Aprendre a estar trista

Des que va començar el confinament avui és el primer dia que realment no ho porto bé. Hi ha moltes coses que m'hi empenyen, és clar, com per exemple que ha tornat el fred, o que intento fer coses noves que no sé fer i és frustrant, o que miro les notícies i m'esgarrifo, o que el panorama es va posant més i més malament i que aquella sensació de "encara queda el pitjor" es manté des de fa massa dies... Els dies s'acumulen al calaix del temps perdut i navego emocionalment entre retòriques contradictòries que em deixen atordida, confosa. Em refereixo a la lògica de la batalla aplicada a la malaltia, que condemna les persones malaltes a ser, a més, persones derrotades, i també em refereixo al "tot anirà bé", tan naïf que inevitablement té gust de mentida piadosa. L'optimisme forçat, la bel·ligerància, i també la ràbia i la indignació em desconcerten perquè el que necessito sentir ara mateix és només tristesa.

És difícil enfrontar-se a sentiments inusuals. Recordo una vegada que em vaig enfadar molt amb una persona: se m'escapava de les mans totalment la gestió d'aquella ira i era per falta d'experiència. En canvi, la tristesa vestida amb vells parracs, com en parla el Llach, està a la meva zona de confort. No vull dir una preocupació o un "agobio", vull dir tristesa pura, blava com la sang dels records. A diferència de la indignació i la ira, que eclipsen qualsevol altra sensació, la tristesa és una mena de tint que tamisa la resta de coses, passivament, escolant-se sense que tu hi participis massa. Tota la tristesa del món té aquests dies una tristesa extra, aquest presagi funest del que ha de venir, del que ve, del que és aquí. De les morts, de la soledat, de la misèria, dels llocs on la catàstrofe els agafarà sense xarxa. Què en fem, amigues, d'aquesta tristesa? Què en fem d'aquest món trist que no ens demana -ni ens admet- cap actuació, només veure, només contemplar la tristesa que ens passa, que ens devasta a càmera lenta, amb la violència de la crueltat sense violència? Vivim, o vivíem, en un ritme tan de "fer", de "reaccionar", que ens aboca a desterrar la tristesa. Però seríem de pedra si no ens entristís tot això, i aquesta incertesa espessa de no saber què passarà amb les nostres rutines més o menys apacibles, i què haurem d'enyorar per sempre. Què no tornarà, tant si ho vam saber apreciar quan ho teníem com si no.

De tot això, que no és poca cosa, no en fem res més que deixar-nos amarar, que fer el que podem només anar fent, que aprendre a viure amb la tristesa perquè és part d'aprendre a viure. En aquest món de pisos petits, sense golfes on pujar-hi el que ens fa nosa, també hem vingut a plorar la tristesa, a cantar la tristesa.

(el novembre passat l'Àngel Agulló i jo vam tocar Ma tristesa del Llach als Bordegassos, i deixo el vídeo perquè si la tristesa la cantem, jo la canto així)

Estem bé

No ho vaig veure venir, i em sembla que va ser culpa precisament de l'humor. Jo venero força l'humor, resulta; de fet moltes vegades cablejo malament la meva opinió sobre una persona perquè si té un sentit de l'humor que m'agrada pot ennuvolar-me la resta de coses. M'enhumoro de pressa, vaja. Venia un moment boig i estàvem fent acudits, perquè és el que fem. No està malament que sigui així, entenc que fer broma també és una manera de gestionar les emocions. Però no és suficient i a mida que tot això avanci serà cada vegada més complicat. És com patinar per un estany glaçat i veure l'aigua remoure's a sota, preguntant-me quan s'esquerdarà el gel però sense deixar de fer piruetes, primer perquè no és incompatible i segon perquè ajuda a passar millor la por. Una por que va apareixent, sabeu? Des del principi del confinament m'he sentit molt afortunada perquè passar-me dues setmanes amb les persones amb qui les passo és una perspectiva estimulant. És així de senzill i em ve una sensació agredolça de trobar tanta pau en una situació objectivament merdosa i especialment merdosa per molta gent que ja ho té molt difícil normalment. Sempre acabo parlant dels privilegis, que són l'altra cara de la moneda de l'agraïment. Temes preferits, eh, què hi farem. Aquesta casa m'abraça com una fortalesa, el pes de la comunitat m'arrela a terra i em fa viure una profunditat que sempre hi és i a vegades es fa una mica més present. És un búnquer fet de tendresa, aquest menjador ple de sol amb les flors fresques que comencen a llanguir després de tants dies, la farigola florida que dura sempre. Sovint m'imagino les relacions amb totes les altres persones com fils que es trenen, i és agradable notar la presència tranquil·litzadora d'ells quatre en un racó o altre de la casa, teranyina dolça, o bé quan seiem tots junts i fem silenci. Seiem, cantem i fem silenci: ens donem espai per ser el que som; prismes d'emocions plens d'agraïment i també de preocupació i d'impotència i de tristesa, i també de pau i de tendresa.

