Jo i les taronges

M'hi trobava bé, potser, arraulint-me al cor de la taronja del mag que misteriosament em treu precisament a mi de dins d'una taronja tot i que era impossible. Com un pinyolet a punt per ennuegar o rascar subtilment la geniva. Ja fa mil anys de l'època dels sucs de taronja que feien fer ganyotes de tan àcids, però sempre hi ha dies que te'n recordes i et preguntes si aquell esprémer-se no devia ser un agredolç més veritable que aquests trucs d'ara de ser un embrió intrafruïtí. Interfruitós. Circumfructe. Karpogènic. D'una fertilitat assessina, no sé com explicar-ho. La fertilitat assessina dels crits que no arriben a sonar, de totes les "s" de "necessito" que llengües covardes no articulen. Amb el pànic que la pell de fora s'oblidi de mi i m'abandoni a una corrosió cítrica letal que no podria evitar mai des d'aquí dintre. Aquí, dormir, qui sap si somiar. Fer-me espremuda i lassa. Partir-me en dos per donar fruit, per fer suc, per no res, per l'albat, per no res.

Quando coeli movendi sunt

El google diu que ha arribat la tardor. I escolto el Libera me (minut 26:23) del Requiem de Faure, tremens, tremens. Espectacularment tremens, què hi farem. Intento escriure per a veure si pica i picant cura, i ho publico perquè si no m'esventro massa. Esventrar-se massa, eh, quines coses, i tot i així posar Fauré a la tardor.

Segueixo el fil de la letargia de l'estiu que m'arrossega, com si res, cap al que ha de venir, dies irae, dies magna, i no sabria dir si realment és dolç aquest estar suspès en l'aire a l'espera de res. Ho és de tant en tant, és clar, però amb batzegades com un espasme a la boca de l'esòfag. És horrible sorprendre's amb aquesta joventut a sobre pensant que et posis el que et posis hi haurà sempre costures incòmodes i moments que ho esquinçaries tot. No són ara aquests moments però hi seran. I a qui li importa, el que serà? Doncs això és el que estic dient, vint-i-dos anys i com al principi, vint-i-dos anys i com al final: libera me, libera me. Què allibera d'aquesta mort, quina altra mort allibera d'aquesta mort d'ara? Fauré va fer acabar el seu rèquiem al Paradís perquè ja ningú tornés a tremolar de la por que fa Déu o la por que fan les coses.
El google diu que ha arribat la tardor i el google sempre té raó.

El primer amor

El que em passa amb aquesta música vindria a ser l'equivalent musical de la monogàmia, sempre igual i sempre diferent. Les vocals mitjanes estan molt bé però jo què voleu que us digui, aunque no quise el regreso, jo amb això és que m'hi cas.

Els canelons

Representa que sóc gran però se'm continua fent difícil a vegades comportar-me a taula com tocaria. No posar els colzes a la taula, no tenir-los massa separats i tampoc massa enganxats al cos; portar el menjar a la boca i no a la inversa; seure correctament; tallar amb la forquilla a la mà esquerra; no agafar els coberts amb el puny tancat, ni massa per la punta, ni massa per baix. Tot això, rai. Amb els anys t'acostumes a no haver de pensar en totes aquestes normes, tot i que a vegades t'oblides d'allò dels colzes o fas servir el ganivet amb la mà esquerra. Hi ha, però, uns quants rituals que faig des que tinc memòria que no em sé treure de sobre. Per exemple menjar-me per ordre la pasta de tres colors: primer els blancs, després els taronges i finalment els verds. Sempre ho he fet així i ja sé que a hores d'ara és molt infantil, però no hi puc fer res. La pasta verda (que suposadament porta espinacs i no només colorant) em semblava la més bona i, per tant, la deixava pel final. I ho segueixo fent. Menjant maduixots m'agrada treure les fulles amb un ganivet per poder començar per allà i acabar amb la punta dolça. Però l'exemple més horrorós és els dels canelons. És ridícul, ja ho sé, però m'he d'esforçar molt (no ho dic per dir, de veritat) per menjant-me els canelons com toca perquè des de petita m'he menjat sempre primer el caneló (pasta i farcit, o fins i tot primer el farcit i després la pasta) i després el gratinat de beixamel i formatge. Perquè és que és molt més bo, molt més. El farcit és avorrit, sobretot si és de carn; en canvi el formatge és un regal que ens ha fet la natura. I me'l menjava al final perquè era el millor.

