La casa que vull

A vegades jo també penso en rierols i boscos i cases apartades i gairebé ho veig clar. Trobaria a faltar massa el mar, però, que no és fàcil de desacostumar-se a veure'l cada dia. Em caldria el mar, segurament, sí, ni que fos de lluny, ni que fos una ratlla blava més enllà de molta terra.

Em ve al cap un camí de bicicletes i sol, una cosa així molt idíl·lica, i gairebé ho veig clar. Em ve al cap la interrogativa, dient si potser, potser podries viure només de l'elogi de la senzillesa, sense la ciutat i el soroll i aquestes coses? No me les plantejo sempre, les preguntes així de tramposes. La casa que vull, moltes vegades, és un pis petit a Gràcia. La casa que vull és lluny de la casa que m'estimo, i això que sempre he tingut més o menys clar ara em crida l'atenció. Potser és l'afany de l'enyorança, de viure lluny i després tornar i construir coses noves sobre les vides velles, no ho sé, potser, de baixar els caps de setmana i confessar que encara -encara!- parlo de les mateixes coses i les mateixes persones en els mateixos tons, de dolçor i bon humor.

La casa que vull, a vegades es desdibuixa i s'allunya i llavors penso que i si el Pau té raó i s'ha de ser feliç fora d'aquí, però fora de veritat? No a Barcelona, sinó fora de veritat. Encara que vaja, que són pensaments una mica absurds, avui, encara, perquè no són els meus, jo la casa que volia era un piset a Gràcia, però tothom té dies de poques comes i poca puntuació en general, i pluja i massa feina i una desesperació divertida perquè en el fons res del que em pugui desesperar ara importa realment, i deu ser que sóc com sempre fàcil d'impressionar, amarable, esponjable. M'agrada així. A vegades m'està bé, i m'agrada molt així. Estic contenta, gràcies, plàcidament.