Retrobament

Quant temps devia fer que no pensava en Tristany i Isolda? Tampoc tant, potser un parell de setmanes. Però avui hi he pensat intensament, m'hi he.. aturat. Hagués pogut ser avui, o hagués pogut ser un altre dia. I quant de temps feia que no posava la ràdio per escoltar música? Cinc mesos, sis? Però avui he posat la ràdio. Així perquè sí. Així perquè em venia de gust tot i que per mi moltes vegades és igual de distret escoltar l'ambient, el silenci fictici de sentir-però-no-escoltar, que no pas la música. Però avui he posat la ràdio. I primer he sentit It's my life, i he pogut accelerar el pas anant cap a casa passada la mitjanit, perquè el ritme m'ho demanava. Quan s'ha acabat la cançó n'ha sonat una d'aquestes modernes sintètiques i he canviat d'emissora. He vist 91.9 a la pantalla i sabia que és Catalunya Música. "A veure què fan, a aquestes hores"he pensat. Tres notes. "Això és Wagner". I immediatament "l'últim gran projecte d'obra d'art total és el de Wagner..." que m'entrava a l'examen d'aquesta tarda, l'examen que he fet d'una manera tan rara (la veritat és que em costa de dir si bé o malament) perquè més aviat tenia ganes d'escriure versos esquinçats, i no de parlar de l'esquinçament del pobre Werther. Bé, tres notes. Un compàs. I hi caic. I n'estic segura, i això que normalment no estic segura de res. És l'obertura, l'obertura de Tristany i Isolda que em va tenir completament obsessionada durant força temps, ben bé mig any. M'ha recorregut un calfred molt fosc, que a més no se n'anava. Em notava la pell de les cames i els braços resistint-se a desfer-se de l'encanteri. Perquè aquesta obertura és això, un encanteri.
No m'atreveixo a escriure'n res més. No m'atreveixo a escoltar-la una altra vegada. Com pot ser que una simple melodia em faci tremolar d'aquesta manera, em porti a un retrobament tan directe amb aquell tràgic que ja està oblidat?

Acrílic

I els altres com ho feu per no autodestruir-vos? Per no sucumbir entre les runes que van quedant aquí dintre al llarg dels anys? Com ho feu quan l'amor dorm i la soledat és abisme? Com ho feu? Perquè jo no ho sé fer. Tant de temps i no ho sé fer. I és igual com ho intenti, que el monstre se'm menja com ho ha fet sempre: des de lluny. Des de dins.
Déu ha mort. No queda res per consolar-me.
Doneu-me un silenci on no hi hagi sanglots, doneu-me... doneu-me una alegria sense presagis de res.
O millor no em doneu res, no m'oferiu res, deixeu-me entre la neu i que les mans se'm tornin balbes, i després la resta.

 

dimarts 20 d'octubre, 2015

Cauen fulles que caduquen
i pertorben l'aquarel·la.
Caure és naturalesa,
no és camí ni perversió.
I si bé no cal acumular caigudes
potser sí veure-hi bellesa i no esclafar-la.

Fulls en blanc i mals de tinta...
ho entendràs a mig hivern.
La paraula és feixuga,
però també és obligatòria.
Dolçament anem callant les melangies.
Dolçament emmalaltim a pas d'octubre.

Shakespeare

Entenc que llegir Shakespeare no és senzill. Entenc que és tan antic el traç del vers que costa respirar-lo amb claredat. Entenc que pren tal embranzida, el vers, que a l'hora de parar-lo falta aplom, i que un cop la tragèdia s'ha acabat el cap segueix el vers i els seus cinc peus. Sóc iàmbica escrivint ara i aquí: no esquivo, com els qui m'han precedit, aquesta sensació de passat greu plasmat per una ploma tan llunyana i tanmateix tan viva avui mateix. No evito el component transcendental de la certesa que també l'amor va ser inventat molt abans de nosaltres. Nosaltres, que vivim modernitats i no tenim verins ni fair Veronas tenyint-nos l'existència injustament. Nosaltres, que som, i sabem que som amb prou rotunditat com per obviar qüestions sobre si som o si no som. Avui, sembla bastant més important saber què som: i heus aquí el dilema. Som dignes d'acollir la poesia que els segles finalment ens han llegat? Potser si en som, en som perquè en dubtem. Sabem, però, que el nostre amor lluent no necessita tombes ni punyals. Qui diu que les paraules no romanen, que el vent se les emporta i les desfà? Si és només la tinta la que té respostes per a qui busca veritats. I és per això que Shakespeare em commou: perquè els mateixos mots que em fan plorar n'han fet plorar milions abans que a mi, i en fa quatre-cents anys. I sense això -sense els antics poetes de qui en queden només paraules, ni la pols ni l'os- no tindríem la immensa sort de dir: tu i jo ens estimem senzillament, no ens empaita el destí, no som herois. I tinc la sensació que tots els segles de poesia tràgica em regalen un tros d'amor feliç. No som herois. D'aquí a quatre-cents anys no serem res. Podem, doncs, estimar-nos sense por, que no som les joguines del destí. Donar gràcies per tot el que tenim... i poca cosa més. Au, bona nit.

