Hi ha dies

Hi ha dies de tot. Bàsicament. També hi ha dies que no són dies de res, i avui suposo que un optimisme irritant com només el barroc pot aportar-me em fa dir que els dies de res són els pitjors. Ara bé; hi ha dies que sobrepassen de llarg la meva capacitat de descriure en paraules. Per una banda, hi ha dies com

Avui.

Avui ha estat un d'aquests dies que et deixen sense prou adjectius. Començant per la part fàcil, diré el primer que em ve al cap: un dia de merda. Un dia fastigós, digne de ser esborrat del mapa, un dia trist, exasperant i ple de ràbia i mocs. Vaja, que sí, que un dia de merda, per tot plegat, però sobretot perquè he perdut una cosa que, més enllà dels diners, per mi tenia un valor sentimental. Que pot semblar molt estúpid, que em puc comprar una altra bicicleta, però a vegades hi ha objectes que acaben per ser una extensió de tu. Ho parlava amb la Marina quan vaig perdre l'anell-de-casada-amb-la-vida-bla-bla. I sí, clar, hem d'estar contents de tenir l'oportunitat d'haver tingut aquests objectes durant un temps, que total són materials, i que passen coses molt pitjors però quina ràbia. Quina ràbia el moment de no trobar la bici al seu lloc, quina ràbia l'hora a comissaria amb els guiris denunciant els seus iphones stolen, quina ràbia el mal de cap tota l'estona, quina ràbia les hores a Sants esperant trens que no arriben. Doncs això, un dia indescriptible, una exaltació del dilluns més tòpic del peu esquerre i buf. I buf. Quin disgust eeh. Si he perdut la gana i tot. Aquestes coses passen. Però bé, aquestes coses passen i també altres coses passen, per sort. Vull dir que si ha d'arribar un dia així de merdós val més que m'agafi en plena forma, val més que m'agafi després d'un dia com

Ahir.

Jo què sé, deu ser el barroc. Deu ser fer el gruppie, deu ser estar felicíssimament cansat, deu ser un grupet de nens bonics, deu ser un Liceu en bona companyia. Després d'un cap de setmana tan agradable, tan tendre, tan de descobrir una nova comoditat. En fi, que tampoc hi ha paraules per descriure-ho, tampoc. Després d'un cap de setmana així... encara faltava entrar al Liceu amb aquesta reverència tímida, amb aquesta sensació de sentir que som tan joves, que quina sort i quina emoció i quina olor de lloc sagrat, olor de daurats i fusta vella i arcs barrocs i història i jo què sé, que sí, que deu ser el barroc. No cal descriure gaire més. No es pot descriure gaire més. Aquella primera nota cantada de l'Alto Giove que apareix del no-res; que diries que simplement "s'esdevé" Jaroussky Jaroussky i creix i omple tot el teatre i totes les orelles i totes les boques badades i tots els ulls sota les parpelles closes, d'una manera quasi mística i sense perdre mai l'equilibri, la puresa; després es fa petita la nota, com quan es va extingint un perfum d'una habitació, i comença tot. Re-comença tot. Exagero? Segur, segur. Però exagerar és també part de la gràcia. Un concert així no deixa de ser, per tots cantons, una exageració. Com ha de ser! Com ha de ser, és clar que sí. Amb públic exageradament apassionat, amb la consciència ben clara de la sort que és tenir accés a un espectacle així, també una mica exagerada. Amb aplaudiments, això sí, mai prou exagerats.


Doncs això, que hi ha dies de tot, així és la vida, Carlota. Els dies dolents només poden ser així d'horribles perquè hem conegut els dies bons, i els dies bons... va, assumim-ho, els dies bons, gairebé som invencibles. Hehehe. Guinyo guinyo. I bé, és mentida que hi veig una part bona, és clar, en el fet que hi hagi dies horribles. Però és el positive thinking, saps? Postureig optimista, que en el fons té una bona veritat amagada. Ara; en el fons fons fons-íssim. Humpf.

