L'universal

Que si Bolonya, que si els crèdits, que si la formació, que si ara vine als divendres... i al final hem d'acabar admetent avergonyits que el concepte que pot resumir una assignatura sencera de les de fa menys de dos anys m'havia marxat del cap completament. Sort que torna, sort que torna! Suposo que és el procés de reconeixença, aquest que -esperem- farà que a partir d'ara el tingui sempre present. Tenia un professor amable, entranyable, d'aquells que després recordes amb cara de "ohquinstempsquebéqueestàvem". I a més, en aquell moment ja me n'adonava, ja sabia que poc més tard faria aquesta cara. Potser era per aquell aire que tenia que em recordava el meu avi: el punt just de seriositat i un llenguatge de gran bellesa que explicava molt en el que revelava, i també molt en el que no revelava. Què és la literatura? Quina és la seva funció? Per què ens agrada la literatura? Què té que ens emociona? No vaig aprendre gaire les respostes, però a vegades n'hi ha prou amb aprendre les preguntes. Ara bé, per tots els camins d'aquests enigmes s'arribava al concepte que ara he tornat a recordar (i sense apunts! Encara resultarà que alguna cosa no funciona tan malament!), el concepte de l'universal. La literatura ens emociona perquè d'alguna manera conté en el concret una part de l'experiència, en universal, de la qual tothom pot ser partícip. Posaré un exemple que s'allunyi una mica de les esferes massa esfèriques: per això plorem veient El diario de Noah (i ho dic en castellà perquè la versió original es diu The notebook i ningú m'entendria), perquè transmet una experiència universal que ens toca, a cadascú en particular (o no, vaja, o no ens toca, jo estic parlant de la part dels mortals que plorem amb les pel·lícules de plorar).

Ahir, veient la història de Violetta, vaig recordar aquest esclat de l'universal, el focus de l'emoció que ens connecta, que ens fa bategar a la vegada. Tots, des del de la llotja de l'amfiteatre al del seient sense visió del cinquè pis. L'espectacle és bell, és clar que sí, i la tècnica és impressionant i la soprano fa uns aguts en pianíssim sublims, delicadíssims, que et frenen la respiració. Però el que veiem a l'escenari, el que és la màgia de la literatura (en totes les seves formes, i encara més quan la música l'ajuda) és la manera com transmet una experiència universal de l'amor, del sacrifici per amor, del re-sacrifici per amor, de l'amor davant la mort, d'allò que és inevitable. L'universal ens interpel·la a tots perquè es refereix a alguna cosa compartida de tots els éssers humans. Davant la bellesa ens emocionem; quan reconeixem que el que tenim davant és "l'amor" és quan la bellesa trasbalsa, l'emoció ens agita. Això és, diria jo, el que molts anem a buscar davant dels escenaris: de la mà de la tècnica, alguna cosa que ens toqui de manera personal, ben endins, que ens recordi que l'art és de les persones i per a les persones perquè en la seva empenta provoca canvis i els canvis ens fan millors.


(aneu al teatre, aneu a l'òpera, ompliu les sales de concerts; després sereu més pobres, però més feliços)

Capvespre

Durant un segon, es veu la punta de Sitges retallada per l'esquena contra un cel de clarobscurs. Un cel de contrastos, d'aquells on els núvols allargassats són foscos i semblen braços esforçant-se a tapar el sol de la tarda. És un espectacle grandiós, i per un moment em pregunto quanta gent se l'està perdent per mirar coses ni de bon tros tan boniques. Perdó pel tòpic. Perdó per la demagògia, també: jo, aquí, apartant els ulls de la blavor per no desviar-me de les ratlles del paper. Al bat de la claror, l'aigua resplandeix amb color d'amatista. Pins i margallons i matolls es barallen per interrompre la lluminària de la posta esqueixant amb ombres l'estampa, ara daurada, que ja va quedant llunyana.