Què vull dir quan dic que ets llum

De quin color és la llum, Teresa?

Del color dels murs vells o de la roba estesa,

del color de la nit, o del daurat

de la cervesa?

Teresa, la llum

no sap que és ni sap que hi som.

L'anem veient passar com un regal:

entre vitralls que ens són casa i palau

o al dijous quotidià i extraordinari,

als núvols on volem com un miracle

i compartint la casa si ens és casa,

per camins pedregosos d'antics déus

i a les roques més altes dels déus nous;

vora els melics polits de les estàtues,

en el mossec de la fruita madura,

en dies qualssevol,

en tot allò que és bo de degustar.

Veiem passar la llum

al cor del desert,

i al cor del qui acull.

Davant del mar,

davant dels mars,

o dins d'aquells mars que no ens coneixen

però ens prenen, ens bressolen, ens onegen.

És tot això i és poca cosa més

que passar-se la vida 

amb un gessamí entre les dents, Teresa,

amb una cançó entre les dents, Teresa, amb un horitzó

entre les mans. Passar la vida com si no passés

i alhora sabent que se'n va, aprenent

a deixar-la marxar

sense recança -com fem, Teresa, sempre que podem,

tant com en sabem-

amb la taula parada i la paraula preparada.

Perquè intuïm el color de la llum

quan travessa els cors nostres

i els de la bona gent, que és aquí i arreu,

i tenim allò important:

les flors, les mans, el gust, les dents, 

les veus que es trenen,

el tren del temps;

l'agraïment.

L'aniversari

L'aniversari, el dia en què agraeixes la meva presència a la teva vida. I a l'inrevés, el dia en què et dic gràcies, gràcies perquè hi has pensat, i perquè hi ets o hi vas ser i encara t'hi notes, perquè ets en el que sóc, perquè en aquests anys hi ha parts de tu, com una melodia trenada o com un udol.

Feia molts anys que no celebrava l'aniversari així de connectada als meus anys. Els vint-i-cinc eren una espurna de futur lluent i vermell, em florien a les mans amb la contundència d'un punt de no retorn tanmateix dolç. Penso en aquell dia i em ve gust de xocolata. Avui m'he llevat i feia un dia gris: he mirat el cel posant els ulls petits, enfadada amb la llum lletosa de Barcelona. Necessito ombres, jo, perquè vol dir que hi ha llum. Visc bàsicament de la bellesa gratuïta i fins que no he passat pel costat de la floristeria i he vist les mimoses no m'he calmat. (Cada cop que escric mimosa noto als llavis la carícia de la flor, des de l'últim dia que en vaig olorar. Com poden ser tan intensos els records del tacte?). Per sort el dia ha estat bonic per altres raons. Per això que deia de l'agraïment, sobretot. Existir-nos és un regal, amigues, amics. Família que em fa mal el pit de la sort de tenir-vos amb mi. Agraïment pur. A més, quan estic capficada (i ho he estat una mica aquests dies, és el que té estar "connectada als meus anys", que vol dir turbulenta després de tanta serenor) em meravella la saviesa dels que m'envolten i em diuen coses tan sanadores i boniques i penso m'abandonaria a la cadència de la teva veu i viuria bressolada per sempre i no pensaria més en la mort ni en els túnels que foraden la terra ni en la pluja.

