Tot és a punt

Amb el subidóng aquest que porto al damunt, tot és a punt, la bici va molt ràpida baixant la rambla ben arrant de les paradetes aquestes que eren de vi i ara són del mediambient o joquèsé. Tinc un problema gros, bé, dos problemes grossos, un per una assignatura sobre Goldoni i un altre sobre totes les versions de Tristany del món sencer i per què ens agrada tant que s'enamorin tan bojament i pobre rei Marc però és tan bonic, és tan romàntic, és tan passió. Així doncs, hem quedat que tinc dos problemes i, en el meu estat mental d'alegria desmesurada i veu tres tons més amunt i nervis que són bombolletes i herbetes sense herbetes; en aquesta bogeria que bull aquí dintre, m'esclata davant del nas la gran alegria que és saber que els meus problemes més grossos són un treball sobre Goldoni i un altre sobre Tristany i Isolda i per què ens agrada tant que s'estimin amb aquesta bogeria, i el rei Marc, pobret, quina pena, però has vist Wagner?, una passió sense mida, de Liebestod, i tanta bellesa, per favor, tanta bellesa. Quina meravella saber que només m'he de preocupar de coses com aquests treballs, o la música, quina sort. Tot és a punt, fins i tot diria que ara jo també sóc a punt. Quin subidóng, eeeeh, sí, quin subidóng.

Eufòria

Eufòria és una paraula fantàstica. Per començar, és una esdrúixola, amb l'accent corresponent, i aquesta "f" que explota cap a la "ò". Sempre des d'una perspectiva subjectiva, eufòria és una paraula eufòrica. I això, encara que sigui una evidència, m'agrada dir-ho, perquè és prou exacte (segurament més que el que diu el Diec, que defineix l'eufòria com "Sensació de benestar de qui està perfectament bo", qui està perfectament bo, no em digueu que no, és molt graciós).

Avui mirava per la finestra aquest cel blaublavíssim que fa dies que senyoreja els matins, com aquesta llum que no té filtre, que és només sol i primavera i es cola a les classes i a les cases, i fa la croqueta per la gespa. Mirava la saturació de l'abril tan blau i pensava que a vegades les associacions de colors a sensacions que s'han fet tota la vida tenen variants molt interessants. Així com Palau i Fabre diu que la nostra esperança és vermella ("hipòcrites quan diem que és verda!"), avui se m'ha fet evident la naturalesa multicolor de l'eufòria, i he tingut al cap una eufòria blava, ben trencadora, lluny dels fúcsies i els granats i els vermellosos de qualsevol mena. I anava pensant i em deia que mira, que una eufòria lluminosa com la meva, una eufòria que descansa en aquest bé de Déu de flors de tarongers amb una olor que col·loca i en aire sobre la pell -per fi!- nua, una sensació tan feta d'esclat i gratitud simple, fins i tot podria ser... jo què sé, grisa, o blanca. I un cop a casa posant música a les sensacions he anat a topar amb la cara de la veritable eufòria blanca, que i tant si té força, i tant si pot ser. Incapaç de triar una sola cançó del disc, el deixo sencer aquí sota. Un plaer pels sentits que destil·la genialitat, la consonància perfecta per un inici com el d'ara. Que quan algú diu que Happiness is a warm gun pot voler dir absolutament qualsevol cosa. Adoro els inicis, cada principi de cada cosa nova. Comença la calor! No m'atreveixo a pensar quantes coses em va portar aquest mateix sol l'última vegada que el temps començava a ser només calidesa. Em fa somriure, em fa saltar per dintre amb aquella mena de sobresalt que és, en el fons, la marca d'una alegria sobtada. Deixo d'escriure, que amb aquesta obra d'art aquí sota, qualsevol cosa fa de mal dir. Tots a gaudir de l'eufòria blanca.

Because

Sabeu quan una cançó us atrapa i no podeu deixar d'escoltar-la? Passa sovint. Amb les cançons, amb les persones, aquest encantament sobtat passa, em pren l'alè i sento que, d'aquesta cançó, mai me'n cansaria. Encara que sigui mentida. Tot i saber del cert que, efectivament, és mentida. En aquests moments sento tan clarament les entranyes, en el sentit més físic del terme, vibrar com si fossin cordes. Tremolo amb l'harmonia, tremolo com si tota ressonés en mi i, insisteixo, no com una metàfora sinó com un procés més de la meva fisiologia, com respirar. La cançó, la persona, omple inesperadament aquell buit crònic que hi ha (deu ser-hi, perquè el sento) al meu ventre, prop del diafragma, aquí just al final de l'estèrnum. Hi ha un tros buit, i quan dic buit no vull dir ple d'aire, sinó ple de buit. És un espai només intuït fins que alguna cosa fascinant l'omple sense saber ben bé com. I llavors, entenent que un espai s'ha omplert, puc entendre que l'espai existia abans, i que era buit. Allò que pot completar-se ha de ser abans, per força, incomplet. Es dóna una harmonia estranya i esdevinc una gran caixa de ressonància compacta i sense espais buits per on el so es propaga, cadascuna de les cèl·lules del meu cos és travessada per les ones del so que no van més enllà de mi. A vegades puc omplir l'espai expressament, hi ha cançons (i persones) que ja sé què han de provocar en mi. Les de sempre, des de Queen de capçalera a Bach de repertori. Però quan és sorpresa, quan de cop i volta el buit desapareix una estona, sento una mena de felicitat agredolça que m'exalta i em torba. Això m'ha passat tres vegades en menys de tres dies. Les dues cançons, eren dels Beatles. Potser per això m'hi he fixat, potser si no hi hagués hagut aquesta casualitat no hauria vist com n'és d'extraordinari el sobtat esclat de llum blanca al meu cervell quan allò que estava buscant sense saber-ho apareix i m'enlluerna per un moment fins que la cançó s'acaba. Només escoltant aquesta, es pot entendre què vull dir exactament quan escric això de la felicitat agredolça. Vull dir que "Because the world is round it turns me on, because the wind is high it blows my mind, because the sky is blue it makes me cry".  

