Una casa nova

Sec en en una casa nova, on encara no he segut mai a escriure. No és extraordinari? Sec en una casa nova on mai abans havia segut a mirar com plovia, quin regal. Quin regal un setembre amb pluja. Pluja, fresca, gris: un nus al fil que és el temps per anunciar la següent temporada. Jo, personalment, ho agraeixo. Em sembla que em fa més mal estar ancorada als matins daurats i a la roba vaporosa; m'estimo més aquesta pluja que et dissuadeix d'intentar anar a la platja a allargassar l'agost, com una ganivetada que escapça l'estiu, que t'ajuda a oblidar-lo com qui oblida una joventut perduda per centrar-se en les responsabilitats de fer-se gran. I jo que sec en una casa nova no he perdut cap joventut (ans al contrari, diria jo) però sí que veig les responsabilitats que són, al cap i a la fi, el meu exercici de llibertat: jo he decidit ficar-me en aquest merder, i al capdavall sempre millor créixer que no pas no arribar a créixer. 

I començo aquest curs nou, aquest curs on em caducarà per fi el carnet d'estudiant, encara que no m'atreveixo a dir que sigui l'últim carnet d'estudiant que tindré perquè ja s'ha vist altres vegades que m'oblido de pressa de les promeses de fer menys coses i de no tornar a estudiar. Aquest juny em vaig posar un objectiu realista, em sembla: "no tornaré a fer uns estudis amb treball final, si més no en els propers deu anys. I tampoc en els propers deu anys no faré cap més hipoteca!" Home, és que només faltaria. Sembla ser que en els propers deu anys, doncs, em tocarà gaudir de la meva nova condició d'adulta que no estudia sinó que treballa perquè hi ha un contracte que diu que aniré pagant engrunes d'aquest trosset de terra fins que d'aquí a 29 anys i 9 mesos sigui meu. Tinc trenta anys i mig, i em comprometo a estar viva i solvent gairebé trenta anys més. És molt comprometre's, em sembla. 

Un temps per cada cosa

 Finalment arriben les vacances i, com pràcticament cada any, et poses malalta. El clàssic virus estomacal, el típic mal d’ossos que ja veurem com acaba, l’enèsima ronquera congestionada sota sospita de grip o covid, “al final res, negativa en tot, constipat del de tota la vida”. No pots respirar i ni tan sols li podràs donar un nom feréstec i seriós a això que et passa. Feta una cataplasma al llit per aquest constipat comú sense glamur, amb el nas encetat (quan n’aprendràs, de comprar-te mocadors i no destrossar-te els narius amb retallets de paper de vàter?) et preguntes com pot ser, per quina absurda llei de la física o la química t’has de posar malalta única i exclusivament quan tens quatre dies de descans de la feina. Et preguntes per què el teu cos persisteix a fer-li el joc al capitalisme que el teu cap odia, fins quan ha de durar la broma de dir-te anticapitalista i posar-te malalta exactament quan s’atura la teva força productora: tan bon punt fas l’últim examen, just després d’entregar el gran projecte, l’endemà del sopar d’empresa, en el precís moment que respires tranquil·la i et disposes a permetre’t d’una vegada per totes el privilegi del descans. Bé, amb una mica de sort seran unes vacances llargues i tindràs temps de descansar algun dia per gust i no només perquè no pots amb la teva ànima malgrat la intercessió de sant Paracetamol. 

En el ritme accelerat de la quotidianitat no hi ha temps per a més malestar del compte. I el cos ho sap, esclar, perquè li ha estat dit de totes les maneres possibles. Com el matí d’octubre que em vaig trencar un dit del peu topant amb el marc de la porta i vaig fer un crit petit, ofegat, reprimint les llàgrimes molt quieta durant trenta segons abans de fer el cor fort i calçar-me per sortir de casa, no fos cas que perdés el tren. Cohèlet escriu que sota el sol hi ha un temps per cada cosa, i sembla ser que el meu temps per lamentar-me si m’he fet mal són trenta segons. I tot i això, jo, com molta altra gent, he acusat el meu pobre cos de col·laboracionista quan ha caigut malalt a les vacances només perquè ha acabat demanant el que ja era seu de bon començament: el dret al descans, el dret a un temps que no estigui orientat a cap fi productiu, el dret a un espai en blanc que no sigui només el preludi d’omplir-lo.

