Llombrígol

Serà un desordre profund perquè no pot ser altra cosa. S'endurà l'escorça vella i els embulls de la paraula als cabells que ja no tinc, als cabells de les valentes, als cabells del canvi viu. Serà un desordre profund tenallant turmells dins l'aigua, empenyent lluny de la llum, ofegant el que no em salva, fent-se pas endins del nus del llombrígol on em neix la tebior estreta del ventre. S'endurà el regust de llet i aquest cor de carn que em pesa
i em clavarà
prou agulles
al cervell
per allunyar
aquest mal
que m'esqueixa
massa.

Dos solets

T'estava mirant i m'ha passat com a la tele que se'n va la imatge i surt, amb els marges blancs, el record. I eres tu quan tenies sis o set anys, acabat de sortir de la piscina dels avis embolicat amb una tovallola vermella i les pestanyes xopes t'emmarcaven els ulls i jo, que ja era gran, pensava que eren dos sols -dos solets, de fet, pensava- que feien molta llum. Ara sé que fan llum, no com qui reflecteix sinó  com qui irradia, i encara penso a vegades que tens una màgia rara a dintre que et surt per aquí. I la manera incondicional en què et percebo com un fenomen extraordinari en la meva vida jo diria que m'allibera, però no sé per què ni de què.

Són coses que intento no dir-te gaire per si et desconcerten, però sé que tu em fas millor. Això ho tinc molt clar. Són coses que sé des de sempre, igual com el que em passa cada cop que miro una olivera i hi veig els teus colors amb una claredat cinematogràfica. No estic segura d'haver-t'ho dit mai, que les oliveres em parlen de tu així, tan clar.

Arribarà demà

Demà, saps? Sigui quin sigui el dia que arribarà finalment demà. Però quan aquest dia arribi, tot serà tan diferent! Mires el cel quan ho dius, no sé si te n'adones. Miro amunt perquè allà és on veig aquest demà de flors vermelles i sol. I penso que demà seré allò que vulgui ser, perquè la llibertat em farà arrugues al final dels ulls i als costats de la boca, perquè demà podré ser feliç, podré ser jo d'una vegada per totes.

I sí
però no.

Perquè avui ja és demà d'un altre dia, i demà serà l'avui d'un altre temps. I, mentrestant, no sabria dir si sóc això o allò altre. Però que sóc, això per sort o per desgràcia és una evidència, al marge d'avui i del demà que potser demà arribarà.

Seré optimista

Al final és bastant igual el que pensis o el que decideixis perquè hi ha coses que t'afecten fins a l'última fibra i has d'acceptar que no depenen de tu. Perquè sí, perquè hi ha una possibilitat real que el que veiem sigui només una minoria de les coses que, de fet, són. I en aquest context l'optimisme és una opció activa i que demana esforç, molt d'esforç, l'esforç del silenci de l'arbre que creix i no la sorollada del que s'enfonsa. És l'esforç titànic de vèncer l'escepticisme dels anys que vénen i comencen, i desembolicar-los sense por, estrenar-los sense la puta por amb què s'estrenen les sabates noves que et faran llagues a tot arreu i ho saps però són boniques i són noves. L'optimisme és una cosa molt difícil, és un do, és una capacitat, és una fe cega, és un dogma, és una manera de sobreviure. Perquè no es pot viure d'optimisme i tot i així està molt mal vist això de dir que les cicatrius se t'estremeixen davant la novetat, això de dir la veritat que és que veient el panorama voldries hivernar indefinidament.Prometo esforçar-me més, de veritat. Estimats savis d'orient que ni eren tres ni eren mags ni potser qui sap si eren, aquest any prometo esforçar-me molt més per ser optimista i no això, això altre que sóc.

Un cabell blanc

M'acabo de trobar el meu primer cabell blanc. Estava a punt d'anar a dormir: m'he rentat les dents, m'he desfet la cua, m'he pentinat amb els dits. I llavors l'he vist i ja m'he oblidat de la son. Era un cabell blanc, no n'hi havia cap dubte. A vegades hi ha cabells castanys o més rossencs, però aquest no, aquest era un cabell blanc molt tímid, d'uns tres centímetres, a la templa dreta. I m'ha fet molta gràcia perquè alguna vegada hi havia pensat, en com neixen els cabells, en com és que no els veiem quan comencen a créixer... i també pensava que al meu pare, per exemple, els cabells se li van fer blancs molt de pressa, i em costava creure'm que realment fos un procés de substitució (molts cabells blancs que surten, molts de negres que se'n van!) i no pas els mateixos cabells que es tornessin blancs i bé, avui he vist un cabell que acabava de començar a créixer i se m'han aclarit tots aquests dubtes.

