La millor part de l'aventura

Els del cotxe del davant estaven parats al bell mig d'aquella carretera, amb les portes obertes. L'Arnau va ensenyar des de lluny uns gotims de raïm negre que havia agafat d'una vinya encara per veremar, i quan va tornar a entrar al cotxe jo vaig dir "espera, també n'agafarem una mica". Viatjàvem, doncs, picant els grans dolços de raïm madur, i amb les finestres obertes per sentir l'olor (de pluja i fulles mortes, de terra molla i de tardor); xerrant de vida i de coses i escoltant música maca a la ràdio: primer la de Catalunya Música, (intensament clàssics), i després la d'una ràdio (a la pantalleta hi deia "Penedès") amb molt bon gust, música ben triada per amanir un diumenge al migdia de tornada.

Deia a finals d'agost que tots acabem tornant, tornant on sigui, al lloc que anomenem "casa nostra", a la gent que anomenem "casa nostra". Ho deia per divagar sobre la teoria de la tornada, perquè ha sonat tantes vegades allò que tornar sempre és la millor part de l'aventura que tots tenim ganes de cridar que és mentida, i de demostrar que és mentida i que sigui ben mentida perquè hem tornat a les quatre del matí en un vol que anava tard i encara patint per la tempesta, i hem esperat les maletes més d'una hora i hem arribat a casa pensant que fuck-els-amics-de-les-arts i la seva veritat absurda. També n'havia parlat una tarda pel passeig amb un bon amic, i li deia que la tornada pot ser tan aventura com l'aventura mateixa, que refer l'espai dels motlles quotidians per a la persona que ha tornat -que no és la mateixa que va marxar- pot ser un procés tan incert i complicat -i tan transformador, també- com qualsevol aventura. Tornar, doncs, és-també-una-aventura, però no és cap millor part. No? -li deia jo. I ell, que és un savi antic i postmodern, em deia que ho interpreti com jo vulgui, que en el fons no deixa de ser una interpretació i que potser més aviat s'ha de veure l'afirmació amb una mena d'ironia.

Doncs ara ja hem tornat del tot, la tornada absoluta és aquesta, i els motlles no s'adapten a la persona nova que una aventura de tants mesos de primavera-estiu i calor ha deixat. Ara hi ha bassals i una fresca deliciosa que convida a passar les hores entre llençols i te calent. La tardor: abans deia que era la meva estació preferida, però em sembla que només ho deia per respondre a una mena de melangia obligatòria que descarta la primavera per evident, l'estiu per banal i l'hivern per -malgrat tot- massa fred. En tot cas, mentre torna l'olor dels diumenges amb bona música i bona companyia i olor de pluja en un paisatge bell ("podria ser la Toscana" em deia el conductor que era bona bona companyia, "no valorem el que tenim") l'aventura es fa més ferma, i encara que no penso dir que ara ve el millor, sí que penso que el que ve ara ens ha de transformar tant que mereix ser anomenat "aventura"; és la vida, jo què sé, tot són interpretacions i potser fins i tot es tracta només d'ironia. Com podria parlar-se, si no, de patentar les abraçades d'aeroport?

El desgavell

Ella riu en una foto a la platja. Va despentinada i no porta arracades; la senzillesa que fa els somriures més francs (perquè les arracades fan mirar els ulls!) només amb la plenitud dels llavis, la blancor de les dents i l'alegria sincera. Amb el vent que fa ha anat de ben poc que la fotògrafa no li plasma tota la pitrera, però al final només es veu la seva mitja vergonya i aquesta rialla marina. Una mena d'al·legoria del juny i de la joventut i dels començaments en general, amb aquesta frescor que eixampla els pulmons en un sospir de satisfacció. Aix. Ohquebé.