Nadales a l'octubre

La veritat és que a mi no em calen, que diguéssim, grans motius per escriure. Però això no vol dir que a vegades no hi hagi coses grans per escriure. Sempre que he volgut escriure sobre el Cor m'ha costat trobar les paraules, i deu ser -justificació fàcil, ho sé- perquè la música sempre pot anar més enllà de tot el que es vulgui dir. Aquesta és l'enèsima vegada que ho intento, i espero que sigui la bona. Vaig voler parlar-ne ja després de l'últim concert del Rèquiem de Fauré, a Granollers, quan no podia evitar recordar l'energia brutal en què havia tingut el plaer de participar i durant unes setmanes vaig viure encara dins el núvol de lux aeterna. I aquestes coses. L'altra vegada va ser fa gairebé dos anys, i ho recordo perfectament, quan tot semblava que anava malament i, tot i això un dia algú em va fer veure que els dissabtes, els dissabtes seguien funcionant. Quan em pensava que res m'animava, aquesta estona de cor em seguia il·lusionant. I poc a poc vaig tornar a afinar-me i amb els mesos, la majoria de les coses ja no eren tan greus. Però tot va començar un dissabte.

Així doncs, tot va començar un dissabte. Que la música emociona, això ja ho sabíem des del principi. Però de tota manera, no puc deixar d'haver d'agrair la música més viscuda amb les persones. Que no hi ha res com sentir aquest benestar com nostàlgic, com nyonyo, que dóna això de cantar nadales a l'octubre. Tan suaument, tan càlidament (que fa calor) The stars in the bright sky. Oh. Ullets d'estrelletes, tenim tots plegats. En un cor, el pitjor de cadascú no es nota tant i el millor es fa més gran en el conjunt. És, agafant les paraules d'algú que jo conec, un despertar. Un dia o altre ho havia de dir, això. I bé, les nadales de vellut a l'octubre em semblen un motiu tan bo com qualsevol altre.

L'estrés feliç

El dia de la música és cada any un dia ple de concerts, d'anar amunt i avall, de no arribar tard, d'on he posat la roba negra. El juny tot sencer, de fet, és un mes d'on he posat la roba negra. Un mes de pensar d'on trauré el temps per fer-ho tot, de pensar que he d'estudiar això i allò altre, i que sembla que mai s'hagi d'acabar. Total, que s'ha acabat. I avui és el dia de la música (que podria ser qualsevol altre, però el 21 de juny és un dia la mar de bonic)i serà l'enèsim final de tot plegat, que aquest juny tenia un "final de tot plegat" pràcticament cada setmana. És el que passa, fem música i és el que passa. Com deia el dia 8, punts i seguit. I avui tots a posar-nos la roba negra, que toca cantar, que toca tocar, i toca assajar com sempre. La rutina de sempre. Amb aquest punt d'estrés. És una rutina feliç, és un estrés feliç. Quan em miro la gent que fa música així, que coneix aquest estrés i aquesta rutina, veig molt clar que la música els "fa" a ells molt més del que ells "fan" la música. Perquè la música sempre va un pas endavant canviant les persones: per més que t'endinsis en la música, inevitablement la música estarà molt més dins teu. I és igual com es presenti, de veritat, el dia que t'adones que amb la música pots treure el millor de tu mateix ja no hi ha marxa enrere. I quan la rutina i l'estrés poden ser més emoció que altra cosa, això és extraordinari.

 És un topicazo, ho sé, com també és un topicazo escriure sobre el valor de la música bla bla bla el dia de la música. Però necessitava una excusa de pes per penjar aquesta meravella d'aquí sota, i la veritat és que no té res a veure però de fet és el meu blog i escric tòpics si vull i sóc incoherent si vull. M'agradaria veure la cara del senyor Saint-Saëns, que ningú no sap mai gaire com s'ha de pronunciar, si sentís aquesta mena de remix fantàstic que es treu de la màniga Muse. Amb això a les orelles, qualsevol té ganes de parlar de l'estrés feliç.
 

