Una tarda

La llum tan rotunda als patis.
La nostra sang feta de sud.
La nostresa afirmadora.
Les veus que fas teves.
El so dolç d'altres d'idiomes.
La frontera de la pell,
les pedres caigudes
dels murs de les fronteres.

La llum als patis, tan rotunda.
El nord de l'Àfrica, la nostra sang.
L'ombra florida,
el vers,
            la dansa,
les dones,
l'olor de la pell,
la penombra
                     florida,
i el vici i el final del vici.

Perifèries,
explica'm un conte,
encaixar,
tot el que em conviu.

Retrata'm una tarda,
balla'm Morente,
                            balla'm
la llum rotunda dels patis,
la roba estesa,
                       la roba.

Para qué el arte

Demà tinc un examen d'escriure. Per si no ha quedat clar, m'agrada escriure i per tant confesso que m'agraden força els examens d'escriure. M'agrada fer exàmens, què passa. Força, tampoc cap cosa rara, m'agrada menys que menjar xocolata i que caminar per Barcelona quan plou. O m'agrada diferent. I l'examen que tinc demà podria molt ben ser l'últim examen d'escriure que faig, si més no en un temps (perquè m'agradaria ser d'aquesta gent que quan es jubila es matricula a una carrera que té pendent com per exemple clàssiques o lingüística o estudis literaris i seu a primera fila i es llegeix tota la bibliografia recomanada de l'assignatura).

El primer dia de classe d'aquesta probable última-per-un-temps assignatura teòrica el professor ens va deixar anar que ja ens deia la pregunta de l'examen final, perquè tinguéssim temps de pensar-hi, "para qué el arte". En aquell moment em va venir al cap aquella professora argentina de primer d'història de l'art que ens explicava "qué es el arte" i em vaig veure tan semblant a la Neus de divuit anys que em va fer riure i tot. Molt d'interès i doll de paraules. No gaire traça per estudiar, però força gràcia endreçant el doll de les paraules per a fer-lo lluir. Com ara, vaja, que en comptes de repassar els textos decideixo mirar d'endreçar el que diré demà, en pensi el que en pensi el professor (que em sembla que no té ben bé els meus gustos) perquè és el meu últim examen i el penso gaudir a la meva manera. Quan algú pregunta, en una aula del Liceu, quina és la finalitat de l'art, ens està preguntant què justifica pretendre dedicar la vida a la música. Us ho passareu malament per arribar a final de mes, però sou aquí. Cada dia us pregunten "i què més estudies", però sou aquí. L'art és inútil; la vida bonica és improductiva i ser autònoms us costarà un ronyó i en un moment donat començareu a perdre la forma i haureu d'afrontar la frustració de no haver estat "l'escollit" que triomfa de veritat. Para qué el arte, para qué coño el arte.

Doncs bé, són dues preguntes diferents. Hi ha dues respostes diferents. La primera és que no és veritat que tot siguin grisos i perspectives: amb tots els matisos que es vulgui, hi ha un bé i hi ha un mal i, per discernir-los, des de sempre, la cultura ajuda i el diner desajuda. L'egoisme, sigui del jo o del nosaltres, forma part de l'espectre del mal. L'egoisme que tanca fronteres i predica la intransigència no veu l'altre com l'ésser humà mereixedor de tendresa. I què hi pinta, aquí, l'art? L'art hi pinta sacsejar consciències, suscitar una reflexió i un canvi. L'art és agent de canvi i el canvi és bo perquè el món sempre necessitarà més consciències sacsejades de les que hi hagi, sempre. Mentre hi hagi injustícies l'art serà necessari. Caldrà l'art per recordar els horrors i per connectar-nos amb la memòria dels segles. I cladrà l'art per emmirallar els reptes del present i del futur. L'art és necessari perquè necessitem que ens escupi a la cara tot allò que no funciona. L'art explica, doncs; no és instrument de producció sinó de comprensió. I això ja és puto boig i boníssim, però després encara hi ha la bellesa. Parlo molt de la bellesa, aquí al bloc, perquè és un dels meus temes preferits i em segueix deixant sense paraules que el món en tots els seus prismes sigui tan bell i que ens hagi estat donada la sort immensa que és la capacitat de contemplació, la capacitat de meravella, la capacitat d'agraïment. Si l'art ens interpel·la ja és l'hòstia, però si a més ens permet de posar en joc aquests tres regals que donen sentit a la vida, doncs ja tenim para qué el arte. Per allunyar l'egoisme i viure l'agraïment de la bellesa. Et sembla poc, profe?

