Elogi del pessimisme

Ja fa un temps que al gimnàs on vaig a nedar han penjat uns cartells molt curiosos per a la gent miop com jo. Cada dia que hi vaig me'ls miro divertida però avui, en la meva última visita al gimnàs en javeuremquantdetemps els he fet una foto perquè els he trobat absurdament premonitoris d'aquest present merdós.

Benvinguts de nou a la inactivitat. Benvinguts al pessimisme que no ha acabat de marxar mai. Fa mesos que busco la manera de parlar adequadament d'aquest pessimisme que no t'has tret de sobre des del primer dia que et va sembla ridícul veure escrit "tot anirà bé", des del moment que et vas adonar que aquesta angoixa no té una data d'entrega en la qual tot s'haurà acabat, des del moment que has entès que, molt probablement, tot anirà cada vegada pitjor i no tindràs res més que pena i impotència d'anar-ho perdent tot i sentir-te obligada a pensar que "sort" del que ens queda. Sort de les engrunes perquè que no veus que hi ha molta gent que està fatal de debò, que no ho veus, que hi ha gent que la vida sencera els penja d'un fil, que pateixen perquè no poden alimentar els fills. Doncs és clar que ho veig, és part del problema, és part d'aquest pessimisme insistent que se'm cola a dintre malgrat que jo tinc casa i encara em queda alguna feina precària i "no he de patir" perquè d'avorriment encara no s'ha mort ningú, em sembla.

Però de pena, sí. 

No dic que sigui el cas, eh. Ni de conya. Em desespera el món però porto encara una pena molt suportable dins d'aquesta gran bola de pessimisme on visc, on vivim, i que em sembla que és a l'arrel del problema perquè ens han educat per pensar que el pessimisme és una cosa dolenta. Ens han ensenyat que l'esperança només neix de l'optimisme i que el món no és com és sinó que és com ens el mirem, i ens l'hem de mirar així, amb optimisme. No aconseguiràs els teus somnis si no creus que són possibles, i encara més, tot l'univers conspira perquè realitzis els teus desitjos, i encara una mica més, viu cada dilluns com si fos un divendres i somriu perquè no hi ha res millor al món que esmorzar amb una tassa de misteruònderful llegint un llibre de Paulo Coelho. Potser la obligació de ser optimista està en el nostre privilegiat adn de fills i filles d'economies capitalistes on el creixement és l'objectiu i, sovint, la norma. No hi entenc, d'economia, només especulo, però suposo que créixer sempre no és sostenible si l'espai i els recursos són limitats. Créixer com i a costa de qui? Qui el pateix, aquest nostre optimisme de somni europeu benestant? Aquest estiu, a Taizé, vaig tenir molt la sensació que el que hem viscut a Catalunya des de l'1 d'octubre de 2017 ens ha glaçat l'optimisme a les venes. Aquí hem vist molt clar que els estats torturen i assassinen i que tothom és innocent fins que un policia no s'inventa el contrari. Ens ha quedat clar que potser "Europa ens mira" però que ningú mou un dit per causes que no són la seva si no n'ha de treure profit. Sí; aquest estiu, quan parlava amb holandesos i alemanys sobre el futur d'Europa i del món, se'm feia evident aquest meu pessimisme on tot es barrejava: la nostra nació petita, les ideologies d'extrema dreta, l'emergència climàtica, la crisi de refugiats, les conseqüències sanitàries i econòmiques de la pandèmia. Són massa coses, no ho veieu?  És molt més del que la meva pobra fe en el futur pot assimilar. És molt més del que el meu autoengany pot suportar.

La frontera entre el que és pessimisme i el que és realisme es desdibuixa per moments, "pessimisme is the new realisme". La realitat és clarament desesperançadora i, al cap i a la fi, aquesta forma de culte al futur que és l'optimisme només ha fet que abocar-nos a tota mena de frustracions en la mesura que va passant el temps i la retòrica dels somriures és grotesca, els arcs de sant martí pengen descolorits als balcons com una caricatura i podem assegurar que NO, NO TOT ESTÀ ANANT BÉ. Ja som al futur i, oh sorpresa, tot va a pitjor. És veritat que ser optimista serveix per, com a mínim, estalviar-se l'angoixa de patir pel que vindrà però com es pot ser optimista amb aquest panorama merdós, a veure qui és el guapo que m'ho explica.