Punt i seguit

Doncs això, punt i seguit. Punt perquè s'acaba, i seguit perquè no s'acaba, punt perquè alguna cosa nova tot just comença, i seguit perquè de fet no és una cosa tan nova, punt perquè per fi el final de la folia em deixa amunt amunt amunt, i seguit perquè des del principi de qualsevol folia estic amunt. Però avui més. Més perquè mai havia estat tan "part" i tan "artífex", i perquè no estava segura de poder-ho fer, i mira. Les coses passen i és una sort tan gran, tan gran. Així que planto un magnífic punt i seguit aquí i avui, contenta, satisfeta, d'haver pogut respirar com feia temps que volia respirar.

Gràcies a tots, cadascú a la seva manera.

 

Ani DiFranco sona com un retorn

Ani DiFranco sona com un retorn. És molt curiós estar segura de no haver escoltat mai una música i que soni tan reveladorament com un retorn. Amb la mica de por de fracassar que fan els retorns, amb la moltíssima por que porta desfer camí, i tornar sobre els propis peus, o arribar als arbres que ja has vist des d'un altre camí i pensar que potser caminava en cercles des de sempre. Veure tot el bosc sencer però tornar als mateixos arbres. A una sensualitat exactament igual que la de fa temps. A aquesta guitarra a batzegades i brruuuum bruuum brrrum. Ani DiFranco sona com un retorn, i el retorn és tan ambivalent (com el barroc, que és ambivalent, i aquestes coses que són boniques de dir perquè "ambivalent" té tantes lletres), tan ambivalent, com tornar a casa i no saber si està bé que això sigui "casa" o si ja tocaria construir una "casa" diferent d'aquesta. Potser créixer com han acabat fent tots, potser tocaria. Però sentir-me plena, sentir el centre, l'origen, sentir la seguretat que dóna la petjada sobre terreny conegut. Cada pam de terra que visc, ja la sé, ja la sé, la conec i és la meva. El retorn planteja el dubte. El no-saber si això és recular o si és només reafirmar-se. Són la mena de coses que puc pensar quan de cop i volta em ve al cap el nom d'una cantant de qui algú m'havia parlat fa potser un any o dos, i esprémer el cervell fins a recordar el nom concret, i llavors posar Ani DiFranco i que soni com un retorn.

Deja que me crezca,

me apasiona exagerar. Retornar a la belleza De las cosas inconexas

La vida és un musical

Em fa molta gràcia quan algú es pregunta per què hi ha gent que canta sempre. Per què de cop i volta, en una sèrie d'adolescents qualsevol, s'abaixen els llums i una esplèndida Lea Michele comença a explicar com se sent fent servir un gran èxit d'ABBA. I em fa molta gràcia també quan diuen que això no és realista perquè la vida no és un musical. Però vaja, jo no sé com s'està al cap de la resta de gent, perquè visc aquí dintre, però discrepo profundament amb aquesta afirmació, perquè el que la gent no veu és que la vida sí que és un musical. Ara mateix, aquí fora, hi ha un gran exèrcit de gotetes organitzant una orquestra de percussió. I si em quedo ben quieta puc escoltar la percussió de la vida meva, per pur interès científic, per curiositat analítica: agafar aire i treure'l, i no tornar a omplir els pulmons durant una estona. Esperar, mentre el cos es va posant nerviós, i escoltar atentament el so de cada batec indecís i la vibració de la pell al final dels capil·lars quan la sang hi arriba. Del pit al ventre, als colzes, a les puntes dels dits, a la cara i al clatell, a les cames, als peus, la vida plou dins meu fent una sorollada com la de la pluja a fora. Abril, el mes de la identitat. Vinga a pensar sobre la punyetera identitat. L'atenció, l'autoconeixement, les preguntes. Ja m'agrada, però és curiós que hagi coincidit tot tan junt.  Mitja hora amb els ulls tancats i aquell senyor preguntant "Qui ets?" i després la Maria mirant-me a través de la mirada fins a la profunditat més clara, fins al lloc secret on tots guardem l'amor. No tinc respostes; estic canviant, estic canviant ara mateix i no puc contestar. En comptes d'això, estic aquí parada, immòbil, amb el pols tornant-se boig, accelerant per aquesta adrenalina rara, alentint-se tot de cop perquè no hi ha oxigen per transportar. La calma de la meva voluntat com mig drogada està enganyant el meu cos, el cor vacil·la una mica i finalment respiro. Com sortint per fi de l'aigua, però sense aigua. Com obrint els ulls dins l'aigua, però sense aigua, que l'aigua vol dir molta complicació d'atrezzo i a producció no m'ho deixarien fer.