Ara, però, hem marxat lluny de les platges on les noies corren i riuen. Ja portem arracades perquè no les podem perdre entre onades; adéu onades, hola sapatosylibros... Tornem a ser éssers macrosocials que es miren el mar des del tren endormiscant-se, que es queixen de la brutícia que és la ciutat. Que cada vespre, tornant, eviten tocar-se la cara amb les mans. Perquè de bon matí la pell és un bédedéu del goig del tacte: els llençols, la roba, les carícies, l'aigua, el sol que saluda per les escletxes de la persiana. La pell nua ho rep i ho assimila i ho gaudeix tot, però això és abans que Barcelona ens imposi el seu vestit de pressa i suor i fàstic que només clama per l'aigua, l'aigua i el sabó i el llit altra vegada esperant que torni aviat la delícia del matí. I si jo -que sempre he defensat Barcelona perquè m'agrada de veritat- dic això és perquè em sembla fora de tota subjectivitat: els matins segueixen sent setembre, tot or i calidesa, una mena de paradís a cavall entre l'estiu i la tardor; després baixem al desgavell terrenal, que és soroll i enyor i son. Demana un temps d'adaptació, sí, demana moltes coses; demana comprensió, generositat i atenció com un nen repel·lent (a qui, per sobre de tot, segueixes estimant). I, de tota manera, la facultat de filoloHoghwarts segueix sent una mena d'oasi, tant desgavell com desgabell, amb un ritme que no es desmarca de la pressa de la ciutat, però que d'alguna manera se'n diferencia. Una altra olor, uns altres sons? No ho sé. Però la natura em dóna la raó: tots els mosquits de Barcelona viuen al pati de la facultat esperant trobar estudiants desprevinguts absorts en la lectura per devorar-los de viu en viu.

L'últim racó

Ens disposem a escurar l'últim racó de l'estiu. El setembre m'ha regalat una tranquil·litat preciosa, daurada i càlida com la sang i el sol del sud. L'últim racó de l'estiu és el que val per explicar les coses i anar fixant els records a l'ample gravat de la memòria, ara sí, sense sobresalts dels d'avui en dia. Ja no queden sobresalts de la pressa; potser l'últim racó de I'estiu ens ha portat sobres-alts d'un temps molt més contemplatiu, d'amor en clau de March quan "alt" volia dir "plaer" i sobres-alt, doncs, "excés de plaer". Aquest concepte, en un context de principis de setembre, és l'oxímoron màxim: no hi ha plaers excessius quan els dies són una bassa de llum de sol davallant a les sis de la tarda. No hi ha excés, és tal com ha de ser, les hores lentes quan ja no queda res per preparar, cap maleta per fer, cap imprevist per solucionar, només passejos i converses i visites a les àvies.

Aquestes dues o tres setmanes de setembre, quan el final es confon amb el principi, em recorden fins a quin punt és objectivament deliciós cada dia de la vida, cada moment que espera ser assaborit. Hmm, ja ho sé, que dir això no és gens original; m'excuso dient que els tòpics són sovint veritats gastades, però veritats, al cap i a la fi, i que ja fa dies que tinc molt clar que m'ha tocat una vida prou fàcil, i també per això em cal estar agraïda. L'últim racó de l'estiu és el sobres-alt de redescobrir què (o qui) és exactament "casa", durant el viatge o durant el retorn. " Casa" és qui t'ha acompanyat i qui t'ha enyorat, qui poc a poc ha anat compartint l'última matinada o descobrint el teu propi "últim racó". Les ultimitats, ja se sap, són un dels més grans misteris i compartir-les és potser la finalitat última de la vida.

Girasols i nectarines

My beautiful Barcelona, em diu ella, i jo me la crec. L'Agata no sap com he voltat i com volto, però el fet és que ara mateix viatja amb la seva flauta riallera d'aigües argentades en un autobús atapeït, travessant Europa, cap a la terra dels girasols i les nectarines. Ja ho veieu, tots acabem tornant, tornant on sigui, a la nostra infantesa, als nostres temes preferits, al google maps perquè ens ensenyi un grapat de tendes blaves petites com formigues. Avui em menjo una nectarina lluny de la meva amiga polonesa que viatja, see you on August '15 maybe, lluny del diumenge al vespre de respirar i dir veus, ja tornem a ser aquí, the place where you belong, de respirar i no saber què ens espera i obrir els braços entre lluentors ataronjades per rebre el torrent d'aigua de vida que ens ha de netejar.

