Tèrbol atzur

Em quedava una estona abans de les vuit i he decidit passar-la a veure. Fa més del que voldria des de l'últim dia que hi vaig anar; sempre costa trobar una estona per aturar les estones. A punt de fer-ne 91, el temps és tota una altra cosa, i no aquest meu compendi de presses. La trobo, com sempre, amb les notícies posades. Sempre està més al dia de tot que no pas jo, i em segueixo admirant de la manera com tota aquesta informació no li passa per davant dels ulls i prou sinó que s'entristeix tan sovint veient les notícies i li envermelleixen els ulls les desgràcies de persones que no coneix ni coneixerà, que no tenen res a veure amb ella i que viuen a llocs remots moltes vegades. S'entristeix de veritat, de tristesa i no de llàstima, com li passa a la mare i com em passa a mi. I avui també la trobo trista i amb una ràbia que no sé associar amb algú tan ple de pau com ella, que em mira amb aquells ulls verds i em diu "anar fent, avui em fa una mica de mal l'esquena" i vol dir, en realitat, que la medicació no és prou forta per calmar el dolor de l'artrosi; no es queixa mai, així que pots comptar què és "una mica de mal".

"Jo he viscut totes les èpoques", em diu, i és veritat que encara que avui, per moltes raons, sigui també la seva època, ha vist ben vist el segle vint. "És veritat que a la guerra era molt petita, i de por no en vaig passar pas. Allà a la masia, quan venien els soldats, jo els seguia per veure què feien. La tia tenia por però jo no, jo jugava..." a la masia on la van enviar els pares per si bombardejaven Vilanova. "Després quan es va acabar la guerra vam fer el que va convenir, i quan em van dir que si volia estudiar m'havia de fer de falange, doncs em vaig fer de falange. No és que m'agradés, és clar, però en aquell temps no estudiaven gaire les noies, saps? I tampoc em vaig sentir ressentida perquè m'hi obliguessin, mira. S'havia de fer i es feia, i vam aixecar el braç i vam aixecar tot el que ens van fer aixecar. I poc a poc, tu. Però ara, ara jo això ja no m'ho esperava. Ara, que sóc tan gran, la vida és tranquil·la, i tots més o menys feu les vostres coses: les filles, els gendres i vosaltres, els néts. Totes les coses anar fent, i vés per què ara encara he de veure tota aquesta maldat d'aquesta gent dolenta. Ahir, que veia per la tele la Marta fent-li un petó a la seva nena i avui ja no li pot fer cap petó perquè està lluny. I encara, que podria estar a la presó i tampoc veuria la nena! Haurien d'haver marxat tots, tots! Perquè aquesta gent no té límits, només s'hi revengen, només volen fer mal. Sortia per una altra cadena un senyor dient que esperava que dictessin sentència i que s'hi haguessin de quedar molts anys, a la presó! Però com pot haver-hi persones pensant això?" com pot ser, àvia, si tots sabem que s'ha de ser bo i ens han ensenyat que has de compartir les coses amb els altres cosins i perdonar i demanar perdó i si algú et demana ajuda fes tot el que puguis perquè tots som germans i ens hem d'estimar. Tot això ha estat abans de començar a parlar de les persones que s'ofeguen al Mediterrani; parlava i les mans li tremolaven, perquè quan tens 90 anys no esperes que la maldat s'expressi així, no t'ho esperes, no t'esperes haver de deixar un món així als néts. Un món de gent que no s'estima. Encara que ella estimi tan intensament, encara que s'hagi passat la vida entregant-se als del voltant i hagi educat les filles per commoure's davant les notícies. 

Vivim uns temps convulsos, sí. Però en la situació política catalana, si més no, hi ha uns punts de llum, els punts de llum de tota cosa quan és repte i fa créixer. O que necessitem trobar per no caure en la desesperació. El contrapunt que s'expressa en una reeducació que em fa la sensació d'estar vivint com a col·lectivitat. Es parla molt de dignitat, jo ho formularé dient que he entès finalment la divisa de Maria Mercè Marçal:

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria-Mercè Marçal, Divisa. A: Cau de llunes, Barcelona: Proa, 1998 

Ara que hi ha unes persones a la presó per rebel·lió, sembla absurd dir que el do de ser rebels, com a poble, dignifica i defineix una identitat en els seus valors. En allò que mereix la rebel·lió, en aquelles parts de la identitat que cal defensar perquè són definitòries, no només en relació a un mateix sinó en relació als altres. Perquè encara que puguem dir que no hi ha idees bones i idees dolentes ni persones bones i persones dolentes sí que hi ha valors universals d'igualtat, de sobirania personal, que prenen un caire nou quan no ens són donats i prou, quan hi reflexionem perquè ens manquen o perquè ens els prenen. Tot allò que ens prenen fa néixer tèrbols atzurs, complexitats, primaveres. La repressió, l'opressió, són fonts de pena i de ràbia però la rebel·lió que en neix és el do de saber-se, de percebre's. Saber-se poble. Percebre's poble. Refer els valors. Anar més enllà de la comoditat dels privilegis (la vida benestant, la il·lusió d'una igualtat, el temps que es pot permetre ser banal) i explicar-se a un mateix per què es fa el que es fa, per què s'és com és. I si no ens porta una república, que espero que ens la porti, ens porta, des d'ara mateix, aquesta dignitat que tothom cita, aquest do de ser rebels.

