Explota

Cadascú defensa unes o altres coses segons les seves pròpies mancances. Segurament deu ser per això que sempre acabo parlant de què s'ha de fer amb el callar i el no callar, i totes aquestes divagacions que no porten enlloc. També és just dir que bé, que cadascú té els seus temes preferits. Però a més del que cal dir i no dir, hi ha el que ha de ser escrit i el que no. Què trobem escrit? Hem trobat de tot, no és útil ni necessari enumerar-ho, absolutament de tot. I pel que fa a un mateix, a mi mateixa, costa saber la línia entre el que cal i el que no cal escriure. No, entre el que s'ha d'escriure i el que no s'ha d'escriure. I com fer-ho. Vull dir, que hi ha coses que més val callar-les, fins i tot assumint el risc que es quedin dintre i es podreixin, perquè el que cal fer, el que cal és no pensar-les, i no hi ha volta de full.

Porto uns dies mirant del dret i del revés el meu discurs, buscant-hi les incoherències i els punts fluixos per poder-me autoinculpar. Estic acostumada a la culpabilitat meva, però no sé com afrontar aquesta mena d'indignació tan calma, tan plàcida, tan rara. M'he sentit enganyada i esperava l'onada coneguda de la ràbia a la gola, però no ha arribat. M'he quedat quieta i tranquil·la, només pensant. En canvi, sí que em pugen a la boca una colla de retrets d'una manera que no m'havia passat mai. No m'agraden els retrets, no m'agraden gens i intento evitar-los sempre i per això el que em passa ara és una situació molt curiosa, en què em debato entre la meva ultramoderació (moderació, però en plan ultra, no és una paradoxa estúpida, de veritat que té raó de ser) i l'agitació que brunzeix en un racó del meu cap, dient "queixa't, explota". Però no vull explotar, no vull castigar perquè no va amb mi i perquè jutjar tan a la valenta és precisament el que trobo detestable; a mi no em pertoca de castigar ningú. No, el que passa és que arribats a aquest punt l'única opció honesta és l'allunyament. Perquè no es pot perdonar el que no és exactament una ofensa, no es pot perdonar qui no vol ser perdonat. I l'allunyament tampoc em satisfà, no és la meva manera de fer les coses. Al final ha acabat resultant cert allò que pel meu bé, era millor la ignorància. Però no, per més que defensi el dret a la ignorància, més val deixar les coses clares. Només que ara no sé què he de fer. I evidentment és un problema només meu, només faltaria.

En aquesta vida, el més important és estimar-se. Quan la gent no s'estima és quan tot comença a anar malament. Em podeu dir innocent, em podeu dir simplista i el que us doni la gana, però el més important és estimar-se.

Un diumenge qualsevol

Avui, un dia com tants altres, un diumenge qualsevol. Em llevo tard, passat migdia, i a casa sona una música molt coneguda. És la música de l'estiu, de tots els estius, de fet, des de fa anys (d'abans que la música de l'estiu sonés com els anuncis de cervesa). I d'algun final d'any, i d'algun principi. Són cançons curtes, ho he explicat moltíssimes vegades, cançons curtes amb una lletra que es repeteix i una melodia senzilla, que es canten a veus, i que allà gairebé sempre sonen bé, ningú sap ben bé per què (si és que tenen un gran sistema de micros, o si realment un diumenge qualsevol ple de gent nova el cant pot sonar bé, senzillament perquè tots junts és bonic). I jo no volia, de veritat que no volia, però aquestes coses ja se sap, de cop i volta ha estat una mica com ser allà, i primer m'he enyorat una mica, aquella mica necessària i normal, d'enyorança de ser-hi, però després m'he adonat de com allà no es pot plorar sol. I llavors m'ha vingut una tristesa d'enyorança fonda, molt més del que és normal i necessari, perquè aquí si m'agafa una tristesa fonda no m'arrauleixo al pit de ningú ni em refugio als braços de ningú, que tots tornem a estar escampats pel món, més o menys lluny, massa lluny per tenir aquí i ara aquelles abraçades plenes de so i d'amor i llum i calidesa. És exactament així; entre tanta moqueta i tanta fusta, cossos enllaçats de llum, cadascú armat amb un cleenex per si fos necessari, essent una veu més del cant comú. Tots junts, i tan junts. Trobo a faltar el lloc, sí, però sobretot trobo a faltar aquella mena de suport incondicional. Us trobo a faltar, vaja. Dolorosament, físicament, tendrament, fins que un diumenge qualsevol ens tornem a trobar. O abans, si pot ser, abans.

