Nice to meet you

I bé, fins aquí hem arribat. Un any sencer escrivint regularment al bloc. N'estic tan orgullosa! Que ja ho sé, que tampoc és una gran fita, però demostra que la meva constància, tantes vegades posada en dubte, tampoc està tan malament. Ara quan parlo de mi (que és molt sovint) ja ho puc dir: escric un bloc. "Hola, em dic Neus i tinc divuit anys. M'agrada la música i la literatura, sóc flautista i canto. A la nit em desvetllo i al matí no hi ha qui em desperti. M'apassiona la xocolata i afegeixo un pessic de sal als iogurts naturals. Tinc la gran sort de tenir amics com germans i germans com amics, entre moltes altres grans sorts. Quan sigui gran vull ser directora d'orquestra, gimnasta olímpica, presidenta de la ONU i premi Nobel de literatura, i cantar com Freddie Mercury. I escric un bloc." No és una presentació magnífica? Ho és. Hi falten coses, és clar, però en el fons només cal llegir aquest bloc per saber-les. No en va he dit alguna vegada que això d'aquí és una mostra d'exhibicionisme. Quin poc misteri. En fi, és igual. Espero que hagueu passat un gran any o, si més no, que hagueu crescut, de la mateixa manera que a vegades no se sap ben bé cap on es va, però se sap que es va endavant. I que l'any que ve sigui molt millor. Una abraçada a tots, nice to meet you. Ens veiem a Roma, o ens veiem l'any que ve.

Per què m'agrada el Nadal

Algú em va dir (no recordo qui) fa uns dies que el món es divideix entre gent pro-Nadal i gent anti-Nadal. Tot i que jo no crec que sigui així, no tinc cap dubte que jo em trobo al grup dels amants del Nadal. Buf, i tant! I més aquest any. No sé exactament per què, però aquest any m'he sentit més nadalenca que mai. Culpa de Glee i els seus fantàstics White Christmas i companyia? Potser sí. Oh, les nadales! Són tot un món: quan sonen enllaunades abans de temps em treuen de polleguera, però en context, ben entonades quan realment és temps de Nadal, m'encanten. Dissabte passat, a l'auditori vam cantar tots junts El noi de la mare, i si ja era segurament la meva nadala preferida, amb l'emoció continguda d'unes set-centes persones a la vegada me'n vaig acabar de convèncer. Aquesta tendresa, aquesta dolçor que sona realment tan maternal, com una cançó de bressol... És preciós aquest clima. I és precisament el clima que jo reivindico quan dic que m'agrada el Nadal, que m'agrada molt. Sé que és una festa consumista, però aquest consumisme no forma part de l'essència sinó de l'afegit. Cadascú pot triar en quina mesura es deixa seduir pels reclams del consum, ningú està veritablement obligat a gastar desmesuradament. Es poden fer braçalets, es poden fer pastissos, es poden fer abraçades. De debò, no cal! Qui ens fa creure que el Nadal és consum és qui vol que sigui així. I no ens enganyem, la majoria associem el Nadal a la idea de l'abundància. A, com deia el poeta, oblidar la pobresa dels altres i la nostra. Però per més que aquestes festes estiguin estretament lligades a asseure's al voltant d'una taula i menjar fins a no poder més, això tampoc és imprescindible. Com sempre, i malgrat que sé que em repeteixo, la qüestió no és el "què" sinó el "com". Per mi l'esperit dels àpats de Nadal comença a la cuina, amb les quatre o cinc hores que es va passar el meu pare amb el rostit i el farcit dels canalons, i culmina amb una sobretaula interminable com la d'avui. Amb la tornada a casa de qui viu lluny, amb les xafarderies amb els cosins, amb la inevitable llagrimeta de l'àvia. Amb petites coses com anar a mullar el bastó amb la meva cosina petita i els seus ulls com estrelletes molt més brillants que els llums del carrer. Un sac de gemecs, una guitarra, tot un cor de veus una mica tocades pel cava i els hits mundials del repertori nadalenc, del de la nova cançó i del folk que escoltaven els meus pares i tiets en vinils quan tenien la meva edat. Nadal és quedar, un dia qualsevol, amb tota la família, per estar junts, que ja toca. Només que aquest dia, un dia qualsevol com per exemple el 25 o el 26 de desembre, tothom el reserva per deixar que passin les hores sense adonar-nos-en. Al voltant d'una taula, rient i cantant i celebrant que estem bé i que estem junts.

La neu a la planta dels peus

La veritat? Bé, la veritat és que no me'n recordo gaire. Estava massa ocupada actuant per poder pensar, estava ocupada amb aquell "ara o mai" donant-me cops al cap, per la part de dintre. És a dir que sí, ocupadíssima amb la meva set de pel·lícula, amb la meva set de vida que no s'acaba. La neu a la planta dels peus. Només per citar un exemple, un exemple dels bons. Moltes vegades és només dins meu que s'observen els processos, lluny de "l'acció" veritable que passa a fora, fins que m'agafa el rampell i em trec les xiruques, em trec els mitjons i començo a córrer per la neu. No és una metàfora! És a dir, evidentment que és una metàfora, però ho vaig fer, n'hi ha proves, hi ha fotos de les marques dels meus peus nus sobre la neu. Quina gràcia hagués tingut, sense les fotos? Quina pregunta més divertida. Tot és divertit, últimament. No sé com treure'm de sobre aquest sarcasme fastigós. Ni el pel·liculisme, també fastigós. Tot és al seu lloc, però encara no he après a escoltar-me quan sí que tinc raó. Quan vaig començar a sentir l'impuls equivocat sabia perfectament què havia de fer: absolutament res, quedar-me quieta i callada fins que s'ofegués. Deixar d'alimentar les esperances vanes amb poesia perquè aquest conte tots sabem com acaba. S'acaba així: jo, sola amb la meva poesia (i m'estalvio les paraules malsonants per definir aquesta poesia, només per pura correcció estilística). Però no, mira, em vaig posar a córrer sobre la neu com una idiota, ni que fos per fer la fotografia, ni que fos per poder-ho explicar apassionadament després, amb un ritme especial a la veu "Si, bé, vaig veure dins el meu cap aquella imatge i no vaig poder resistir la temptació d'enfrontar-me al fred per fer-la realitat, per fer-la meva". Diguem-ho clar, per fer la puta gracieta. Sí, no m'aguanto més, la puta poesia, la puta foto, la puta gracieta. Que ara em menjo amb patates. El que havia de fer era molt senzill, ho sabia i sabia com fer-ho: quieta i callada. Però ara s'ha acabat la pel·lícula, la realitat m'ha girat la cara (com, de fet, tothom sabia que passaria), i no sé exactament si em vaig equivocar o si era inevitable. En tot cas, la poesia que em va fer ensopegar i caure de genolls als peus de la meva set incontrolable, deu ser ara l'únic que em queda, amb el meu orgull i la marca del fred de la neu a la planta dels peus.

Doncs molt bé.
.

Forlorn Hope Fancy

Tots tenim aquells típics artistes de capçalera, la música que gairebé en qualsevol estat d'ànim ens serveix, ens "queda bé". A mi em passa això amb "Songs from the Labyrinth", música de John Dowland, d'abans i tot del barroc, reinventada pel llaüt de Kramazov i la veu d'Sting, que em costa de descriure. A l'enllaç que deixo aquí sota no hi ha cant, però recomano molt escoltar altres cançons del mateix disc, per veure a què em refereixo. Però abans de res, el millor és prémer play i anar escoltant,

 

perquè el que tots fem quan escoltem música amb els auriculars pel carrer és anar pensant, navegant entre pensaments més o menys corporis, la majoria de vegades més aviat inacabats, desdibuixats. Així anava jo, caminant pel carrer submergida en Dowland, i pensava, pensava mentre anava sonant "Forlorn Hope Fancy". És una cançó que sempre, quan acaba, torno a posar. O almenys en torno a escoltar el final. El final és preciós. Que sí, que segurament en general no és tant especial ni tan bonica, però la interpretació de Karamazov em captiva. M'agrada, m'encanta perquè té una mica de tot. Té la calma, la tensió i l'acceleració, com la vida mateixa, i la subtilesa i la bellesa. S'arriba a endurir gairebé fins a la lletjor, també, i té la tristesa i la passió. És una cançó estranya perquè sembla que mai s'acabi de trobar còmoda en cap harmonia, i cap a aquest final que tant m'agrada, em va despistant les orelles. Llavors hi ha cinc acords concrets que em deixen embadalida, i ja no em desperto fins que la tensió condueix cap al final. I aaah, aquí ve el millor. He dit "com la vida mateixa". Precisament a això em referia, al moment perfecte en què les peces encaixen i tots els fils vistos des de dalt semblen un tapís amb sentit. Ens hem instal·lat còmodament al major, tot va a l'alça, tot ens porta al clímax en una preciosa espiral d'eufòria vertiginosa. I llavors, sorpresa, l'últim acord ens desconcerta i ens pren aquesta sensació fantàstica de tot-és-tal-com-ha-de-ser. Com la vida mateixa, una de freda i una de calenta. L'harmonia tan aviat ens deixa la delícia d'una cadència picarda, com aquest últim gir inesperat: la primera vegada que l'escoltes penses que és una trampa o un capritx de l'intèrpret, però després t'adones que és precisament això el que t'ha cridat l'atenció. O sigui que avui em permetré fer uns quants passos enrere i tornar a dir que el cel més bonic és el que filtra la llum entre els núvols que preparen tempesta. Que tant bonica és la cadència picarda com aquest gir sobtat cap a la malenconia, perquè aquest dinamisme dóna més música a la música i més vida a la vida.

Un diumenge qualsevol

Avui, un dia com tants altres, un diumenge qualsevol. Em llevo tard, passat migdia, i a casa sona una música molt coneguda. És la música de l'estiu, de tots els estius, de fet, des de fa anys (d'abans que la música de l'estiu sonés com els anuncis de cervesa). I d'algun final d'any, i d'algun principi. Són cançons curtes, ho he explicat moltíssimes vegades, cançons curtes amb una lletra que es repeteix i una melodia senzilla, que es canten a veus, i que allà gairebé sempre sonen bé, ningú sap ben bé per què (si és que tenen un gran sistema de micros, o si realment un diumenge qualsevol ple de gent nova el cant pot sonar bé, senzillament perquè tots junts és bonic). I jo no volia, de veritat que no volia, però aquestes coses ja se sap, de cop i volta ha estat una mica com ser allà, i primer m'he enyorat una mica, aquella mica necessària i normal, d'enyorança de ser-hi, però després m'he adonat de com allà no es pot plorar sol. I llavors m'ha vingut una tristesa d'enyorança fonda, molt més del que és normal i necessari, perquè aquí si m'agafa una tristesa fonda no m'arrauleixo al pit de ningú ni em refugio als braços de ningú, que tots tornem a estar escampats pel món, més o menys lluny, massa lluny per tenir aquí i ara aquelles abraçades plenes de so i d'amor i llum i calidesa. És exactament així; entre tanta moqueta i tanta fusta, cossos enllaçats de llum, cadascú armat amb un cleenex per si fos necessari, essent una veu més del cant comú. Tots junts, i tan junts. Trobo a faltar el lloc, sí, però sobretot trobo a faltar aquella mena de suport incondicional. Us trobo a faltar, vaja. Dolorosament, físicament, tendrament, fins que un diumenge qualsevol ens tornem a trobar. O abans, si pot ser, abans.

Qui no ho pot entendre és que no entén l'amor

Voldria que no fos així, però la veritat és que, amb el munt de coses tan i tan greus que passen al món, ens costa moure'ns. Hi ha mil exemples, moltíssimes injustícies que no recordem. Però a vegades sí que sabem obrir els ulls. A vegades sabem aixecar el cap. I hi ha qui dirà que la causa no és prou bona, però s'equivoca. Jo crec fermament que s'equivoca qui digui que no tenim prou raó. És clar que ens preocupen més coses, és clar! Però la cultura (no la dels intel·lectuals sinó el sediment cultural de cadascú) és una cosa molt més de tots que els diners. Vull dir, que els diners, es miri com es miri, no estan repartits amb equitat, ni en aquest tros de món ni enlloc. Però la llengua ens és molt pròpia, en som responsables perquè la llengua és de tothom qui la parla, exactament en la mateixa mesura. Els diners ens fan sobreviure, però la poesia ens emociona. En qualsevol llengua! Qualsevol idioma que pugui emocionar, que pugui comunicar, és immensament valuós. I ens alcem en massa, sí, ara, a defensar la parla de la nostra gent com lleones davant els seus cadells. Qui no ho pot entendre és que no entén l'amor.