Oh, però a més hi ha el tema de l'experiència estètica, clar. Recordo una vegada que li vaig dir a una amiga que l'amor és bèstia perquè a vegades et fa mal de tant que estimes, com si no t'hi capigués a dintre. Em va mirar malament perquè, és clar, avui en dia no pots dir que l'amor fa mal, perquè el que hem de fer és enderrocar l'amor romàntic i que ningú prengui mal amb l'amor. Però no volia dir això, em referia a un procés que no inclou l'altre; l'altre podria ser amic o germà o terra, fins i tot. Parlava d'aquella sensació al pit quan el teu cos no està preparat per sentir una cosa tan immensa i intenta agafar més aire per engrandir-se a veure si així pot processar-ho però no pot. No pot perquè és massa bell. Aquesta sensació és experiència estètica, ho crec de debò. Un esquinçament del jo mateix que també es produeix, algunes vegades beneïdes, davant de l'art. És un fucking miracle. L'experiència estètica és ser finit i accedir a quelcom finit, que et transcendeix. És a dir que la vivència de l'art pot ser una experiència del transcendent. No sempre, i quan no hi és (quan no hi ha l'astorament, quan no hi ha la catarsi) l'art també és agent de canvi i resguard de la memòria humana. Però de tant en tant es fa la màgia, i això és el que ens fa voler ser músics. Gaudir d'això més sovint que els altres. Brodar la nostra quotidianitat d'instants de bellesa. Reglar-ne algun, de tant en tant. Panikkar en diria "llampecs en la nit", Maria Zambrano els anomenaria "moments aurorals" i Torralba els definiria com "instants fugaços en els quals sembla que tot és u". Aquell moment, cap al final del madrigal, que ja sé què ve i mentre canto em puja l'emoció als ulls i tinc la pell de gallina durant la dissonància infinita que la viu tot el cos com els cossos dels que fa tres segles que respiren i abans de deixar de respirar viuen i estimen i senten i canten i uf uf uf.

Blanc i negre

Hi ha un moment, a la conversa, que penso que quina llàstima no estar-la gravant però és clar, si paro i li dic "escolta, et fa res que et gravi" segur que es cohibeix. Li tallaria el ritme narratiu. Ja fa estona que és un monòleg, això, i les meves orelles són la pàgina en blanc on s'estampa el seu lirisme. Suposo que a mi alguna cosa em deu venir d'ella, i penso que ho escriuré però després en sóc incapaç. No puc explicar el seu català popular, del de debò, ni el to extraordinari de la seva veu quan em diu

l'avi també ho era, de plorar; l'avi quan s'havia de llegir en un casament deia jo no que ja sabeu que no. En canvi jo no vaig ser mai de plorar. Perquè de joveneta vaig aguantar-m'ho tant que després ja n'havia après. Quan es va morir ma germana que acabava de néixer el nen, només va aclucar els ulls ella que el marit es va desmaiar. Després a l'enterro també es va desmaiar. Es desmaiava, ell, i els pares tenien una pena que no podien, i jo forta, forta amb la criatura amunt i avall. Les dones m'atabalaven, em deien li has de donar llet d'aquesta o d'aquella altra. I jo deia fins que no vingui la Tulita, la llevadora, no res, no res. I quan va arribar la Tulita ja ens va dir lo que teníem de fer però esclar, no vaig tindre temps de plorar, si algú havia d'aguantar en aquella casa. Fins i tot vaig anar al metge després perquè em sentia una cosa aquí com una panada

i es prem la juntura de les costelles, i em mira amb aquests ulls carregats d'anys i jo, com sempre que em parla de sa germana, penso en la meva i no em puc imaginar un dolor així de profund que el d'esperar una vida i trobar-hi allò, aquell esquinçament vital incomparable de la noia de vint-i-pocs que es moria de part i ella, la meva àvia, portant la criatura amunt i avall i aprenent a no plorar aquell dol tristíssim.