La vida és un musical, sempre potser una mica massa, massa emotiu o massa melodramàtic, massa alegre o massa desesperat. Un musical on no només canta la gent, sinó que tot, absolutament tot canta. I llavors salta el típic escèptic de la vida i et diu que són bajanades, però en realitat és només que la música, la música de totes les coses, ha decidit no escoltar-la. La vida és un musical, i qui no vol acceptar-ho és per mandra, per mandra d'estar sempre buscant el to.

Eufòria

Eufòria és una paraula fantàstica. Per començar, és una esdrúixola, amb l'accent corresponent, i aquesta "f" que explota cap a la "ò". Sempre des d'una perspectiva subjectiva, eufòria és una paraula eufòrica. I això, encara que sigui una evidència, m'agrada dir-ho, perquè és prou exacte (segurament més que el que diu el Diec, que defineix l'eufòria com "Sensació de benestar de qui està perfectament bo", qui està perfectament bo, no em digueu que no, és molt graciós).

Avui mirava per la finestra aquest cel blaublavíssim que fa dies que senyoreja els matins, com aquesta llum que no té filtre, que és només sol i primavera i es cola a les classes i a les cases, i fa la croqueta per la gespa. Mirava la saturació de l'abril tan blau i pensava que a vegades les associacions de colors a sensacions que s'han fet tota la vida tenen variants molt interessants. Així com Palau i Fabre diu que la nostra esperança és vermella ("hipòcrites quan diem que és verda!"), avui se m'ha fet evident la naturalesa multicolor de l'eufòria, i he tingut al cap una eufòria blava, ben trencadora, lluny dels fúcsies i els granats i els vermellosos de qualsevol mena. I anava pensant i em deia que mira, que una eufòria lluminosa com la meva, una eufòria que descansa en aquest bé de Déu de flors de tarongers amb una olor que col·loca i en aire sobre la pell -per fi!- nua, una sensació tan feta d'esclat i gratitud simple, fins i tot podria ser... jo què sé, grisa, o blanca. I un cop a casa posant música a les sensacions he anat a topar amb la cara de la veritable eufòria blanca, que i tant si té força, i tant si pot ser. Incapaç de triar una sola cançó del disc, el deixo sencer aquí sota. Un plaer pels sentits que destil·la genialitat, la consonància perfecta per un inici com el d'ara. Que quan algú diu que Happiness is a warm gun pot voler dir absolutament qualsevol cosa. Adoro els inicis, cada principi de cada cosa nova. Comença la calor! No m'atreveixo a pensar quantes coses em va portar aquest mateix sol l'última vegada que el temps començava a ser només calidesa. Em fa somriure, em fa saltar per dintre amb aquella mena de sobresalt que és, en el fons, la marca d'una alegria sobtada. Deixo d'escriure, que amb aquesta obra d'art aquí sota, qualsevol cosa fa de mal dir. Tots a gaudir de l'eufòria blanca.