Som una nació curiosa: cada dijous molts ens plantem davant la tele per riure'ns de la nostra política, de les nostres desgràcies, per riure'ns de nosaltres mateixos. Però amb la llengua no s'hi juga. És clar que podrem riure'ns de qui es dedica a menysprear-la, però som tots conscients que aquí han anat a fer mal. A ferir perquè sí. "El gos bordava, i l'he apallissat perquè callés". Aquí tot bull, i no bull només en català, però la llengua a l'educació és un tema que ens importa molt, i un dels llocs per on més mal se'ns pot fer. I és exactament això: se'ns vol mal. Però sembla que aquesta gent, aquests que volen menjar-se poc a poc la nostra cultura, la nostra llengua i tota la nostra "voluntat de ser", no hagin vist la història. A Catalunya no tenim gens d'experiència guanyant batalles. Més aviat en subsistir i resistir malgrat les derrotes. I així ho farem sempre. Sé que sona èpic, però és tal com ho penso. Si cal, (i caldrà) serem forts, serem rebels, no ens doblegarem. Mai m'ha acabat de fer el pes una terminologia de l'estil "la victòria", i aquestes coses, perquè quan algú guanya vol dir que hi ha algú que perd. Però tot té un límit! Fins i tot a mi se'm desperta l'agressivitat davant d'aquestes aberracions perpetrades amb tanta mala llet. Però, en la línia de l'humor que deia, i com molts ja han dit amb certa ironia, potser encara haurem d'estar agraïts a aquesta colla de terroristes culturals. Perquè si creiem de veritat que ningú podrà aniquilar la nostra embranzida per anar endavant, només ens queda pensar que tota acció provoca una reacció. Els seus atacs alimenten la nostra flama. I qui en aquest estat de bojos encara no ho ha volgut entendre, és que no entén què és l'amor.

Fem ficció

Fem ficció. Imaginem que fa ben poc va fer tres mesos de... jo què sé, va fer tres mesos de l'última cigarreta. O ni això, imaginem que aquesta setmana fa tres mesos que vaig decidir no fumar més. Sense una última cigarreta, de fet, ni tan sols això. Després d'un viatge prou llarg, lluny de quasi tot allò que se suposa que em defineix, i net, netíssim de fums tòxics vaig dir "així és com vull que sigui la meva vida". I vaig tornar i poc a poc vaig anar vencent la por de no poder amb l'hàbit, substituint-la per una fe cega en l'endemà, per una mena de repte personal. I també pel pensament insistent, inexorable com els granets d'un rellotge de sorra, que no hi havia cap altre camí que aquest. Que l'hàbit de fer una cosa que només et perjudica és gairebé pueril. En el meu cas, a més, era símptoma de debilitat. Imaginem. Suposem, vaja, que ja fa més de tres mesos que aguanto. Quan deixa algú de ser fumador? La força de l'atribut és colpidora. M'explico? Ho he dit milers de vegades, el "ser" implica... buf, implica essència, i tot allò. Quan es converteix algú en un fumador? A la primera cigarreta? No, segur que no. Quan hi ha dependència? I qui dictamina que en un determinat moment hi ha o no una dependència real? "Jo controlo, jo controlo". Descartada la dependència com a factor clau, podem parlar d'un hàbit? Com de sovint, en quina quantitat. És dificilíssim, veieu? Per això prefereixo fer una ficció que no necessiti garanties de veracitat ni concrecions. Ficció i prou. Suposem que fa tres mesos que algú, no tinc per què ser jo, no fuma, per exemple. Més de tres mesos. Passada la frontera d'un lapse concret de temps, sembla que només existeixi la meta del següent. I així per sempre més. És a dir: gairebé fa quatre mesos. Gairebé mig any. Gairebé tota la vida, gairebé el passat fumador no ha existit mai. No és divertit? Sí, és molt divertit. Divertit, certament, no és la paraula. Però és desconcertant i increïble anar arribant tant lluny. Ningú deixa de ser fumador només per no fumar. I cap fumador, ni passat un llarg temps de l'última cigarreta, deixa d'haver de lluitar constantment per no tornar al que sembla que sigui la seva naturalesa. Ningú supera cap ferida aquí dins del cap només per no pensar-hi. Per això faig ficció, suposo. Perquè els hàbits més normals -tant que a vegades a curt termini se n'obliden les conseqüències- són fàcils d'entendre. Cal fer ficció per entendre l'orgull de fer un cop de cap i canviar els mobles. La decoració d'interiors, dels interiors de cadascú, demana un coratge pràcticament temerari. Pels que som desendreçats de mena, és indispensable obrir les cortines de la ment, deixar entrar la llum i posar les coses al seu lloc. Descobrir superfícies que feia temps que eren cobertes de papers i andròmines diverses. Ventilar l'estança de tot aquest fum tòxic tan real, que portava tants anys aquí tancat i que mes a mes s'ha d'anar dissolent.

Evidentment, tota semblança dels fumadors i els decoradors d'interiors amb la realitat és pura coincidència.

Política

La política. És una paraula molt però que molt grossa, tot i que tots la fem servir amunt i avall com ens convé. Encara més ara, després de la campanya i amb les eleccions a sobre. Jo dic "a mi la política m'interessa" i em quedo tan ampla. Aquí, aquí en aquesta política un pèl ambigua és on es es remenen les cireres. I a mi em posa nerviosa, però que nerviosíssima, la gent que, sense ni tan sols haver constatat fins a quin punt som inconscients fent servir el concepte, agafen i decideixen que no hi volen tenir res a veure i, en un dia com ahir, prenen conscientment l'opció de no exercir el seu dret-deure cívic. És una opció, ja ho sé, una opció vàlida, però a mi em posa nerviosa, perquè crec sincerament que qui renuncia participar està renunciant al seu dret a queixar-se. Tothom veu claríssim que té dret a queixar-se, però no entén la participació com un deure. En fi, que és bonic que els col·legis ahir s'omplissin tant. Com a mínim, demostra que la gent veu que aquest moment vol més atenció que altres moments.

A veure si d'una vegada per totes s'aconsegueix que la política prengui la importància que li correspon a la nostra societat. Que no és ser l'ase dels cops de cada conversa, allò sempre criticable, censurable, sinó una eina. La política hauria de ser una cosa bona! Hauria de ser la il·lusió dels ciutadans per escollir el millor, el més bo, el que tingui més bones idees perquè les dugui a bon port. No hauria de ser una colla de discussions de pati d'escola, ni un joc d'interessos on els votants miren de trobar el candidat menys dolent. Per això aquestes eleccions concretes m'han agradat més del que m'agraden les eleccions en general només pel fet de ser eleccions (un dret democràtic pel qual, no ho oblidem, molts han lluitat abans de nosaltres). Perquè la gràcia d'aquesta imperfectíssima democràcia, però democràcia al cap i a la fi, és la possibilitat de preguntar al poble què vol, i esperar que respongui. Aquesta màxima que pot semblar tan evident, alguns no l'entenen.

Jo crec que tots els resultats obtinguts en unes eleccions democràtiques són bons, perquè són el que vol la gent. A vegades la gent s'equivoca (se sap des de l'antiguitat) però és que és el que hi ha. No crec que el més important sigui per quina raó algú convoca unes eleccions, i si aconsegueix o no el seu objectiu, perquè la raó de partit és minúscula comparada amb la raó de poble. L'opinió personal de cadascú és una cosa encara més insignificant: el que compta és que el poble parla, i no em correspon a mi d'interpretar el que diu. Tot i que si jo n'hagués de dir alguna cosa, diria que en un sistema representatiu, on està tan clar que cal separar poders, aquest repartiment d'escons tan inesperat és més bo que dolent. Que quan els partits s'han d'entendre per arribar als objectius comuns és més fàcil que el paper dels polítics acabi sent més complicat, sí, però la política en si molt més senzilla. Tan senzilla com buscar el millor pel major nombre de gent, tan senzill com preguntar, i esperar que el poble parli, ens agradi o no el que ha de dir.

Teoria

I si tot fos la distància? Les circumstàncies no paren de parlar-me, tot el dia, de l'amor i la distància i el desig. I jo, jo per això venia, jo venia perquè algú em fes pensar i em fes entendre. Necessito que m'ajudin a pensar i a entendre. No és que no ho vulgui fer sola, tinc la voluntat, sé seguir però no sóc motor. No puc començar, no tinc el valor de creure en el que penso. Perquè l'única veritat és que no hi ha veritat absoluta.

Volia que em fessin pensar i gairebé ho aconsegueixo. Rellegeixo Bédier uns dies després de passar una setmana escoltant únicament i exclusiva òperes de Wagner, i els pensaments van entrant sols. Aquests amors èpics, tan bonics com idiotes, bells contes d'amor i de mort. "Tristany i Isolda viuen i pateixen per nosaltres". Sona com profètic, però vaig entendre perfectament que volia dir, això. La teoria, la teoria de sempre ens persegueix, i ens fascina precisament perquè és teoria. Qui vol, de veritat, despertar del somni i trobar-se en una vida de grans obstacles i grans misèries? Ningú, ningú ho vol de debò. Si algú us diu que sí, no us el creieu. En el fons aquests que us diran mentida es dediquen a mantenir un equilibri (que no és els "fràgils equilibris", sinó d'equilibris amb marge, amb comoditat) entre allò de tràgic de la vida i la felicitat infantil del victimisme. Una mica com jo, que tendeixo a buscar objectius ben difícils, per tenir una excusa per fracassar, i de pas poder ascendir al cel si no fracasso. "Era molt difícil, però jo ho he fet". Sí, és clar. "La vida és injusta". Ja sé que ja ho he dit altres vegades, però enunciar aquesta teoria, la que diu que la vida és injusta, amb els motius de la tragèdia dalt l'escenari és de covards, és de gent cega a la seva sort. La majoria de vegades que algú diu que la vida és injusta, no ho diu de veritat o no té raó. Perquè tot és teoria. Perquè l'amor dels romàntics és, repeteixo, tan immensament bell com immensament idiota.

Els agraïments

Thank you, thank you so much to the Academy for bla, bla, bla, when I find myself in times of troubles mother Mary comes to me speaking words of wisdom, let it be. Let it be, let it be. Thank you very much. Si jo hagués de fer el discurs dels Oscar, com el David, segurament diria una cosa així. El que tenen els agraïments és que es fan al final, i normalment, en qualsevol final del món, tot és molt diferent del principi i del següent i l'altre. Quan tot ha canviat, apa, passi-ho bé i moltes gràcies, literalment. Per això és bo passar de tant en tant la pantalleta dels agraïments abans del final de la pel·lícula. Quan tothom recorda exactament què ha costat la broma, el que s'ha anat perdent pel camí i el que s'ha guanyat: quan tothom entén de debò la necessitat de donar les gràcies.

A més, els agraïments sempre obliden algú. Per tant, prefereixo no dir que em cal donar les gràcies a qui se les mereix (perquè, per sort, seria una llista llarguíssima i sempre, inevitablement, incompleta) sinó que vull fer un agraïment, un de molt concret, a qui m'ha arrossegat per mig Europa i per la meva vida. A qui m'ha posat un mirall davant dels nassos, i encara avui em fa sentir exactament així, quan em veig reflectida en el seu posat segur, de creure que per força hem de poder menjar-nos el món i dissimular quan no podem, i mirar-nos i riure o plorar o fer cares rares. Petites intel·lectuals catalanes que han anat eliminant els meus tabús i dissolent lentament alguns dels meus defectes més grossos. És a dir: fent-me millor. Així de clar i amb totes les lletres.

Això no són els crèdits. Perquè jo encara no he acabat, perquè jo encara us necessito, com necessito sentir-me algú, no pel que faig o pel que sóc, sinó perquè veig qui tinc al costat i penso que per força, el que faig o el que sóc ha de ser bo. I això també em fa millor. Perquè us admiro, i us estimo, i us dono les gràcies per ser la mesura de les coses. Per ser aquí fins i tot quan no hi sou. Vaja, per ser. Només per ser.

Equivocar-se

Equivocar-se, a veure si algú ho diu clar d'una vegada, no és sa ni bo. Siguem justos amb nosaltres mateixos! És humà, sí, com a característica intrínseca humana (l'ésser humà dorm, menja, s'equivoca) i no negaré que a vegades és d'allò més útil. Però mirat fredament, després de caure no és tan important la informació "la rajola estava trencada ergo ara que ja ho sé no hi tornaré a ensopegar" com el fet que t'has trencat la clavícula o un parell de costelles. Perdoneu, però algú ho havia de dir.