Quan el vam batejar, que tenia cinc o sis dies perquè abans es feia aixins, la mare no volia venir a l'església i jo que sí mare, que ha de venir. Ma germana feia res que l'havíem enterrada però es tenia de fer el bateig. El que no vam poder fer va ser el casament, esclar, fins que el dol va estar mig passat. Era l'istiu i la gent prenia la fresca a la Geltrú, però quan vam sortir de casa per anar a casa'ns el veïnat va quedar com mut. No se sentia ningú, ningú. Cinc convidats, portava jo, fixa't! I el teu avi set, una festassa. Després no estava previst però de sorpresa l'Elisa i la Mercè ens havien preparat un pastís. No va ser una festa grossa, no, però ja ho veus que no cal pas, per ser feliços. 

Llavors s'aixeca i em porta un sobre de fotos en blanc i negre, precioses, d'aquestes amb l'aire tan genüí que avui s'imita. Un home amb aire sever l'acompanya de bracet a l'església, el seu pare. Li dic "que seriós!" i em diu que sí, que la mare havia hagafat hepatitis aquella setmana i no va anar al casament, i que el seu pare hi va anar seriós, com sempre. Jo no sé si li havia vist mai la cara, a aquest senyor seriós: no el conec de res malgrat que sense ell jo no existiria. No té cap sentit. Jo sí que sóc de plorar, com l'avi, i de sobte em puja una glopada líquida de tristesa de pensar si mai tinc fills i no li saben la cara als meus avis, quin greu que em sabria. Tinc ganes de plorar de com la vida s'esvaneix en silenci. Els barris, les parets blanques, la manera com els veïns emmudien quan la veien passar cap a l'església. Tot de cares en blanc i negre en fotos dels seixanta. Jo ja ho sé, que la vida no ho era pas, en blanc i negre, però no puc evitar aquesta sensació entre el dol i el vestit blanc i els murs de la capella de Santa Magdalena. La meva besàvia (tota la vida li hem dit la iaia, com una institució: "la iaia era una dona amb caràcter, sí, una dona... amb caràcter!") amb el mateix pentinat i la mateixa cara que quan l'anàvem a veure a la residència quan jo anava a primària. Sembla una broma, la iaia igual i la meva àvia que no la coneixeria. Tan jove i senzilla, casant-se amb un noi rialler amb qui van estar enamorats fins l'últim dia, i amb un vestit curt i blanc sense intuir aquesta senyora que ara m'explica com va desaprendre a plorar.

Les estances de Riba

Tot allò ja no ignorat fa una pila desendreçada en aquest cantó de la història. Hom diria que aquest cantó de la història tendeix més sòlidament al desordre. Hi ha un biaix, em temo, sempre hi ha biaixos en els "aquests" cantons de la història. L'ara nou. L'ara daurat com un tresor concedit pel nou dia: tothom sabia que arribava i tanmateix té gust de miracle. El gust, sentit visceral.

Tot allò ja no ignorat em bressola i m'estreny, m'abriga i m'agita. Però no em fa ombra perquè ara visc sota el sol i alimento els dracs amb tendresa i cullo les roses amb tendresa i puc fer-ho tot amb tendresa perquè m'he guanyat aquest alliberament que no s'assembla a res del que havia viscut abans i alhora és exactament "abans". Només que ara tot cau en aquest cantó de la història desendreçat i bell fins a l'astorament. No hi ha cap carícia tan plena com la del caos recorrent-te els membres com un acte textual d'afirmació de tot allò que no és alteritat, de tot allò dedins la frontera de la pell. El caos és fill de l'espasme, les roses es desfullen per fer viure els versos, el cos es vincla per llaurar cada partícula de temps visceral d'aquest gust nou, el gust del miracle.