Voldria que plogués

Voldria que plogués. Avui, ara mateix, que plogués en un món solitari i estirar-me a terra i tancar els ulls i sentir el fred i com la roba pesa cada com més. Voldria que plogués i córrer eternament sense cansar-me com quan somio que estic fugint i no m'atrapen.

Encara que en realitat, si pogués triar el que somio "cada nit et somiaria". Aquest és el vers que sempre canto més fluixet de la cançó, el que dic sobretot per mi i per ningú més. Per tu i per ningú més. Lluna, amaga't, que el Sol ja és aquí. O bé surt, Sol, i tapa l'envejosa Lluna...

Voldria deixar d'escriure en segona persona perquè encara somio que estic fugint i no m'atrapen. I perquè se'm mengen monstres nous i són atractius en la mesura que puc escriure sense la segona persona, però són monstres. Tot amb aquell to grisós de les tardors passades.

Em sembla que hauria de parar amb les ambigüitats i passar a donar les gràcies sempre a aquelles persones que m'estimen senzillament i em pregunten "ei, tot bé?" i si alguna cosa no va bé la volen saber de veritat. I a aquelles persones que cada dia recolzen el cap a la teva espatlla durant un moment perquè recordis que sou les peces del mateix trencaclosques. I a aquelles persones que em diuen que han rebut la meva postal i estan plorant. I a aquelles persones que fan cançons de malenconia i al final tenen el detall de fer una pujada per rodar i rodar i rodar i tapar una mica aquell to grisós de les tardors passades.

El pensament escriptiu

És curiós com al cap dels anys he anat desenvolupant una manera de pensar, diguem-ne, "escriptiva", que fa que jo, per mi mateixa, no digui em sento malament sinó que m'estrenyen les costelles. Se m'estan ficant endins, les costelles, i m'oprimeixen i m'estrenyen; l'espai es fa petit. Això és el que penso en comptes de pensar em sento malament perquè quan els pensaments se'm verbalitzen ho fan en paraules escrites. Vaja, pròpies del llenguatge escrit. El meu llenguatge pensat fa servir construccions de llenguatge escrit que, tanmateix, a l'hora de sortir no són prou bones perquè es passen de bèsties o perquè les paraules ja han passat i no les sé explicar... No sé com és que penso d'aquesta manera ni quant temps fa que això va així. El que sé és que el discurs de paraules trenades dins meu que m'expliquen tan detalladament com em sento no ajuda a estar millor. I per això a vegades sembla que no sàpiga remuntar encara que l'experiència digui el contrari. Perquè dintre meu hi viu una horrorosa verbalitat creadora que m'apropa imatges oníriques que, si em sento malament més aviat són de malson. Com això de les costelles que ara si hi penso m'adono que representa més coses: que m'empetiteixo per moments, que visc un retrocés, que respirar em resulta incòmode per primera vegada en... en molt de temps. Veig com les ombres es condensen enlloc d'aigualir-se (ho veig de veritat, és una mena d'aquarel·la interna) i m'adono que després de tres anys (tres? cinc? set, fins i tot?) encara hi ha pòsits i coses que surten de mare quan les coses van mal dades.

Tot anava tan bé. Semblava que tot anava tan bé. Tot semblava anar tan i tan bé que la constatació que tampoc anava tan bé és una maça de lucidesa fastigosa que no agrada a ningú. Però com que tot té coses bones, escric. Això, veus, sempre ha estat així i per més ràbia que em faci segueix sent com sempre: cal sentir-se ni que sigui una mica malament per adonar-se de quantes paraules els calen a les meves costelles.

Un altre firmament

Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.

(Vinyoli)