(a més, en general tots tenim tendència a oblidar el detall de la rajola trencada; podem acabar sent bàsicament un puré de costelles, a base d'equivocar-nos)

Una gran proesa

Només volia remarcar que és una gran proesa que ja gairebé haguem passat la meitat del novembre i jo encara no hagi parlat del fred. D'aquell anunci famós de gas natural ("a casa teva et sents com en una nevera?") i dels peus i l'edredó i les portes tancades que amaguen glaceres. I els matins. És una gran proesa no haver dit encara que comença a fer fred. Que després d'aquells dies de segon estiu, ja fa fred i jo em poso cursi -més cursi del que és habitual, vull dir- perquè al matí ja veig a venir tots els matins que vénen i em pesen, em pesen davant, foscos i freds. Demà més, és clar. Cada dia més, els dies pesen. Cada dia em pesa en pell de gallina i dents serrades i temples inflades de tensió. Que sí, que ja sé que és només fred, però és fred que fa pujada.

I per això no penso parlar-ne, perquè tothom sap que les coses, si les silencies, deixen d'existir. Que les paraules que no es diuen, no són. I punt. Que les coses que no es diuen en veu alta amb el temps, s'esfumen. Sempre ha estat així i així continuarà. Amb tota una manera de viure, tota una societat construïda sobre el principi immutable d'aquest pseudosilenci. En fi. El sistema dels somriures bonics, què hi farem. Polaritzat, molt em temo, entre el parlar massa i el callar massa. O parlar de coses inútils, o no parlar-ne, com del fred per exemple. Sabent que aquest fred, el de la glacera que tinc a casa (raó per la qual la meva pell estarà perfecta d'aquí a dos-cents anys) no és el fred que de veritat importa. Però aprenent, per fi, a trampejar (una miqueta de res) entre tot aquest garbuix d'aquí dintre per veure que en el fons, aquest novembre no és tant fred. No és tant fred.

Silenci

He clicat el play. I aquest moment, si t'hi fixes, sempre, el "just abans" és una forma de música finíssima i secreta. La respiració, just abans de la primera nota. La mica d'aire travessant tot el cos d'algú que es disposa a "deixar-se sortir", deixar sortir a fora el si mateix. Aquest mecanisme sempre m'ha fascinat. Petita alenada endins, que ha de sortir en forma de sorpresa. Farem art tot respirant. La veu surt de dintre. L'aire que els dits faran nota, és el mateix que m'omple el cos d'oxigen. Sé que és un tòpic, ho sé, però és preciós i em ve de gust repetir-ho perquè, com em deien avui, encara que jo tingui una tendència a repetir-me un pèl empipadora, les veritats no deixen de ser-ho només perquè ens n'avorrim. Avui he clicat el play i he sentit el minúscul segon abans del so, altra vegada. El silenci d'abans és fràgil i revelador, d'una manera molt semblant però absolutament diferent del silenci, també elèctric, del final, abans dels aplaudiments, o abans que la cançó definitivament hagi acabat i tornem al silenci natural de les nostres vides que, per sort o per desgràcia, no tenen una banda sonora fora del cap de cadascú. O del meu, en tot cas, que sempre ha estat una freqüència radiofònica privada que, quan no insisteix amb cançonetes emprenyadores de l'estil de "La cucaracha", em dóna un ritme, com tantes altres coses que el meu cap gentilment ofereix a qui es digni a escoltar el que passa aquí dintre. S'ha de saber pouar. Però és silenci no és una cosa que s'estili en el meu cervell. Un cervell força hiperactiu, malgrat no "activar-se" amb el que cal, la majoria de vegades. Potser per això és tan tan increïble el moment en què de cop i volta la mera absència de so, "pam!" és tan palpable que mereix un nom, i la podem tractar de silenci, encara que sigui una paraula sagrada, preciosa i que la gent fa servir amb tan poca responsabilitat (inclosa jo mateixa).

Els músculs es tensen abans del salt, els dits agafen espai per començar a traçar el fil de les notes. Sí, els dits també respiren, abans de començar a tocar. I aquest instant, que culmina, inevitablement, en el trencament del silenci sagrat, és el que li dóna valor. Vol dir, bàsicament, "principi". Vol dir, bàsicament, "inesperat". A veure si a força de repetir-ho ho acabo aprenent. 

Incidència a instal·lacions

Hi ha dies que sembla que tinguin poca embranzida. Com si l'engranatge del temps anés curt d'oli -incidència a instal·lacions-, com si tot hagués de mostrar-se'm gris i pla i asèptic i insípid i molts més monosíl·labs i paraules contundents amb accent.  Dies que vocalitzen poc, que arriben tard o que no arriben. Dies que semblen una interminable conversa amb la pobra gent de Greenpeace o Amnistia que em veuen amb aquestes pintes i no em deixen marxar. Dies que em criden a la orella per coses que no són culpa meva, i jo callada, calladíssima, no fos cas que alguna espurna acabés encenent allò que sé que tinc dintre, latent, esperant un error meu. Calma, calma, calma. M'aïllo d'orella i d'ull, em concentro en respirar, alenada endins, la pluja; alenada enfora, el pastís de poma. I un glop d'olor de biblioteca. Avui la Universitat està igual que Hogwarts, amb el plugim regant el claustre. Però jo no veig màgia ni veig res, sóc una bossa d'aire que s'omple i es buida, esperant que passi tot per tornar a la vida.

L'anar fent dels dies

Finalment, fa uns dies em vaig decidir a entrar al fascinant món del twitter. @Xocolataamarga, com no podia ser d'altra manera. I és una cosa curiosa, perquè no hi ha el "m'agrada" famós, és a dir, tu escrius pinzelladetes de no res, frases curtes, i et comuniques amb la gran xarxa de receptors abstractes. Com que no puc saber gaire qui (i sobretot com) em rep, no sé si és comunicació... quan el receptor és tan ambigu. O potser és que a filologia m'han rentat el cervell i ara dic bajanades. Tot en aquesta vida és comunicació, tot. I si no ho és, és que jo veig comunicació a tot arreu. "Qué es el arte" en una aula d'història de l'art? Doncs comunicació, comunicació. Però vaja, en el fons, això del blog és prou similar, pel que fa a l'abstracció comunicativa. Jo què sé per què escric! Per qui escric. És buidatge mental terapèutic, i entrenament per no deixar d'estar en forma de paraula. I vanitat, és clar, de veure'm oberta al món entre lletra i lletra. Però avui he fet un cop de cap i he començat a amagar alguns dels escrits més antics. No és que vulgui fer trampa o oblidar res, és que em sembla que és el curs natural de tot plegat. La meva escriptura, com la meva vida, es va recobrint d'un tel boirós a través dels anys... Porto molts anys parlant dels anys com una estúpida. Ara potser em sembla que comença a ser un pèl menys ridícul. En tot cas, menys grotesc que quan em mirava els meus anys des dels meus ulls, precisament en anys, tan pobres. No m'estic fent entendre. El que vull dir és que igual que les llibretes es queden un dia sense fulls en blanc, i acaben, plenes del que un dia ha estat actual, vital, importantíssim, en un calaix o un prestatge on s'omplen de pols esperant a ser rellegides, és natural que el que he escrit aquí vagi a parar també en un espai més intim i polsós fins que un dia em comenci a semblar que quan tenia els meus divuit anys d'ara tampoc tenia dret a parlar d'anys.

I mira, anem fent coses noves, i anem fent, també, així, a seques, de l'anar fent dels dies. 

Passejant

La Universitat té coses bones i coses no tan bones. Et poden caure, per exemple, uns horaris que et deixin tres hores penjades al bell mig de dos (dos!) matins cada setmana. A mi el temps escolat és de les coses que em posen més nerviosa, deu ser el costum d’anar amb el coet al cul. Però per allò que deia també a principi de curs, de “degustar allò que s’ha d’empassar per força” (parlava del tren, i ben cert que en vaig aprenent!) he hagut de trobar, també, solucions creatives per donar bon gust a aquestes sis hores. Abans de començar a passar hores escoltant classes d’altres carreres –i refusant, evidentment, estar a la biblioteca intentant convèncer-me que sóc una estudiant exemplar- ja vaig començar a entendre la importància d’unes sabates còmodes. Provar coses noves? Aquí en tenim una de novíssima, brand new, com deia a Mabel l’any passat. La cosa més nova que podia tenir la meva vida és l’absència de pressa. És a dir, que dos dies a la setmana tinc tres hores de treva per gastar el meu temps a discreció. No sé si ja n’he parlat, d’això, (segurament no, perquè el temps no és el meu tema preferit ni m’obsessiona gens ni mica). La gent que, com jo, té tendència a estalviar, optimitzar esforços i recursos, es troba amb un problema intentant aplicar la mateixa lògica al temps. De temps, tots en tenim exactament  la mateixa quantitat fins que se’ns acaba. No te’l pots guardar per més endavant, no pots escollir quan te’l gastes perquè la resposta és sempre. I vaja, acabo de demostrar amb elegància i sobrietat que, efectivament, no penso mai en el temps.

Així doncs, amb aquest temps no planificat que estic obligada a gastar, he descobert el plaer de passejar. Pel centre de Barcelona. Pel Raval també. El Raval m’encanta. És com una gran i fascinant barreja de totes les cares de la ciutat. Passar els matins amunt i avall per aquest barri és una garantia de descobrir coses. Precisem: quan dic que passejo no vull dir que em deixi emportar per l’anar i venir intern de la ciutat, els seus cotxes i la seva gent. Em refereixo a crear un ritme propi i deixar-se endur, sí, però per les pròpies cames i la pròpia curiositat. Passejar no és una acció passiva sinó més aviat un vagar en direcció a tot, i de cap manera es tracta de veure la ciutat sinó de mirar-la. Tenir la consciència en expansió, aprendre a percebre. Fixar-se en una minúscula flor blanca a terra, al mig de la vorera, mirar enlaire i descobrir el gessamí al balcó d’un tercer pis. El meu passejar de dimarts i dijous consisteix, bàsicament, en deixar-me sorprendre, degustar la solitud i la multitud alhora. I en trec petites grans recompenses, i tant. Avui he anat a parar a un forn de pa ecològic, un local encantador. Hi entro, i el primer que em crida l’atenció és la música que sona, acords amables de guitarra acústica i veu suau, i tres o quatre dependents fent broma entre ells mentre es corden els davantals. Em quedo observant els pans de mil menes, em pregunten dues o tres vegades si em poden ajudar, amb un somriure d’orella a orella. Jo només xafardejo, per ara. “Vols tastar les galetes de sègol?” Sí, gràcies, són boníssimes, penso, una mica eixutes pel meu gust, es nota que és pura fibra, penso.  Al final, decideixo que vull un cargol. “Ui, no els venem, si vols demana una altra cosa i et regalo el cargol”. Ostres. Gràcies. Com si no fos prou regal aquesta mena d’alegria tan rara i preuada.  Amagada en un carreró del Raval.

Si a algú li interessa, el forn és Barcelonareykjavik, al carrer Princesa. Una veritable delícia.  

Salomó

Els programes electorals m'agraden. També m'agraden els catàlegs de publicitat (que, atenció, són gratis! Sé que recordo al Núñez de Crackòvia, però un moment, algú s'ha parat a pensar la pasta que li deu costar a Ikea enviar un catàleg a cada casa?), i contar les passes o els segons o les escales. Són coses ordinàries que m'agraden, més enllà de totes aquelles altres coses boniques que m'agraden però que, desenganyem-nos, agraden a moltíssima gent. Coses que tenen a veure amb pluja i lluna i mar; fer el hippie, i tal, ja s'entén, oi? Com que ningú contesta, abans de tornar al tema dels programes electorals, deixaré anar que ja m'està bé ser l'única i exclusiva veu cantant en aquest espai, que per això és el meu bloc i no el d'algú altre, però que si mai algú vol aportar alguna cosa, contradir-me, o el que sigui (i ho dic com si rebés milers de visites...que no és el cas), hi ha un apartat de "comentaris" que es mor de fàstic. Seriosament, fins i tot si és per contradir-me serà ben rebut. (evidentment, no parlo seriosament)

Deia que m'agraden els programes electorals. Sobretot quan els resultats també m'agraden. Diumenge, per exemple, m'agradava veure que a Euskadi els dos partits que van fer un pacte de govern desesperat i antinatural se la fotien (perquè no hi ha una manera de dir-ho tan exacta com aquesta), i com Bildu es consolidava com a força política important. No hi entenc gaire, de política, i menys de política basca en concret. Ja m'agradaria, però no és el cas. De tota manera, el cas de Bildu em desperta simpatia. I és per una raó molt senzilla: aquí, a Catalunya, les coalicions no s'estilen. Parlant en clau salomònica, aquí, abans ens maten el nen que renunciar cadascú al seu "jo tinc raó". Veig que la campanya electoral s'acosta i em preocupa. Ara estic (i gran part de la població em sembla que també) en un moment d'il·lusió. Deixant de banda les preguntes més clàssiques sobre el tema del nostre futur immediat... algú s'imagina com podria ser construir, edificar una manera de funcionar? De nou, escapant de les rigideses que ara ens vénen imposades des d'una estructura que, evidentment, pateix de canvifòbia (potser existeix una paraula similar i no la sé, però si no existeix, algú l'havia d'inventar!). Sé que creure que un país construït de bell nou té problemes més grossos que posar-se a imaginar un sistema més just, sé que creure que des d'una organització més local es podria reformar un sistema que, per més que potser (només potser!) sigui el millor possible, ni econòmicament ni política acaba de funcionar és passar-se d'imagine, però és que ho penso. Potser és això el que em fa mal, aquesta naturalesa de dreamer meva enfrontada amb un escepticisme que també tinc molt arrelat. Quan la raó no és de ningú perquè no hi ha una raó absoluta possible, si tothom estira tot es trenca. Com molt bé sabia Salomó. El problema sempre acaba sent l'equilibri, dit d'una o altra manera. Com també sabia Salomó.