Caminar per la gespa, silence please, fa pessigolles als dits dels peus, i després fer el te i dir-li al noi de davant de la cua:
Hey, you, were you here last year? No? You look familiar to me, maybe in 2012. Yesssss. Sure. The boy with a violin. Nice to meet you again. 
I ja està, una vida senzilla on cada passa és, d'alguna manera, part de la tornada.
Campanes, culleres, ja se sap.
Girasols fins a l'horitzó, el cel de sempre, però tu i jo no hi som (allà sota, mirant-nos el cel des de sota). Potser l'any passat la dosi va ser prou grossa per passar dos anys... Per un moment vam passar de ser "nosaltres dues" a ser "nosaltres quatre" fent braçalets i estenent la roba a l'habitació de la polonesa; les altres també troben a faltar el cel amplíssim: cadascú a casa seva (i, per sort, suposem que Déu a la de tots) i alguns encara ben lluny. Cada dia veig el braçalet verd que em va fer la Neus i penso en aquest "nosaltres quatre" amb una barreja blava d'emocions. Paro per escriure en un altre paper: us he trobat a faltar i encara us estic trobant a faltar. I per un moment gairebé puc notar una il·lusió olfactiva d'espècies al cuscus i galetes de mantega. Mossega, Neus, mossega la nectarina mentre fuig l'estiu i tu no respires de diumenge, recordant la pluja d'altres anys i les dents tan blanques entre verds i blaus i marrons de fusta, entre altres blancs, altres blancs, altres vides, gust de crêpe i vegeterian pizza i gust d'estius llunyans i de passat macerat que és quan el passat és més bo perquè és prou madur per assaborir-ne la dolcesa preciosa. Tot és, tanmateix, al seu lloc, de la manera correcta. Vull dir, que no tinc cap problema amb l'ara i aquí. És només l'enyor petit de la novetat. Dimarts farà dos anys que tot va canviar definitivament i sóc molt feliç, això és tot, Han estat dos bons anys. La terra dels girasols i les nectarines ens espera més endavant ja ho sabem, que cap terra espera ningú, però ens agrada la idea del fil que ens estira des de lluny  i nosaltres seguim estimant intensament, i ens seguim estimant intensament.

Els mars que ens separen

Tens quatre duros del primer sou i ja et sents molt més lliure, més gran i més... això, més alliberat, de poder anar amunt i avall, mira, a Menorca, al Marroc, a l'altra banda de l'Atlàntic. Que mira, no depenc de tu ni de ningú, tra-la-rà; una motxilla, intuïció lingüística per inventar-se l'anglès o whatever, i bàsicament seria això. Ja ho veuen, el preu de la llibertat és l'allunyament, fer els lligams no menys estrets però sí més amples, com flexibles, com de goma, com de tu en Londres y yo en California. Aquí hi ha una altra mena de llibertat i clar que tothom s'enyora, però a alguns els enyores menys que a un altre. No vull resultar cruel, no ho voldria. A vegades perdo els nervis, això és tot. I no vull parlar de les coses de dos perquè són això, coses de dos. No d'aquests dos, vaja; i tampoc vull parlar de les coses de tres, que m'enfado i ja n'he parlat prou. No en vull parlar més que per deixar anar la pinzellada dels meus quinze anys retrobats, què hi farem, callo que em poso així mig blava i mig trista.

És més fàcil parlar de nosaltres dues, del que hem fet sempre, de les alegries de sempre i de les rabietes de sempre, que són aquestes de què tu ara estàs lluny, senyoreta gratacels, i ni recordes la tirania del rellotge. Tot l'amor del món necessita, tanmateix, oblidar a vegades la tirania del rellotge. Has posat un mar entre nosaltres, no et fa impressió? Ja sé que en el fons és el mateix, que no puc venir si em necessites (i no em necessites, és clar) i això no té res a veure amb els mars que hi hagi entre nosaltres. Sé que tampoc em podries venir a buscar a Hongria a peu si fossis aquí, però m'embafa la idea del mar tan gros que ens separa. Les coses es posen serioses quan t'estimes a través del mar i de la terra, quan t'estimes amb lligams de goma, quan saps del cert que tot plegat es tornarà a estrènyer sense cap esforç. Tornarem, tots plegats, però d'això ja en parlarem, ho deixo a deure. Ara toca marxar confonent els dies, de matinada, amb el regust de l'espígol, a posar mar i terra entre tots. Prometo escriure't. Les cartes són més profundes quan travessen terra i mars.

