai s'ha omplert, puc entendre que l'espai existia abans, i que era buit. Allò que pot completar-se ha de ser abans, per força, incomplet. Es dóna una harmonia estranya i esdevinc una gran caixa de ressonància compacta i sense espais buits per on el so es propaga, cadascuna de les cèl·lules del meu cos és travessada per les ones del so que no van més enllà de mi. A vegades puc omplir l'espai expressament, hi ha cançons (i persones) que ja sé què han de provocar en mi. Les de sempre, des de Queen de capçalera a Bach de repertori. Però quan és sorpresa, quan de cop i volta el buit desapareix una estona, sento una mena de felicitat agredolça que m'exalta i em torba. Això m'ha passat tres vegades en menys de tres dies. Les dues cançons, eren dels Beatles. Potser per això m'hi he fixat, potser si no hi hagués hagut aquesta casualitat no hauria vist com n'és d'extraordinari el sobtat esclat de llum blanca al meu cervell quan allò que estava buscant sense saber-ho apareix i m'enlluerna per un moment fins que la cançó s'acaba. Només escoltant aquesta, es pot entendre què vull dir exactament quan escric això de la felicitat agredolça. Vull dir que "Because the world is round it turns me on, because the wind is high it blows my mind, because the sky is blue it makes me cry".  

La neu a la planta dels peus

La veritat? Bé, la veritat és que no me'n recordo gaire. Estava massa ocupada actuant per poder pensar, estava ocupada amb aquell "ara o mai" donant-me cops al cap, per la part de dintre. És a dir que sí, ocupadíssima amb la meva set de pel·lícula, amb la meva set de vida que no s'acaba. La neu a la planta dels peus. Només per citar un exemple, un exemple dels bons. Moltes vegades és només dins meu que s'observen els processos, lluny de "l'acció" veritable que passa a fora, fins que m'agafa el rampell i em trec les xiruques, em trec els mitjons i començo a córrer per la neu. No és una metàfora! És a dir, evidentment que és una metàfora, però ho vaig fer, n'hi ha proves, hi ha fotos de les marques dels meus peus nus sobre la neu. Quina gràcia hagués tingut, sense les fotos? Quina pregunta més divertida. Tot és divertit, últimament. No sé com treure'm de sobre aquest sarcasme fastigós. Ni el pel·liculisme, també fastigós. Tot és al seu lloc, però encara no he après a escoltar-me quan sí que tinc raó. Quan vaig començar a sentir l'impuls equivocat sabia perfectament què havia de fer: absolutament res, quedar-me quieta i callada fins que s'ofegués. Deixar d'alimentar les esperances vanes amb poesia perquè aquest conte tots sabem com acaba. S'acaba així: jo, sola amb la meva poesia (i m'estalvio les paraules malsonants per definir aquesta poesia, només per pura correcció estilística). Però no, mira, em vaig posar a córrer sobre la neu com una idiota, ni que fos per fer la fotografia, ni que fos per poder-ho explicar apassionadament després, amb un ritme especial a la veu "Si, bé, vaig veure dins el meu cap aquella imatge i no vaig poder resistir la temptació d'enfrontar-me al fred per fer-la realitat, per fer-la meva". Diguem-ho clar, per fer la puta gracieta. Sí, no m'aguanto més, la puta poesia, la puta foto, la puta gracieta. Que ara em menjo amb patates. El que havia de fer era molt senzill, ho sabia i sabia com fer-ho: quieta i callada. Però ara s'ha acabat la pel·lícula, la realitat m'ha girat la cara (com, de fet, tothom sabia que passaria), i no sé exactament si em vaig equivocar o si era inevitable. En tot cas, la poesia que em va fer ensopegar i caure de genolls als peus de la meva set incontrolable, deu ser ara l'únic que em queda, amb el meu orgull i la marca del fred de la neu a la planta dels peus.

Doncs molt bé.
.

Un diumenge qualsevol

Avui, un dia com tants altres, un diumenge qualsevol. Em llevo tard, passat migdia, i a casa sona una música molt coneguda. És la música de l'estiu, de tots els estius, de fet, des de fa anys (d'abans que la música de l'estiu sonés com els anuncis de cervesa). I d'algun final d'any, i d'algun principi. Són cançons curtes, ho he explicat moltíssimes vegades, cançons curtes amb una lletra que es repeteix i una melodia senzilla, que es canten a veus, i que allà gairebé sempre sonen bé, ningú sap ben bé per què (si és que tenen un gran sistema de micros, o si realment un diumenge qualsevol ple de gent nova el cant pot sonar bé, senzillament perquè tots junts és bonic). I jo no volia, de veritat que no volia, però aquestes coses ja se sap, de cop i volta ha estat una mica com ser allà, i primer m'he enyorat una mica, aquella mica necessària i normal, d'enyorança de ser-hi, però després m'he adonat de com allà no es pot plorar sol. I llavors m'ha vingut una tristesa d'enyorança fonda, molt més del que és normal i necessari, perquè aquí si m'agafa una tristesa fonda no m'arrauleixo al pit de ningú ni em refugio als braços de ningú, que tots tornem a estar escampats pel món, més o menys lluny, massa lluny per tenir aquí i ara aquelles abraçades plenes de so i d'amor i llum i calidesa. És exactament així; entre tanta moqueta i tanta fusta, cossos enllaçats de llum, cadascú armat amb un cleenex per si fos necessari, essent una veu més del cant comú. Tots junts, i tan junts. Trobo a faltar el lloc, sí, però sobretot trobo a faltar aquella mena de suport incondicional. Us trobo a faltar, vaja. Dolorosament, físicament, tendrament, fins que un diumenge qualsevol ens tornem a trobar. O abans, si pot ser, abans.