Because

Sabeu quan una cançó us atrapa i no podeu deixar d'escoltar-la? Passa sovint. Amb les cançons, amb les persones, aquest encantament sobtat passa, em pren l'alè i sento que, d'aquesta cançó, mai me'n cansaria. Encara que sigui mentida. Tot i saber del cert que, efectivament, és mentida. En aquests moments sento tan clarament les entranyes, en el sentit més físic del terme, vibrar com si fossin cordes. Tremolo amb l'harmonia, tremolo com si tota ressonés en mi i, insisteixo, no com una metàfora sinó com un procés més de la meva fisiologia, com respirar. La cançó, la persona, omple inesperadament aquell buit crònic que hi ha (deu ser-hi, perquè el sento) al meu ventre, prop del diafragma, aquí just al final de l'estèrnum. Hi ha un tros buit, i quan dic buit no vull dir ple d'aire, sinó ple de buit. És un espai només intuït fins que alguna cosa fascinant l'omple sense saber ben bé com. I llavors, entenent que un espai s'ha omplert, puc entendre que l'espai existia abans, i que era buit. Allò que pot completar-se ha de ser abans, per força, incomplet. Es dóna una harmonia estranya i esdevinc una gran caixa de ressonància compacta i sense espais buits per on el so es propaga, cadascuna de les cèl·lules del meu cos és travessada per les ones del so que no van més enllà de mi. A vegades puc omplir l'espai expressament, hi ha cançons (i persones) que ja sé què han de provocar en mi. Les de sempre, des de Queen de capçalera a Bach de repertori. Però quan és sorpresa, quan de cop i volta el buit desapareix una estona, sento una mena de felicitat agredolça que m'exalta i em torba. Això m'ha passat tres vegades en menys de tres dies. Les dues cançons, eren dels Beatles. Potser per això m'hi he fixat, potser si no hi hagués hagut aquesta casualitat no hauria vist com n'és d'extraordinari el sobtat esclat de llum blanca al meu cervell quan allò que estava buscant sense saber-ho apareix i m'enlluerna per un moment fins que la cançó s'acaba. Només escoltant aquesta, es pot entendre què vull dir exactament quan escric això de la felicitat agredolça. Vull dir que "Because the world is round it turns me on, because the wind is high it blows my mind, because the sky is blue it makes me cry".  

Una frase

Portem més de mig Carnaval i les imatges ballen i es barregen (una barreja acolorida, enganxosa, dolça, sorollosa, tot plegat senzillament com el carrer) però algunes brillen sobre totes les altres, brillen des de la universitat altra vegada emportant-se el cos masegat i la consciència adormida cap al camí de les bombolles de cava als llavis i a la llengua i baixant pel coll i per tot arreu, les bombolles de gas petit escampant olor de cava per tot arreu, perquè és el que toca, perquè ara toca la festa i les bombolles de cava, perquè toca l'amargor mal dissimulada de l'alcohol baixant per la gola -per dintre, per fora-, gola avall cap al meu fetge, gola amunt cap al meu cap, m'omplen el crani, em surten pels ulls, el cervell m'explota ple de bombolles de gas petit de cava, i ple de l'amargor de beguda-de-gent-gran (com el cafè que no m'agrada perquè és massa amarg i tanta amargor tampoc acaba sent bona, al final) com litres i litres de cava en regalims minúsculs amarant tones i tones de confeti, perquè avui tot és abundant i gran i exhuberant, que és Carnaval i és el que té, Vilanova, que no sé dir vocals obertes i tancades, però tampoc és tan greu si tenim aquesta meravella, de gent esgargamellant-se total per vinagrejar els uns dels altres, i pel plaer simple i estúpid de perdre la veu fent festa grossa per tornar a classe sense poder parlar gens i demostrar que tenim una gran festa, molt millor que Sitges, on vas a parar, si no hi ha color, i més genuïna i més de tot, que no ho dic perquè sigui de Vilanova, que ho dic perquè és així, i seguiré nedant al meu oceà mental de cava de bombolletes de gas petit, que per Carnaval tot s'hi val, fins i tot abusar encara més de les comes i els parèntesis i tota la parafernàlia de sempre, tot s'hi val perquè som així, amics, brindem, brindem o bevem i prou, bevem i cridem, siguem feliços que és Carnaval, i això només passa un cop cada any.