Fa olor de conte, de llimona, olor de crema hidratant, de pell i de sal. Olor de... no ho sabria explicar. No només d'amor, no: olor d'estimar-se. Em vénen al cap uns versos de Fuster (no sé si per les "ribes dolces de la tarda" o si per "l'abril als teus ulls"); la imatge nítida del primer cop que els vaig sentir i una barreja com cinematogràfica d'un altre centenar de cops que han vingut a bressar-me. Mira quin vol, mira quina plàcida embranzida, el salt del vertigen i l'alegria! Mira, tu que em desclous els ulls, quanta bellesa indòmita i sagrada, feta només per estimar-la, feta només per estimar-se, feta només per estimar.

Si el cel es fa rosat i el vaibé color de malva s'ha quedat arran de platja on ja no l'abasto, em queda encara a la pell la petja de les hores viscudes mirant aquesta quanta bellesa i no sabent dir res més, ni falta que fa, que la cançó dels respirars ja és prou poesia.

Oníria

La realitat és a casa, diu Súnia, i té raó, les illes de verd i heura són regals del subconscient. Què se n'ha fet, de la realitat? La realitat va caure en vessar la primera llàgrima per l'idiŀli de l'astre rei. Des de llavors que només somiem, des de llavors ens dediquem a la lenta evolució dels pollastres a l'ast que giren i es couen, ben poc a poc, de cossos morts i llefiscosos a cossos morts i deliciosos. Això és el llegat d'Oníria.

He de marxar volant. "Saps volar?" em dius. I sí, sense escombra i tot, puc caminar i envolar-me perquè sí, no hi ha normes ni límits en aquesta somnolència creadora. Blau. Blau. Blau. Blau. Blau. Blau. Blau. Voler frenar el blau és com renegar de l'estiu que arriba pel goig còmode i plàcid de la primavera. Ja gairebé no recordo com era el blau abans d'emblavir l'amor, però el quasi-oblit no és tan traumàtic com es podia esperar. En el fons, escollir és jugar i en el joc hi ha el moviment, el deixar-se endur i assumir que la vida aquí i ara necessita també ser delimitada, necessita unes normes que lliguin Oníria a la realitat. I, tanmateix , miratges. Miratges d'Oníria mar enllà, vida enllà, escopint-te que la realitat és una mentida i que pel teu bé hauries d'esquinçar-la ara, abans que faci més mal. Perquè cada dia farà més mal. Que poden passar anys però que un matí el somni et desvetllarà del somni i seràs com un animalet acorralat: has perdut el teu nom mentre corries i ara et maleeixes per no haver sabut reconèixer-te abans. Potser això tampoc serà la realitat, sinó una mena de malson de vaticinis funestos des d'on Oníria riu histèrica mostrant-te les ferides.

Hi ha dies que el més sensat és no escriure. És llavors quan escriure es fa realment necessari.

Pluja i magranes

"Oh, sí, ja ho he vist, que plovia, però he pensat que per Barcelona no calia portar paraigües": el primer dia, el diluvi et sorprèn i descobreixes que a vegades calen tres minúsculs segons sota la pluja per acabar amarat. (I ara, si a tothom li sembla bé, marxem un moment a publicitat per reivindicar un momentet una paraula bonica, abans de seguir amb el text! Oi que busqueu sovint l'equivalent del castellà empapar? Doncs apa, ja el teniu: amarar, que és un verb preciós i magnífic que evoca el mar; imagineu-vos, després de llegir la definició de diccionari, la dimensió completa del mot! És molt sensorial, gairebé sensual. I, al capdavall, quina pluja pot presumir de tenir més aigua que el mar? Amarem-nos, doncs, tots plegats, d'amor per les nostres paraules!) Tres segons per acabar amarat, deia, el primer dia que t'enganxa amb una mà al davant i l'altra al darrere una  plujada que bé podria ser una esquerda de la promesa de Déu a Noè (cap més diluvi? Segur, cap més?). Després els dies et van demanant sabates tancades, arriben les mitges i unes magranes de la mida de prunes petites pengen d'un magraner nan que hi ha al pati de la facultat. Magranes nanes. Magrananes.