Nocturn

L'altre dia a casa parlàvem sobre una dada que el meu germà havia vist no sé on, que al llarg de la nostra vida coneixem unes 80.000 persones. "No pot ser, són masses". Però has de comptar tothom, també la gent de qui no saps el nom o no recordes la cara, els trenta infants de cada promoció de l'esplai, la gent que cantava amb mi a cada coral. "Però 80.000 són moltíssims, són tres persones noves cada dia en una vida de durada estàndard" (ell sempre fa càlculs, que ho fan tot més divertit). En el dia d'avui, dues; ahir tres com a mínim; abans d'ahir, unes cinc o sis. Tant de bo la meva vida tingui una durada estàndard i siguin 80.000.

D'aquestes 80.000 persones, n'hi haurà que faran coses més o menys remarcables, i n'hi haurà que viuran sempre amb una bondat que serà bàlsam per a la gent del seu voltant. També n'hi haurà que no, és clar. Hi ha persones dolentes (sí? fa de mal dir i tanmateix sembla així...) però la visió de les persones bones, de les que sempre pensen en el major bé, és reveladora: el món es mereix el nostre intent. El món ens mereix millors. No sabem si els canvis que fem en la nostra manera de relacionar-nos amb tot el que ens envolta seran significatius per alguna cosa, no podem saber-ho. No sabem si el fet concret que jo recicli farà una diferència. I tampoc sabem quina mena d'absurditats atzaroses ens poden acabar definint la vida perquè encara que a la vida hi ha coses importants i coses que no ho són, després aquestes poden prendre una rellevància concreta i tot sovint són petiteses sense cap importància objectiva les que ens acaben definint el rumb. És a dir, que la importància, la grandesa de qualsevol cosa no té res a veure amb la seva rellevància final en les nostres vides. Per això és una qualitat tan valuosa saber discernir i actuar en conseqüència. Saber-ho veure, vull dir, abans que la poca rellevància, al capdavall, de la mort, ens reveli els seus secrets d'espieta.

En aquest garbuix inacabable de possibilitats i vides viscudes i la vida que ens hem perdut hi ha certeses. L'amor és una certesa, i hi ha moltes persones tan plenes d'amor que fan que sembli que hi ha un sentit en tot això. Més enllà de la barbàrie que fa que ens costi dormir a la nit, més enllà de pors i d'aquesta sensació que el món està emmerdat fins al coll i que no ens en sortirem de tirar-ho endavant. Hi ha una lluita ferotge als marges d'aquests horrors, i és la lluita per l'amor. La Pasqua veritable, l'amor que ha de vèncer la mort; això és, l'amor veritable. La tendresa salvadora. La sororitat. El sacsejament de l'ànima davant la bellesa. La rebel·lió incontestable de la confiança.

Em sento naïf escrivint aquestes coses. Suposo que quan la barbàrie no et deixa dormir només et queda això. Això i la literatura, és clar, que deu ser també una forma d'amor.

Fonaments

Ens ha estat donat, tanmateix, pràcticament tot. Ens ha estat donada una esperança florida de lilàs i un balcó ple de sol on explicar-nos l'amor veritable. Ens ha estat donat el baluard de la tendresa i ens han estat donats mil·límetres de pell tèbia, l'un al costat de l'altre, cobrint l'elasticitat unitària que és el nostre cos com un tresor capaç del miracle de la carícia. Hem estat beneïts amb la dissonància -el cau del desig- i amb acords que canvien el món en uns segons meravellosos. Ens ha estat donat de ser protagonistes de la nostra història de secundaris mentre la tragèdia ens esquivava. Tot això, sabeu? El do de la vida, el do de l'alguna cosa més, el do d'estimar les ombres però ser éssers de la llum.

Ens ha estat donada la paradoxa! De quan la paraula era només el que érem, me'n queden tota mena de cicatrius absurdes, de tots colors, de tots els colors del ciment viu i sagnant dels meus fonaments. Primeres notes poc afinades de gravacions antigues on se sent el disc girar i aquelles veus, les veus que han omplert vides que no són la meva. A mi ja no em tocava això però aquí ho tenim, papasseitejant com un segle vint endormiscat. La insistència amb què el pronom etern del tu, tan personal, se'm revelava profund, anecestral. L'eternitat és un espai còmode on tu ets el "tu", i hi ets pero no hi ets i tot està bé i les cicatrius em són tan belles, tant.