A vegades, tancant etapes, m'adono que la joventut és valuosa perquè a la vida no podem deixar el millor pel final. Quina merda, eh, però va així. Madurar és menjar-se els canelons com la gent gran, tal com vénen. Collige virgo caseos.

Ex 12, 1-42

Feia temps que duien les sandàlies lligades, i efectivament van fugir a corre-cuita del tirà. Algunes cases encara tenien portes i llindes, i hi havia sang, sí. És clar que hi havia sang: sempre hi ha sang a les guerres. Pobre poble esclau! Esclau de no poder protegir els fills, esclau de la fam, esclau de la impotència i d'unes lluites de poder que els escombraven sense contemplacions.

Va ser un èxode massiu perquè no hi havia alternativa. Alguns van creuar el mar -no precisament a peu eixut- i d'altres van fer els seus quaranta anys pel desert. Menjant només herbes amargues, amb la promesa d'una terra que regalima llet i mel.

Quan van arribar a la terra promesa, però, algun altre faraó havia aixecat un mur. "Ningú vol menjar herbes amargues, sabeu? Nosaltres també tenim problemes". Un egoisme ancestral de pobles que n'esclavitzen d'altres s'obria camí entre les reixes en forma de gas lacrimogen, ofegant, cegant i assassinant aquelles apàtrides formiguetes invisibles.

Margaridetes

Sí que és veritat que, mentre camines, pots no saber exactament on ets en el sentit que, si no hem arribat enlloc, si encara estem entre dos punts, senzillament et localitzes amb ambiguïtat, i... mira, sí; hem anat fent. Som aquí, a mig camí. I és clar que el temps és una mesura fàcil, objectiva, però no dóna pistes reals, saps? No podem dir que som "a dues hores del principi". A set mesos del principi. A dos anys. Ni, és clar, parlar del final. Del final no se'n parla! No sabem on és i no ho volem saber, perquè el món és rodó i fa de més bon entendre una circularitat infinita en la qual "arribar" és sempre preparar una nova partida. No hi ha arribada final. O no se'n parla.

Però hi ha detalls, brots nous i margaridetes, que parlen del temps molt més que no pas el temps mateix. Saps per què ho dic? Doncs ho dic perquè parlaves d'elles com es parla d'allò que es coneix bé. D'allò que s'estima molt. Jo, que les porto a sobre, no en sé així de bé les coordenades ni tenia, fins avui, una idea clara de la seva importància. Quines coses, oi? L'espai recorregut el veig en la manera com parles de les pigues que jo no em veig.

Fill in the gaps

*t/m/te/me/nos/t/m/ens/em/et/o/es/em

I passa això: a moments *'omplo de *, i voldria escriure'* a totes les parets, i voldria dibuixar-* a la corba del cel, voldria que la *eva presència tot ho omplís. I altres vegades, de tot arreu voldria esborrar-*, fer-* desaparèixer, aniquilar-* del tot per tornar a la insignificància de la forma tan petita i volàtil del *eu ésser. Com la promesa antiga de poblar la terra: els grans de sorra de la vora de la mar, les estrelles del cel. Tot origen poètic de què particip* però en el qual el temps * dissol, inequívocament, cap al no-res. Cap al buit dels pronoms que en el fons no tenen cap poder, cap importància, més enllà de l'ara i aquí que passa i sempre passa.

Com representa que es poden omplir els buits, així?