Intimismes

He de reconèixer que hi ha vegades que em sorprèn la meva pròpia insensibilitat. Aquella mirada en què m'atrapo i que no m'agrada. La mirada és independent: observa, escaneja, calcula, avalua. Minuciosament. Com sempre he fet amb mi mateixa, convençuda (i amb raó!) que un bon plantejament de l'exigència acostuma a ser la clau de l'èxit. Però això no pot ser sempre així, s'ha de saber parar, s'ha de trobar el punt on aturar-se, escoltar el límit que demana a crits una frenada. No sé si em faig entendre. Em refereixo més a la mirada en si que no pas a la reacció que provoca. Perquè fins i tot quan la reacció (sempre interna, sempre ínfima) és agradable i tot, el procés, la manera em fastigueja. Com admirar com obres d'art coses que no són obres d'art. Com dir, com dir a un paper i prou, que

Tot en tu és vida.

Vida senzilla i sincera,

vida ferotge i candent.

Vida, talment,

amb la bellesa absoluta

que només la vida

abraça.

I és clar, és una mirada analítica. Em penso. I com mirar-s'ho, com agafar-ho, com permetre'm la llicència d'admirar només. De lluny. Com sempre. Fotografia, per dir-ho així. Bonic, sí, però no n'hi ha prou. I fins i tot corrent el risc de no tenir-ne mai prou. El que vull és submergir-me, en tu (que a vegades, sembla mentida, el pronom deixa de ser abstracte) com en tot, com en la vida. Que no és broma. Que no vull ser cursi, que... que callo. Que callo.

Des del galliner

Des del galliner, repasso amb els ulls l'interior de la closca de l'ou. Tota de fusta. S'apaguen els llums. Ara, a més de càlid, l'auditori és fosc. Embolcalla, amb aquest silenci. Als auditoris hi ha un silenci molt intens: brilla d'intens perquè es trenca i, en trencar-se, se'n comprèn la intensitat. Aplaudiments. Són una pluja, un corrent sonor d'espera, d'expectació. Com aquest silenci, sí, que omple aquest espai, que n'és l'amo i senyor més que de cap altre lloc. El focus damunt l'escenari il·lumina els músics, i la foscor, al públic, ens fa còmplices a tots plegats. Sé que hi ha moltes més cares com la meva; els ulls oberts, les orelles obertes. Percebent el silenci a borbollons.

Antonini respira
i es fa la Llum.


Com un nen amb un caramel, assaboreixo poc a poc el cúmul d'energia. És només energia, tot plegat, des de la meva energia d'ungles sobre la fusta, de dents prement el llavi (energia petita-petita) al moviment precís i emfàtic de l'arc barroc fregant les cordes. Sé que és una metàfora molt suada, però és, sí, com la sageta que trenca l'aire, l'esplendor de la física al servei de la bellesa. I com a punt culminant de tota aquesta electricitat emocional, Antonini, com si en fos l'artífex, com si en fos el canal. Amb les dinàmiques ferotges i amb el tempo-fantasia aquest que porta perquè el pot portar. Marededéusenyor. Veure'l és un espectacle, com es mou, com toca, com transmet. Ho he de dir: és la intensitat de l'èssència pura del Barroc transgredint el temps. Magnífica, excelsa. I així passo dels ulls, de les orelles obertes, a la boca i el cor badats. Perquè, evidentment, la folia em tomba i no sé respirar, i la reconec com potser es reconeix anys després un antic amor i se'l veu canviat, madurat i millor en tots els aspectes. Només que no és un amor. I que no han passat anys. Ja es veu que deliro, exagero, floto, m'exalto màximament. Però no és això el que compta? No és preciós ser tan nen, emocionar-se de veritat, plorar amb els llums de la sala apagats i els ulls ben oberts? No és preciós sentir, sentir-hi i sentir de veritat? Sí que ho és. I tant que ho és.

Octubre

Octubre. I de cop i volta la ciutat feia molta olor de tardor. Jo no hi havia caigut, que ja era la tardor. Quines coses, oi? Tota l'adolescència canviant el color del fotolog famós el dia del canvi d'estació, i ara m'he d'esperar a sentir l'olor penetrant de la tardor insistint des de tots els racons per percebre que l'estiu ja no hi és. L'estiu ja no hi és. Sona contundent, escrit aquí. Però la vida és així, tot passa. Tot. I ja no hi és, i ha tornat a arribar l'octubre i sembla estrany que el temps passi així. 

D'octubre en octubre ens anem fent grans. I cap octubre s'oblida gens ni mica.

Tòpic

Jo volia aprendre a seguir estimant el dilluns. Però no hi ha manera, tu! No és que sigui culpa de ningú, és que ja no sento el mateix: o ha canviat el dilluns o he canviat jo. Això nostre ja no funciona, no hi ha màgia, els matins no són assolellats ni hi ha música ni color.

I així és com s'acaba la bonica història d'amor entre el dilluns i jo. Aix, els fugissers amors d'estiu!

Al tren

Si ets estudiant a Barcelona i vius a Vilanova i la Geltrú has de fer el que calgui per aprendre a apreciar (com a mínim, ja que estimar-lo és massa difícil) el tren. Els viatges amb tren, dia sí dia també, les esperes a l'estació, els seients on no et pots recolzar per dormir. La vaga, ja sigui oficial o encoberta, els minuts allargassant-se quan el tren no surt. A tot això, t'has d'acostumar, si no vols viure una miserable existència amargada. Cal apreciar una mica el tren, o tolerar-lo, igual que es tolera la gent que no et cau bé però has d'aguantar per compromís. De fet la comparació no és exacta. No és gens exacta, vaja. Perquè en el fons, el temps al tren no deixa de ser temps. El que em molesta és que interfereixi en la meva màxima estimada: el temps hi és per omplir-lo. No pots omplir el temps tan feliçment en un lloc on no pots estudiar flauta, ni cantar, ni seure al sofà, ni fer servir series.ly. No puc sofrir perdre el temps, o no optimitzar-lo a la meva manera. Moltes vegades he dit que el secret de l'èxit és fer les coses del tot. Vull dir: quan descanses, descanses del tot; quan treballes, treballes del tot (no dic que jo ho apliqui, és clar). Però al tren ni descanses ni treballes.

Per sort, vaig trobar per casa uns auriculars d'aquells grossos, aïllants, i vaig redescobrir el plaer d'escoltar música lluny de l'amic Spotify. És a dir, repetint bastant el repertori més aviat limitadet de la màquina que fa música. L'única cosa que hi tinc en prou varietat per no avorrir-me'n és la música clàssica. Així que des de fa un parell de setmanes, de la mà de les meves inevitables estones "fent tren", he tornat a les delícies del bel canto, entre moltes altres coses. Casta Diva. La folia, una i mil vegades, una i mil versions. Toldrà. Concerts de trompeta de Vivaldi que duren de Bellvitge a Sitges. Una meravella, vaja. I va ser així, escoltant "Fígaro, Fígaro, Fígaro", que vaig començar a entendre el bel piacere de tolerar les estones al tren; i que fortunatissimo per verità qui comença a degustar el que ha d'empassar-se de totes totes.

Seixanta dies

Ara que ja m'havia fet la idea que les meves primeres eleccions com a major d'edat serien europees, resulta que no, que no seran d'aquelles que mai més recordes qui vas votar ni per què, ni qui va sortir, ni per què cada partit estava content perquè hi havia sortit guanyant (que, si tothom fos tan positiu com la gent dels partits polítics després de les eleccions, caldrien menys llibres d'autoajuda). Doncs no, ara vés i posa't a pensar qui votaràs, perquè els únics que no guanyen a les eleccions, depèn de com van, i visto lo visto, són els que han votat i després es queden amb un pam de nas. Tots estan contents: "perquè som els que hem tret més escons", "perquè ens hem mantingut" "perquè hem baixat menys del que s'esperava", "perquè als altres tampoc els ha anat tan bé", "perquè l'abstenció no ha pujat", "perquè pot semblar que hem anat a pitjor, però en un petit poble del Pirineu hem pujat! Tot és culpa de la llei electoral". Segur que sí. I sense voler ofendre cap petit poble del Pirineu.

Sóc una persona desencantada amb la democràcia. I me'n sap, de greu! Seriosament, és com una taca d'escepticisme en una visió del món que intento que sigui positiva. M'agrada pensar que crec en la condició humana, i que em prenc la utopia com una finalitat i no una mena de miratge... i sé que hauria de confiar en la democràcia. Perquè no confiar en la democràcia és no confiar en la gent! I això és inadmissible, és horrorós. Però per més que alguns s'ho pensin, la gent no pot triar en què creu i en què no, ni en qui confia. O, en tot cas, jo no puc. Com Plató, penso que és un sistema imperfecte partint de la base que la gent és imperfecta. Ja ho sé, ja ho sé que és el millor que tenim. Per això m'emprenya encara més la gent que no vota, que es vol fer dir "abstenció activa" i després vinga a mobilitzar-se i a manifestar-se i queixar-se per allò que han decidit no escollir. Bé, tinc seixanta dies per aconseguir anar a votar no només com a obligació cívica, sinó creient en el que faig. Espero que no la caguin, els partits. Que ningú em malinterpreti: ells saben què és el millor per ells, suposo, i el meu criteri li és igual a tothom. Però en aquest racó de món la classe política tendeix a unes actituds de pati d'escola que em treuen de polleguera: que si ara no sóc amic teu i formo un partit a part, que si ara estic d'acord amb tu però no t'ho dic perquè no em caus bé. Però tot i així, estic decidida a esforçar-me per creure una mica en aquesta gent. Segur que la majoria ho fan tan bé com poden. Vaja, a mitja campanya començarem a veure el què.

Tinc nació

Sempre faig tard, ho sé. Sóc una persona d'última hora i ho tinc assumit, però havia de parlar, havia de deixar anar alguna cosa sobre dimarts passat i la impressionant marabunta que va vestir Barcelona d'uns colors ben concrets. Aquí, al blog, prefereixo escriure-hi altres coses, com si em pogués allunyar del "mundanal ruido" i no, no és així. Per escriure sobre l'onze de setembre no em serveix cap metàfora, les trampes del llenguatge ja vénen soles en el complicat garbuix d'ambigüitats de termes i conceptes. Com la pàtria, que em sona tan estranya. És una paraula com massa solemne, antiga, no? No me la sé aplicar. Em costa, perquè mai he sentit meu el país que se suposa que m'empara. No: jo sóc d'un poble, d'una nació. Sóc d'una terra. Però és tan difícil d'explicar! Tant, que em calia intentar-ho. Perquè també és difícil d'entendre, d'entendre('m).