He fet 25 anys

He fet 25 anys. A mi els símbols m'agraden, gaudeixo aquesta litúrgia quotidiana, i tot i que els meus mecanismes de defensa m'han portat sovint a esperar poc dels aniversaris, el quart de segle em feia molta il·lusió, la veritat. El dia abans del meu aniversari hi pensava, en com els meus 25 amb prou feines arriben a la importància que van tenir per a mi un dia els 25 d'algú altre, aquells que vaig viure intensament durant un any. Aquell dia que em vaig desfer en llàgrimes donant un regal que era el diari d'un any, quatre llibretes plenes d'amor i la prova que estic com una cabra. Una cabra narrativa i narradora, això sí. Pensava, doncs, en com no puc fer-me d'aquella manera la idea dels meus vint-i-cinc, número perfecte, quart de segle, la vida que passa, el tram d'escales. Vaig buscar aquí al bloc textos d'altres catorzes de febrer, res. Un tímid "ara que tinc vint anys" en el meu aniversari lunar. Llavors ja començava a saber ser feliç (ho constato: és sobretot qüestió de pràctica), intuïa vagament fins a quin punt pot omplir-se de llum la vida.

La sort que tinc la sé cada dia, però en alguns moments és tan clara que em tomba, em desarma, i penso que no he fet res per merèixer tants dons i he de recordar que sí, que la meva família hi ha estat sempre però d'altres persones les he cridades, he estat dels que s'ajunten quan dios los cría. Persones amb qui ens hem escollit, de vegades d'una manera més tendra que cap amor romàntic. Com el Marcel i el Frederic, que m'emocionen i em fan sentir sempre tan estimada i tan lliure d'estimar a fons.  Com les meves amigues, amb qui em sento acompanyada en el procés de fer-me gran, en una mena de tribu matriarcal on s'afegeixen amb els anys més i més dones plenes de força. Com la Teresa, expressió de dualitat, partner in crime, companya de viatge i de vida; no em puc imaginar un vespre d'aniversari millor que el que vam passar, amb guitarra i flors i pizza i aquestes aventures que atraiem sense remei. Com els amics i amigues que valoro i em sento orgullosa d'anomenar així, que em fan riure fins no poder més, que m'estimulen en la conversa, que em fan millor.

Tot això, la meva història i la gent que s'hi ha creuat, ja és un bon resum de vida per ser agraïda. Però va més enllà: la meva família, que no he escollit, és alegria fresca i constant, és refugi i estímul, el millor equip de què podria formar part. Si a l'adolescència vaig estar, com tothom, construint-me la identitat més aviat al marge d'això (o, si més no, cap "enfora") ara ja fa uns anys que construïm cap endins, amb la certesa de ser comunitat. És bonic anar resseguint les semblances, les línies d'expressió comunes de l'humor, de la manera de fer, de la mirada sobre les coses importants. Una de les experiències més fortes dels últims anys ha estat conèixer el meu pare i la meva mare com a persones adultes i trobar-los extraordinaris, fer-nos amics. I els meus germans són, ho he sabut sempre, el regal més valuós que m'han fet mai (i no cal que en digui res més perquè en parlo sempre amb tot el meu entusiasme). Ja ho sé, que encara que no pensés aquestes coses me'ls estimaria igualment, incondicionalment. Però conviure amb ells quatre és un regal immens cada dia, en cada tros de tendresa, en la constatació constant de la sort que tenim d'estar junts. I en el fet de dir-ho, també, de construir una rutina d'expressió de l'amor mutu: una rutina per a la felicitat.

Que la família que et ve de fàbrica t'agradi tant -saber que us faríeu amics també si no fossiu família- és una benedicció. M'imagino la meva vida com una simfonia en què els seus quatre motius farien un primer moviment vibrant però anirien apareixent tota l'estona, tenyint totes les coses. La manera d'estimar que he après en aquesta casa amb flors fresques és la meva, i la que m'uneix a totes les persones amb qui he celebrat, estic celebrant i celebraré. Celebrem un aniversari però sobretot celebrem la vida i el fet de tenir-nos. No sé com més dir-ho: moltes gràcies, no puc ser més feliç.