Més taronges

Res més lluny de la taronja partida. Ben al contrari: rodona, rodoníssima. Som dues esferes que no poden sinó rodolar, que a vegades es fan nosa. Dues esferes que es troben sovint juntes, i sempre tenen el dubte de si era una carícia o un xoc. De si s'encaminen mútuament o de si es desvien. Perquè les esferes tenen gravetats condicionants. Condicions gravitatòries.

Però rodolen i es graviten mútuament, i són més fruit que cada taronja sola. Es coneixen la textura de la pell, els cops i les picades dels ocells. Es coneixen la carn i el gust perquè de costat, de cap per avall, a sobre i a sota, s'han tastat dolces i complaents, i aspres i eixutes. Una taronja a l'altra, i l'altra a l'una, se són testimoni del perfum que poden escampar arreu.

M'emmirallo en la teva rodonesa i hi veig la forma del món i el suc de l'existència.

Tot ens aboca al desastre

Tot ens aboca al desastre, és la conclusió òbvia. No dic que no hi hagi esperança però és una opció personal que demana molt d'esforç. De veritat. Jo us convidaria a abandonar els entorns educatius i tancar-vos a casa, perquè el desastre desastrós ja és aquí. Els nens creixen enganxats a pantalles, sense filtre, i surten agressius i malcarats. El carbó que els portaran els reis ja no fa de coacció, perquè es fan grans tan de pressa que la mentida cau de seguida. I ja no han de compartir o perdonar perquè no hi ha cap Déu que s'enfadi, cap angelet de la guarda que es molesti si ets petit i mossegues els nens de la classe. Els angelets de la guarda s'han anat jubilant, i ja no cal que els nens honorin el pare i la mare perquè ningú no sap qui és Moisès. Abans quan Artur Mas es feia cartells separant les aigües d'un mar de dubtes encara algú feia l'analogia. Ara no, ara fem cartells amb degradat i en la qüestió política, també, l'esperança és una elecció personal que costa de mantenir. S'esperi el que s'esperi, toca esperar. 40 anys. El desert. Vés a saber.

La qüestió política, posem-nos seriosos. Les qüestions polítiques. Conec gent que diu que no li interessa la política i s'enfada si li dic que tot és política. Els actes de consum són actes polítics. Les intervencions educatives són actes polítics. En el bon sentit, és clar. En el sentit de posicionament davant la realitat. En el sentit de viure una coherència entre el que penses i el que fas. Si és que penses. Si és que fas. Jo no dic que s'hagi de ser coherent sempre, eh. A vegades compro a Inditex, sí, i em sento malament. És un típic problema del primer món, sentir-se malament per comprar a Inditex. Dic: la coherència personal és una lluita constant i a vegades la perdo; sóc egoista i compro a les rebaixes d'inditex roba que m'encanta però que no necessito. Està malament en relació a mi mateixa, però no canvia substancialment la realitat més enllà de la realitat que és la meva substància. Què passa amb les accions educatives? Que no sabem com posar-nos-hi. Que com més difícil és més falta fa però més ganes tenim de fugir corrents i tancar-nos a la facultat de filologia, el món feliç. D'esquivar les nenes de vuit anys que et diuen "profe, a cant coral podrem fer a mí me gustan mayores?" i has de contestar que és massa greu per cantar-la veus infantils perquè no li pots dir, a la nena de vuit anys, "es pot saber per què et saps la lletra de memòria, qui és que no et pren el mòbil de les mans perquè no diguis que no me quepan en la boca". I acabes fent servir el teu temps lliure buscant cançons d'una noia vestida de conill sexy perquè a principi de curs vas dir que treballaries sobre les demandes dels alumnes i has de trobar alguna lletra que no et faci vergonya d'ensenyar. Ja no dic de buscar continguts amb un mínim empoderament de les dones (o de les persones), simplement un context una miqueta neutre, una mica de res. Que no estigmatitzi, que no sexualitizi, que no m'exploti a la cara la horrorositat de la seva perspectiva de gènere. Que no estigui dient a crits: nena, dona, el més important de tu és el que es veu des de fora. Les cançons hi són, el material hi és i el busques i el trobes. Però sents cada setmana el que et demanen i et desesperes. Veus els videoclips i et desesperes. Et desesperes perquè tu estàs fent el procés de desaprendre tota aquesta merda i és un descobriment preciós que voldries poder estalviar a aquestes nenes. Però no pots fer més del que pots fer tu.

Tot ens aboca al desastre, és el que hi ha. Tot? Bé; tot no. Gairebé tot. Direm que els que ens aboca al desastre és tan gros i fort que sembla que sigui tot. Independentment de l'anar i venir dels colors polítics, aquestes altres qüestions polítiques són allà. Cal esperar, cal tenir esperança, cal apostar fort. I cal, de tant en tant, desfogar-se com avui.