La resposta és que no es pot. Però fa mesos que penso que també en això cal un canvi de paradigma. Em cal un pessimisme que m'ajudi a sobreviure, un pessimisme serè que s'enfronti a l'optimisme idiota que només dona disgustos. Com sempre, acabem a l'abisme d'enfrontar-nos amb l'evidència que, senzillament, res no té sentit. Tot és en va i és afany inútil, com diria Cohèlet: això no és una sèrie on algú farà fora els guionistes que decideixen repetir la trama en dues temporades seguides. El curs del món no ha de tenir un sentit, no ha de tenir un propòsit. No el té, acceptem-ho i revoltem-nos tant com ens haguem de revoltar, superem d'una vegada aquell "no ens podem queixar" que ens ve de fàbrica perquè i tant que podem, encara que no estiguem pitjor dels pitjors (encara), i tant que cal que ens queixem. Acceptem que res anirà bé i visquem en pau amb això perquè la vida individual, la vida petita de cada dia, potser sí que pot tenir un sentit i un propòsit. També pot no tenir-lo, eh, que tot està molt malament. Tot és ple de sofriment inútil però aquest és el gorg dels anys que ens correspon de viure, com escrivia un poeta, per a reconduir a poc a poc la vida com bonament es pugui. Així, prenc el meu pessimisme que podria enfonsar-me i decideixo fer-ne bandera i flotador. Què passa, si no accepto la doctrina de l'optimisme? Millor rebutjar-la conscientment, millor veure el meu pessimisme dissident com una forma de llibertat: tot anirà malament i sabré viure igualment perquè no puc fer res més. És la única opció, fer-nos amics del pessimisme perquè com va dir una filòsofa del nostre temps tot és una merda "pero no pasa nada, es peor morirse".

El crepuscle

Estic farta de les males notícies. Recordo, de petita, mirar l'infoK que feien al súper3 i que els pares diguessin que bé, notícies bones, que en tal zoo de no sé on ha nascut una cria de koala blanc i que si a Tona ja ha començat la tradicional fira del joc. Notícies bones. Potser hauria de deixar estar el twitter una estona, per parar de veure la misèria de Lesbos, el drama dels CIES, l'enèsim cas de violència masclista. Per oblidar el compte enrere per la propera onada de morts i confinaments, per oblidar que el sistema és opressor, que sempre guanyen els mateixos, que hi ha massa lluites perdudes, que venen temps tan difícils i tan aspres i tan freds. 

Habitem el crepuscle o el crepuscle ens habita a nosaltres. No hi ha manera de saber si l'una o l'altra, no es pot dir quina de les dues és més exacta. La nit que ens ve, tan fosca, entre llenques de núvols ataronjats, se'ns instal·la dintre. Fa massa temps que diem "la part bona és que tal" per destacar coses petites, per destacar les estrelles mentre aquesta nit, aquest crepuscle que ens habita, guanya terreny. Les escletxes lluents que coronen l'esfera no alteren la seva naturalesa orba. És fosc, m'entens, és fosc i cap estrella no ho canvia, això. "La part bona és que ara sabem el que teníem, valorem les petites coses, hem conegut els nostres veïns" però jo ja ho sabia, el que tenia, i els veïns de Barcelona tanquen la porta del carrer amb clau i si un dia hi ha un incendi ens morirem tots. 

Que sort que hi ha estrelles. Que odio la tardor.

Les normes

Diuen que les normes hi són per trencar-les. Jo que d'adolescent escoltava Ska-p diria que tenen mala fama, les normes... A filologia parlàvem molt de la norma Fabra i a mi m'agradava jugar amb la llengua i dir-ho fent un gest exagerat amb els braços. "L'enorme Fabra", un tio estupendo, un gran lingüista. Ara, amb la nova gramàtica, no direm correcte i incorrecte sinó adequat i inadequat al seu context. Perquè, com deia, les normes no tenen bona premsa. Ens limiten, ens coarten la llibertat, ens empetiteixen, les normes, i confirmen les nostres excepcions més incòmodes.