Hi ha un temps per cada cosa? Suposo que sí, però a vegades costa tant de trobar-lo! Queda lluny l’octubre, el meu peu ja està curat del tot i la tardor s’ha anat fonent en l’hivern. L’hivern m’ha portat nostàlgies de les de sempre que han trobat el seu lloc en el dia a dia, però també una cosa nova que no m’esperava, una cosa nova que no he tingut temps de processar perquè cada vegada que m’ha vingut aquest sentiment m’he permès també aquells trenta segons ostensiblement insuficients. Una vegada. I una altra. I encara una altra. Concretament cada vegada que entre la meva roba de llana ensopegava amb una bufanda o un jersei dels que m’havia fet la meva àvia. I ha passat sovint, perquè a l’àvia li encantava fer mitja, i encara que els últims anys ja no podia fer-ne, jo fa molt que no canvio de talla. La llana és bona, són els millors jerseis que tinc, i de fet justament avui en porto un (el de color asbergínia, que deia ella). M’he passat tot l’hivern que cada vegada que em posava una d’aquestes peces de llana m’entrava una emoció i una tristesa que no trobaven el seu lloc. Quin lloc pot trobar, el sentir-se abrigat per algú que des de l’altra banda encara es fa present d’una manera tan física? Quin espai puc trobar, a l’hora frenètica de vestir-me, per deixar anar aquest plor contingut que no ha deixat de sondar-me des que l’àvia es va morir aquest estiu? Com puc explicar un sentiment així, aquesta tendresa que es diu de pressa però que s’allarga en el temps com tots aquests punts de llana fets l’un darrere l’altre? Cada vegada que em passa se’m fa present el tacte de les mans de l’àvia, i em ve el record de quan anava amb ella a comprar la llana i em prenia les mides, i quan jo li deia que volia un patró més curt perquè llavors ja estava de moda i ella em deia que sí, que esclar, però que tan curt tampoc perquè ves si no m’abrigaria. I ara tinc un munt de jerseis que no són llargs, però la veritat és que tampoc són curts. 

El cicle de l’any sempre és nou quan has perdut algú pel camí. Però, igual com passa amb posar-se malalt, costa trobar el moment de posar-se trist. També perquè trist no és ben bé la paraula. La pèrdua entristeix però l’agraïment persisteix, i ara que he pogut seure a explicar això m’adono de fins a quin punt m’ha pesat no tenir més temps per formular una emoció que va més enllà de la tristesa, i també més enllà del trobar a faltar. És una emoció que no sé si té nom però que parla de la calidesa, de la gratitud, d’una seguretat insospitada. Em sento com una nena de qui algú té cura; gràcies, àvia, per abrigar-me encara.

Calaixets

És onze d'agost i porto tres dies obrint els ulls sense despertador, puntualment, a les deu del matí. Com un petit rellotge aburgesat que de vacances torna als seus horaris naturals per més orgullosa que estigui d'haver aconseguit pensar, en aquesta primera meitat d'any, que llevar-se a les nou és llevar-se tard. Fa tres dies que em desperto a les deu envoltada de llum des de fa hores i que no tinc una llista acurada de totes les coses que he de fer, i que no sé quin dia de la setmana és. El meu temps que sempre està organitzat en mesures minúscules i calculadíssimes, separat per compartiments com qui endreça la roba en molts calaixos, ara descansa tot barrejat, desinteressat d'ell mateix. Sempre ho dic, jo, que organitzo el temps en calaixets, i em llevo i hi ha set minuts per la dutxa i deu per l'esmorzar, i una hora i mitja per anar de Barcelona a Vilanova perquè la renfe no se sap mai, i quaranta minuts per veure els pares. Ja no és que sàpiga el dia de la setmana, és que sempre sé quina hora és, sempre em puc situar en el calaixet de l'activitat que toca en aquell moment. I ara, de cop i volta, l'agost feixuc i mandrós m'esbotza els calaixets, i tot el temps és junt i tot el temps és ara; una gran bassa de temps on no importa quin propòsit té cada gota. Un espai d'abundància. 

És increïble el que fa el cos davant la sensació d'abundància, sobretot si està acostumat a l'escassetat. Triga uns dies, el cos, a entendre que això és realment la tranquil·litat. Diu Cohèlet que sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Però em sembla que el temps per descansar a vegades és tan calculat... Hi ha alguna cosa horrible en descansar el temps just per poder continuar corrent, per poder continuar treballant. Un descans orientat a la producció no és descans, o no és prou descans. És en l'espai buit, on floreix la vida. És en l'espai buit on s'escriuen coses encara que no es tinguin gaires coses a dir. 

