Voldria que plogués

Voldria que plogués. Avui, ara mateix, que plogués en un món solitari i estirar-me a terra i tancar els ulls i sentir el fred i com la roba pesa cada com més. Voldria que plogués i córrer eternament sense cansar-me com quan somio que estic fugint i no m'atrapen.

Encara que en realitat, si pogués triar el que somio "cada nit et somiaria". Aquest és el vers que sempre canto més fluixet de la cançó, el que dic sobretot per mi i per ningú més. Per tu i per ningú més. Lluna, amaga't, que el Sol ja és aquí. O bé surt, Sol, i tapa l'envejosa Lluna...

Voldria deixar d'escriure en segona persona perquè encara somio que estic fugint i no m'atrapen. I perquè se'm mengen monstres nous i són atractius en la mesura que puc escriure sense la segona persona, però són monstres. Tot amb aquell to grisós de les tardors passades.

Em sembla que hauria de parar amb les ambigüitats i passar a donar les gràcies sempre a aquelles persones que m'estimen senzillament i em pregunten "ei, tot bé?" i si alguna cosa no va bé la volen saber de veritat. I a aquelles persones que cada dia recolzen el cap a la teva espatlla durant un moment perquè recordis que sou les peces del mateix trencaclosques. I a aquelles persones que em diuen que han rebut la meva postal i estan plorant. I a aquelles persones que fan cançons de malenconia i al final tenen el detall de fer una pujada per rodar i rodar i rodar i tapar una mica aquell to grisós de les tardors passades.

El pensament escriptiu

És curiós com al cap dels anys he anat desenvolupant una manera de pensar, diguem-ne, "escriptiva", que fa que jo, per mi mateixa, no digui em sento malament sinó que m'estrenyen les costelles. Se m'estan ficant endins, les costelles, i m'oprimeixen i m'estrenyen; l'espai es fa petit. Això és el que penso en comptes de pensar em sento malament perquè quan els pensaments se'm verbalitzen ho fan en paraules escrites. Vaja, pròpies del llenguatge escrit. El meu llenguatge pensat fa servir construccions de llenguatge escrit que, tanmateix, a l'hora de sortir no són prou bones perquè es passen de bèsties o perquè les paraules ja han passat i no les sé explicar... No sé com és que penso d'aquesta manera ni quant temps fa que això va així. El que sé és que el discurs de paraules trenades dins meu que m'expliquen tan detalladament com em sento no ajuda a estar millor. I per això a vegades sembla que no sàpiga remuntar encara que l'experiència digui el contrari. Perquè dintre meu hi viu una horrorosa verbalitat creadora que m'apropa imatges oníriques que, si em sento malament més aviat són de malson. Com això de les costelles que ara si hi penso m'adono que representa més coses: que m'empetiteixo per moments, que visc un retrocés, que respirar em resulta incòmode per primera vegada en... en molt de temps. Veig com les ombres es condensen enlloc d'aigualir-se (ho veig de veritat, és una mena d'aquarel·la interna) i m'adono que després de tres anys (tres? cinc? set, fins i tot?) encara hi ha pòsits i coses que surten de mare quan les coses van mal dades.

Tot anava tan bé. Semblava que tot anava tan bé. Tot semblava anar tan i tan bé que la constatació que tampoc anava tan bé és una maça de lucidesa fastigosa que no agrada a ningú. Però com que tot té coses bones, escric. Això, veus, sempre ha estat així i per més ràbia que em faci segueix sent com sempre: cal sentir-se ni que sigui una mica malament per adonar-se de quantes paraules els calen a les meves costelles.

Un altre firmament

Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.

(Vinyoli)

Claror

Una llum jaspiada baixa de fulla en fulla fins a mi. Canto mentre tot canta, i sembla que tot canti amb mi. Les pors antigues són curtes en l'espai de temps d'aquests arbres. Faig demagògia feliç, en tinc permís: no hi ha dubtes immensos davant la immensitat evident del sol.
No sóc res, però sóc, i cap munt de lletres ni de papers no em farà deixar de ser (ni de ser no res).
Quina pressa té aquesta escorça? No cal cap més resposta que la claredat diàfana de la claror.
No som res, però som.

Totes les besllums i les ombres les prenc i les regalo des del capciró dels dits a altres tebiors, perquè no hi ha cosa més clara, més clara que l'amor.

Paraules blaves

Quan vaig anar al cinema a veure la vie d'Adèle em va semblar una pel·lícula molt blava. No només pels cabells blaus, sinó pel blau a tot arreu. Tant blau satura la vista i el cap, la percepció enblauada perd el sentit de les paraules blaves. El títol en anglès diu que blue is the warmest colour i no sé què dir, no sé que dir, potser és the most inner colour però no sé si warm: l'abraçada de la solitud blavíssima sí que a vegades és de vellut, però a vegades és d'acer. Vull dir que en anglès et pots sentir blau si estàs feeling blue i trist i down, clar: tot és una mica més senzill si les paraules ens ajuden. Blavor de mar immens, blavor d'infinit. Blavor de nineta dels ulls que no s'acaba, com quan el Pere de petit em va mirar i em va dir "però si tens els ulls blaus! Blau molt fosc molt fosc..." Sí, tan fosc que era negre, suposo. I vaig riure feliç de tanta verdor no-blava que tenia davant.

