Dolçor

Tots asseguts en rotllana, avui al matí, dient-nos les coses boniques els uns dels altres. Jo, com tots, agafant amb dos dits un paperet on havia de dibuixar allò que els altres em deien que els evocava. I m'ha tornat a sorprendre que el que la gent destaqui de mi sigui precisament la pau. La pau. Tant que la buscava, tant que la no-trobava, tant que qui sap on deu ser, la pau. Però potser és veritat, i ells tenen raó i jo no, i la pau ja és en mi i la meva opció és senzillament no veure-la per poder seguir pouant el fruit dels dies. Potser la pau ha baixat amb mi des del silenci preciós i fràgil de la Borgonya. L'enyoro tant, molt, tant més del que m'esperava! Tinc la sensació d'haver estat durant temps un gran mirall, reflectint sempre qui se'm posava davant, qui se m'acostava prou, amb una capacitat d'adaptació curiosa. Tot corrobora aquesta teoria estranya: des del moment dolorós de decidir que no necessito qui no em vol a la seva vida a la constatació de les diferents cares del prisma que semblen contradir-se i que, tot i així, innegablement són.

La pluja em degota pels cabells i per l'esquena. La lluna roja jeu rere els núvols. Les coses reprenen el seu curs amb una naturalitat que envejo. I aquí el mirall, aquí la pau, impregnada d'una dolçor que no és la meva però que no em resulta tampoc incòmoda. Encara que jo no sigui de coses tan dolces, per uns dies podem fer una excepció, podem oblidar la xocolata amarga i tots els seus jocs de paraules. Encara que jo mai hagi entès la dolçor (com a màxim la dolcesa) en aquest punt de suspensió entre l'embranzida del salt i el vertigen de la caiguda em permeto un descans, un gaudir del que no pot ser. Acceptar amb els ulls tancats i un somriure el trosset d'irrealitat que m'ha estat regalat.

Voldria un altre mirall just davant, ben a prop, per poder reflectir la llum eternament. Deu ser això, aquesta dolçor, el rastre del silenci perdut per un camí massa llarg. Massa lluny. Però potser també tan a prop. Potser també dintre meu sense saber-ho. Com la pau que m'he endut arrapada als records. Quan tanco els ulls em vénen tots de sobte i m'embafen encara més. I em colpeix la incertesa de no saber cap a  on vaig, però ho fa, és clar, amb aquesta suavitat de petó de bona nit que m'encanta i em delecta i em desconcerta.

All things new

Al final no n'hi ha hagut prou amb esmentar aquesta frase de passada fa dos mesos. La segueixo tenint al cap, amb aquesta força imperativa que clama sense cridar, que interpel·la sense imposar. Diu "see, I am near; see, I make all things new". All things new, all things new. A vegades passa això, que un trosset de paraula es queda ballant dins el cap i ressona i retruny i no hi ha manera d'aturar tot el pes del seu significat imprimint-se en totes les parets del meu pensament. I ara aquest reinventar, aquest alè que tot ho renovella, se m'ha quedat dins i no surt. Ni vull que surti, tampoc. No vull que surti, i encara que molta gent no ho pot entendre, sé que també hi ha al món molts cors que s'eixamplen exactament amb les mateixes paraules, exactament amb les mateixes notes. Descanso en la placidesa infinita que em dóna saber que hi ha un agost al meu davant, un agost que s'acosta cada minut amb la precisió que només els minuts tenen. Enyoro els dies d'altres agosts i també enyoro els dies que han de venir. Enyoro els dies que començaran en silenci essent una llumeta minúscula entre sostres de fusta i s'aniran estenent, tenyint la nit de llum per la delícia dels més matiners, el fred de les primeres passes del dia als dits dels peus, i els ulls encara plens de son endevinant rere les lleganyes la pinzellada irrepetible dels núvols d'aquest cel, del cel ample on el cel pot ser realment ample. Enyoro els dies que s'acaben en un camp de girasols per deixar pas a la volta que en cada estel pica l'ullet, que en cada tros de la Via Làctia allà sobre nostre ens fa una mica més petits i una mica més grans,  els dies que s'acaben i ens troben cantant precisament al renéixer de la vida sobre la terra, cantant tantes veus i tants ulls lluents, tants cors que s'eixamplen com se m'eixampla ara el pit a mi. I no sé per què però em trobo que estic plorant, que estic plorant la sort immensa de veure com totes les coses són noves, la sort immensa de saber que un agost per estrenar es va acostant i és igual que quedin tants mesos i tants quilòmetres, perquè també ara i aquí puc notar-me la set, puc notar-me la cerca tan endintre, puc percebre'm pouant. Ara i aquí sento totes les coses que són noves. Ara i aquí, també hi ha l'au-delà de tout, i jo no conec una afirmació vital més absoluta que aquesta.