Forlorn Hope Fancy

Tots tenim aquells típics artistes de capçalera, la música que gairebé en qualsevol estat d'ànim ens serveix, ens "queda bé". A mi em passa això amb "Songs from the Labyrinth", música de John Dowland, d'abans i tot del barroc, reinventada pel llaüt de Kramazov i la veu d'Sting, que em costa de descriure. A l'enllaç que deixo aquí sota no hi ha cant, però recomano molt escoltar altres cançons del mateix disc, per veure a què em refereixo. Però abans de res, el millor és prémer play i anar escoltant,

 

perquè el que tots fem quan escoltem música amb els auriculars pel carrer és anar pensant, navegant entre pensaments més o menys corporis, la majoria de vegades més aviat inacabats, desdibuixats. Així anava jo, caminant pel carrer submergida en Dowland, i pensava, pensava mentre anava sonant "Forlorn Hope Fancy". És una cançó que sempre, quan acaba, torno a posar. O almenys en torno a escoltar el final. El final és preciós. Que sí, que segurament en general no és tant especial ni tan bonica, però la interpretació de Karamazov em captiva. M'agrada, m'encanta perquè té una mica de tot. Té la calma, la tensió i l'acceleració, com la vida mateixa, i la subtilesa i la bellesa. S'arriba a endurir gairebé fins a la lletjor, també, i té la tristesa i la passió. És una cançó estranya perquè sembla que mai s'acabi de trobar còmoda en cap harmonia, i cap a aquest final que tant m'agrada, em va despistant les orelles. Llavors hi ha cinc acords concrets que em deixen embadalida, i ja no em desperto fins que la tensió condueix cap al final. I aaah, aquí ve el millor. He dit "com la vida mateixa". Precisament a això em referia, al moment perfecte en què les peces encaixen i tots els fils vistos des de dalt semblen un tapís amb sentit. Ens hem instal·lat còmodament al major, tot va a l'alça, tot ens porta al clímax en una preciosa espiral d'eufòria vertiginosa. I llavors, sorpresa, l'últim acord ens desconcerta i ens pren aquesta sensació fantàstica de tot-és-tal-com-ha-de-ser. Com la vida mateixa, una de freda i una de calenta. L'harmonia tan aviat ens deixa la delícia d'una cadència picarda, com aquest últim gir inesperat: la primera vegada que l'escoltes penses que és una trampa o un capritx de l'intèrpret, però després t'adones que és precisament això el que t'ha cridat l'atenció. O sigui que avui em permetré fer uns quants passos enrere i tornar a dir que el cel més bonic és el que filtra la llum entre els núvols que preparen tempesta. Que tant bonica és la cadència picarda com aquest gir sobtat cap a la malenconia, perquè aquest dinamisme dóna més música a la música i més vida a la vida.

Des del galliner

Des del galliner, repasso amb els ulls l'interior de la closca de l'ou. Tota de fusta. S'apaguen els llums. Ara, a més de càlid, l'auditori és fosc. Embolcalla, amb aquest silenci. Als auditoris hi ha un silenci molt intens: brilla d'intens perquè es trenca i, en trencar-se, se'n comprèn la intensitat. Aplaudiments. Són una pluja, un corrent sonor d'espera, d'expectació. Com aquest silenci, sí, que omple aquest espai, que n'és l'amo i senyor més que de cap altre lloc. El focus damunt l'escenari il·lumina els músics, i la foscor, al públic, ens fa còmplices a tots plegats. Sé que hi ha moltes més cares com la meva; els ulls oberts, les orelles obertes. Percebent el silenci a borbollons.

Antonini respira
i es fa la Llum.


Com un nen amb un caramel, assaboreixo poc a poc el cúmul d'energia. És només energia, tot plegat, des de la meva energia d'ungles sobre la fusta, de dents prement el llavi (energia petita-petita) al moviment precís i emfàtic de l'arc barroc fregant les cordes. Sé que és una metàfora molt suada, però és, sí, com la sageta que trenca l'aire, l'esplendor de la física al servei de la bellesa. I com a punt culminant de tota aquesta electricitat emocional, Antonini, com si en fos l'artífex, com si en fos el canal. Amb les dinàmiques ferotges i amb el tempo-fantasia aquest que porta perquè el pot portar. Marededéusenyor. Veure'l és un espectacle, com es mou, com toca, com transmet. Ho he de dir: és la intensitat de l'èssència pura del Barroc transgredint el temps. Magnífica, excelsa. I així passo dels ulls, de les orelles obertes, a la boca i el cor badats. Perquè, evidentment, la folia em tomba i no sé respirar, i la reconec com potser es reconeix anys després un antic amor i se'l veu canviat, madurat i millor en tots els aspectes. Només que no és un amor. I que no han passat anys. Ja es veu que deliro, exagero, floto, m'exalto màximament. Però no és això el que compta? No és preciós ser tan nen, emocionar-se de veritat, plorar amb els llums de la sala apagats i els ulls ben oberts? No és preciós sentir, sentir-hi i sentir de veritat? Sí que ho és. I tant que ho és.