Esclar que tothom sap que algunes normes són necessàries. Que per això hi són, suposo. Les normes: dormir a la nit, fer entre tres i cinc àpats al dia (millor si són cinc, diu el gremi de nutricionistes!), pagar religiosament el transport públic, portar la mascareta ben col·locada (perquè, si se't veu el nas, no estàs seguint les normes) i parlar de vostè a les persones grans, que potser et diran "ai nena, tracta'm de tu, que em fas sentir vella!" o potser no. Sí, hi ha normes que ens ajuden molt a conviure tranquil·lament, i si Bach se saltava les normes del contrapunt ho feia perquè podia, perquè amb aquell tros de talent eren les normes les que l'havien de servir a ell, i no pas al contrari. No pas al contrari! Ara pensava que a la vida això és força així encara que no tinguem un talent especial (en aquest cas, per viure) i sospito que se m'ha acabat el text si ja he arribat al final: no estem al servei de les normes, són les normes les que ens han de servir per viure millor. Per conviure millor. Perquè la gent gran pugui triar si se li fa o no una deferència en el llenguatge. Per controlar (?) la pandèmia i per mantenir un transport públic decent (?). I per endreçar les hores de son i els àpats del dia. 

En realitat tenim moltes normes a tot arreu i, tot i així, de tant en tant encara em sobta verbalitzar les normes, les meves, el meu reglament de règim intern sempre implícit que a vegades s'explicita. Per què? Tractar bé els altres és una norma bastant comuna que a vegades s'expressa donant les gràcies als cambrers i a vegades deixant passar la gent que porta poques coses a la cua del súper. I si bé no tothom fa una aposta decidida per l'amabilitat, jo diria que la gent que tria viure així és força constant amb aquestes normes. S'expliciten fàcilment, fem tuits parlant de ser amables i, en canvi, quan les normes parlen de l'amabilitat amb una mateixa tot se'ns tenyeix d'autoajuda i fa com vergonya, fa com vergonya dir tinc unes normes molt estrictes pel que fa a com em tracto a mi mateixa: com miro i percebo el cos que em sosté, com parlo amb el jo amb qui convisc, en quins termes em jutjo davant del fracàs i les expectatives i el penediment. Doncs sí, tinc unes normes molt fermes i, des de fa força temps, sé que les tinc. Com aquell dia que seia a terra amb un noi i li vaig dir convençuda "jo és que no hi crec, en la culpa. És un mal punt de partida per ser feliç" i ell no entenia res perquè veu el món des de la culpa molt més que des de la cerca i volia sucess més del que volia happiness. Era la seva manera de funcionar, i per això va explotar tot plegat. I no passa res, perquè no va ser culpa de ningú. No hi crec, en la culpa, i de tota manera més val esforçar-se a no voler canviar coses que no es poden canviar. Són les normes. 

Després dels vaivens tempestuosos d'aquest estiu m'he trobat sovint en converses explicant que he fet tal o tal altra cosa perquè així és com funciono. Tractar-me bé a mi mateixa em serveix per sobreviure. I com que a vegades em llegeixen persones que s'assemblen a mi, ho volia escriure per si a algú li va bé. Per si algú no ha provat mai de deslliurar-se de la culpa, per si algú no sap que pot decidir mirar-se cada trosset de pell des de la tendresa i no des de la comparació, per si algú avui es disposa a no culpabilitzar-se quan el cap no li dona més de si, per si algú vol marxar de la vida de qui li fa mal, marxar-ne amb el cap ben alt perquè aquestes són les normes.

No dormiu!