Ara escric a l'autobús escoltant cançons que fa deu o dotze anys que m'acompanyen i veig els ametllers florits a les vores de la carretera, com un miracle rebel. Florir és rebel·lió, també. Tristesa és estar viu, sí, també, i la vida és el que compta. La resta, dissonància i vi negre.

Cos

L'altre dia, quan escrivia que estava trista, no sabia què estava a punt de passar. No sabia que començaria a tremolar i seria tota jo un curtcircuit de febre i mal d'ossos, ni que em passaria quatre dies pràcticament sense menjar. És anecdòtic, ja ho sé, amb tantes coses terribles que poden passar-nos, el que pugui fer-nos una grip fulminant en un moment donat. Vull dir que quan ens desitgem bona salut -per l'any que comença, per exemple, o a la carta als reis- no ens referim a ser deslliurats d'aquesta mena d'estretors. Ens referim als monstres; tothom sap quins són i ara mateix no tinc ganes de parlar-ne. La qüestió és que durant els dies que he estat malament he estat conscient, amb els ulls oberts, vull dir, i tot i així després, quan m'he anat trobant millor, ho he viscut com si hagués tingut tels successius sobre la consciència i, senzillament, jo no hagués estat present en mi aquests dies. Tenia el cos apagat i, per tant, tot apagat. Perquè, com m'he anat repetint des que ho vaig sentir dir a un professor de la carrera, "no tens un cos, ets un cos". La resta de paraules que fem servir per dir-nos, les que no són "cos", no saben res de nosaltres. Ara que ja no es pot dir ànima ni esperit de cap entranya benaurada, diem ment o pensament per allunyar tot allò que el cos té de terra; de terra que a la terra torna i de terra que no és vers ni cant ni brisa, allò que envelleix i emmalalteix i vomita i té pèls i estries. El meu cos, el cos de qui? El cos de mi, el cos-jo.

És el cos-jo el que mira i veu, el que sent i escolta, el que toca i s'estremeix. Ahir, quan culminava el desglaç dels sentits que ha estat anar-se trobant millor i anar apareixent en mi, em vaig posar a escoltar la sonata per a piano en si bemoll major D. 960 de Schubert i no podia parar de plorar. Havia estat dies vivint poc, vivint sense sentits, amb gust de metall a la boca, amb necessitat d'un silenci estàtic i buit que no és el meu silenci. El meu silenci és aquell que es fa, com una artesania, quan podria haver-hi soroll però no hi és. Quan la llum balla sobre la paret blanca filtrada per les fulles, entra gronxant-se en un silenci així. Quan seiem de costat i no diem res, silenci de vellut; quan s'extingeix l'última nota i tothom espera per aplaudir, silenci d'orfebreria. I tot això són privilegis, són privilegis bojos. No-viure durant tres dies i mig, la salut que pertorba una grip, si bemoll major. Són priviegis. Sóc un cos de sang i tendrums, de líquids que gemeguen i líquids que degoten cara avall fins a la clavícula i per sempre avall perquè sona Schubert.

Tota la sal

És tan molest quan l'oceà se't fica a dins sense avisar. Aquell vaivé de murmurar l'onada lleu que ve i que va; aigua que viu sempre buscant un l'horitzó escuma enllà. Doncs la tinc dins. Quan sóc el blau i em sobreïx tota la sal més que en un plor visc en un cant; veles i vents i el mal de mar.

