Queen

Queen, alegrant dies i nits des de fa quaranta anys.

Ni més ni menys

Per tu, antiga heroïna, he sentit dins meu aquell batec ancestral i primari. La sang vol sang, la carn vol carn. El canvi arrossega més canvi i la força de l'espiral és tan gran, tan gran que porta ni més ni menys que el pes de la història. I com que no hi ha res que m'asseguri que el que veig, sento i penso és real, doncs no m'importa viatjar a l'imaginari etern d'aquest instint, d'aquest afecte càlid i terrible per trobar-te, vella llegenda, al fons del meu pou més profund i més ple de llum.

Bojos som nosaltres

Moltes vegades hem dit sense pensar gaire que el món és boig, estrany, terrible, bonic. Hem dit moltes coses del món, i pràcticament sempre que les hem dites, en realitat parlàvem d'aquesta minúscula partícula de món que és un "nosaltres" abstracte. Nosaltres, els éssers humans; nosaltres, els menys pobres; nosaltres, vosaltres i jo; nosaltres, jo i jo mateixa. El món no és res de tot això, i el nostre egocentrisme arriba als límits dels límits.

El món no és boig, bojos som nosaltres (sigui quin sigui l'abast del pronom). I no hi ha volta de full! Com, si no, s'explicaria aquesta fal·lera malaltissa per fer i desfer a la nostra manera, per acumular, acumular el que sigui, indiscriminadament? Som cecs per veure'ns tal com som. I vivim ocupats en fer coses que moltes vegades no ens fan ni fred ni calor, amb la porta ben tancada perquè ningú ens prengui tot el que anem acumulant, i la finestra ben oberta per deixar entrar la fantasia d'allò que hauriem volgut ser. Som bojos de no obrir la porta i marxar ben lluny, cap a tota aquesta fantasia! En casos com aquests, cové dir que el món és una miqueta covard.

El que no m'agrada

No m'agrada que ningú s'aprofiti dels meus defectes.
No m'agrada el xantatge emocional.
No m'agrada que se'm neguin les meves rebequeries habituals.
No m'agrada la meva incapacitat per canviar tots els meus hàbits nocius.
No m'agrada la sensació d'haver estat perdent un temps que necessitava.
No m'agrada no sentir.
No m'agrada pensar el tot el que no puc fer perquè sóc jo.
No m'agrada confondre els complements del verb quan vaig de pressa.
No m'agrada mirar algú que conec bé i pensar que, en el fons, som estranys.
No m'agrada sentir-me obligada a menjar coses que no em vénen de gust.
No m'agrada la por de fora les pel·lícules.
No m'agrada la casa buida i freda en dies buits i freds.

A 442

Ja sé que, d'extraordinari, no en té res. Ja sé que el més curiós no és el fet mateix sinó com ha trigat a arribar. Aixecar-se del sofà, parlar, i sentir una veu amb una cadència una mica diferent. Res, qüestió de microtons d'aquells que fan el la una mica més brillant, diuen (i és que ara està de moda tocar a 442...) però alguna cosa diu "Ep!" i hi ha un canvi gairebé imperceptible. Gairebé, perquè només ha estat la culminació d'un procés. Aquesta veu està preparada per parlar d'altres coses. Aquests ulls comencen a mirar més lluny i més de pressa. I és tan bonic, tan bonic. Tan esperat. Durant aquests últims mesos? Més encara, durant aquests últims anys. Ara els ingredients d'aquesta pasta van agafant nous matisos de sabor. És un vi que es fa més vell: el mateix de sempre, però una mica diferent. M'ha costat comprendre que no es tracta d'intensitat. No, el terme ha de ser un altre encara que jo no el sàpiga trobar. Així doncs, jo que sempre he pensat que els canvis passaven en mi sense que jo els notés, he viscut l'impuls primer d'una nova cançó. M'agrada esperar (esperar de hope, no de wait) que serà així. M'agrada pensar que així com molts dies dolents seguits són un mal senyal, també molts dies bons signifiquen alguna cosa. Aquesta barreja tan treballada, que he amassat durant temps, comença a fer bona pinta. I la veritat, ja era hora.

Viure en la ignorància

El desconeixement és l'arrel de molts dels mals del món. D'això no en tinc cap dubte. La ignorància provoca prejudicis, por, fins i tot odi. I costa molt posar pedaços a aquesta situació general perquè a molta gent, el que no sap, tampoc li importa massa. Pel que fa a mi mateixa, normalment diria que s'ha de saber per jutjar, que de la informació es deriva la opinió. Però avui em contradiré una mica -per variar, que quasi no ho faig, això de contradir-me. No vull saber, no vull estar informada ni que ningú m'expliqui tot el que no veig. I el que no veig són moltes coses! Però sincerament, sóc molt més feliç quan el meu no-saber calla respectuosament en comptes d'aquesta mitja-informació impertinent que es passa el dia tocant la pera al meu cap (la pera, en fi, ja ens entenem). Me la bufa el que els altres pensin de mi, perquè no és, ni de bon tros, el més gran dels meus problemes. Jo ja sé que tothom en té, de problemes, i em sap greu ser egoista però per ser sincers, ara mateix els meus són els que em toquen més de prop (això de ser egoista, per cert, és molt més comú del que tothom vol pensar). Abans de començar a salvar el món, hauria d'arreglar tot aquest meu desgavell que fa massa temps que dura.

Jo em pensava que ho sabia tothom, això del desgavell, però es veu que no, tu, que encara queda qui no ho sap. Però segurament prefereix viure en la ignorància. Jo respecto el seu dret a fer-ho, i a canvi només demano que em deixin tranquil·la, perquè ja sé que moltes coses van malament, i no vull que ningú em vingui a ampliar la llista. No gràcies, deixeu-me ser ignorant, ingènua i feliç, feliç en la mesura que es pugui, que prou feina tindrem.

Lògica

Si no som res, senyal que som alguna cosa.