Al tren

Si ets estudiant a Barcelona i vius a Vilanova i la Geltrú has de fer el que calgui per aprendre a apreciar (com a mínim, ja que estimar-lo és massa difícil) el tren. Els viatges amb tren, dia sí dia també, les esperes a l'estació, els seients on no et pots recolzar per dormir. La vaga, ja sigui oficial o encoberta, els minuts allargassant-se quan el tren no surt. A tot això, t'has d'acostumar, si no vols viure una miserable existència amargada. Cal apreciar una mica el tren, o tolerar-lo, igual que es tolera la gent que no et cau bé però has d'aguantar per compromís. De fet la comparació no és exacta. No és gens exacta, vaja. Perquè en el fons, el temps al tren no deixa de ser temps. El que em molesta és que interfereixi en la meva màxima estimada: el temps hi és per omplir-lo. No pots omplir el temps tan feliçment en un lloc on no pots estudiar flauta, ni cantar, ni seure al sofà, ni fer servir series.ly. No puc sofrir perdre el temps, o no optimitzar-lo a la meva manera. Moltes vegades he dit que el secret de l'èxit és fer les coses del tot. Vull dir: quan descanses, descanses del tot; quan treballes, treballes del tot (no dic que jo ho apliqui, és clar). Però al tren ni descanses ni treballes.

Per sort, vaig trobar per casa uns auriculars d'aquells grossos, aïllants, i vaig redescobrir el plaer d'escoltar música lluny de l'amic Spotify. És a dir, repetint bastant el repertori més aviat limitadet de la màquina que fa música. L'única cosa que hi tinc en prou varietat per no avorrir-me'n és la música clàssica. Així que des de fa un parell de setmanes, de la mà de les meves inevitables estones "fent tren", he tornat a les delícies del bel canto, entre moltes altres coses. Casta Diva. La folia, una i mil vegades, una i mil versions. Toldrà. Concerts de trompeta de Vivaldi que duren de Bellvitge a Sitges. Una meravella, vaja. I va ser així, escoltant "Fígaro, Fígaro, Fígaro", que vaig començar a entendre el bel piacere de tolerar les estones al tren; i que fortunatissimo per verità qui comença a degustar el que ha d'empassar-se de totes totes.

"L'Estate, Presto"

Com el tercer moviment de l'Estiu de Vivaldi, la tempesta fa por i fascina. És dimarts i la naturalesa sacseja el nostre petit món mentre jo la travesso entre aigua i vent. Embruixada, com sempre, per aquesta bellesa aterridora. Recordo cantar, fa molts anys, "llamps i trons fendeixen l'aire amb els seus esclats salvatges" i bé, és exactament com és ara. Les cames xopes, els cabells xops: tota jo regalimo.

El violí és tot energia. Corro sota la pluja ferotge i veig al mig del camí branques d'arbres que han caigut. És curiós com puc "percebre" el silenci que s'amaga darrere de tot aquest terrabastall, talment com s'atura la cascada histriònica de notes per recomençar cada cop amb més tensió. Els meus peus són ràpids, segurs, i encara que el meu cos es vincla pel vent, avanço. No paro de córrer mentre entenc que sóc part de l'immens tambor que és tot sota la percussió de les gotes. El braç del primer violinista és una extensió de la tensió de les cordes. Força, força, força en el seu arc i en el meu cos, en la fúria de l'estiu feta música i en la que m'assota la pell. L'orquestra respon com cada porció de la terra que s'estremeix i ressona sota la petjada del cel. Fulles que naufraguen dins del vent, cabells que es fan pluja, i és la pluja que cau com emoció pura sobre cada criatura amarant-la d'estiu fins que tot és xop de la mateixa essència primera. Les notes flueixen des del cel negre: és la natura recordant-nos el seu poder amb una violència que amaga, només, rierols de bellesa entre esclats de llum esquerdant el cel.

