M'agrada dir mentides

He dit, a vegades, que la realitat tal com és, és avorrida. Que no té gràcia. Però el fet és que em passo el dia dient coses que són mentida. Experimentalment, com per intentar defensar posicions indefensables, o convèncer el món i a mi mateixa de coses que, senzillament, no poden ser. Dir mentides m'agrada (Faig afirmacions categòriques com aquesta, que potser són veritat, i potser no), a mi no em molesta mentir o mentir-me per afegir pebre a tot plegat. Segurament, la realitat és que les coses són senzilles, i la meva mentida és que les complicacions són a tot arreu. Segurament no és veritat que no em pugui controlar, que no ho pugui parar tot plegat. Segurament és tot mentida i al rerefons d'una veritat crua no hi queda res més que vidre, acer i gel, tot tan fred, tot tan fred. La passió és una il·lusió en un món de mesurades ciències. En un món on Bécquer és d'adolescents.

Així doncs, sí: m'agrada mentir. M'agrada dir mentides i creure-me-les. Dic que no vull coses que sí que vull, dic que no em fa mal el que sí que me'n fa; menteixo massivament i a totes hores. Sense deixar d'advertir, però, que el cinema és de mentida, la pintura és una il·lusió. I la literatura, tampoc serà mai una realitat palpable. No em queda, doncs, cap més opció que estimar aquesta mentida universal i exquisida.