Intimismes

He de reconèixer que hi ha vegades que em sorprèn la meva pròpia insensibilitat. Aquella mirada en què m'atrapo i que no m'agrada. La mirada és independent: observa, escaneja, calcula, avalua. Minuciosament. Com sempre he fet amb mi mateixa, convençuda (i amb raó!) que un bon plantejament de l'exigència acostuma a ser la clau de l'èxit. Però això no pot ser sempre així, s'ha de saber parar, s'ha de trobar el punt on aturar-se, escoltar el límit que demana a crits una frenada. No sé si em faig entendre. Em refereixo més a la mirada en si que no pas a la reacció que provoca. Perquè fins i tot quan la reacció (sempre interna, sempre ínfima) és agradable i tot, el procés, la manera em fastigueja. Com admirar com obres d'art coses que no són obres d'art. Com dir, com dir a un paper i prou, que

Tot en tu és vida.

Vida senzilla i sincera,

vida ferotge i candent.

Vida, talment,

amb la bellesa absoluta

que només la vida

abraça.

I és clar, és una mirada analítica. Em penso. I com mirar-s'ho, com agafar-ho, com permetre'm la llicència d'admirar només. De lluny. Com sempre. Fotografia, per dir-ho així. Bonic, sí, però no n'hi ha prou. I fins i tot corrent el risc de no tenir-ne mai prou. El que vull és submergir-me, en tu (que a vegades, sembla mentida, el pronom deixa de ser abstracte) com en tot, com en la vida. Que no és broma. Que no vull ser cursi, que... que callo. Que callo.

"L'Estate, Presto"

Com el tercer moviment de l'Estiu de Vivaldi, la tempesta fa por i fascina. És dimarts i la naturalesa sacseja el nostre petit món mentre jo la travesso entre aigua i vent. Embruixada, com sempre, per aquesta bellesa aterridora. Recordo cantar, fa molts anys, "llamps i trons fendeixen l'aire amb els seus esclats salvatges" i bé, és exactament com és ara. Les cames xopes, els cabells xops: tota jo regalimo.

El violí és tot energia. Corro sota la pluja ferotge i veig al mig del camí branques d'arbres que han caigut. És curiós com puc "percebre" el silenci que s'amaga darrere de tot aquest terrabastall, talment com s'atura la cascada histriònica de notes per recomençar cada cop amb més tensió. Els meus peus són ràpids, segurs, i encara que el meu cos es vincla pel vent, avanço. No paro de córrer mentre entenc que sóc part de l'immens tambor que és tot sota la percussió de les gotes. El braç del primer violinista és una extensió de la tensió de les cordes. Força, força, força en el seu arc i en el meu cos, en la fúria de l'estiu feta música i en la que m'assota la pell. L'orquestra respon com cada porció de la terra que s'estremeix i ressona sota la petjada del cel. Fulles que naufraguen dins del vent, cabells que es fan pluja, i és la pluja que cau com emoció pura sobre cada criatura amarant-la d'estiu fins que tot és xop de la mateixa essència primera. Les notes flueixen des del cel negre: és la natura recordant-nos el seu poder amb una violència que amaga, només, rierols de bellesa entre esclats de llum esquerdant el cel.

El que vull

Bé, suposo que el que voldria és saber què vull. Tenir-ho clar, conscientment, i no haver-me de refiar sempre d'aquestes "sensacions", "pressentiments" i "impulsos" que a vegades l'encerten, i a vegades no. Com no saber ben bé en què baso una decisió que, tot i ser reversible, està clar que ha de condicionar la meva vida sencera. "Perquè noto que és el que he de fer". I perquè vull, és clar. Com explicar-ho? Si em paro i busco temps per ser honesta i buidar-me d'aquesta grandiloqüència meva descobreixo que tinc tot el que vull. Que he d'agrair i no demanar, perquè sóc tant capritxosa que mai acabaria. Que sempre que he buidat les mans me les ha omplert la pluja fresca, que quan he estès els braços he trobat vides per abraçar i que quan he obert el cor he trobat el món que m'esperava. A mi, com espera qualsevol. Amb aquesta arbitrarietat. Tan dolç. Tan incomprensible i indomable. "Com una dona, com un amor", sempre penso. Per això li dic Vida. Coses de l'idioma, que diuen. Com també són coses de l'idioma que no es pugui "estar" feliç, sinó que sigui l'essència mateixa de la persona: "ser" feliç com a absolut. Tan endins, tan veritat. O, en tot cas, en català és així. Potser és un fil com un altre dels que m'ha portat a escollir. Allò que vull, sí, però sobretot noto que és el que em pertoca. Una cosa que fa temps que medito: el vent ens torna al lloc on pertanyem. L'atzar, no és mai tan atzar com sembla. Sóc supersticiosa, en aquest sentit, suposo. I crec que tot passa per alguna raó. Com anomenem aquesta "raó", és una altra història. Atzar. Força. Només paraules.

M'adono de com estimo les paraules. Amb els seus defectes, les seves ambigüitats. Deu ser això, deu ser que són el que jo vull.