A mi m'agradaria poder dir que no tinc fronteres, que sóc del món, voldria, com tant els agrada dir a alguns "veure el que ens uneix i no el que ens separa". Però no pot ser, aquí no pot ser, així no pot ser. Perquè la terra m'estira, hi ha un sentiment molt fort: són les arrels que em reclamen, i no sé ben bé a què, però em vinculen. A una història, a un paisatge, a una cultura i a una manera de fer. A una llengua que faig servir per viure. I, de passada, a tots els símbols: a l'himne en to menor, a la celebració nacional d'una derrota, a la bandera de la sang del moribund. Som un poble ben curiós. I m'agrada que sigui així, m'agrada aquesta mentalitat de caminar junts per vèncer, de voler-se guanyar el dret a ser (que no el fet d'haver-se'l de guanyar a la força!). Sobretot en contrast amb les grans sentències sobre les grans pàtries, declamacions d'esperit elevat sobre foteses. Potser per això no m'acaben de fer el pes les banderes, les banderes en general. És una ostentació massa evident, potser? Quan veia aquell mar d'estelades dimarts passat m'omplia d'orgull la gent i no les banderes, perquè si imagino el mateix mar groc i vermell però fet de banderes espanyoles, no puc evitar esgarrifar-me. I de veritat que voldria que no fos així. És llavors quan sé que les banderes no m'agraden. Però en el fons sí que hi ha una diferència, una de gran i noble que, en certa manera, em tranquil·litza. Em sabria molt greu sentir aquest orgull si fos només perquè és la bandera "del meu país" però aquest meu país, en omplir una ciutat de banderes, no fanfarroneja de la seva potència sinó que es reivindica. Reclama el seu dret a existir. Prefereixo la meva nació petita que una gran pàtria. Perquè jo també agraeixo a l'atzar aquells tres dons, perquè la nació oprimida és com la llavor de la vida a la terra, sempre latent. M'agrada que tinguem una voluntat de construir, m'agrada que la gent surti al carrer. Sembla poesia gratuïta, però ho dic molt seriosament: la gent, a Barcelona, tenia el cel als ulls. Si heu vist fotografies potser sabeu què vull dir. Mirant amunt, però també veient només aquell tot meravellós fet de complicitat, fet d'un sentiment que compartim. És terriblement emotiu. El cel als ulls, sí. Què era? Era la flama d'una il·lusió, era el futur reflectit a les ninetes, era un punt de llàgrima i el blau radiant d'un cel lluminós de setembre? No ho sé, no ho sé, no m'ho feu dir que no ho sé.

És un tema molt complicat, es barregen moltes coses. Però així és com ho sento! Així és com ho senten molts. La necessitat de canviar la història, cremant-nos per dintre. Encara que no m'agradin les banderes. I també puc entendre la hostilitat amb què ho veuen molts des de fora. Però vaja, com bé va dir el Lopes a Plats Bruts, "yo entiendo que jode, eh, pero es lo que hay".

De l'olfacte

Es veu que l'ésser humà pot recordar una quantitat indecent d'olors. Moltíssimes. L'olfacte és un sentit oblidat i menystingut comparat amb la vista o l'oïda, però també ens dóna informació constantment de tot el que ens envolta. A mi em té fascinada, l'olfacte, perquè vol dir que només respirant, que sovint és una cosa inconscient, es pot analitzar l'aire, l'ambient, i rebre'n més del que es veu. Una persona, una casa, un carrer; sentint-ne, sense voler-ho, l'olor, se'n saben moltes coses. Saps quan les àvies es passen amb la Nenuco amb els néts. Algunes vegades saps què mengen els veïns o pots endevinar la marca de desodorant, de perfum o de xampú de la gent -a vegades, fins i tot l'olor pròpia cadascú. I l'olor diu molt, de cada persona! Hi ha olors que diuen "sóc sensual", hi ha olors que diuen "sóc agressiu", hi ha olors que diuen "m'he gastat una fortuna en un flascó minúscul de Dolce&Gabbana". (Oh, jo també me la gastaria, si no em fes tant mal, hi ha alguns perfums que em tenen enamorada des de fa anys però mantenim una relació distant a base de fugaços encontres al Duty Free dels aeroports).

Quan era petita, a l'escola, podia olorar la primavera o la tardor. Em sembla que era pel pol·len dels arbres de la rambla en l'aire o l'olor de les fulles seques d'aquells mateixos plataners trepitjades i fetes pols per centenars de peus de canalla, família i cangurs. Això, és clar, sense parlar de l'olor de pluja. Fins i tot de l'olor dels diferents tipus de pluja o dels diferents moments de la pluja: al principi es nota només l'aire humit, després fa olor de terra mullada o de ciutat mullada (que són dues olors diferents). A vegades fins i tot es pot sentir l'olor de l'aigua sola. I que ningú em salti amb la bajanada aquella de que l'aigua no té olor ni gust perquè és mentida. Potser l'aigua destil·lada no en té, però el líquid a què ens referim normalment sí: si no, no hi hauria manera de distingir les marques d'aigua pel sabor. I pel que fa a l'olor, que és el tema que ens ocupa, tres quarts del mateix. Es pot saber si en un got hi ha aigua per l'olor. És clar que és més pràctic fer servir la vista, en aquest cas. Però vaja.

Una nit d'aquestes, vaig entrar a la cuina. Era tard, era fosc, però em conec la cuina prou bé per posar-me un got d'aigua freda a les fosques. Després de veure, però, vaig voler encendre el llum per veure d'on sortia l'olor dolcíssima que m'omplia el nas i el cervell. Olor de préssecs madurs, préssecs boníssims que volia tenir localitzats per quan fos l'hora d'esmorzar. En veure la cuina il·luminada vaig trigar uns segons a trobar un únic préssec molt petit, que feia com gràcia ocupant tot sol la fruitera de porcellana, la grossa. El préssec petit i vell allà al mig. I la seva olor que s'escampava per la cuina i el menjador. No vaig poder evitar pensar "la fruita d'estiu ja s'acaba". Tot i que de fet no és així i dissabte hi tornarà a haver préssecs dolços a casa, va ser com veure el meu estiu, ja tan petit, tan al final. Que un dia va ser "tot" el que esperava i m'envoltava, i un dia enyoraré, i em semblarà que va ser encara massa curt (encara que en realitat no ho hagi estat) com un préssec sol en una fruitera massa gran. Però omple la casa amb una essència que es respira. A cada racó, també a les fosques, l'estiu és present. Dins meu omplint-me d'olor d'estació, d'hostel, de tren, de tonyina, de tredlik, de McDonalds, de muffin de xocolata, de crêpes, de te, de cus-cus, de moqueta mullada, de tempesta, d'alfàbrega, de muntanya, de pizzes-fantasia, d'encens, de cervesa, de gent, de baguettes i croissants, de mar, de flors, de pain d'épices. 

Tornar

Oh, sí, la tornada sempre és dura. Aquesta tornada. De la Bourgogne estimada, a casa. Ai, si no fos pel Mediterrani! Enyoro el mar quan el tinc lluny. Però també enyoraré aquest trosset de cel que s'estén enmig d'enlloc, allà a la France. És una font, he sentit dir, i no només en el sentit literal (perquè d'aigua, no n'ha faltat, que diguéssim). Em sembla que la clau de tot plegat deu ser aquest silenci. Es menja la gent, el silenci. En el fons és tan senzill com entendre que quan el soroll se'n va, ens quedem sols amb nosaltres mateixos. I en surten, de coses, llavors! És com la tempesta mateixa, la tempesta d'estiu que deixa anar tanta aigua i tant so, que s'emporta les branques mortes. Que s'emporta tot això que hi ha a sobre per veure, per veure-hi, allò que forma un fons a vegades desconegut, a vegades intuït d'alguna manera. Alguns anys és més plàcid, d'altres tot plegat s'arma d'una violència que fa encara més por que el fet mateix de despullar-se del que és superflu que, en el fons, no deixa de ser un escut per defensar-nos de la veritat quan és massa crua. És com intentar escriure les coses tal com són, sense ajudar-se amb les trampes de la paraula. Em noto tan nua que no ho puc suportar. Per això m'estimo tota aquesta retòrica que m'ajuda a crear transparències i oblidar, per una estona, que el silenci, que la veritat, és la duresa del tornar i la cruel senzillesa dins de nosaltres mateixos.

"L'Estate, Presto"

Com el tercer moviment de l'Estiu de Vivaldi, la tempesta fa por i fascina. És dimarts i la naturalesa sacseja el nostre petit món mentre jo la travesso entre aigua i vent. Embruixada, com sempre, per aquesta bellesa aterridora. Recordo cantar, fa molts anys, "llamps i trons fendeixen l'aire amb els seus esclats salvatges" i bé, és exactament com és ara. Les cames xopes, els cabells xops: tota jo regalimo.

El violí és tot energia. Corro sota la pluja ferotge i veig al mig del camí branques d'arbres que han caigut. És curiós com puc "percebre" el silenci que s'amaga darrere de tot aquest terrabastall, talment com s'atura la cascada histriònica de notes per recomençar cada cop amb més tensió. Els meus peus són ràpids, segurs, i encara que el meu cos es vincla pel vent, avanço. No paro de córrer mentre entenc que sóc part de l'immens tambor que és tot sota la percussió de les gotes. El braç del primer violinista és una extensió de la tensió de les cordes. Força, força, força en el seu arc i en el meu cos, en la fúria de l'estiu feta música i en la que m'assota la pell. L'orquestra respon com cada porció de la terra que s'estremeix i ressona sota la petjada del cel. Fulles que naufraguen dins del vent, cabells que es fan pluja, i és la pluja que cau com emoció pura sobre cada criatura amarant-la d'estiu fins que tot és xop de la mateixa essència primera. Les notes flueixen des del cel negre: és la natura recordant-nos el seu poder amb una violència que amaga, només, rierols de bellesa entre esclats de llum esquerdant el cel.

Amb una motxilla

Amb una motxilla, demà, ens allunyarem de casa. Molt més "de veritat" que mai. Tan soles. Tan juntes. Tan vives i tan joves, tan noves. Una aventura molt, molt nostra.

Jo, que en principi sembla que m'adono ràpidament de les coses, sóc força lenta a vegades. Per exemple, vaig trigar moltíssim a adonar-me de la petjada que, realment, tot el que visc deixa en mi. Com en tothom, vaja, que és per això que la memòria és un tresor tan preuat. Fins que vaig arribar a aquesta conclusió facilíssima vaig passar molts anys sense apreciar prou cada moment, sense saber que, en mi, seria etern. Tots els llocs que he vist, i els que veuré. Tot és dins meu. D'aquestes ciutats que m'han engrandit, ja n'he parlat. I si després d'aquests dies n'he de parlar més, ja ho faré. Perquè el que també perdura són les persones, molt més que cap altra cosa, i són la sort veritable, la sort més gran que cadascú ha d'agrair al seu atzar. Jo he de fer-ho, perquè aquestes persones són un regal. Tan soles, tan juntes, que m'han construït tant.  Una sort tant gran com tot Europa. Més i tot. Amb una motxilla, amb unes xiruques, amb unes amigues que valen totes les corones txeques del món.

Pólvora

El foc s'encén. Es fa la llum, igual que s'ha fet la música ja fa molta estona. L'espurna trenca la calma del dia o de la nit. El foc s'encén i l'olor de pólvora s'escampa, igual que s'escampa la gentada atemorida per allunyar-se de la pluja d'estrelles candents. "Foc fred", en diuen ara, d'aquest foc que es veu que és menys brillant, una mica més blanc i menys càlid. No crema, diuen, però és mentida perquè el foc és foc, i si alguna cosa no pot ser, és fred.

El so no es fa esperar: un xiulet eixordador seguit dels esclats sords de les explosions petites quan cada coet deixa de fer ploure trossets de llum. Sota tanta escalfor brillant, dansen els dimonis. Aquí, qualsevol hi ballaria, aquí, tot plegat es confon. El foc no és fred, i si això és l'infern és prou acollidor. La percussió, ritme primari que ve del nostre cor, del batec mateix de la vida des del seu principi, acompanya la dansa de la pluja d'estels. Tot crema i atrau, és bonic i perillós. Després, només queda l'olor de pólvora que agafarà la nostra roba blanca.

Ironia

Deliciosament explícites. Com ho diria? Està resultant ser tant irònic que no fa ni mal. Aquest humor tan divertit que gasta la meva sort, a vegades, em fa explotar en riallades que podrien ser amargues però que en aquest cas, ves per on, m'hi acabo sentint còmoda.

.

Ha de coincidir tot: una llum que gairebé no és llum, blanca sobre roba blanca, aire que passa i sembla que no faci calor. Aquesta música que només són veus i silenci i notes de xilòfon. És un moment de vidre prim. Sempre descric moments, em sembla, perquè crec en el poder que tenen: és el moment el que t'inspira, és l'exacta conjuntura de totes les circumstàncies. Tan fortuïta, però pactada i inevitable. Penso això, i dins meu plou.

La pluja m'ha anat caient a sobre, aigua de tots tipus, plugims suaus com carícies i tempestes d'estiu, torrents d'aigua brollant sobre mi i en mi, em costa trobar el silenci que necessito. Avui, avui fugirem durant un temps, esperant un lloc on el silenci sorgeixi d'aquestes mateixes fonts. I acceptant per una estona el soroll que no sé desxifrar (ni brogit ni fressa, sinó soroll) com una habitació mig encoixinada plena de gent que crida. Dins el meu cap. Com si tot, que va tan bé, m'amagués alguna cosa que no va bé, un gran error que m'ha passat per alt i no sé descobrir. O potser és només paranoia, de dir que si tot em va tan bé no pot durar, o no pot ser suficient, o jo què sé. Allò de sempre. Disfressat en un terrabastall de soterrani insonoritzat (que mai estan del tot insonoritzats), l'error que no veig pot ser aquest mateix cuquet a la consciència. O tothom que s'ha quedat al meu cap si no hi ha tant d'espai. El soroll de la pluja, ben endins, és com un silenci disfressat. Deu ser com aquesta presència impossible, de desig per un passat que no existeix i un futur que tampoc existeix. Com he fet sempre. Però com anava dient, adormirem la pluja per ara, que altres corrents més càlids em reclamen, i esperaré que em xiulin les orelles quan arribi a casa, i no sentiré més silenci ni més soroll.