Els agraïments

Thank you, thank you so much to the Academy for bla, bla, bla, when I find myself in times of troubles mother Mary comes to me speaking words of wisdom, let it be. Let it be, let it be. Thank you very much. Si jo hagués de fer el discurs dels Oscar, com el David, segurament diria una cosa així. El que tenen els agraïments és que es fan al final, i normalment, en qualsevol final del món, tot és molt diferent del principi i del següent i l'altre. Quan tot ha canviat, apa, passi-ho bé i moltes gràcies, literalment. Per això és bo passar de tant en tant la pantalleta dels agraïments abans del final de la pel·lícula. Quan tothom recorda exactament què ha costat la broma, el que s'ha anat perdent pel camí i el que s'ha guanyat: quan tothom entén de debò la necessitat de donar les gràcies.

A més, els agraïments sempre obliden algú. Per tant, prefereixo no dir que em cal donar les gràcies a qui se les mereix (perquè, per sort, seria una llista llarguíssima i sempre, inevitablement, incompleta) sinó que vull fer un agraïment, un de molt concret, a qui m'ha arrossegat per mig Europa i per la meva vida. A qui m'ha posat un mirall davant dels nassos, i encara avui em fa sentir exactament així, quan em veig reflectida en el seu posat segur, de creure que per força hem de poder menjar-nos el món i dissimular quan no podem, i mirar-nos i riure o plorar o fer cares rares. Petites intel·lectuals catalanes que han anat eliminant els meus tabús i dissolent lentament alguns dels meus defectes més grossos. És a dir: fent-me millor. Així de clar i amb totes les lletres.

Això no són els crèdits. Perquè jo encara no he acabat, perquè jo encara us necessito, com necessito sentir-me algú, no pel que faig o pel que sóc, sinó perquè veig qui tinc al costat i penso que per força, el que faig o el que sóc ha de ser bo. I això també em fa millor. Perquè us admiro, i us estimo, i us dono les gràcies per ser la mesura de les coses. Per ser aquí fins i tot quan no hi sou. Vaja, per ser. Només per ser.

Amb una motxilla

Amb una motxilla, demà, ens allunyarem de casa. Molt més "de veritat" que mai. Tan soles. Tan juntes. Tan vives i tan joves, tan noves. Una aventura molt, molt nostra.

Jo, que en principi sembla que m'adono ràpidament de les coses, sóc força lenta a vegades. Per exemple, vaig trigar moltíssim a adonar-me de la petjada que, realment, tot el que visc deixa en mi. Com en tothom, vaja, que és per això que la memòria és un tresor tan preuat. Fins que vaig arribar a aquesta conclusió facilíssima vaig passar molts anys sense apreciar prou cada moment, sense saber que, en mi, seria etern. Tots els llocs que he vist, i els que veuré. Tot és dins meu. D'aquestes ciutats que m'han engrandit, ja n'he parlat. I si després d'aquests dies n'he de parlar més, ja ho faré. Perquè el que també perdura són les persones, molt més que cap altra cosa, i són la sort veritable, la sort més gran que cadascú ha d'agrair al seu atzar. Jo he de fer-ho, perquè aquestes persones són un regal. Tan soles, tan juntes, que m'han construït tant.  Una sort tant gran com tot Europa. Més i tot. Amb una motxilla, amb unes xiruques, amb unes amigues que valen totes les corones txeques del món.