L'última matinada

Ja sé que ho he dit mil vegades, tot allò de la llum tan jipiós, que moltes llums es mengen les ombres però no haurien de cremar els ulls, que la felicitat massa grossa per massa bandes ha d'eixamplar el cor i no esgangalar-lo; però surt el sol i ho torno a dir. Ho torno a dir si surt el sol i sona Manel i Mishima i Joan Dausà i tothom té aquellla cosa de ploro i no ploro que també t'agafa a Taizé, i l'estiu és tan groc i blau a través dels ulls de vidre. La tendresa i el regust oníric de cada nota i cada paraula.

Demà és l'hora dels adéus, i és tan greu recordar que tot són adéus, adéus greus de gust de cafè, fora mosques, fora els ressons de l'idil·li de l'astre rei poc a poquet, i tots som molt tous, tranqui tio, les coses van bé perquè es flueix poc a poc i les onades retornen. La por dels espais en blanc, les samarretes tenyides esteses sobre la gespa. L'amor gratuït, la bona voluntat, el plaer veritable de la coneixença. La gent sospira molt molt fort quasi sanglots sobre els acords de Vestida de Nit, i tot plegat la calma i els ocells fora que diuen que no cal anar a dormir. Per què anar a dormir si la son es bressa com tots nosaltres, al punt indefinit de l'última matinada? L'última matinada, ho tornaré a dir. Les últimes matinades són sempre més blaves que les altres, sempre menys fredes, sempre més plàcides, sempre més dia i menys nit. Sempre i sobretot avui, que tot descansa i res dorm, que s'ha apagat el fum i la música és suau com la vida mateixa i aix, aix.

Natura morta

Hi ha mosques vivint i morint a tot arreu. Qui s'imagina la transcendència vista a través de les ales irisades? No hi ha demà per la mosca que s'ofega al got mig buit d'ahir a la nit. No hi ha avui. No hi ha cel per les víctimes de la xancleta que s'acumulen a tot arreu. No hi ha peus descalços que esquivin cigarretes. La música és el vidre per reciclar que dringa i el drum insistent als altaveus que mai no callen -però si callen se sent com brunzeixen les arnes que agonitzen al Fly-Kol-tiras-atrapamoscas, il·luminades pel fluorescent, blanquíssimes de clínica i d'experiment, de fàstic desfastiguitzat, de normalitat desendreçada i taules enganxifoses de cafè vessat. Quanta boirina, quanta son en l'aire: això és la veritable natura morta, la dels cendrers improvisats en gots de plàstic, imitadors de la cervesa amb fons de cendra i burilles on neden pinyols d'oliva i aquells fruits secs de la barreja que sempre queden quan s'han acabat els quicos i els cacauets. 

Així doncs, una mena de decadència que porta al límit la tolerància al desordre, fins i tot la d'algú com jo. Però s'hi està bé, malgrat tot. Perquè devem haver-la matat nosaltres, la natura, per tenir-la morta en aquest escenari. Natura morta entre convulsions amb una pastilla de sang a la boca. 

No escric: bé, ara sí que escric, però no escric fins que escric, fins i tot si decideixo retratar les coses lletges només pel plaer de descriure. Mentrestant, una bona persona ha endreçat, i ara, bé, ara he posat Mishima, i ja són dos quarts d'una. Preparo el final d'aquest text de penitència i per no perdre el costum en aquest blog que ja no té costums, tinc la intenció abjecta d'acabar en major fins i tot l'exageració del patetisme que acabo de fer així pim pam. M'esperen mil coses vives entre la natura morta i la natura a seques, nens que toquen l'ukelele, cançons de bona nit, enyors de bona nit, dolçors i migsomriures, du, duru, duruduru.