El que vull

Bé, suposo que el que voldria és saber què vull. Tenir-ho clar, conscientment, i no haver-me de refiar sempre d'aquestes "sensacions", "pressentiments" i "impulsos" que a vegades l'encerten, i a vegades no. Com no saber ben bé en què baso una decisió que, tot i ser reversible, està clar que ha de condicionar la meva vida sencera. "Perquè noto que és el que he de fer". I perquè vull, és clar. Com explicar-ho? Si em paro i busco temps per ser honesta i buidar-me d'aquesta grandiloqüència meva descobreixo que tinc tot el que vull. Que he d'agrair i no demanar, perquè sóc tant capritxosa que mai acabaria. Que sempre que he buidat les mans me les ha omplert la pluja fresca, que quan he estès els braços he trobat vides per abraçar i que quan he obert el cor he trobat el món que m'esperava. A mi, com espera qualsevol. Amb aquesta arbitrarietat. Tan dolç. Tan incomprensible i indomable. "Com una dona, com un amor", sempre penso. Per això li dic Vida. Coses de l'idioma, que diuen. Com també són coses de l'idioma que no es pugui "estar" feliç, sinó que sigui l'essència mateixa de la persona: "ser" feliç com a absolut. Tan endins, tan veritat. O, en tot cas, en català és així. Potser és un fil com un altre dels que m'ha portat a escollir. Allò que vull, sí, però sobretot noto que és el que em pertoca. Una cosa que fa temps que medito: el vent ens torna al lloc on pertanyem. L'atzar, no és mai tan atzar com sembla. Sóc supersticiosa, en aquest sentit, suposo. I crec que tot passa per alguna raó. Com anomenem aquesta "raó", és una altra història. Atzar. Força. Només paraules.

M'adono de com estimo les paraules. Amb els seus defectes, les seves ambigüitats. Deu ser això, deu ser que són el que jo vull.

La rumba

Despertar-se al matí. Veure el sol a través de la persiana. Somriure. Tornar a endormiscar-se. Jugar amb el llençol. Posar-se roba ampla, que voli. I música. La rumba. Portar-la posada a conjunt amb la roba. Seguir despentinada. Esmorzar un tros de pizza obscenament calòric. A la tarda aniré al gimnàs. Agafar la bicicleta i deixar-se caure fins al passeig. Passar per una plaça que fa olor de gespa acabada de tallar. Com cada dia. Que faci una calor amable de sol de diumenge. Encara que no és diumenge. Sentir l'olor de les flors al costat de cada caseta baixa amb jardinet. A vegades em paro a collir un gessamí; avui, no. És com si ja sentís el seu gust breu a la llengua. Però pedalejo surant en la meva avidesa de present. Avui, entenc el present com una necessitat que es respira. I exploto d'alegria per tot el que m'he guanyat, i el que no, però m'ha estat donat per la generositat mateixa que la fortuna em regala.

Tornant amb la bicicleta cap a casa, pensar que tot és tan perfecte ara mateix. Que el que ha de venir m'il·lusiona d'una manera gairebé nova. Somriure. El sol, el tinc a les venes, l'olor de les flors, als cabells. Porto la rumba sobre la pell, i tot és, altra vegada, un començament deliciós com la primera aigua de mar de l'estiu.

Anar a dormir

Em costa, anar a dormir. I això que tinc son, però em costa, sempre m'ha costat. M'he quedat a l'estadi aquell dels nens petits que, sense raó aparent, no volen anar a l'habitació. Ah, al sofà s'hi dormia tan bé, quan érem petits! Encara s'hi dorm bé: en conec un que sovint monopolitza un dels sofàs i, amb els ulls tancats, es concentra millor en la pel·lícula que sigui. Quan ens en riem, contesta (si pot) amb els ulls entre-oberts i sense vocalitzar, que no dorm, que no dorm. I jo, bé, és una característica com una altra. Sempre he envejat els que poden caure rodons quan volen. Arribar al llit, aclucar els ulls, i que el següent ja sigui despertar-se. Però la veritat és que fa molts anys que em vaig fent "a força de nits", i funciono millor en les primeres hores del nou dia, o en les últimes del vell. Tot rondant la mitjanit. És així. Ritme vital, o com se'n vulgui dir. Aquestes hores m'han ensenyat a despullar-me en paraules. La son inabastable em va dibuixant boirines al voltant dels ulls, i tot es torna més lent, i jo més lúcida. A vegades la consciència passa a una altra dimensió. Com si, objectivament, la informació dels sentits m'arribés més poc a poc, i les percepcions en general fossin menys precises, però molt més certes. Més reals. Per això em fio del que he fet amb la consciència adormida. Recordo casos concrets, que em fan pensar. Bé, quan algú té aquesta odiosa tendència a l'autoanàlisi compulsiu, el subconscient és tot un camp per explorar. M'agradaria entendre-hi una mica. Per perfilar el surrealisme, ni que fos (és broma, és que escrivint no es pot fer entonació). No és quan dormo, que hi veig clar. És just abans quan, sí, "foll d'una dolça metzina", em sorprenc pensant coses que no sabia que pensava, o rebutjant coses que creia desitjar profundament. O sospirant per persones que no sabia que fluïen amb el meu aire. També em passa això d'intercalar trossos de poesies o cançons enmig del meu discurs vagament coherent. De nit, sempre tot acaba sent una rapsòdia de frases poc connexes. Explicant una història que no s'ha d'entendre. "La felicitat és entendre que no tot es pot entendre". D'aquí a un temps, ens preguntarem tots plegats com ha passat tot tan de pressa, oi? Com pot ser que un viatge a Berlín ja sigui l'any passat, com pot ser que hi tornem i faci tant temps encara que sigui ahir. Com pot ser? Doncs ha passat nit a nit i dia a dia (amb aquest ordre). El dia neix de la nit. Ho penso jo i ho diu en el fons el Gènesi mateix. (Que mira que n'arriba a ser, de bonic). Tot allò que diem sempre de la llum que venç l'obscuritat, i el dia que trenca la negror absoluta, bé, no m'ho crec. La nit es retira poc a poc en una treva més aviat amable. Ningú venç ningú. Com la "nit" i el "dia" que tenim tots dintre. Que no hi ha dia sense nit, i ens costa tant veure-ho! També voldria saber més coses de Nietzsche. En realitat, voldria saber més coses a seques. Però bé, quan això comença a semblar una mena d'escriptura automàtica (que, per cert, és una mica massa habitual en aquest bloc) potser, potser ja és hora d'anar a dormir.

Divago

He trigat uns dies a sentir-me (més o menys) serena altra vegada. I no és que no pogués escriure, només que el flux de pensaments era massa intens per posar-s'hi al mig. Una llum com digital travessant-me el cervell. Devia ser felicitat a borbollons. Impetuosa, salvatge. Sí, sobretot salvatge, felicitat d'alegria pura. Com explicar-la? Val més no explicar-la. Hi ha coses, en aquesta vida, que més val no explicar. Es pot, es pot provar d'aproximar una hipòtesi, però en el fons la paraula sobra. Perquè el feix de llum és massa bèstia, és massa, no el podem contenir gaire temps perquè és rotundament més immens que nosaltres. Divago. Divago com sempre. Però vaja, si a algú li molesta, que es manifesti. Les preguntes són com mosquits, brunzint arreu, fent que la picor sigui insuportable, i sent substituïdes per altres preguntes tan bon punt les puc eliminar . Potser la son, potser l'oblit. O potser res de res pot evitar l'inevitable. Així doncs, em pregunto: ha arribat el següent moment dels canvis? Perquè el canvi és sempre. I a vegades, només hi és més. Poc a poc localitzo en el meu petit inventari temporal els altres moments de tot-es-capgira-irreversiblement. I tota aquesta felicitat, de cop i volta, té gust de principi.

Llum de solstici

"Cloc, cloc, cloc, cloc". La percussió dels meus passos sonant en un carrer buit. De fet, tots els carrers estan buidíssims. No hi ha gent, no hi ha so. L'olor de pólvora s'ha anat quedant a les vores dels edificis i l'aire és gairebé net, ara. La música ja no se sent: hi és, en algun lloc, però jo ja no hi sóc. No, jo ara sóc un punt que es mou de cara a l'est. El silenci és un cúmul de sons petits: els meus talons rítmics sobre el terra, els primers ocells que refilen desordenadament. Aquesta, la melodia del silenci de matinada, anuncia el final d'aquesta nit curta, i el principi d'un dia nou. Veure'l perfilar-se amb la seva lluïssor com crepuscular just davant meu és increïble: una bellesa absoluta, i tan senzilla, la bellesa de la llum que sempre és tan clara. És com un solstici dedicat a tots nosaltres: els de la poesia, els que mirem l'est i ens sentim tan afortunats per la màgia del moment. Els que sentim tant d'amor dins nostre, i tant d'amor al món, aquesta energia que ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Com si l'aire fos amor i nosaltres fóssim bombolles de sabó: un embolcall fràgil per a la força del món. I quan la bombolla peta, el nostre aire es fon amb el de l'univers. És preciós. És un etern recomençar on només som una circumstància. És la nostra urgència de llum quan el dia desperta, i la plenitud de la nostra existència (petitapetitapetita) just allà, just llavors.

Nocturn atonal

Un dia, no fa gaire temps, encara que sembla que sí, jo tafanejava en una botiga de joguines. En una ciutat llunyana però no gaire, vaig trobar un racó ple de capses de música. Precioses, i molt, molt cares. Vaig decidir que era una bona temptació per caure-hi. (Això és una cosa difícil de fer: distingir les temptacions on més val caure i les que no) Així que me la vaig comprar, una capseta amb el sol a dintre. Sí, perquè a vegades un grapat de tecles minúscules i els seus sons desordenats tenen el sol o la nit o el mar. Tot dintre una capseta petita, petita. Sé que sempre parlo de música, però bé, aquesta vegada tinc excusa, que s'ha de celebrar el dia de la música encara que, de fet, es podria dir que cadascun dels dies des del principi dels temps ha estat regit per la Música. Em canso de seguida de moltes coses, però hi ha músiques que sempre sonaran suaument en el baix que marca la meva respiració. Són la meva pròpia capseta. Com gronxar-se "Across the universe". Ooh sí. La vida és més vida, així. Em sap greu si sempre acabo al mateix lloc. En el fons és perquè és casa meva.

I alguns dies m'assec només a fer girar la maneta. "Here comes the sun, turuturu". Tot s'acaba, siguis qui siguis que escoltes l'emoció que algú va sentir fa tant temps. Totes les llàgrimes s'assequen un dia. Tots els hiverns topen amb l'abril.

Em sento fluir com unes aigües en canals paral·lels de pentagrames. Llisco en una consciència pentapartida. El paper, l'espai anodí sobre el qual s'ha anat dibuixant tota aquesta música que em va definint, és una tenebra inestable i perillosa. Per això qualsevol nota serà bona. Tot és bo per endolcir el que és amarg de debò. Tot és d'agrair si realment em fa creure en l'incís i deixa de banda el fons que em rosega per dintre. Es tracta de deixar que la música prengui el protagonisme i aconseguir fer-me callar. El silenci no és l'absència de música, sinó una forma de música ben vàlida. I un altre dia ja parlaré de Bach.

Davant meu

Avui, davant meu hi ha un món sencer de possibilitats. El món sencer de possibilitats: totes les possibilitats possibles. És la màgia dels inicis. És la màgia incomparable de l'instant creador, la barreja indefinible d'emoció, decisió i intriga que defineix el primer feix de llum al teatre o la primera nota de la simfonia. No, encara més, és la contenció, tot el que s'amaga en el gest del director que precedeix aquesta nota. Bé, com anava dient, és més aviat indefinible. Però els principis són alguna cosa important. Tot això, per concretar que davant meu es perfila un gran començament, el "clic" que dóna pas al que es veu que d'aquí a molts anys hauré de recordar com el millor temps de la meva vida. De fet, ja fa un temps que crec que la joventut és la riquesa més gran que es pot tenir. I la veritat és que m'alegro que algú m'estiri a menjar-me-la tal com bé. Així doncs, farem d'aquest temps de començament la primera frase d'un llibre, sempre triada curosament, o el primer capítol, difícil de fer, essencial per no avorrir el lector.

