La mala llet

De problemes, així diguéssim, intrínsecs, en tinc alguns de més grossos i alguns de més petits. Cadascú té els seus. Però a vegades no puc evitar preguntar-me quins d'aquests trets psicoelquesigui que m'amarguen la vida són circumstàncies i quins realment són "de dintre". Quins m'han vingut de fàbrica i quins m'he anat posant a l'esquena per incompetència meva o dels altres.

Trets com callar sempre, com esperar que la resta del món em llegeixi el pensament (ni que tots llegissin el bloc!) i torturar-me quan no és així. O com torturar-me a seques. Com sempre. Això sí que em treu el son: com coi ho he de fer perquè tota aquesta mala llet no es condensi sempre en un joc de miralls entre mi i jo mateixa? Errors, defectes, tots pesen el doble, un cop per mi i un cop per ella, que sóc jo. Defectes grossos com aquest egotot, melicdelmón-isme. Com l'arrogància d'anar enumerant els meus defectes amb paraules boniques que els facin semblar menys defectes, en un bloc per a la gran xarxa i esperar que algú ho llegeixi per voluntat pròpia. Arg.

Què vull ser de gran

És una cosa que tothom pregunta quan tens una certa edat. I jo sempre faig la brometa del "feliç, jo de gran vull ser feliç". És una resposta per fugir d'estudi. És una manera de dir que no sé què vull tenir d'aquí a dos minuts, i que per descomptat l'adjectiu "gran" aplicat a mi mateixa i a la meva edat és massa, massa tot. Que em fa una mica de por, també, pensar aquestes coses perquè, d'escollir, mai n'he sabut i, de voler, tampoc. La meva voluntat és sempre obsessiva i malsana, per exemple volent-ho sempre tot, sempre més i millor, o volent allò que, senzillament, no està al meu abast, per després torturar-me per haver fracassat en les meves empreses suïcides personals. O per haver-ho intentat. O per haver-ho aconseguit pagant-ne el preu inevitable. Per això ja no em ve d'aquí confessar que jo, de gran, vull ser vent per traslladar granet a granet les dunes del desert, i per fer esclatar crestes d'escuma blanca a la mar més plàcida i llisa. Vull fer-me gran i anar-me fent transparent i lleugera, i viure arran de terra, arran de núvols i d'aigua i arran de tot, vull ser l'impuls que arrenca matisos irisats als camps d'ordi del maig que despunta.

M'agrada dir mentides

He dit, a vegades, que la realitat tal com és, és avorrida. Que no té gràcia. Però el fet és que em passo el dia dient coses que són mentida. Experimentalment, com per intentar defensar posicions indefensables, o convèncer el món i a mi mateixa de coses que, senzillament, no poden ser. Dir mentides m'agrada (Faig afirmacions categòriques com aquesta, que potser són veritat, i potser no), a mi no em molesta mentir o mentir-me per afegir pebre a tot plegat. Segurament, la realitat és que les coses són senzilles, i la meva mentida és que les complicacions són a tot arreu. Segurament no és veritat que no em pugui controlar, que no ho pugui parar tot plegat. Segurament és tot mentida i al rerefons d'una veritat crua no hi queda res més que vidre, acer i gel, tot tan fred, tot tan fred. La passió és una il·lusió en un món de mesurades ciències. En un món on Bécquer és d'adolescents.

Així doncs, sí: m'agrada mentir. M'agrada dir mentides i creure-me-les. Dic que no vull coses que sí que vull, dic que no em fa mal el que sí que me'n fa; menteixo massivament i a totes hores. Sense deixar d'advertir, però, que el cinema és de mentida, la pintura és una il·lusió. I la literatura, tampoc serà mai una realitat palpable. No em queda, doncs, cap més opció que estimar aquesta mentida universal i exquisida.

Tots els noms de l'amor

El veritable Amor és aquell que t'empeny a no deixar ningú sol amb els seus fantasmes, el que et porta a oferir-te sense reserves. És el que flueix en l'aire a cada moment sense que el notem i s'escola entre les nostres parpelles mig closes, entre les fulles del cel de primavera i entre les notes d'allò que xiula una noia en bicicleta. Perquè l'Amor, l'Amor Viu, és a tot arreu. Des de tot arreu ens convida a ser com som, i Ser caminants d'aquesta vida donant, donant el nostre propi amor, viure Estimant. Però costa, a vegades, dir què és viure Estimant. Costa perquè, en realitat, no podem mai saber-ho del cert, ningú pot dir-nos que ja estem estimant prou perquè no hi ha un "prou". Així doncs, provem-ho! Intentem-ho! Busquem de fer més bonica la vida del qui tenim al costat. Deixem que ens inundi un esperit que no té banderes ni símbols, i que és tan ancestral com la vida mateixa.