Contemplació

Hi ha una bellesa pura
que grata per dins
les parets del jo mateix
i li fa bé
i li fa mal.


 

Tu m'invocaves

Una recuperació lenta i costosa se m'ha anat assossegant a dintre i ja gairebé no noto la crosta de la ferida sobre la cicatriu de l'esquinçada antiga. Ja sembla que tot va més bé i una bellesa redemptora m'envolta tot sovint amb una boirina lleugera. M'oblido de les cicatrius successives, em recupero (no com a reflexiu: jo sóc el complement directe).

En un moment donat, sense esperar-m'ho, vaig sentir un plor per dins ple d'alliberament. Ho podria haver notat abans per la llum, pels colors anòmals, per aquells harmònics tan nous, però no hi vaig caure fins que enmig de tot l'agraïment vaig comprendre que tu m'invocaves. Invocaves la bruixa amb bruixeria, m'invocaves serena i forta. Per això no vaig saber què dir i tampoc és que ara sàpiga què escriure. Però necessitava invocar-te una mica per si podia tornar-te el bé que em fas, el bé que em fa l'ombra de les teves besllums. 

Les preocupacions

Està molt bé viure sense preocupacions. Vull dir que és recomanable, no? Ja saps, allò que diuen de "si una cosa té solució, no et preocupis i soluciona-la; si una cosa no té solució, no et preocupis i accepta-la". D'acord. No ens preocupem, doncs, ens ocuparem només de les coses quan toqui i punt. No deixarem que les coses ens ocupin per endavant l’ànim o ens ocupin l’ànim causant-nos ànsia o turment i ni tan sols ens avindríem a tenir l’ànim absorbit per algú o alguna cosa que dona ànsia o turment. Així, amb la nova ortografia. Seria una bajanada deixar-nos turmentar, perquè naturalment no volem un totxobodytensing sinó un totalpitxisuelting.

Sí, és clar.
Però el diccionari també té una resposta per si algú esperés anar més enllà i volgués ocupar-se amb un interès especial d'algú, d'alguna cosa, posar un interès i intentar que doni fruits. Vaja, jo he vingut aquí amb la intenció de reivindicar les preocupacions com a manifestacions d'interès que són. A fer l'outsider, en definitiva. A dir: m'és igual que creguis que no pots arreglar el món, fes el que puguis, o preocupa't, si més no. A dir: d'acord, no vols donar el peix sinó la canya o noséquè però com a mínim assegura't d'estar incòmode davant la realitat que és que unes persones no tinguin ni peix ni canya ni res de res. Parlo de conservar la compassió infantil mentre es guanya la mirada adulta. Jo no hi entenc, de veritats, no tinc cap intenció de fer veure que és així. Amb prou feines tinc opinió sobre la veritat, però em preocupa (amb una accepció o altra) el bé. Em preocupa fer el bé perquè sempre m'han dit que s'havia de fer així. I per això he sortit menys espavilada i més abnegada del que caldria. No parlaré dels meus defectes, que són molts. Però estic contenta de preocupar-me i de commoure'm. Estic contenta de resistir com puc l'embat de les informacions terribles i la plastificació de la consciència. Com puc: hi ha qui no ho fa i també qui ho fa millor que no pas jo. Si una cosa tinc clara és que la bondat no ve de fàbrica (com a mínim, no en el meu cas) i que ser menys egoista del que t'aconsella l'ego és el resultat d'un esforç fins que un dia et trobes preocupant-te per la gent que no coneixes, atrapat entre mails de change.org, preocupant-te per separar els residus correctament per si un cas així millorés alguna cosa, per fer servir menys bosses, per no llençar mai menjar. Mentre algú t'assegura que tot és una enganyifa, a tu t'és igual, perquè has decidit preocupar-te. Inútilment? Bah.

Vint-i-sis d'agost

He vingut aquí buscant el record d'algun vint-i-sis d'agost i m'ha sorprès fins a quin punt aquesta data segueix sent un secret només intuïble entre jo i jo. Esperava una guia que m'ajudés a viure'm, ara que els malsons sembla que tornen, i no hi era. Cap any he deixat de pensar-hi, però, i tots els vint-i-sisos d'agost em deien "ets una campiona, estàs construint la fragilitat adequada" i tornava per un moment aquell verd i aquell silenci i el procés que en va seguir. La manera com vaig néixer, ara ha fet cinc anys.

Aquest any ha estat només una mica diferent, però, perquè sóc més a prop que mai del no-part, del ventre obert per no res, i em sento albat i em sé covarda i em veig indigna del florir que aquests anys m'han anat duent. Vull mantenir la promesa però l'enemic és fort. I no he pogut celebrar el vint-i-sis d'agost perquè he tocat la temptació amb l'ombra dels dits al migdia. Plena de mal, deslliurada de gràcia, he entès que finalment se'm revela l'esgarrapada de la dualitat que saben els segles.
No hi ha més úter que el meu per guarir aquesta desfeta. No hi ha una entranya sinó la meva per sanar la sang amb sang.