Quan tens a dins un oceà -l'aigua d'aquí, l'aigua d'allà- l'instint et diu que has de trencar aquest vers que t'encadena a un ritme que no és el teu. Uf. Per fi. Se'm posava difícil, avui. Ja sé que la vida no és un poema, ja ho sé. Tot i això és innegable la presència dels símbols, també a la realitat palpable. I n'hi ha que encara no sé què volen dir. Suposo que el blau ha estat sempre la tristesa, i el mar ja no ho sé. El mar ho és tot. Em penso que no podria viure sense el mar, tot i que a la pràctica visc sense gaire mar. Però si no existís, no sé si podria viure, perquè la lírica del mar és el bressol on viure's vulnerable. És bell, viure's vulnerable, encara que també és tou i moll i fa mal als pits. No paro de repetir-me que la manca de cuirasses és un privilegi. Dir que viure's vulnerable és bell, és un privilegi. Escriure del blau és un privilegi. La tristesa no és un privilegi, però, i menys si els rituals de pas et fan això que em fan a mi. La tristesa... la tristesa és només una circumstància. Aquesta onada, no necessàriament les altres. Només una onada.

El diafragma

Aquesta setmana m'ha anat venint i marxant a batzegades una necessitat immensa, incontrolable, d'alguna cosa que no sé què és. Per això estic escrivint, avui, per si el que necessito és escriure. Em tranquil·litza pensar que tard o d'hora la meva fisiologia aturarà aquest despropòsit perquè quanta estona o quants dies pots passar-te amb la sensació insuportable d'haver-te oblidat alguna cosa important? Escric "insuportable" i el meu teclat de google intel·ligent i espiador ple de cookies em proposa "lleugeresa". Insuportable lleugeresa, molt d'escriptor txec del segle XX.

Suposo que el cos té un límit pel que fa a capacitat de sentir i hi ha un moment que el que sigui s'apaga una mica per pura fisiologia. Això ho parlava un dia amb la meva mare, li vaig explicar la meva teoria dels divuit anys (ara sóc gran i faig aquestes coses, parlo amb la meva mare d'aquestes coses) que les emocions positives tenen un màxim i en canvi les caigudes emocionals poden ser infinites. Ara penso en tots els globus d'heli que se'ls han escapat, a infants anònims, fins a l'infinit, i penso en totes les vegades que m'han caigut coses a terra i algú me les ha recollit mentre jo deia "deixa-ho estar, més avall no se n'anirà... Ai, gràcies". Doncs al revés, al revés de la realitat. Sentir alegria és com agafar aire, que quan l'has agafat tot no té n'hi cap més al cos i t'has de buidar per agafar-ne més, ni que sigui una mica. I sentir tristesa és com buidar els pulmons, que quan et sembla que no pots bufar més en realitat sempre podies bufar més i com pot ser si semblava impossible si aquella tristesa ja era absoluta com pot buidar-se més. Això de respirar no li ho vaig dir a la meva mare perquè se m'acaba d'acudir. Oh, és que hi entenc molt, jo, de respirar. M'hi puc passar dies sencers. Diuen que si practiques 21.000 hores del que sigui, ja ho tens, però porto més de 226.776 hores respirant i encara em costa tot el tema del diafragma.

Doncs això, que fer una aposta per l'alegria és una opció fucking valenta perquè vol dir controlar el diafragma i deixar anar una mica d'aire i llavors tornar-ne a agafar i ancorar-te a l'agraïment de la sort d'aquest món bell i desgavellat i dolorosíssim. I he estat molt alegre aquests dies, de verdad de la buena, em porto bé, siusplau reis mags no em porteu carbó. És que a qui se li acudeix escriure a aquestes hores, amb el solet més maco que fa al matí que es filtra entre les fulles i tot és primavera. S'està posant maca, al final, aquesta tardor, la veritat. Als matins la bellesa salva el món. Ho va escriure Dostoievski, això que la bellesa salvarà el món. A la seva novel·la L'idiota. Així, oscil·lo entre dir-me poeta i dir-me idiota i em sento bé en aquesta contradicció. Ho dic també perquè em sembla que la raó per la qual em roben les coses tan sovint és perquè em distrec amb tot, i especialment amb la bellesa. És una cosa estúpida que penso per consolar-me.

 (m'esforço molt, però molt, per no distreure'm mentre condueixo amb el magraner d'aquell pati, amb el mar de fons, amb el castell dalt del turó. Com ho fa la gent que condueix? És dificilíssim.)

Res més. Respirar vaja, i anar fent.