De Lied

 “Ah, un màster d’elit? No ho entenc, és perquè és molt bo?” I jo contesto que és molt bo però que no és un màster d’elit sinó de Lied, fonèticament [li:t], que vol dir cançó en alemany. I dic: mira, així dit de pressa perquè m’entenguis, en el cant clàssic hi ha tres grans gèneres principals: l’òpera, que ja saps què és; l’oratori, que és música religiosa no escenificada, com per exemple una missa, una cantata, un rèquiem; i el Lied és la cançó, els poemes musicats, habitualment per a veu i piano tot i que no sempre, Schubert, Schumann, etcètera, m’entens? És un màster de cançó!

Aquesta situació comunicativa l’he viscuda força vegades en només un any. Qui coneix el Lied? Què fa el Lied recognoscible? I la resposta és clara, de seguida: el text, el paper del text és el que marca aquest gènere en la seva singularitat. Recordo ara, i em fa molta gràcia, quan vaig cursar anàlisi musical a 1r de grau superior. Jo tenia la sensació que no en tenia ni idea, d’anàlisi musical (no era ben bé així, però a mi m’ho semblava) i de cop i volta el dia de l’examen va resultar que hi sortia un Lied. Vaig respirar alleujada, perquè allò sí que ho sabia fer, es tractava només d’entendre el text i de descobrir com la música ajudava a aquesta comprensió, de descobrir la relació íntima entre música i text. Bufar i fer ampolles.

Sort del Lied! Sort d’aquest agafall, d’aquest redòs de la paraula on la música ja no és música i prou! Perquè, sí, ja ho sabem, la música té el privilegi i la singularitat de fer anar la matèria del pensament més enllà de la paraula, de moure’s en el terreny subtil del no-referencial. D’escapar-se de la funció de representar la realitat que sovint pertany a l’art, i vibrar en un pla no verbal més obert, més ple de possibles. Menys humà, potser? Al meu parer, menys humà que la paraula, sí. O potser més sobrehumà… Però quan parlem de música cantada, la paraula i la música venen juntes i entrellaçades: l’humà i el sobrehumà s’amotllen i es complementen. En la música cantada en general, i molt especialment en el Lied, l’experiència de la música en ella mateixa es veu modificada per l’experiència de la paraula. El Lied és experiència musical i és experiència de paraula, i en combinar-se veiem que el tot és més que la simple suma de les parts. I si traspassem la formalitat i el germanisme del terme Lied (el terme que les persones que no són enteses de la música ni tan sols identifiquen fonèticament sinó que creuen que és un màster d’elit) ens trobem amb la cançó: un gènere natural, profundament humà, el que adorm infants al bressol i el que celebra en comunitat, des de la paraula feta música.

Així doncs, per què a vegades tractem el lied des d’aquesta distància tan rígida que ens el fa estrany? Bé, no és pas cap secret que la cultura a vegades s’excedeix en revestir-se d’ella mateixa i acaba encotillada, estancada, fins i tot estereotipada. Com pot ser que avui en dia, amb totes les arts removent-se i barrejant-se, encara perduri el clitxé que la música clàssica (o el que el mainstream entén com a tal) és seriosa i llunyana? Per què no ens arrapem amb ungles i dents a les eines que tenim per destruir aquest clitxé quan ens hi va la supervivència? Potser és dramàtic pensar-ho així, però el públic dels concerts de clàssica fa temps que forma part d’un determinat sector demogràfic, i si el públic jove no s’acostuma a apreciar la clàssica ens haurem d’anar enfrontant amb sales que es buiden.

Llavors com podem fer arribar els matisos del Lied, que no deixa de ser un gènere de preeminència de la paraula, en les sales de casa nostra on l'audiència no pot ser receptora plena d'aquesta paraula? Dic receptora plena perquè, encara que no entenguis un idioma, en reps els sons, la musicalitat… Però penso que limitar l'ambició de comprensió a això és pobre. No estic dient que tot s'hagi d'entendre, no! La poesia, moltes vegades, comença allà on la comprensió estricta s'acaba. Però per acabar-se ha d'haver començat.