Ara al juliol vaig tenir la sort de participar en la 8a edició del Cor Jove Nacional de Catalunya. "Vaig tenir la sort" dic, com una manera força típica de començar un text d'agraïment. És, aquest, un text d'agraïment? Sí, és clar, però aquest any les sorts que tenim prenen una altra dimensió. Potser per això fa una setmana que arrossego una ressaca emocional més grossa que tota la plana de Vic, on se'm barreja l'enyor amb la felicitat i amb la gratitud d'una manera dolça com el so tan dolç de les primeres notes del primer concert després de tot això. Sí, #totaixò: la pandèmia mundial, amb tots els seus dols, les pors, les incerteses. És clar que dic que "vaig tenir la sort" de viure el CJNC20! Amb els altres amics que hi anaven, setmanes abans, ens preguntàvem com seria possible fer una cosa així, amb #totaixò que passa. Doncs sí. Era possible, gran fortuna! Gran mèrit, aquest miracle! I mèrit de qui? Doncs de qui fa la música, que és qui l'escriu i qui la toca, i qui la dirigeix i qui la canta, i qui posa a punt els qui la canten i, sobretot, de qui treballa perquè tot plegat sigui possible. No ens cansarem, els cantaires, d'agrair a l'Albert i a la Marina la seva feinada, així com a l'equip del Moviment Coral Català. Com va dir el Lluís, el món el mou la gent tossuda, i sort en tenim. Més que res perquè no se sap quant durarà, #totaixò, i no podem renunciar a la música indefinidament. No podem renunciar a allò que omple l'ànima així com així. 

Vam cantar, doncs, a distància i amb el coi de mascareta per demostrar que era possible. Ha estat tota una experiència viure la música amb aquesta pàtina de solitud imposada, havent d'intuir només pels ulls el que ens estava passant per dintre, la poesia que cantàvem, rere totes les barreres, en comunitat. Era el súmmum de l'acte de confiança que és cantar junts: gairebé no et veig, però et sé vivint el que visc. Em costava no plorar cantant el salm 23 de Schubert, cada vegada, dient no tinc por de res perquè us tinc vora meu, "du salbst mein Haupt mit Öle" i cada paraula se'm clavava a dins: em sentia beneïda, afortunada, sentint els mots des de la meva sort d'estar viva, d'estar cantant en aquell moment amb aquelles persones. Les paraules no són més que sons posats l'un al costat de l'altre. La dicció, l'acte de dir (com molt bé sabem i com sap la Rochsane), és a l'arrel de l'acte de cantar. Posant sons l'un al costat de l'altre, i posant-los com toca, omplim el so de significat. Estan passant coses, estem creant una realitat que no existia: els cantants som en una sala d'assaig amb el Lluís que ens dirigeix i la Maria que ens omple des del piano i de cop i volta els ulls se'ns omplen de boirina en la nit, mentre canta el rossinyol entre els arbusts, sota la llum fantasiosa de la lluna que fa lluir la rosada sobre la tija verda. Estem vivint unes coses que no hi són! Això és molt fort, és clar, i poder-ho viure des de dintre és una experiència transcendent en el sentit estricte (és a dir que transcendeix, que va més enllà de l'experiència d'un mateix). Fer música és amplificar aquesta transcendència i traslladar-la a qui escolta. 

Hi havia una peça del repertori (Ständchen, de Schubert) que cantaven els homes amb una solista. Seré sincera, ni tan sols me l'havia escoltada abans d'anar a l'encontre, que prou feina tenia a estudiar totes les altres i a apuntar-me les traduccions a la partitura per poder veure florir els poemes, com a mínim, mentre cantava confinada del cor darrere la pantalla i la mascareta. Sort que ens van treure la pantalla, sort. Deia, doncs, que el primer cop que vaig sentir Ständchen va ser en directe, envoltada de les veus i llegint, a mesura que avançava la peça, la traducció del text. I va ser una experiència colpidora, privilegiadíssima, d'espectadora interna. Anava construint-se un significat davant meu, la música i el poema se'm trenaven a dintre des dels timbres de cadascun d'ells i de la solista. Em va atrapar la seva manera d'articular les paraules, la seva manera de crear realitat quan deien no dormis! Quan parla l'amistat, quan parla l'amor; amiga, estimada, no dormis! No dormiu, vetlleu per anar a collir-ne els fruits! Us en trobareu les mans curulles, d'això tan rar, preciós, propi del terreny del misteri, que és connectar, connectar de debò amb persones que vibren a la mateixa freqüència que vosaltres.  