Tres centímetres. Quan deu fer que creix? Poquíssim. És veritat que aquestes coses les provoquen els disgustos? No ho sé. En tot cas és innegable que el meu cabell bebè ha nascut durant aquests tres últims mesos, durant aquesta tardor que m'ha posat a prova. És un altre dels regals que em deixa un temps tediós i esgotador que m'ha fet fer-me una idea geogràfica  d'on deu ser el meu límit absolut. Dic "un altre dels regals" perquè n'hi ha més, és clar. Jo avui sóc molt diferent que jo a principis d'octubre. He après més que mai a prioritzar, a endreçar les hores, a treure importància i a apreciar qualsevol cosa que em fes sentir-me bé. Qualsevol cosa. Passar per la facultat, l'arbre que hi ha a Mundet que té les fulles grogues, el gust del gingebre, les converses al tren que arriba a les 00.24, les estones entre classe i classe, els dissabtes a la nit, les taronges de temporada, l'olor del meu amor quan se'm queda a les mans i als cabells, el caliu de casa. Tot el que m'ancorava una mica al sentir, a una versió de mi millor que aquest manat de nervis, que aquest munt d'ansietat... He estat fent malabarismes amb més pilotes de les que em podia permetre i inexplicablement tot ha anat sortint més o menys bé. S'acaba la baixada més bèstia i no he pogut fer cunya, però tinc els esquís a lloc i tots els ossos sencers. I un petit cabell blanc que em recorda que al cos i al cap les coses no li surten gratis i em recorda la sort que tinc, la sort descabelladament immensa que tinc en tots els sentits del món mundial, la sort que s'ha fet tan evident perquè el límit era sempre una mica més enllà, perquè sempre hi havia algú oferint-me ajuda i tothom m'ha tractat tant bé i m'ha estimat tant. La sort que seguirà amb mi quan em recuperi d'aquest temps havent estat no exactament com jo sóc, la sort que tinc sempre i que ha obrat el miracle d'acabar aquests mesos amb només un sol cabell blanc.

Vibrar

Fa un dia d'hivern ple de sol i som a la plaça més bonica del món. No sé ben bé com els anys ens han portat a aquest punt, però quan et miro, quan et veig ser tu amb el desvergonyiment dels nostres tretze o catorze anys veig que és el lloc correcte. I t'ho dic: quan fas aquestes coses, sé que ets la persona correcta. Exactament la persona (una de les persones, per ser completament justa) que ha de seure amb mi en una plaça que resplendeix tot l'any. Parlem dels problemes i de les alegries. Però sobretot dels problemes, perquè sabem ajudar-nos. I de cop i volta deixes anar "la meva mare em va dir l'altre dia que potser és que espero massa de la vida i em vaig enfadar. Jo espero que la vida em faci vibrar; és esperar massa, això?". M'entendreixo molt i penso que tens raó. Penso que ho has resumit molt bé. Penso en totes les vegades que sí que és realment demanar massa. Penso moltes coses en un mateix moment, prisma de palmeres i rajoles, prisma de records i pressentiments. No és que el futur em faci por, però potser sí que hem arribat a aquell moment de la vida que deixes de percebre el que ha de venir com el món al plat a punt per començar a menjar, el moment que algú et diu amb tot l'amor del món que la vida serà bonica però tindrà coses terribles i que esperes massa de la vida, que potser esperes massa...

Ens hem fet grans? Creus que és això, creus que aquesta mica de temps que ens separa dels divuit o vint anys ha canviat alguna cosa? La manera com organitzem el temps en la vida que ha de venir, el que esperem dels anys que encara no hi són... Seria absurd que tant poc temps canviés tantes coses. És que hem vist les desgràcies dels altres i hem agafat aquell pànic idiota? Sens dubte, però no pot ser només això. És que molt al fons de nosaltres ens hem convençut que el millor ja ha passat? Tu creus? Em posa trista pensar aquestes coses perquè crec que hi ha una mica de veritat en cadascuna. Només una mica. Només una suggestió incontrolable que fa de les seves dins dels caps nostres mancats de silenci. Perquè a cada moment que entenem que aquesta vida, aquesta vida biològicament preciosa (a mi em sembla un miracle, no sé si a tu també) i temporalment valuosíssima, aquesta vida sotmesa a tantes ventades i descosits, a les tristeses del cap i les del cor i les del cos, si en un moment terrible entenem que aquesta vida que s'escola entre els dits no ens està fent vibrar ens cau el món a sobre. Som com insomnes que com més s'obsessionen en dormir més blanquegen les hores de nit. 

Però ens ho diem i ho explico terapèuticament. Perquè tu i jo i tota la resta, els que volem vibrar (i m'atreviré a dir que no som pas minoria), només som persones que busquen. I qui cerca, troba. It is known.

Aquests temps i aquests tempos

Quarts de dues, finals de la setmana -5. És a dir, amb Nadal a 2+2 setmanes. Em torno a preguntar per què les coses (s')esdevenen sempre a aquestes hores. L'estat de la qüestió és que segueixo sobrevivint tot i el tempo de vertigen que promet clatellada, i que hi ha gent que està pitjor i que 22 assignatures tenen coses bones. Em recorden aquell cop, fa quatre anys i poc, que vaig fer beixamel sense supervisió per primera vegada perquè se'm va acudir que seria molt bo gratinar xampinyons i ceba amb beixamel per fer-me un tupper que fos l'enveja de tothom... i mentre la feia beixamel em va semblar que era molt líquida i hi vaig afegir maizena i quan me'n vaig adonar tenia una bola farinosa i oliosa que no volia entrar al tupper. No diré com va acabar l'aventura culinària però va acabar molt malament. Doncs això: les assignatures, una bola. Jo amb el meu reculatemps apareixent a les classes simultànies ("hi eres? Quan has entrat?). Xampinyons. Cebeta fregida que fa la boca aigua. Però una bola difícilment menjable al cap i a la fi.

No vaig a dormir perquè no vull. Perquè aquest tros de nit sempre ha estat meu i és el lloc de temps on em penso i em repenso. Com es pot anar veient, per cert, per aquí. No vull fer servir per dormir el temps que em pot servir per escriure'm i potser així deixar de patir la tardor esquerpa. Vull la meva tardor de vellut, que hi és, que m'espera per quan acabi de desglaçar-me.