Nocturn atonal

Un dia, no fa gaire temps, encara que sembla que sí, jo tafanejava en una botiga de joguines. En una ciutat llunyana però no gaire, vaig trobar un racó ple de capses de música. Precioses, i molt, molt cares. Vaig decidir que era una bona temptació per caure-hi. (Això és una cosa difícil de fer: distingir les temptacions on més val caure i les que no) Així que me la vaig comprar, una capseta amb el sol a dintre. Sí, perquè a vegades un grapat de tecles minúscules i els seus sons desordenats tenen el sol o la nit o el mar. Tot dintre una capseta petita, petita. Sé que sempre parlo de música, però bé, aquesta vegada tinc excusa, que s'ha de celebrar el dia de la música encara que, de fet, es podria dir que cadascun dels dies des del principi dels temps ha estat regit per la Música. Em canso de seguida de moltes coses, però hi ha músiques que sempre sonaran suaument en el baix que marca la meva respiració. Són la meva pròpia capseta. Com gronxar-se "Across the universe". Ooh sí. La vida és més vida, així. Em sap greu si sempre acabo al mateix lloc. En el fons és perquè és casa meva.

I alguns dies m'assec només a fer girar la maneta. "Here comes the sun, turuturu". Tot s'acaba, siguis qui siguis que escoltes l'emoció que algú va sentir fa tant temps. Totes les llàgrimes s'assequen un dia. Tots els hiverns topen amb l'abril.

Em sento fluir com unes aigües en canals paral·lels de pentagrames. Llisco en una consciència pentapartida. El paper, l'espai anodí sobre el qual s'ha anat dibuixant tota aquesta música que em va definint, és una tenebra inestable i perillosa. Per això qualsevol nota serà bona. Tot és bo per endolcir el que és amarg de debò. Tot és d'agrair si realment em fa creure en l'incís i deixa de banda el fons que em rosega per dintre. Es tracta de deixar que la música prengui el protagonisme i aconseguir fer-me callar. El silenci no és l'absència de música, sinó una forma de música ben vàlida. I un altre dia ja parlaré de Bach.

Novembre

He esperat amb tanta ànsia l'estimat novembre! I la veritat és que va arribar amb una parsimònia deliciosa. Aquella pluja fina que tot ho estova i els dies curts i tranquils quan el vent no fa fred i el sol no fa calor -això vol dir que facis el que facies et sents bé-. Abans de cedir a la gelor, el pas de l'octubre al novembre regala fulles de mil colors. L'essència de la tardor, amb el seu nom escrit a cada obra d'art que cau dels arbres, i tot sembla tan càlid que cada alenada és un plaer. Però tal com passa sempre, l'encant del temps es marceix amb pressa i l'estimat novembre ara només em porta dies curts i foscos, i el fred, malgrat les mantes, assetja des de l'ombra, ferotge. Novembre és més suau, però no deixa de ser la continuació d'un temps llarg, llarg, llarg, de petits hiverns quotidians (tot això, i l'hivern no ha ni començat) i petites mentides íntimes (millors que les veritats, tan agudes, tan punxants). I encara que he tastat l'alegria ensucrada de mel i ametlles i caliu que m'ha portat el novembre més jove, he de confessar una petita decepció amb ell, per lent, i amb mi mateixa, per impacient. Sóc difícil de complaure. Vull passar per sobre de tot això, i confiava en el novembre per aparcar aquesta asfíxia amb la llum metàl·lica i sofisticada dels seus dies blancs. Però em fa mal confessar que malgrat tots els regals que m'ha fet el novembre, i tots els seus encants, no em puc estar d'observar que, ara, la sopa es refreda més de pressa.

La segona tardor

La segona tardor no arriba. De cop i volta, hi és, i ningú sap ben bé com ha entrat. La tardor és inestable i no es deixa estimar. Té por de ser massa freda i així es va refredant cada vegada més. Freda, esquiva, esquerpa. Muda per no clavar dagues en obrir la boca. La tardor plora i li és igual, evoca la boira i la tenebra dels romàntics i somia en l'abisme, rere parets de pedra humida. Vessa de tristesa que en quallar, l'aïlla de tot i de tothom. Ningú no entèn la tardor i les seves paradoxes. I a ella li és igual perquè entre tanta boira i tristor ha perdut de vista el seu cor, i no s'adona de que en té un. La segona tardor, tot i estar lluny del món, també està dins del món, i tenyeix tots els ulls amb un vel d'amarga, tendra malenconia verge. És un cos arraulit en la penombra, és un sanglot que trenca el silenci. La segona tardor és llum difuminada a l'altra banda d'un vidre entelat. És regalims a la finestra, regalims a la ciutat, regalims a l'ànima. Regalims als ulls, a les galtes i per tot el cos.

La segona tardor plora. I li és igual.

http://www.youtube.com/watch?v=trJSuPnGeUo&feature=PlayList&p=0731DF889A178B02