Un diumenge qualsevol

Avui, un dia com tants altres, un diumenge qualsevol. Em llevo tard, passat migdia, i a casa sona una música molt coneguda. És la música de l'estiu, de tots els estius, de fet, des de fa anys (d'abans que la música de l'estiu sonés com els anuncis de cervesa). I d'algun final d'any, i d'algun principi. Són cançons curtes, ho he explicat moltíssimes vegades, cançons curtes amb una lletra que es repeteix i una melodia senzilla, que es canten a veus, i que allà gairebé sempre sonen bé, ningú sap ben bé per què (si és que tenen un gran sistema de micros, o si realment un diumenge qualsevol ple de gent nova el cant pot sonar bé, senzillament perquè tots junts és bonic). I jo no volia, de veritat que no volia, però aquestes coses ja se sap, de cop i volta ha estat una mica com ser allà, i primer m'he enyorat una mica, aquella mica necessària i normal, d'enyorança de ser-hi, però després m'he adonat de com allà no es pot plorar sol. I llavors m'ha vingut una tristesa d'enyorança fonda, molt més del que és normal i necessari, perquè aquí si m'agafa una tristesa fonda no m'arrauleixo al pit de ningú ni em refugio als braços de ningú, que tots tornem a estar escampats pel món, més o menys lluny, massa lluny per tenir aquí i ara aquelles abraçades plenes de so i d'amor i llum i calidesa. És exactament així; entre tanta moqueta i tanta fusta, cossos enllaçats de llum, cadascú armat amb un cleenex per si fos necessari, essent una veu més del cant comú. Tots junts, i tan junts. Trobo a faltar el lloc, sí, però sobretot trobo a faltar aquella mena de suport incondicional. Us trobo a faltar, vaja. Dolorosament, físicament, tendrament, fins que un diumenge qualsevol ens tornem a trobar. O abans, si pot ser, abans.

Tornar

Oh, sí, la tornada sempre és dura. Aquesta tornada. De la Bourgogne estimada, a casa. Ai, si no fos pel Mediterrani! Enyoro el mar quan el tinc lluny. Però també enyoraré aquest trosset de cel que s'estén enmig d'enlloc, allà a la France. És una font, he sentit dir, i no només en el sentit literal (perquè d'aigua, no n'ha faltat, que diguéssim). Em sembla que la clau de tot plegat deu ser aquest silenci. Es menja la gent, el silenci. En el fons és tan senzill com entendre que quan el soroll se'n va, ens quedem sols amb nosaltres mateixos. I en surten, de coses, llavors! És com la tempesta mateixa, la tempesta d'estiu que deixa anar tanta aigua i tant so, que s'emporta les branques mortes. Que s'emporta tot això que hi ha a sobre per veure, per veure-hi, allò que forma un fons a vegades desconegut, a vegades intuït d'alguna manera. Alguns anys és més plàcid, d'altres tot plegat s'arma d'una violència que fa encara més por que el fet mateix de despullar-se del que és superflu que, en el fons, no deixa de ser un escut per defensar-nos de la veritat quan és massa crua. És com intentar escriure les coses tal com són, sense ajudar-se amb les trampes de la paraula. Em noto tan nua que no ho puc suportar. Per això m'estimo tota aquesta retòrica que m'ajuda a crear transparències i oblidar, per una estona, que el silenci, que la veritat, és la duresa del tornar i la cruel senzillesa dins de nosaltres mateixos.

"L'Estate, Presto"

Com el tercer moviment de l'Estiu de Vivaldi, la tempesta fa por i fascina. És dimarts i la naturalesa sacseja el nostre petit món mentre jo la travesso entre aigua i vent. Embruixada, com sempre, per aquesta bellesa aterridora. Recordo cantar, fa molts anys, "llamps i trons fendeixen l'aire amb els seus esclats salvatges" i bé, és exactament com és ara. Les cames xopes, els cabells xops: tota jo regalimo.

El violí és tot energia. Corro sota la pluja ferotge i veig al mig del camí branques d'arbres que han caigut. És curiós com puc "percebre" el silenci que s'amaga darrere de tot aquest terrabastall, talment com s'atura la cascada histriònica de notes per recomençar cada cop amb més tensió. Els meus peus són ràpids, segurs, i encara que el meu cos es vincla pel vent, avanço. No paro de córrer mentre entenc que sóc part de l'immens tambor que és tot sota la percussió de les gotes. El braç del primer violinista és una extensió de la tensió de les cordes. Força, força, força en el seu arc i en el meu cos, en la fúria de l'estiu feta música i en la que m'assota la pell. L'orquestra respon com cada porció de la terra que s'estremeix i ressona sota la petjada del cel. Fulles que naufraguen dins del vent, cabells que es fan pluja, i és la pluja que cau com emoció pura sobre cada criatura amarant-la d'estiu fins que tot és xop de la mateixa essència primera. Les notes flueixen des del cel negre: és la natura recordant-nos el seu poder amb una violència que amaga, només, rierols de bellesa entre esclats de llum esquerdant el cel.