I això és el que estàvem fent, collir fruits: sembrar i collir tot alhora, bussejar en una música que es ventila el pas dels segles, connectar amb cada ànima que ha estat on som nosaltres ara, sospirant "leise!" o dansant entre el foc del campament del Zigeunerleben. Insistia molt, el Lluís, als assajos, que havíem d'arriscar, que ens havíem d'implicar, i jo mig-reia rere la mascareta perquè personalment aquest discurs em ressona molt, a la vida en general, en la música en particular i encara més específicament amb aquest repertori monumental que t'està interpel·lant tota l'estona, que vol que hi siguis, que hi posis tota la teva capacitat de sentir. La Viviana ens va dir, en una de les classes, que els compositors ja són morts però nosaltres no, i en la música que fem hi és el compositor però molt més hi som nosaltres; vius, presents ara i aquí. Quin tresor l'ara i aquí. Això hem estat fent: cantar del tot, viure del tot. Com nosaltres quan ens hi duia el Lluís, a aquella freqüència, i hi vibràvem fort. Hi vivíem fort. "A la vida hem vingut a morir en l'intent!" va dir-nos un dia, i ja no me n'oblidaré mai, d'aquestes paraules. Visca sempre la intensitat ben entesa, la que no ens escombra sinó que ens eleva, la que ens fa transcendir, la que ens du a cantar del tot, a viure del tot. La intensitat que ens feia ser partícips d'aquell "no dormiu" que ens feia arribar Schubert a través dels segles: no us apalanqueu, no claudiqueu, seguiu defensant la vida, la vostra i la de tothom, la vida viscuda, la vida de veritat, plena de significat i plena de música. 

Com cada estiu

Com cada estiu, m'adono que porto molt de temps sense publicar res aquí. No és que no escrigui, però escric poquet i per a mi, i no tinc temps d'embestar textos. Com cada estiu, heus aquí l'anomalia. Ens està caient el món a sobre i jo, "com cada estiu", tinc la sort d'estar vivint contes que no esperava que es poguessin explicar encara. Començaré pel principi perquè se m'acumula la vida i malgrat que necessito treure-la pels dits, no em vull saltar l'eufòria d'aquell disset de juliol havent encetat l'horitzó. 

L'onze de juny escrivia a la meva llibreta negra que aquest 2020 és una conversa amb l'angoixa. Ho deia de debò, ja estava menys malament però arrossegava el pes de tants pensments confinats, tot de coses que no he escrit perquè encara no veig clar com parlar-ne. Hi havia una idea que se m'anava repetint des que al març i a l'abril es parlava tan sovint del pic, el famós pic, l'estabilització de la corba... Ens preguntàvem, ras i curt, si el pitjor ja havia passat i jo no parava de pensar que la pregunta que em tenia desperta cada nit no era ben bé aquesta; la meva angoixa em passejava pels nassos la incògnita de què farem, com viurem, si resulta que el millor ja ha passat. Què fem si el pic d'eufòria estival va ser un altre, què fem si la vida no tornarà a ser el mateix, si ja no hi haurà petons, si se'ns ha esgotat el temps. El més fort és que tothom intueix que la joventut funciona exactament així, tal com jo he envejat, durant aquesta primavera emmetzinada en què he acabat la segona carrera, la versió de mi que el 2016 donava per acabada la primera. Una versió de mi plena d'expectatives, sense necessitat de certeses, més lliure del que sóc ara. Un jo sense mascareta i un nosaltres sense normes absurdes i sense por de ser vehicle de mort per a altres persones, especialment les que ens estimem. Sense pors d'aquestes, així a seques. Vaig començar l'estiu desitjant de tot cor que aquesta normalitat no fos per sempre, que el millor no hagués passat, "amb aquesta esperança, sí, però amb l'alerta desvetllada perquè la pregunta no em marxa de dintre i la vida, en un moment donat, tindrà aquesta línia fina: haurem girat el pernil i ho sabrem i intentarem aprendre a viure amb els records i les engrunes que ens quedin". 