Què fem, doncs? Donem un programa amb les traduccions? Bé, això seria el mínim dels mínims per acostar l'experiència del Lied a una orella que efectivament necessita traducció. Però jo, en aquesta entrada de blog que també és (si has arribat llegint fins aquí segur que ho sospites) el treball d'una assignatura del màster, voldria defensar una altra opció: la de fer present l'oralitat enmig del concert i recitar, recitar la traducció com a poema que és (i un poema, per definició, és allò que és dit molt més que allò que és llegit). Com pot ser que en un món on ja totes les arts es barregen i es fusionen encara sovint faci respecte "interrompre" la música amb paraules recitades? Si precisament la tradició del Lied sorgeix d'ambients informals, aquesta sacralització no és només que estigui obsoleta avui en dia (que potser les arts plàstiques es limiten a seguir pintant bodegons?) sinó que ni tan sols és genuïna d'aquest gènere. I si bé podem demanar ajuda a actrius i actors que vulguin recitar… que no és cert que els intèrprets de Lied hem hagut de treballar des de la paraula? Doncs no és cap disbarat atrevir-nos, nosaltres mateixos, com veritables protagonistes de la vetllada de Lied més autèntica, a recitar els textos traduïts. De memòria, sí! Si ens l'hem pogut aprendre en alemany, fer-ho en català no haurà de costar-nos gaire. Així, interpretar el cançoner italià de Wolf no serà com explicar acudits a un públic antipàtic que no te'n riu ni un… Així podrem tenir la generositat de compartir una mica amb el públic la nostra experiència de relació amb música i text (text que hem entès, assimilat, interpretat). 

De nosaltres, els intèrprets, depèn sortir d’una manera de fer música d’elit, i des d’una vivència de lied, aportar al món, de la manera més senzilla que puguem, una mica de… delit.

La crida

 A força de negligir les crides, arriben a extingir-se? A vegades sí, oi? Quan la gana fa forat, en l'última mitja hora de classe, i és ineludible i et dius a tu mateixa "va, beuré aigua a veure si passa" però l'aigua encara fa més forat, i els minuts passen lents i no hi ha manera... Tard o d'hora la classe s'acaba, i entre que agafes la bici i arribes a casa aquell forat de fam, que ningú ha omplert, torna a ser incomprensiblement obviable. I a vegades torna i a vegades ni tan sols això, en la realitat dels ben alimentats que arrenquem el crostó de pa abans d'arribar a casa sense ni pensar-hi (quin poema ho deia, això? Era la Mireia Calafell, la Sònia Moll o potser cap de les dues?), a vegades la gana se'n va perquè has de seguir rodolant per les feines, pels transports públics, seguir rodolant i quan finalment menges dir "hosti, sí que tenia gana, si ara que hi penso no he dinat".

Negligint crides ens passa la gana i ens passen les ganes, les d'escriure per exemple en tots aquests dimecres llargs com un dia que dura dies, i quan arribo al tren tinc son i em deixo hipnotitzar per la pantalla petita amb notícies i acudits i vides de gent més o menys desconeguda. I quan soc a casa ja d'esma no penso en deixar caure finalment el pes del buit que arrossego des del matí: negligeixo la crida de no deixar escapar aquests records tresor, cada vegada més senzills, cada vegada més escassos, de les estones a l'Amparo. És increïble com les capes de la pròpia història (les històries que han fet que jo existeixi) poden desplegar-se en un mateix lloc en plans temporals diferents. La Neus d'onze anys en aquella mateixa sala, una senyora gran dient-li "tu ya eres mayor, ya deberías tener hijos", i la d'ara anant a saludar l'Antònia abans de marxar... i em pregunto amb un dol preintuït quantes més Neus, i potser si alguna d'elles serà molt vella i passarà les tardes aquí i molestarà el personal de la sala preguntant en quina habitació hi ha la seva àvia, confonent tots els plans de la memòria. Em fa trista i alhora em fa gràcia, perquè sé que és una possibilitat real que jo acabi perdent el cap en aquest mateix edifici.