Normalment, moltes coses m'animen i moltes altres em desanimen. Podria dir que a base d'extrems vaig construint un peculiar equilibri, però equilibri al cap i a la fi. Però ara mateix, he quedat meravellada perquè, sortint una mica del jo-jo-jo al qual tinc tendència, m'he vist millor del que sóc des dels ulls d'altres persones. Algú m'ha mirat i ha vist la meva vida a les meves pròpies mans. Jo no sabia que hi era. Quan persones que admires et diuen que podràs ser el que vulguis, veus la veritable resplendor de la pròpia sort. Sense mi-mi-jo-jo-ismes. Només falta decidir què és el que vull.

Quan algú diu

Quan algú diu "la vida és una merda", no ho diu mai seriosament. No, el que realment vol dir és "jo sóc una merda". I és un tipus de pensament que cert tipus de gent tendeix (jajajajajajajajajaja eix) a tenir. Aquell tipus de gent que busca desesperadament solucions als seus problemes i acaba fent coses realment estranyes, o els que tenen una veueta al costat del cap que els insulta o els humilia a temps complet. I així, benvolguts optimistes irredimibles del món, és com es creen els grans genis. I així, resta de gent, és com acaben resultant bojos i desequilibrats d'aquells que la medicina no reconeix: d'aquells que són perillosos per a ells mateixos. Això, si no es moren de tuberculosi com tenien per costum de fer els artistes romàntics.

Mars

Com tota l'aigua del món, hi ha dies que em sento verda com un Pacífic càlid i acolorit. Però dir això és una mica mentida, que jo no l'he vist mai, aquest oceà. El conec, només de nom. M'agradaria saber tots els mars de la terra. Saber-los, de tastar-los amb els cinc sentits. Saber-ne cada matís del color, del gust, del so, de l'olor, de la seva força prement-se contra la meva pell. Aigua pura, forta, singular. Com la del mateix Atlàntic, tan forta, tan salvatge. No sé per què, em ve al cap la pedra, la pedra als meus peus. El fred, que era líquid i elèctric. Atlàntic, immens i magnètic. De petita, volia respirar sota l'aigua. No, sirena no; jo volia unes bones brànquies. Sempre m'he estimat molt aquest Mediterrani bonic i nostre. No només pel mar, de fet: també pels pins, les flors grogues. Però nedar-hi, nedar-hi de debò, i ser només entre blau, i ser blau... quan no ho faig, ho trobo a faltar. Mai m'ha molestat gaire estar sola, i nedar entre més i més litres cúbics d'aigua transparent i lluminosa, i amb aquell silenci, és una barreja de constatacions de filosofia fàcil i exultació de la força física. De jugar només pel plaer de jugar, i de simple i pura delectació estètica. L'obstacle? La necessitat dels pulmons. Quina cosa tan petita, fosa en tota l'aigua del món.

Nada

Y yo nado, nado, nado.

Viatjar

Pot ser una olor. O una textura. Un gust. Moltíssimes vegades és un so, una música. Un ritme llunyà. És alguna cosa com un llaç de plata que s'entortolliga amb la meva ànima, com si el meu cos no existís, i la vincula a indrets llunyans que no conec. Alguns, que ni tan sols sabia que existien. Si existien. I sento, jo què sé, sento que sóc una partícula de pols que vol ser viatgera, agafar l'aire i surar cap on sigui més aigua que aire de tan humit, o fresc de terra de glaç, o tan sec que crema, com ara ho és a vegades. On l'aire deixi de ser aire. Hi ha llocs on l'aire només és l'olor especiada del gust de la terra mateixa. Allà, allà lluny és on vull anar, sense més càmera que els meus ulls. Un viure sempre efímer, com és natural per més que ens entestem a negar-ho. Buscar el sud i anar-hi com sigui. Sé que el tema de convertir-me en partícula de pols és més aviat poc factible. Vull el meu cos per sentir-hi regalimar totes i cadascuna de les sensacions que els llocs nous desperten. Voldria viatjar sempre per acumular més, em sembla. Ser com un gran recipient per aigua de pluges llunyanes, de sucs de fruites exòtiques, de tequila sec i bullent. Un gran recipient-barreja que eixampli la meva estreta ment local cap als quatre punts cardinals.

Retrets

Em torna a sortir, moltes vegades, aquesta vena utòpica que mai he acabat de perdre. Per què, per què no puc deixar de retreure'm aquests pensaments? Per elevats, per tòpics, per poc realistes. Somiar no és dolent, però me n'oblido sovint. I... afirmar que somiar no és dolent, no és sinó una altra prova de la poca seriositat amb què em prenc les meves ganes de canvi. Això no em preocuparia tant si no fos perquè també sóc reticent a creure'm les ganes de canvi dels altres. És a dir: crec en la revolució teòrica. Oh, sí, hi ha grans teories pel món. Si les persones fóssim una mica millors... Sobra dir que l'anarquisme (teòric) seria un gran sistema. Bé, he de dir que, de tot això, jo no hi entenc. Ja m'agradaria, ja, saber-ne. Perquè obrir els ulls avui en dia és terrorífic. Estem envoltats d'entreteniments, però el que està passant allà fora és molt, molt greu. I vaja, per ara podem dir que passa "allà fora". Estem ben fotuts. Fotuts per tots cantons, i el que ens queda. Però dir-ho és lleig, és clar, perquè d'això, no en sabem gaire, i les famoses solucions, tampoc les guardem a la màniga. Jo, i molts altres, només tenim idees, idees soltes sobre el que hauria de ser, i ens desesperem en les nostres febleses (potser aquest és un primer pas!). Febleses com els retrets d'un seny traïdor, les mentides d'un fals realisme que commina les idees a no ser.

Voldríem canviar el món, en el fons. Però no ho podem dir gaire sovint perquè sona tan ingenu. Ni tan sols m'atreveixo, jo a pensar-ho gaire sovint. Em deu venir d'aquí aquesta fixació per canviar-me a mi mateixa? Perquè no puc canviar el món. Però arrel d'aquesta sentència mil vegades repetida, quan alguna cosa es mou me la miro amb més recel que il·lusió. Sóc un fre més, una voluntat més a la multitud sota el jou d'aquesta apatia. La voluntat és el principi, però això no és excusa. Hmf!

De finals

Com ho diria? Sí, evidentment, és un pes que et treus de sobre (que em trec de sobre). Com tot, vaja, que tot s'acaba, i això que diem sempre. Però d'altra banda, desperta totes aquelles -tantes- confessions. Que seguim amb la mateixa antiestima de sempre, que no hem superat res del que havíem de superar, que és tan, tan ridícul que ens faci por fer-nos grans amb aquest temps que tracta tothom de la mateixa manera. "És injust, el temps, és un fill de puta, el temps". Ni una cosa ni l'altra. Ens cau malament perquè és fred, i no té preferències, i no respon als nostres continus intents de complicitat (i que consti que jo també l'odio, l'agrediria, si pogués). No és còmplice de ningú, ni ens pica l'ullet, ni es deixa tocar. És un gat esquerp, diferent de la casualitat o de l'atzar, que ens permeten de tant en tant alguna llicència, algun petit apropament, alguna calidesa. Però no hi ha cap calidesa que valgui quan els finals són subtils. Són transparents de vidre fràgil o de gel que es fon, i ens mirem a nosaltres mateixos (sí, avui torno al plural suavitzant) com si no existíssim. I potser no existim. Potser som com un final que no és una línia, sinó un vapor. Quan em sento més centre de mi mateixa, m'atreveixo a vaticinar que un dia trobarem a faltar les que ara són les nostres hores més fosques. L'adrenalina se'ns haurà cremat a les venes i restarem, amb els membres flàccids, preguntant-nos si tenim alguna cosa especial a banda de ser nosaltres mateixos -cosa que, d'altra banda, força gent té. Si el nostre talent té alguna particularitat que no sigui el fet de ser nostre, si un egocentrisme ferotge és l'únic causant de la nostra mica de protagonisme al món. Si realment existim, o no. Si el temps ens tracta amb la mateixa injustícia que a tothom, si un dia vam ser realment com creiem, com sempre hem cregut que som.

Vals de les Flors

Moltes vegades em pregunten (i algunes vegades, em pregunto) per què faig tot això, per què sempre estic tan ocupada, o per què no m'hi caben els extres perquè el meu planning a un any vista no admet gaire més. I sí, hi ha algunes coses que potser serien absolutament prescindibles. Però en el fons tot és per una raó. Com podria expressar-ho... Bé, hi ha una part de frenesí suïcida, però també -i a vegades me'n oblido fins i tot jo- és un gran cúmul de passió pura. A vegades sembla una utopia, però és veritat: la música estira, la música pren, la música impulsa. I no em refereixo a tancar-me davant l'ordinador o a desfer-me del món amb uns auriculars posats. No: jo vull dir respirar la música, ser la música, formar part d'una massa immensa de veus i sons, i que tota aquesta força surti directament dels meus pulmons, que també em donen la vida. "Respirar la música" no és, doncs, cap retòrica vana, no hi ha sinestèsia, no hi ha metàfora. És real i palpable i, bé, per això, per aquests bocins de cel, quan de cop i volta tot funciona i em puc oblidar de com de desafinat sol estar tot el que tinc dintre (això, veieu, sí que és retòrica vana!), per això tot pren un sentit. Així que no em molesta la compassió dels que s'exclamen per l'hora d'arribar a casa, o l'hora de sortir-ne, o totes les hores que no hi sóc, o els dubtes, o l'exigència (encara que aquesta sigui culpa meva). Però aquesta compassió no té raó de ser.




(encara que també he de confessar que serà força graciós pensar en això en un examen d'harmonia)

Em ve de gust

Hi ha expressions, que s'han sentit mil vegades i ja ningú les troba excepcionals, ni hi detecta la paradoxa, ni la subtilesa. Com la xocolata amarga, sí. Però em referia més aviat a allò que anomenem "les ganes de viure". Quan ja estem vius, ens omplim la boca de ganes de viure. I a vegades, només a vegades, ens agafa (m'agafa) com una escalfor a les venes que no és eufòria, que és ganes de viure com qui té ganes de menjar maduixes. Em ve de gust viure. Fer més coses, fer-les bé, cobrir el parell de tons que encara em queden per assolir l'estridència. A vegades, sí, quan tot assoleix l'únic límit, el suau límit que hi pot haver en la meva vida (plàcida, segura, feliç) en sóc conscient i l'estimo així, i estimo aquest límit proper, ridícul, un límit que en la meva mesura de les coses té el seu dramatisme, però en el fons, i per ser justa, no és res que no es pugui superar amb tranquil·litat, amb sentit comú. Sabent apreciar... sabent apreciar-ho tot plegat.

Oblidar-se de respirar

Sí, a vegades m'oblido de respirar uns segons, només fins que comença a molestar-me la falta d'aire. I a vegades respiro compulsivament per aspirar la dolçor de la vida, que sura en l'aire encara que no ho veiem. Quan la lluna està tan a prop i el gessamí és l'altra blancor de les nits blanques, i quan el fum afruitat va prenent-nos els cabells i la roba i tot s'acosta més aviat al deliri. 

A vegades m'oblido de respirar, però el meu cap segueix aspirant, sempre, fent-se seva, sempre, cada impressió d'herba i pluja.

La mala llet

De problemes, així diguéssim, intrínsecs, en tinc alguns de més grossos i alguns de més petits. Cadascú té els seus. Però a vegades no puc evitar preguntar-me quins d'aquests trets psicoelquesigui que m'amarguen la vida són circumstàncies i quins realment són "de dintre". Quins m'han vingut de fàbrica i quins m'he anat posant a l'esquena per incompetència meva o dels altres.

Trets com callar sempre, com esperar que la resta del món em llegeixi el pensament (ni que tots llegissin el bloc!) i torturar-me quan no és així. O com torturar-me a seques. Com sempre. Això sí que em treu el son: com coi ho he de fer perquè tota aquesta mala llet no es condensi sempre en un joc de miralls entre mi i jo mateixa? Errors, defectes, tots pesen el doble, un cop per mi i un cop per ella, que sóc jo. Defectes grossos com aquest egotot, melicdelmón-isme. Com l'arrogància d'anar enumerant els meus defectes amb paraules boniques que els facin semblar menys defectes, en un bloc per a la gran xarxa i esperar que algú ho llegeixi per voluntat pròpia. Arg.