Estava tristíssima, no m'ho tingueu en compte. L'estiu de seguida em va amorosir la pell i em va dur la llum necessària per recuperar el tresor del present. Les colònies dels 6 Dies Diferents van ser una cosa molt molt forta, vibrar d'aquella manera quan ja ens havíem mig-resignat a mig-viure. No m'hi cabia a dintre, aquella sensació de goig, i per això vaig plorar, vora l'aigua, com si fos una adolescent més. M'emocionava precisament això, estar sentint una cosa tan grossa i confirmar que encara era possible, que encara és possible sentir així. Potser a algú li sembla evident, que la vida sacseja sempre; jo encara trobo a faltar, a vegades, aquella forma d'intensitat com una tempesta que vivíem a l'adolescència, quan ens coneixíem i col·lisionàvem com ara col·lisionen els i les joves que venen a caminar sota el sol i els veus com arrelen a la vida. És tan emocionant, tant. Notar-me arrelant, jo també, en allò que ja he viscut tantes vegades i tanmateix em torna a recórrer, em torna a emocionar, em torna a insuflar una vida que és nova i és sempre la mateixa. Els 6DD em van curar de les hores mirant la paret quan em llevava al maig, de la por del final, de qualsevol final. L'estiu em cura la veu i em cura l'ànima, com quan per primer cop en totes les colònies em vaig posar les ulleres i vaig caure de cul veient aquell cel travessat per la via làctea com l'horitzó més absolut. Em cura quan em dona l'espai de mirar-me cada persona des de l'amor i alegrar-me de tot el que compartim i m'ensenya que, fins i tot en els meus moments menys afortunats tinc als meus peus l'univers amb parets de negre i blau. Com cada estiu. Com cada dia.

Comptine d'un autre été

Avui he anat a cal Xufré (que, per qui no sigui de Vilanova, és una botiga de llegums a granel) i, com sempre, m'he embadalit mirant els pots d'espècies i els sacs de llenties i mongetes i farines de totes les menes. Normalment hi ha molta cua (hi havia) però avui, és clar, "normalment", només hi era jo i un altre client; els altres esperaven a fora. De seguida, mentre la dependenta em posava el quilo d'ametlles (les vols torrades? amb pell o sense pell?) que encapçalava la llista de comprar que m'ha fet la mare m'ha vingut al cap absurdament aquella escena d'Amélie, la dels petits plaers, que em va robar el cor quan tenia qui sap quants anys, però pocs, en una època en què si eres com jo t'havies d'enamorar d'Amélie Poulain. Per la música, pels colors, pels petits plaisirs? Jo era d'aquella manera que coses així eren inevitables.

M'he posat la banda sonora del Yann Tiersen per escriure això (clica-hi mentre llegeixes, si vols, així l'escoltes com jo ara mateix), la que tenia a l'MP3 negre que em van regalar els meus amics quan feia sisè i començava a esdevenir jo, amb totes les punxes que m'esgarrinxaven per dintre, un principi d'intuïció bastant exacte de tot el mal que podia arribar a fer això de créixer. Penso molt en les versions anteriors de mi, molt. No sé si hi penso més que la resta de gent, podria ser. També em va a temporades, però m'agrada bussejar en el passat. M'agrada rellegir-me, en un etern retorn que em reafirma en la necessitat de viure. I de viure bé, per si un dia només ens queda el record. Com aquests mesos tancats a casa que s'esfilagarsen al nostre darrere, en què hem existit sobrevolant el present sense tocar-lo, amb una ala feta de demà i l'altra feta d'ahir. Recordant l'estiu passat, els viatges que hem fet, les festes, les anècdotes, els concerts. Totes les coses que ens lliguen a la vida, aquelles en què eternament ens arremolinaríem. Avui mirava els sacs de llegum i he pensat que mai ha estat gaire higiènic ni recomanable enfonsar-hi la mà (i de cap manera se m'hagués acudit fer-ho a cal Xufré, és clar) però ara ja sí que no, que mai més, que serà un petit plaisir que recordarem i sabrem extingit, restringit al terreny de la memòria.