 Alguns dies -no tots- a la vora d'aquell llit i aquell silenci sento la crida més imperiosa de totes: no marxis, no vagis a treballar, el teu lloc és aquí agafant-li la mà, el teu lloc és aquí davant la vulnerabilitat tota, el teu lloc és aquí on la cançó travessa el temps i obre esvoracs tendríssims en la memòria, el teu lloc és aquí alegrant-te tant de sentir a batzegades el final d'un refrany que jo he començat amb tota l'esperança, "ara sí, ara potser em dirà alguna cosa", mesurant en paraules dites com de desperta estava ella avui. A vegades no diu res, però s'explica, com quan em mira el melic: "què et sembla, àvia, aquesta brusa tan virolada? Una mica curta, oi?" Acluca els ulls, m'està dient que i tant, que és una mica massa curta. I així anem parlant. M'agafa la mà molt fort i jo escolto el seu silenci, el rebo com una abraçada, com un eco de totes les paraules que sí que van ser dites. I, esclar, tard o d'hora marxo d'allà malgrat la crida. "Adéu, àvia, ens veiem el proper dia".

Salm

És, doncs, per l'amor que ens creixen

roses als dits i se'ns revelen els misteris

Martí i Pol

Salms em vessen de dintre, una acció de gràcies poderosa i inevitable perquè com, en quantes vides, podria retornar tot aquest bé que se m'ha fet, tot aquest sol que tant m'inflama, tanta cançó que en cada bri de mi s'entona sola, i mai sola del tot. Em falten paraules per dir-me sencera, per dir-te sincera, i en busco de noves i en busco d'antigues: és platxèria això d'avui; joc, camí, passar les hores, vers que es plou, bes que es desclou. I és gaubança això que em bull: pell, canal, vida eixamplada, no voler que mai s'acabi, voler que no acabi mai.

Hi ha una dita que diu "que el llegir no et faci perdre l'escriure"

No sé si va ser el llegir, el que em va fer perdre l'escriure. Jo diria que va ser més aviat el treballar. Treballar està prou bé però té aquestes coses, que si et despistes et pot fer perdre el llegir i l'escriure o el viure. A hores d'ara ja ho sap tothom això, oi? Però mirem de dissimular una mica. O, no ho negaré, busquem la manera d'acabar al grup petit de gent que treballa prou "bé" com per no haver de perdre el viure pel camí, i gratem amb les ungles la terra bruta dels nostres privilegis a veure si ens en sortim. Però té un preu. Tot té un preu. I com que tot té un preu anem fent equilibris a la corda fluixa de l'autoexplotació a veure com de bé ens surt el tracte amb el diable. 

La tardor és realment horrorosa. A la tardor els tractes amb el diable sempre surten malament, a la tardor el cos no t'aguanta i la relació amb la finitud canvia i proliferen agulles al pit i al cap i interaccions sense importància real de cop i volta et deixen retorçant-te a la vorera ampla de qualsevol carrer de Barcelona amb nom de costa mediterrània on no ets ningú i ningú es pararà per ajudar-te. Podria ser qualsevol carrer, i jo diria que també podria ser qualsevol persona, i qualsevol estímul estúpid que s'instal·la a qualsevol esquerda com un paràsit. I llavors, quan et trenquen les merdes quotidianes, és quan t'has de repetir que no és culpa teva ni de les teves esquerdes, sinó culpa de la tardor que va perdent la llum i del capitalisme que t'empeny a fer equilibris a les cordes fluixes. I ho he d'escriure perquè es veu que no em passa només a mi, i perquè l'any passat no ho vaig fer i ara mira, ara m'ha agafat mig per sorpresa.

Com més anys tens més bé surten les estadístiques, suposo. Tots i cadascun dels octubres tenen algun cosa dels antics octubres, els octubres del desconcert, del desencís. Els octubres que descomplexadament no sabíem gaire com fer la vida i acabavem de saber que podia arribar la mort més aviat del que crèiem. Els octubres que no havíem de demanar perdó per no saber res, i anàvem a Berlín per primera vegada i fumàvem i tossíem i el treballar no ens feia perdre l'escriure perquè l'escriure era tot el que teníem. I erem felices tot i que ens sentíem molt desgraciades a vegades, però sabíem que només era l'adolescència no deixant-se domesticar i que després tot seria diferent. I ho és, ara, de diferent. Però de tant en tant a l'octubre em trobo escoltant les mateixes cançons que sempre i puc abraçar a través del temps la nena de disset anys que es projectava en mi. Em sembla que, si ella em veiés ara, li agradaria molt. Fins i tot feta una merda i amb dies de mirar la paret i sense saber gaire com fer la vida i pensant més sovint del compte en la mort, i amb el treballar que m'ha fet perdre l'escriure (però no el viure, això no sé com però encara ho vaig trobant), sé que m'admiraria i això em tranquil·litza. 

(i aquesta és la llista de cançons on viuen les versions de mi de tots els octubres)