Presència

La llum ha marxat de Barcelona i ja no es veu el cel, només aparadors i les estrelletes dels cotxes i els semàfors. Els arbres, encara nus, esgarrapen aquesta mena de blau-grisós del cel que ja no coneix el sol, i un estel tímid, l'únic que s'atreveix a treure el nas (i que de fet deu ser Venus, i no un estel), saluda la gavina immensa que ara passa per sobre de la facultat. Una petita pau em ve a trobar quan rebo un petó per correu electrònic.
A vegades, miri on miri, l'absència és només presència disfressada. Tu, tot, aquí.

Klimt

Em fas pensar en Klimt. Em fas pensar en moltes coses, però també em fas pensar en Klimt perquè a vegades pararia el temps per posar títol a una llesca concreta de segon: El petó. O bé: l'abraçada. I perquè l'amor és de tots colors, en una mena de collage sempre bell encara que difícil d'entendre, però sobretot és llum quan no sé si el cor que estic notant bategar és el teu o és el meu. I perquè encara que em diguis que en una foto no es pot veure el color daurat, jo estic segura que, com en una dauraditat absoluta, tota la calidesa del món dorm en l'espai que no existeix (en la no-existència de l'espai, de fet) entre la teva galta i la meva galta.

Endreçava

Endreçava, i vaig trobar coses. Perquè sempre es troben coses quan s'endreça encara que poden ser les que buscaves o un llapis sota el piano, o una cal·ligrafia oblidada que et para el cor un moment i després dius, uf, l'adolescència, que dura, i fas veure que ja has crescut. Tot i que devem haver crescut si hem pogut oblidar les cal·ligrafies que paraven els cors. 

Que divertida, la petita bufona ironia. Tot i que tot és més fàcil de dir quan algú ja t'ha vingut a curar. Encara que de tant en tant faci por de dir i si vingués la tragèdia, i si tot això plim, paf, adéu. I llavors tu em dius que no, tonta. I clar. Així les cal·ligrafies paren el cor poquet a poquet, com recol·locant una mica l'espai aquell de l'aire que no es crida. Hi ha espai dins d'una "m", oi que és fort? El mateix espai, la mateixa miqueta d'aire per dir "morim" que per dir "amor". Tota "m" és allargable i hi ha aire, hi ha aire perquè diem que és nasal però ja se sap que a la vida poques coses són blanques o negres. 

Després de tant temps, el temps que falta em pren l'al·lè encara més.

Només unes dècimes

Vés a dormir.
Només són unes dècimes. No, no dino a casa.

Cada vegada que escric dècimes he de tirar enrere perquè escric "dèciemes", cada cop. Per això he decidit no rectificar, perquè quedi constància que el cervell s'ho passa bé programant els dits malament, com aquell mi bemoll que sempre sempre em sortia brut, i que ara veig el vídeo i penso, hòsti, mira que ho vas fer bé, però encara et va quedar brut. Jo què sé. aquestes coses passen.

Per unes dèciemes (que fort, que no ho estic fent expressament) t'aguantes, que no és tan greu una amanida mal fotuda al carrer i tornar a la una a casa no és tan greu, no és tan greu, és el que jo he escollit i el meu cos
Però què diiius, tututú, si no TENS cap cos, que ETS un cos.

I tal. Jo ja vaig avisar, he tornat (si és que he tornat) per dir mentides.

Ei, però que demà és dimecres i unes pputes (eehe, s'ha d'aprendre a dir puta amb dues pes, no?) dèciemes no aturen la màquina.

No hi ha màquina. Però vaja.

Tornar

Tornar
o no.
Així sense presses, sense esperar res de cap lapse de temps, de cap res.
Sense esperar.
Avui, que avui és ara.

A vegades tornar és dir:
si tinc por, no ho vull saber.
Tenir por
o no.
Tenir-ne, potser, i no voler-la veure, perquè diuen
                                                                     que la por és el contrari de l'amor.


I l'amor ho és tot.
Aquí no hi ha discussió, ni cal esperar res.
I torno,
o no torno,
a dir mentides a qui les escolti
perquè el que és estimar,
                            bé que es pot fer
                                                  en silenci.




Així doncs cal canviar, cada dia; all things new.

Bona nit

¿Que per ventura

se’ns donarà la vida

dues vegades?

Doncs ¿com és que m’adormo sense cenyir-te en braços?

 Otomo Yakamochi

La vida necessita amor i versos curts.

I prou.

Les ferides...

"Les ferides s'obriran per acollir-te". Dijous a la nit aquest vers de Tomàs Lluc se'm va posar sota la pell (o potser en són dos, de versos) mentre pensava en expressions de l'amor, i per molt que vaig buscar-ne referències al totpoderós google només vaig trobar-hi que el dotze d'abril de 2013 la Roser també tenia això mateix al cap.

La meva intenció no és parlar de literatura (que malgrat els malgrats no m'hi acabo de veure amb cor) més enllà de dir que jo també -com altres estudiants de la nostra casa il·lustre- em revelo admiradora d'aquest poeta tan conegut. Perquè encara parlo de l'universal quan dic que un vers es posa sota la pell; encara em sembla grandiosa la implicació que demana un vers que parla de "tu i de mi", s'amagui qui s'amagui darrere els pronoms. Tots ens hi hem amagat alguna vegada, darrere els pronoms. I hem canviat amb els pronoms mateixos entre el vaivé del present amb el passat i les seves ferides.



No em retracto de res, ni em penedeixo del que he escrit. Tot passat és sempre el fruit d'una circumstància i un moment, importants senzillament pel fet de ser. Algun dia, però, havia de caure la vergonya, per més que sembli poc apropiat parlar del gust de vi dolç dels petons de bona nit. Hem passat massa temps amagats rere la justificació de la disjuntiva de "viure o escriure" i hem dit: no, estic vivint, no tinc temps per escriure paraules perquè m'estic escrivint a mi mateix. Però era una excusa dolenta, perquè és amb paraules també que ens escrivim a nosaltres mateixos. I bé, quina sort, la poesia, que ens posa versos dintre per entendre que aquestes ferides que s'obren i que acullen són el testimoni més gros dels murs que cauen entre les persones, dels lligams que es van estrenyent entre les persones. O potser no, vaja, que amb la poesia no se sap mai. Però encara penso en els petons de bona nit... la vida sona com el ritme de Nouvelle Vague, que em bressola des de fa anys... i es reinventa en la veritat absoluta que cada paraula té en el ressó d'avui mateix, de demà i de tots els dies que vinguin.