El meu germà petit, que ara seu al meu costat comptant en veu alta coses dels seus exercicis de matemàtiques, ha parat i m'ha dit "jo no l'he vista mai, aquesta pel·li" i jo me l'he mirat, he deixat un petit silenci cinematogràfic, reveient tot això que escric, la vida que retorna i la que no, l'enyorança que qualla i les esgarrinxades dels anys que es veuen tan clares en forma de cicatriu que potser d'aquí a mesos o anys veurem marques de les punxes d'ara, les que ja notem però només intuïdes, amb l'embranzida del moment."Doncs l'haurem de mirar" he dit, i he sentit una cosa que no sé definir, una cosa blava i dolça i melancòlica. Segur que en francès hi ha una paraula per dir-ho.

La teoria del botó

Tothom surt a la mateixa hora i potser per això la mirada ens ha agafat aquest to de capvespre rosat, velat, de blau i plata. Una vegada més em pregunto com viu la gent que no té mar; suposo que s'acostuma a no arribar a casa amb sorra entre els dits dels peus... És realment extraordinari poder passejar altre cop per llocs estimats amb gent estimada; ahir vaig posar els peus a la Rambla per primer cop en gairebé dos mesos i vaig veure la nostra plaça de la Vila... No, no diré "més bonica que mai" perquè és mentida: estava simplement tan bonica com sempre, i me l'havia mirada moltes vegades amb el mateix embadaliment, aquesta plaça. Així i tot, és veritat que el retrobament fa una emoció extra, com aquella sacsejada en veure de lluny l'amiga per primer cop després de tants dies.

Coses felices, doncs, retrobaments i crepuscles sobre el mar, i tanmateix molts amics em diuen que, com jo, estan abatuts aquests dies. És una fase premenstrual col·lectiva? Sortir vol dir fer palpable la pèrdua i l'enyor i, sobretot, la por de tornar a perdre i a enyorar. Bé doncs, si aquests dies tu també visites pous profunds i només voldries menjar gelat escoltant Wagner mentre penses "sóc un fracàs en aquest aspecte i en aquest altre i en el de més enllà" tot i que saps que no és ben bé veritat, vinc a parlar de la teoria del botó per si així t'animes. Imagina't que hi ha una cosa que et fa patir (viiinga imagina-t'ho, a veure si se t'acudeix alguna cosa com, no ho sé, una pandèmia mundial), i aquesta cosa té un final en el temps concret (com la data d'entrega del TFG) o abstracte (com el dia que ja no direm més quan-tot-això-s'acabi perquè s'haurà acabat). Ara imaginem-nos que existeix un botó que et trasllada immediatament a aquell moment i no has de preocupar-te'n més. Si prems el botó, però, el temps que t'has estalviat no et deixa cap record, és temps no-viscut. Doncs bé, normalment no prems el botó perquè els dies són un tresor, al final, encara que siguin dies merdosos, i tenen coses excepcionals com el gust de la nutella. Ja sé que és una manera de mirar-se la vida des dels privilegis, el de poder comprar nutella i de tenir un sistema entusiasta de moltes coses (la nutella entre elles). Però menjar i dormir ja són en realitat plaers indescriptibles.

La teoria del botó és una manera de mesurar la infelicitat, i siusplau perdona'm si ara mateix estàs pensant que vols aquest botó perquè la vida és una merda. Jo també l'he volgut prémer algunes vegades. Però imaginar-me el botó davant meu em porta automàticament a pensar les raons que fan que els dies valguin la pena. Ara que s'ha parlat tant del temps que tenim i de com l'aprofitem, ha quedat clar que perdre el temps no té tant a veure amb fer o no fer com amb apreciar o no apreciar. Quan penso en el botó no em vull productiva sinó estirada al sol. I sí, també, sens dubte, caminant amb aquesta llum lilosa xerrant a dos metres rere la mascareta. El que vull dir és que potser no tot anirà bé però tan tan malament tampoc anirà. És un consol? No ho sé. A mi em sembla que sí.