Les estones agradables que la tardor propicia, gent agradable, el castanyer a l'estació. Bé, s'ha de dir que després d'uns quants anys a classes de literatura sentint a dir que els canvis d'època no són cap frontera inamovible i bla bla, hauria d'haver assumit que també les estacions arriben així, a glopades, una mica de fred avui, quatre gotes demà, els canvis de cada dia abrigats amb jerseis de cotó. La manta al llit, la deliciositat encara perfecta i rodona i preciosa dels matins de dimecres. On anirem a parar? Està bé, tot al seu lloc com la lluna creixent groguenca com un grill de fruita d'hivern suspesa sobre el claustre de la facultat o reflectida al vidre del Palau de la Música. La paradoxa d'aprendre a enyorar d'una manera gairebé dolorosa com a contrapunt de ser feliç, felicíssim, feliç del tot. Un estat d'absoluta xocolata amarga: dolç, intens, salvatge i càlid; amarat de la melodia submarina d'un violoncel. Un estat de cansament i escates amorosit pel nom que em dansa pel llagrimal i per l'encanteri de paraules d'aquell poema XII, catorze versos embruixats que em vagaregen pel cap murmurant Els teus llavis. La fruita. La magrana...

La millor part de l'aventura

Els del cotxe del davant estaven parats al bell mig d'aquella carretera, amb les portes obertes. L'Arnau va ensenyar des de lluny uns gotims de raïm negre que havia agafat d'una vinya encara per veremar, i quan va tornar a entrar al cotxe jo vaig dir "espera, també n'agafarem una mica". Viatjàvem, doncs, picant els grans dolços de raïm madur, i amb les finestres obertes per sentir l'olor (de pluja i fulles mortes, de terra molla i de tardor); xerrant de vida i de coses i escoltant música maca a la ràdio: primer la de Catalunya Música, (intensament clàssics), i després la d'una ràdio (a la pantalleta hi deia "Penedès") amb molt bon gust, música ben triada per amanir un diumenge al migdia de tornada.

Deia a finals d'agost que tots acabem tornant, tornant on sigui, al lloc que anomenem "casa nostra", a la gent que anomenem "casa nostra". Ho deia per divagar sobre la teoria de la tornada, perquè ha sonat tantes vegades allò que tornar sempre és la millor part de l'aventura que tots tenim ganes de cridar que és mentida, i de demostrar que és mentida i que sigui ben mentida perquè hem tornat a les quatre del matí en un vol que anava tard i encara patint per la tempesta, i hem esperat les maletes més d'una hora i hem arribat a casa pensant que fuck-els-amics-de-les-arts i la seva veritat absurda. També n'havia parlat una tarda pel passeig amb un bon amic, i li deia que la tornada pot ser tan aventura com l'aventura mateixa, que refer l'espai dels motlles quotidians per a la persona que ha tornat -que no és la mateixa que va marxar- pot ser un procés tan incert i complicat -i tan transformador, també- com qualsevol aventura. Tornar, doncs, és-també-una-aventura, però no és cap millor part. No? -li deia jo. I ell, que és un savi antic i postmodern, em deia que ho interpreti com jo vulgui, que en el fons no deixa de ser una interpretació i que potser més aviat s'ha de veure l'afirmació amb una mena d'ironia.

Doncs ara ja hem tornat del tot, la tornada absoluta és aquesta, i els motlles no s'adapten a la persona nova que una aventura de tants mesos de primavera-estiu i calor ha deixat. Ara hi ha bassals i una fresca deliciosa que convida a passar les hores entre llençols i te calent. La tardor: abans deia que era la meva estació preferida, però em sembla que només ho deia per respondre a una mena de melangia obligatòria que descarta la primavera per evident, l'estiu per banal i l'hivern per -malgrat tot- massa fred. En tot cas, mentre torna l'olor dels diumenges amb bona música i bona companyia i olor de pluja en un paisatge bell ("podria ser la Toscana" em deia el conductor que era bona bona companyia, "no valorem el que tenim") l'aventura es fa més ferma, i encara que no penso dir que ara ve el millor, sí que penso que el que ve ara ens ha de transformar tant que mereix ser anomenat "aventura"; és la vida, jo què sé, tot són interpretacions i potser fins i tot es tracta només d'ironia. Com podria parlar-se, si no, de patentar les abraçades d'aeroport?