En algun lloc de la meva inconsciència sona Lykke Li obsessivament des de molt abans que sentís la música o sentís l'angoixa de la tercera hora als Verdi veient una persona blava a la pantalla que xiuxiuejava en francès i es feia malbé la vida a cops de maça de no-vull-ser-feliç-perquè-no. I a hores d'ara ja no me'n recordava de la setmana que vaig passar feeling blue després de veure la pel·lícula, però de tant en tant, tal com ha estat sempre, vindrà una melangia invencible, poderosa, i si algú és aquí haurà de ser oceà, haurà de ser oceà, run deep, run wild. Perquè hi ha paraules blaves que de tant en tant treuen el cap i ens inunden amb aquella blavor de riu profund, la blavor dels poemes de les dones d'aigua: paraules de malenconia i de tristesa, que de cop i volta fan girar el temps com una baldufa i et sacsegen i et fan plorar. "Què et passa?" Doncs que tinc un dia blau. Els dies blaus de paraules blaves passen. El blau esdevé, suposo.

.

Els lavabos de la facultat de filologia (l'amor feliç)

Ahir vaig fer una enquesta sobre l'estat de les instal·lacions de Nostra Senyora la Universitat de Barcelona, Facultat de Filologia on un solitari microones es veu desbordat davant l'atac de les carmanyoles de tots els estudiants d'aquesta banda, que ara amb el bon temps comencem a portar amanides només per no haver de fer la cua quilomètrica que ens ocupa tota la mitja hora de dinar.

Però no volia parlar d'això sinó dels lavabos, i no pas per una qüestió escatològica sinó textual, sociològica; literària al cap i a la fi. Suposo que en una facultat com la nostra és natural que la literatura s'estengui arreu, i evidentment totes les portes de tots els lavabos de tots els pisos de la universitat (ho dic per inducció, que no ho he pas comprovat) són plens de pintades i discussions d'allò més imaginatives. Des del culte a Sherlock i Moriarty al d'Idhun (!), passant per tota la propagandística de sindicats i assemblees i arranicitats. Per exemple aquella pintada que encercla el botó de la cadena i indica que és un "botón para eliminar el patriarcado". El patriarcado es excecrable, claro, d'això no n'hi ha cap dubte. En una altra porta hi ha una llista dels professors més sexis (diria que hi posa sexis; recordo que algú m'ho va dir, a primer) on la gent (les noies, se suposa) va apuntant, amb més o menys ironia, les seves propostes. A més, a tot arreu hi ha discussions a propòsit de la gramàtica o l'ortografia de les pintades: algú en corregeix una, algú altre dubta de la correcció, un tercer afirma que hi ha aquell error i quatre més.

L'altre dia vaig veure una pintada que deia "no existeix l'amor feliç". Aquella màxima que repeteix obsessivament Mishima en una cançó, així com rosegant-te per dins. I sí, demano perdó per haver desviat el tema, però és que als lavabos, ningú s'hi queda gaire estona. Recordo quan vaig desviar la mirada i vaig dir "és que jo m'ho crec, que no existeix l'amor feliç", i tu (segona persona última de tot el que escric) vas dir "no sé si l'has escoltada bé, la cançó". Uns ulls poden matar la màxima? Sí o què? És que uf Mishima. Ara m'adono que he buscat una excusa per anar a parlar-ne i que no em calia. Perquè clar, cal tota la tristesa i tots els sanglots, per a la mínima cançó. Però és que l'amor feliç sí que existeix i és compatible amb l'esgarrapada a dintre que sentim tot dient "no existeix l'amor feliç". I no passa res, perquè la paradoxa sempre és mig dolça, si no dolça del tot.

Color de rosa

El soroll aquell que fan els vinils: un silenci particular tot ple de so. Entra una orquestra que arrenca amb la cadència dels anys cinquanta que no han vist ni els nostres pares. I després el saxo ben nítid i la veu d'ella. Ella, idioma dolç, vibrat característic, timbre; la vie en rose, je vois la vie en rose.

No sé si el balanceig de cotó fluix m'acaba de convèncer quan parlem d'amor en dies de roses (perquè som en dies de roses...). El ritme que s'enganxa i es respira, així soft and gentle, és bonic de saber. La sensació immensa d'abandonar-se i que el fluir de la música, en francès i en antic, ens dugui a la nostàlgia còmoda del que no s'ha viscut ni es podrà viure. I que ens parli d'amor, que ens parli d'amor.... És bonic d'imaginar una vida de color de rosa, tradueixo sense pensar-hi gaire. Però no n'hi ha prou amb aquest cotó de sucre, no n'hi ha prou amb aquest núvol que és més "rosa" que "vida". Jo vull la vida de color de rosa, i de color de fulla i de color de cel, i de color de tinta i de color de pell, i de color de sang i de color d'escuma de mar i de color de llimona i de color de terra. De color d'amor quan l'amor és de tots colors. Del color del fons de les ninetes.

Maldestrament disposo les paraules, perquè el que volia dir, el que de veritat tinc a flor de llavis i a flor de dits, potser més aviat tocaria dir-ho, i no escriure-ho. El color de la rosa, no ho oblidem, és sobretot el vellut que embafa i embriaga, i la literatura que li ha caigut a sobre (sense la qual, no ho oblidem, seria potser només una petita col incomestible, com deia l'escriptor). I encara més: el color de rosa no és el rosa... igual que l'amor, és vermella i ben vermella.