L'Amor té molts noms, però no deixa de ser una única essència, tan pura i tan simple que només la podem intuir, no entendre. L'Amor, no el podem analitzar, l'hem de viure.

(M'agradaria que fos un text d'ara; no ho és. M'agradaria tenir aquest coratge, i aquesta fe, tenir-ho tot tant clar, tenir més noms del compte i no massa pocs, fer servir el verb exclamatiu amb aquesta desimboltura. Però vaja, ara no pot ser. Però ja serà, ja serà.)

El fil

Parlar, a vegades, fa una mica com escriure, que sembla que tot el prisma de circumstàncies es torni pla. I dues dimensions són força més fàcils d'entendre que tres.

Sóc el fil elàstic que traça el brodat d'unes mitges impossibles. Sóc la fibra fràgil que si es trenca, tant se val per on, desfà tot el dibuix i es torna no res. Sóc la tensió de la teranyina, sotmesa a la presumpta immobilitat de tots els seus punts de suport. Seqüències de pocs segons de pel·lícula se succeeixen dins el meu cap. Algú assegut mirant una paret blanca mentre el telèfon sona i sona. La força d'uns músculs inútils en un ambient sense gravetat, nedant en un aire sense aire. La caiguda a càmera lenta del meu cos des d'un gratacels. Cap al dolor, amb placidesa. Sembla que no pugui ser. Sembla que no es pugui caure en picat amb placidesa, ni es pugui fondre's lentament amb aquesta violència. El tigre, és letal perquè està immòbil. Fins que deixa d'estar-ho. Jo sóc com el silenci d'aquest tigre, programat per ser la tensió i la força. Jo sóc com el silenci de sempre, violentat per tota la percussió del món.

Quan es desfà la metàfora, tothom sacseja el cap i em diu que no ho entén. I em complac en la rebequeria de parlar de mi i no d'"ella" o de "nosaltres" sense descobrir-me mai del tot. Prefereixo, doncs, deixar la metàfora on és, i seguir perseguint-me en cercles.

Posar-te en paraules

Si pretenc posar-te en paraules, sempre trobo les lletres massa primes o massa negres, massa absolutes. Si pretenc posar-te en paraules em falta un mar ondulant de lavanda i roselles per dir la teva mirada, em falta una platja de brisa amb gust de sal per dir els teus cabells, em falta un bosc de llençols blancs estesos per dir la teva pell, em falta la vella olor de pa acabat de fer per dir les teves mans. I per dir la dolçor de les teves galtes en somriure em falta la delicadesa de totes les flors del món obrint-se per rebre una nova primavera.

Si et vull fer cabre en les meves paraules petites, m'ofego en gotes de pluja als ulls del meu record, i intueixo (encara que no me'n recordi exactament) la primera vegada que et vaig tenir als braços, tan petit que encara no eres ni la teva mirada, ni els teus cabells, ni la teva pell. Quan la dolçor de les teves galtes en somriure encara no existia, i les teves mans eren només un miratge de la força que tens ara. (I també recordo una conversa, encara més vella, en un cafè, quan vaig dir que t'esperava abans de saber que venies). Et miro, imponent, complex, i em meravello del curs de la vida. I també et miro i em reconec, veig els meus fantasmes en els teus i m'espanto. M'agradaria ser més subtil amb això, però aquest terror no té subtilesa possible, perquè si penso en tu lluitant i perdent les mateixes batalles que jo, se m'ensorra el món sencer. Recordo tantes vegades que, tan petit, has estat la raó de la meva alegria, i entenc que segurament és desproporcionat aquest dolor si et dic "què puc fer-hi?" i em dius que "res". Però tu tindràs tot el que hauria volgut que algú fes per mi; he vist abans aquesta mirada en el mirall, però jo seré la teva barca en el temporal. I sempre, escolta'm bé, sempre tindràs els meus braços, el meu cor, la meva sang. Sempre seré aquí perquè t'estimo d'una manera que cap metàfora pot posar en paraules.

Surrealista com el senyor del bigoti

El temps degota. Sí, com el quadre dels rellotges fosos que va pintar Dalí. El temps degota i sovint ho torna tot tan surrealista. Surrealista com el senyor del bigoti (prometo que no volia dir res de res que tingués a veure amb la pintura; m'ha vingut així). Perquè s'allargassa i s'estira, i penses si això vol dir que hi ha un dia que el temps s'arronsa, i si serà avui aquest dia, i si sabràs rebre l'impacte del teu temps elàstic petant-te a la cara com una goma.

Surrealista com el senyor del bigoti, a vegades sento que no existeixo i quan em pregunto per què se'm barregen tantes coses que ja no sóc capaç ni d'intuir-me. Però està clar que tot això, tot això sempre té un sentit. Qui em va dir que sóc críptica? No sóc críptica, em protegeixo de tothom i de mi mateixa per si mai dic les coses massa clares i m'adono que res no és el que sembla i sempre ho he sabut.