Ironia

Deliciosament explícites. Com ho diria? Està resultant ser tant irònic que no fa ni mal. Aquest humor tan divertit que gasta la meva sort, a vegades, em fa explotar en riallades que podrien ser amargues però que en aquest cas, ves per on, m'hi acabo sentint còmoda.

La rumba

Despertar-se al matí. Veure el sol a través de la persiana. Somriure. Tornar a endormiscar-se. Jugar amb el llençol. Posar-se roba ampla, que voli. I música. La rumba. Portar-la posada a conjunt amb la roba. Seguir despentinada. Esmorzar un tros de pizza obscenament calòric. A la tarda aniré al gimnàs. Agafar la bicicleta i deixar-se caure fins al passeig. Passar per una plaça que fa olor de gespa acabada de tallar. Com cada dia. Que faci una calor amable de sol de diumenge. Encara que no és diumenge. Sentir l'olor de les flors al costat de cada caseta baixa amb jardinet. A vegades em paro a collir un gessamí; avui, no. És com si ja sentís el seu gust breu a la llengua. Però pedalejo surant en la meva avidesa de present. Avui, entenc el present com una necessitat que es respira. I exploto d'alegria per tot el que m'he guanyat, i el que no, però m'ha estat donat per la generositat mateixa que la fortuna em regala.

Tornant amb la bicicleta cap a casa, pensar que tot és tan perfecte ara mateix. Que el que ha de venir m'il·lusiona d'una manera gairebé nova. Somriure. El sol, el tinc a les venes, l'olor de les flors, als cabells. Porto la rumba sobre la pell, i tot és, altra vegada, un començament deliciós com la primera aigua de mar de l'estiu.

Nocturn atonal

Un dia, no fa gaire temps, encara que sembla que sí, jo tafanejava en una botiga de joguines. En una ciutat llunyana però no gaire, vaig trobar un racó ple de capses de música. Precioses, i molt, molt cares. Vaig decidir que era una bona temptació per caure-hi. (Això és una cosa difícil de fer: distingir les temptacions on més val caure i les que no) Així que me la vaig comprar, una capseta amb el sol a dintre. Sí, perquè a vegades un grapat de tecles minúscules i els seus sons desordenats tenen el sol o la nit o el mar. Tot dintre una capseta petita, petita. Sé que sempre parlo de música, però bé, aquesta vegada tinc excusa, que s'ha de celebrar el dia de la música encara que, de fet, es podria dir que cadascun dels dies des del principi dels temps ha estat regit per la Música. Em canso de seguida de moltes coses, però hi ha músiques que sempre sonaran suaument en el baix que marca la meva respiració. Són la meva pròpia capseta. Com gronxar-se "Across the universe". Ooh sí. La vida és més vida, així. Em sap greu si sempre acabo al mateix lloc. En el fons és perquè és casa meva.

I alguns dies m'assec només a fer girar la maneta. "Here comes the sun, turuturu". Tot s'acaba, siguis qui siguis que escoltes l'emoció que algú va sentir fa tant temps. Totes les llàgrimes s'assequen un dia. Tots els hiverns topen amb l'abril.

Em sento fluir com unes aigües en canals paral·lels de pentagrames. Llisco en una consciència pentapartida. El paper, l'espai anodí sobre el qual s'ha anat dibuixant tota aquesta música que em va definint, és una tenebra inestable i perillosa. Per això qualsevol nota serà bona. Tot és bo per endolcir el que és amarg de debò. Tot és d'agrair si realment em fa creure en l'incís i deixa de banda el fons que em rosega per dintre. Es tracta de deixar que la música prengui el protagonisme i aconseguir fer-me callar. El silenci no és l'absència de música, sinó una forma de música ben vàlida. I un altre dia ja parlaré de Bach.