El desgavell

Ella riu en una foto a la platja. Va despentinada i no porta arracades; la senzillesa que fa els somriures més francs (perquè les arracades fan mirar els ulls!) només amb la plenitud dels llavis, la blancor de les dents i l'alegria sincera. Amb el vent que fa ha anat de ben poc que la fotògrafa no li plasma tota la pitrera, però al final només es veu la seva mitja vergonya i aquesta rialla marina. Una mena d'al·legoria del juny i de la joventut i dels començaments en general, amb aquesta frescor que eixampla els pulmons en un sospir de satisfacció. Aix. Ohquebé.

Ara, però, hem marxat lluny de les platges on les noies corren i riuen. Ja portem arracades perquè no les podem perdre entre onades; adéu onades, hola sapatosylibros... Tornem a ser éssers macrosocials que es miren el mar des del tren endormiscant-se, que es queixen de la brutícia que és la ciutat. Que cada vespre, tornant, eviten tocar-se la cara amb les mans. Perquè de bon matí la pell és un bédedéu del goig del tacte: els llençols, la roba, les carícies, l'aigua, el sol que saluda per les escletxes de la persiana. La pell nua ho rep i ho assimila i ho gaudeix tot, però això és abans que Barcelona ens imposi el seu vestit de pressa i suor i fàstic que només clama per l'aigua, l'aigua i el sabó i el llit altra vegada esperant que torni aviat la delícia del matí. I si jo -que sempre he defensat Barcelona perquè m'agrada de veritat- dic això és perquè em sembla fora de tota subjectivitat: els matins segueixen sent setembre, tot or i calidesa, una mena de paradís a cavall entre l'estiu i la tardor; després baixem al desgavell terrenal, que és soroll i enyor i son. Demana un temps d'adaptació, sí, demana moltes coses; demana comprensió, generositat i atenció com un nen repel·lent (a qui, per sobre de tot, segueixes estimant). I, de tota manera, la facultat de filoloHoghwarts segueix sent una mena d'oasi, tant desgavell com desgabell, amb un ritme que no es desmarca de la pressa de la ciutat, però que d'alguna manera se'n diferencia. Una altra olor, uns altres sons? No ho sé. Però la natura em dóna la raó: tots els mosquits de Barcelona viuen al pati de la facultat esperant trobar estudiants desprevinguts absorts en la lectura per devorar-los de viu en viu.

L'últim racó

Ens disposem a escurar l'últim racó de l'estiu. El setembre m'ha regalat una tranquil·litat preciosa, daurada i càlida com la sang i el sol del sud. L'últim racó de l'estiu és el que val per explicar les coses i anar fixant els records a l'ample gravat de la memòria, ara sí, sense sobresalts dels d'avui en dia. Ja no queden sobresalts de la pressa; potser l'últim racó de I'estiu ens ha portat sobres-alts d'un temps molt més contemplatiu, d'amor en clau de March quan "alt" volia dir "plaer" i sobres-alt, doncs, "excés de plaer". Aquest concepte, en un context de principis de setembre, és l'oxímoron màxim: no hi ha plaers excessius quan els dies són una bassa de llum de sol davallant a les sis de la tarda. No hi ha excés, és tal com ha de ser, les hores lentes quan ja no queda res per preparar, cap maleta per fer, cap imprevist per solucionar, només passejos i converses i visites a les àvies.

Aquestes dues o tres setmanes de setembre, quan el final es confon amb el principi, em recorden fins a quin punt és objectivament deliciós cada dia de la vida, cada moment que espera ser assaborit. Hmm, ja ho sé, que dir això no és gens original; m'excuso dient que els tòpics són sovint veritats gastades, però veritats, al cap i a la fi, i que ja fa dies que tinc molt clar que m'ha tocat una vida prou fàcil, i també per això em cal estar agraïda. L'últim racó de l'estiu és el sobres-alt de redescobrir què (o qui) és exactament "casa", durant el viatge o durant el retorn. " Casa" és qui t'ha acompanyat i qui t'ha enyorat, qui poc a poc ha anat compartint l'última matinada o descobrint el teu propi "últim racó". Les ultimitats, ja se sap, són un dels més grans misteris i compartir-les és potser la finalitat última de la vida.