Què vull ser de gran

És una cosa que tothom pregunta quan tens una certa edat. I jo sempre faig la brometa del "feliç, jo de gran vull ser feliç". És una resposta per fugir d'estudi. És una manera de dir que no sé què vull tenir d'aquí a dos minuts, i que per descomptat l'adjectiu "gran" aplicat a mi mateixa i a la meva edat és massa, massa tot. Que em fa una mica de por, també, pensar aquestes coses perquè, d'escollir, mai n'he sabut i, de voler, tampoc. La meva voluntat és sempre obsessiva i malsana, per exemple volent-ho sempre tot, sempre més i millor, o volent allò que, senzillament, no està al meu abast, per després torturar-me per haver fracassat en les meves empreses suïcides personals. O per haver-ho intentat. O per haver-ho aconseguit pagant-ne el preu inevitable. Per això ja no em ve d'aquí confessar que jo, de gran, vull ser vent per traslladar granet a granet les dunes del desert, i per fer esclatar crestes d'escuma blanca a la mar més plàcida i llisa. Vull fer-me gran i anar-me fent transparent i lleugera, i viure arran de terra, arran de núvols i d'aigua i arran de tot, vull ser l'impuls que arrenca matisos irisats als camps d'ordi del maig que despunta.

M'agrada dir mentides

He dit, a vegades, que la realitat tal com és, és avorrida. Que no té gràcia. Però el fet és que em passo el dia dient coses que són mentida. Experimentalment, com per intentar defensar posicions indefensables, o convèncer el món i a mi mateixa de coses que, senzillament, no poden ser. Dir mentides m'agrada (Faig afirmacions categòriques com aquesta, que potser són veritat, i potser no), a mi no em molesta mentir o mentir-me per afegir pebre a tot plegat. Segurament, la realitat és que les coses són senzilles, i la meva mentida és que les complicacions són a tot arreu. Segurament no és veritat que no em pugui controlar, que no ho pugui parar tot plegat. Segurament és tot mentida i al rerefons d'una veritat crua no hi queda res més que vidre, acer i gel, tot tan fred, tot tan fred. La passió és una il·lusió en un món de mesurades ciències. En un món on Bécquer és d'adolescents.

Així doncs, sí: m'agrada mentir. M'agrada dir mentides i creure-me-les. Dic que no vull coses que sí que vull, dic que no em fa mal el que sí que me'n fa; menteixo massivament i a totes hores. Sense deixar d'advertir, però, que el cinema és de mentida, la pintura és una il·lusió. I la literatura, tampoc serà mai una realitat palpable. No em queda, doncs, cap més opció que estimar aquesta mentida universal i exquisida.

Tots els noms de l'amor

El veritable Amor és aquell que t'empeny a no deixar ningú sol amb els seus fantasmes, el que et porta a oferir-te sense reserves. És el que flueix en l'aire a cada moment sense que el notem i s'escola entre les nostres parpelles mig closes, entre les fulles del cel de primavera i entre les notes d'allò que xiula una noia en bicicleta. Perquè l'Amor, l'Amor Viu, és a tot arreu. Des de tot arreu ens convida a ser com som, i Ser caminants d'aquesta vida donant, donant el nostre propi amor, viure Estimant. Però costa, a vegades, dir què és viure Estimant. Costa perquè, en realitat, no podem mai saber-ho del cert, ningú pot dir-nos que ja estem estimant prou perquè no hi ha un "prou". Així doncs, provem-ho! Intentem-ho! Busquem de fer més bonica la vida del qui tenim al costat. Deixem que ens inundi un esperit que no té banderes ni símbols, i que és tan ancestral com la vida mateixa.

L'Amor té molts noms, però no deixa de ser una única essència, tan pura i tan simple que només la podem intuir, no entendre. L'Amor, no el podem analitzar, l'hem de viure.

(M'agradaria que fos un text d'ara; no ho és. M'agradaria tenir aquest coratge, i aquesta fe, tenir-ho tot tant clar, tenir més noms del compte i no massa pocs, fer servir el verb exclamatiu amb aquesta desimboltura. Però vaja, ara no pot ser. Però ja serà, ja serà.)

El fil

Parlar, a vegades, fa una mica com escriure, que sembla que tot el prisma de circumstàncies es torni pla. I dues dimensions són força més fàcils d'entendre que tres.

Sóc el fil elàstic que traça el brodat d'unes mitges impossibles. Sóc la fibra fràgil que si es trenca, tant se val per on, desfà tot el dibuix i es torna no res. Sóc la tensió de la teranyina, sotmesa a la presumpta immobilitat de tots els seus punts de suport. Seqüències de pocs segons de pel·lícula se succeeixen dins el meu cap. Algú assegut mirant una paret blanca mentre el telèfon sona i sona. La força d'uns músculs inútils en un ambient sense gravetat, nedant en un aire sense aire. La caiguda a càmera lenta del meu cos des d'un gratacels. Cap al dolor, amb placidesa. Sembla que no pugui ser. Sembla que no es pugui caure en picat amb placidesa, ni es pugui fondre's lentament amb aquesta violència. El tigre, és letal perquè està immòbil. Fins que deixa d'estar-ho. Jo sóc com el silenci d'aquest tigre, programat per ser la tensió i la força. Jo sóc com el silenci de sempre, violentat per tota la percussió del món.

Quan es desfà la metàfora, tothom sacseja el cap i em diu que no ho entén. I em complac en la rebequeria de parlar de mi i no d'"ella" o de "nosaltres" sense descobrir-me mai del tot. Prefereixo, doncs, deixar la metàfora on és, i seguir perseguint-me en cercles.

Posar-te en paraules

Si pretenc posar-te en paraules, sempre trobo les lletres massa primes o massa negres, massa absolutes. Si pretenc posar-te en paraules em falta un mar ondulant de lavanda i roselles per dir la teva mirada, em falta una platja de brisa amb gust de sal per dir els teus cabells, em falta un bosc de llençols blancs estesos per dir la teva pell, em falta la vella olor de pa acabat de fer per dir les teves mans. I per dir la dolçor de les teves galtes en somriure em falta la delicadesa de totes les flors del món obrint-se per rebre una nova primavera.

Si et vull fer cabre en les meves paraules petites, m'ofego en gotes de pluja als ulls del meu record, i intueixo (encara que no me'n recordi exactament) la primera vegada que et vaig tenir als braços, tan petit que encara no eres ni la teva mirada, ni els teus cabells, ni la teva pell. Quan la dolçor de les teves galtes en somriure encara no existia, i les teves mans eren només un miratge de la força que tens ara. (I també recordo una conversa, encara més vella, en un cafè, quan vaig dir que t'esperava abans de saber que venies). Et miro, imponent, complex, i em meravello del curs de la vida. I també et miro i em reconec, veig els meus fantasmes en els teus i m'espanto. M'agradaria ser més subtil amb això, però aquest terror no té subtilesa possible, perquè si penso en tu lluitant i perdent les mateixes batalles que jo, se m'ensorra el món sencer. Recordo tantes vegades que, tan petit, has estat la raó de la meva alegria, i entenc que segurament és desproporcionat aquest dolor si et dic "què puc fer-hi?" i em dius que "res". Però tu tindràs tot el que hauria volgut que algú fes per mi; he vist abans aquesta mirada en el mirall, però jo seré la teva barca en el temporal. I sempre, escolta'm bé, sempre tindràs els meus braços, el meu cor, la meva sang. Sempre seré aquí perquè t'estimo d'una manera que cap metàfora pot posar en paraules.

Surrealista com el senyor del bigoti

El temps degota. Sí, com el quadre dels rellotges fosos que va pintar Dalí. El temps degota i sovint ho torna tot tan surrealista. Surrealista com el senyor del bigoti (prometo que no volia dir res de res que tingués a veure amb la pintura; m'ha vingut així). Perquè s'allargassa i s'estira, i penses si això vol dir que hi ha un dia que el temps s'arronsa, i si serà avui aquest dia, i si sabràs rebre l'impacte del teu temps elàstic petant-te a la cara com una goma.

Surrealista com el senyor del bigoti, a vegades sento que no existeixo i quan em pregunto per què se'm barregen tantes coses que ja no sóc capaç ni d'intuir-me. Però està clar que tot això, tot això sempre té un sentit. Qui em va dir que sóc críptica? No sóc críptica, em protegeixo de tothom i de mi mateixa per si mai dic les coses massa clares i m'adono que res no és el que sembla i sempre ho he sabut.

Electricitat

Sí, està claríssim que tota aquesta electricitat que travessa la nostra quotidianitat ens fa la vida millor. Energia sonora, lumínica, calorífica, frigorífica, magnífica. Però vaja. Que és perillosa. Tanta energia junta, és perillosa. Oi que ho saps? Sí, ho saps. Com quan tu ets energia i et sents brunzir i vibrar davant el que t'espera. Com quan t'adreces, mogut per un impuls nerviós, cap al teu més-amunt i els dits t'envien una petita descàrrega cada cop que la teva pell conductora frega alguna cosa, cada cop que el teu cervell metàl·lic entra en contacte amb un nou repte. És detonant, és hormonal. És letal. És aquell petit espai que hi ha entre l'espurna i l'explosió. Tu, allà al mig, aferrat al temps com si fos un fil de coure. Que et cremarà les mans, que et farà ser foc. Energia com jo, que tendeixo també a buscar sempre cordes de salvament que resulten ser d'aigua. I així entro en aquest corrent d'obstinacions, ignorant el meu instint, que sap el que em convé més que no pas jo. Però quan vas cec d'energia pura, el teu mateix fluir es torna frenètic i no pots evitar mantenir fins al final tots aquests determinis que no porten enlloc.

Academismes

És curiós com un món fet, al cap i a la fi, de persones, pot oblidar-se tan sovint
que cada persona és un món. Com pot haver-hi persones que la societat sencera
(la societat, que és molt gran) deixi de banda? Què passa? Què no ens funciona?
Res, res no funciona, em dirien els pessimistes. La gent no aprofundeix a
conèixer els qui té al voltant, i tots acabem sent estranys. Tothom espera que
la gent sigui original, però amb uns estàndards clars, unes línies que no es
poden transgredir. Línies que, a vegades, no es poden escollir. I és llavors
quan es diu que un individu esdevé marginat.

Persones estranyes que es fan més estranyes. Diferències que es fan profundes,
llunyanies que s’allunyen. Sembla impossible, amb tothom tan connectat, però
les etiquetes continuen fent mal. Suposo que és així des que el món és món.
Persones normals, que sense creure ser cruels s’etiqueten les unes a les
altres, formant carrerons sense sortida de mala bava. Odi? Potser, però un odi
infantil, irracional. Por? Segurament, una por que surt de la diferència. Algú
amb uns orígens diferents, o amb una manera de ser o d’actuar diferent, o d’un
ambient diferent ens frena, no sabem per què, a acostar-nos els uns als altres.
I parlo des de la comoditat del plural, perquè un “jo” em faria massa mal. Jo
tampoc puc superar sempre aquestes barreres. Jo també sóc culpable. El món que
és la meva persona, allunyat del món d’altres persones, és una part més
d’aquest conjunt de la societat. Però pensar-hi, pensar en la solitud dels que
són condemnats a la solitud pel fet de ser diferents, és el primer pas per
donar un dia la mà, aquest gest tan senzill i tan difícil.

Açúcar baunilhado

A casa hi ha un pot, amb una etiqueta lila, on hi ha escrit això, "açúcar baunilhado", que vam comprar per fer no sé què de pastisseria quan érem a Portugal. És un pot que sempre m'ha intrigat perquè només acostar-hi el nas m'endinso en un remolí de dolçor que em ressegueix des del nas al centre del cervell. L'olor d'aquest "açúcar baunilhado" és, com podria dir-ho, és com l'accent aquest tan deliciós que tenen els portuguesos, que sembla que no vulguin que les paraules els surtin del tot de la boca, i que assaboreixen cada bri d'aire que serà un so articulat.

Però quan tasto un parell de cristalls d'aquest sucre tan exquisit a l'olfacte, el noto dolç, certament, però amb un regust amarg que el fa decebedor -evidentment, serveix només per donar gust a la rebosteria. I se'm fa el paral·lelisme inevitable, perquè la meva vida, quan me la miro amb prou perspectiva és bonica, és feliç. Però tastar-la és tota una altra cosa. És una gran decepció d'amargor continguda, de regusts equivocats que no sé com canviar i se'm fan insuportables. Com aquesta ràbia, com aquesta por, com aquest tenebrisme, com més ràbia. La xocolata és amarga de tan intensa, però l'açúcar baunilhado té una amargor diferent; es pot dir d'altres maneres, però decepció em sembla que és la més correcta.

Si pogués arreglar aquest mal gust del contacte directe amb la substància de l'olor irresistible, ho faria. Així, objectivament, l'açúcar baunilhado m'agrada molt, encara que no el pugui tastar. No el canviaria pel sucre de tota la vida, ni tan sols pel sucre morè, perquè l'olor que fa és excelsa, i la seva funció, que és endolcir, també està coberta. Senzillament, no es pot tastar directament perquè t'emportes una desagradable sorpresa. Però el gust, quan no es pot canviar, no es pot canviar. Què hi farem.