... per acabar al mateix lloc.

Perquè en el fons és això: donar voltes, fixar-se cada vegada en un aspecte diferent del mateix.

Per poder obrir el cor i vessar de noms sense dir res...

Tantes voltes...

I quina veritat! Vessar de noms, descobrir que tot és possible.

Que no hi ha cap absolut que serveixi per a tothom.

I que tot allò que no entenc, com allò que no passa, és inevitable. Que el que està per fer i ens espera en algun lloc canvia amb cadascun dels moviments de la papallona més insignificant.

I no passa res.

No passa res si pensem massa, no passa res si vivim sota una capa d'irrealitat. Perquè ningú sap del cert quina és l'essència de les coses. Així que millor que ho intentem. Cadascú a la seva manera.

Going on

Indubtablement humans, l'estrés se'ns carrega a tots. Encara que... dir-li estrés a això que em passa no és del tot exacte. No és ansietat, no és nerviosisme ni estar massa ocupada (que també, però no és tan important), de fet no té res que pugui identificar-se amb la coneguda malaltia moderna. És... allò que només trobo en la intimitat i en la música, la música. Una calma, un abandonament, un no-ser. Pau. També en els dimarts, o dimarts traslladats a la resta de la setmana. Però tot això només és parcial. Tinc tot el que vull i més, ho sé, i no he d'atrevir-me a voler més. Indubtablement humans, he dit? Doncs això. Ho reitero.
Sé quina és la medecina. Necessito el silenci interior que dóna el so de dues respiracions enllaçades. I prou.

Puaj. Tantes paraules per dir una cosa tan senzilla com "et trobo a faltar"

La segona tardor

La segona tardor no arriba. De cop i volta, hi és, i ningú sap ben bé com ha entrat. La tardor és inestable i no es deixa estimar. Té por de ser massa freda i així es va refredant cada vegada més. Freda, esquiva, esquerpa. Muda per no clavar dagues en obrir la boca. La tardor plora i li és igual, evoca la boira i la tenebra dels romàntics i somia en l'abisme, rere parets de pedra humida. Vessa de tristesa que en quallar, l'aïlla de tot i de tothom. Ningú no entèn la tardor i les seves paradoxes. I a ella li és igual perquè entre tanta boira i tristor ha perdut de vista el seu cor, i no s'adona de que en té un. La segona tardor, tot i estar lluny del món, també està dins del món, i tenyeix tots els ulls amb un vel d'amarga, tendra malenconia verge. És un cos arraulit en la penombra, és un sanglot que trenca el silenci. La segona tardor és llum difuminada a l'altra banda d'un vidre entelat. És regalims a la finestra, regalims a la ciutat, regalims a l'ànima. Regalims als ulls, a les galtes i per tot el cos.

La segona tardor plora. I li és igual.

http://www.youtube.com/watch?v=trJSuPnGeUo&feature=PlayList&p=0731DF889A178B02

La primera tardor

Benvinguda tardor de vellut. Del color que sigui, però càlida, pausada i serena, lleugera, elegant, somriure suau. Tardor de corda fregada, de mans fredes i pell de gallina, tardor d'olor de paper, de castanyes, de terra mullada, de fulles mullades, de ciutat mullada i de cors mullats. Tardor freda i càlida, decadent i plena de vida. Tardor dissonant, modulant, vibrant. Tardor esquerpa però sincera, sencera. Tardor plena, tardor sola.


http://www.youtube.com/watch?v=RwCf8pivoTg&feature=PlayList&p=0731DF889A178B02