La vida és un musical

Em fa molta gràcia quan algú es pregunta per què hi ha gent que canta sempre. Per què de cop i volta, en una sèrie d'adolescents qualsevol, s'abaixen els llums i una esplèndida Lea Michele comença a explicar com se sent fent servir un gran èxit d'ABBA. I em fa molta gràcia també quan diuen que això no és realista perquè la vida no és un musical. Però vaja, jo no sé com s'està al cap de la resta de gent, perquè visc aquí dintre, però discrepo profundament amb aquesta afirmació, perquè el que la gent no veu és que la vida sí que és un musical. Ara mateix, aquí fora, hi ha un gran exèrcit de gotetes organitzant una orquestra de percussió. I si em quedo ben quieta puc escoltar la percussió de la vida meva, per pur interès científic, per curiositat analítica: agafar aire i treure'l, i no tornar a omplir els pulmons durant una estona. Esperar, mentre el cos es va posant nerviós, i escoltar atentament el so de cada batec indecís i la vibració de la pell al final dels capil·lars quan la sang hi arriba. Del pit al ventre, als colzes, a les puntes dels dits, a la cara i al clatell, a les cames, als peus, la vida plou dins meu fent una sorollada com la de la pluja a fora. Abril, el mes de la identitat. Vinga a pensar sobre la punyetera identitat. L'atenció, l'autoconeixement, les preguntes. Ja m'agrada, però és curiós que hagi coincidit tot tan junt.  Mitja hora amb els ulls tancats i aquell senyor preguntant "Qui ets?" i després la Maria mirant-me a través de la mirada fins a la profunditat més clara, fins al lloc secret on tots guardem l'amor. No tinc respostes; estic canviant, estic canviant ara mateix i no puc contestar. En comptes d'això, estic aquí parada, immòbil, amb el pols tornant-se boig, accelerant per aquesta adrenalina rara, alentint-se tot de cop perquè no hi ha oxigen per transportar. La calma de la meva voluntat com mig drogada està enganyant el meu cos, el cor vacil·la una mica i finalment respiro. Com sortint per fi de l'aigua, però sense aigua. Com obrint els ulls dins l'aigua, però sense aigua, que l'aigua vol dir molta complicació d'atrezzo i a producció no m'ho deixarien fer.

La vida és un musical, sempre potser una mica massa, massa emotiu o massa melodramàtic, massa alegre o massa desesperat. Un musical on no només canta la gent, sinó que tot, absolutament tot canta. I llavors salta el típic escèptic de la vida i et diu que són bajanades, però en realitat és només que la música, la música de totes les coses, ha decidit no escoltar-la. La vida és un musical, i qui no vol acceptar-ho és per mandra, per mandra d'estar sempre buscant el to.

Guapa perquè sí

Demà és Sant Jordi. És un fet -sobretot amb aquest gest tan amable de la UB de donar-nos festa- que hi haurà moltes coses per dir, molt d'ambient, el color en traços llampants de vermell i groc i verd i negre tinta. Però aquesta nit, abans de tot el que ha de passar demà, em prenc un momentet per reivindicar les dones de la meva vida, totes elles, però especialment les que demà passejaran entre els carrers tan curulls de poesia, i s'ompliran de l'alegria general. Respirant l'olor de paper i de pètal s'ompliran de l'amor que sura en l'aire (perquè si és Sant Jordi jo em permeto de ser potser una mica bleda i proclamar sense vergonya que sí, que l'aire és ple d'amor) i estaran plenes, vessant d'amor. I amb tot això els creuarà en algun moment un pensament fugaç, potser un desig conscient o potser una mera sensació, de la rosa que no hi serà, de l'amor que no hi és. Les dones de qui parlo són gairebé un personatge, podrien ser qualsevol. I en qualsevol seria aplicable això que ara podria dir-li a una com tantes dones que m'omple el cor: Que tu, amor, ets guapa perquè sí, ets flor i ets poesia, i si avui no t'ho diu ningú seria una injustícia tremenda. Que et veig aquí al meu costat i no puc descriure com agraeixo la meva sort, perquè aquesta mena d'amor no es marceix. Que et veig creixent amb mi i és un goig, i és una joia, és aquesta mena de paraules que diuen "alegria" però ho diuen amb més gràcia i amb més grandesa. Que ja t'entenc quan vols la rosa que no hi és i l'amor que potser no arriba, però que la llum que t'envolta no depèn de qui se la miri. Que quan arribi benvingut, però que avui mateix, sense necessitat d'aquesta rosa, ets part de l'amor que sura en l'aire, i quan passes cada flor voldria ser tu i el món mig trontolla, que les espigues d'ordi es vinclen per veure't passar. Que el món sencer, igual com faig jo, sap que ets afortunada, no per l'amor o per la rosa que puguis tenir, sinó perquè tu ets l'amor i ets la rosa, ets Sant Jordi i la princesa, ets la sang i ets el drac.

Això és el que no podia deixar de dir, com una mena d'homenatge a l'intercanvi de complicitats espurnejants que acabo de tenir abans de dir bona nit a una d'aquestes dones de la meva vida. I em sembla un apunt que no està de més per deixar anar una mica de l'amor que tinc per totes aquestes dones de cap a peus, dones amb majúscula, dones que valen un imperi, que valen un món amb totes i cadascuna de les seves roses.

Eufòria

Eufòria és una paraula fantàstica. Per començar, és una esdrúixola, amb l'accent corresponent, i aquesta "f" que explota cap a la "ò". Sempre des d'una perspectiva subjectiva, eufòria és una paraula eufòrica. I això, encara que sigui una evidència, m'agrada dir-ho, perquè és prou exacte (segurament més que el que diu el Diec, que defineix l'eufòria com "Sensació de benestar de qui està perfectament bo", qui està perfectament bo, no em digueu que no, és molt graciós).

Avui mirava per la finestra aquest cel blaublavíssim que fa dies que senyoreja els matins, com aquesta llum que no té filtre, que és només sol i primavera i es cola a les classes i a les cases, i fa la croqueta per la gespa. Mirava la saturació de l'abril tan blau i pensava que a vegades les associacions de colors a sensacions que s'han fet tota la vida tenen variants molt interessants. Així com Palau i Fabre diu que la nostra esperança és vermella ("hipòcrites quan diem que és verda!"), avui se m'ha fet evident la naturalesa multicolor de l'eufòria, i he tingut al cap una eufòria blava, ben trencadora, lluny dels fúcsies i els granats i els vermellosos de qualsevol mena. I anava pensant i em deia que mira, que una eufòria lluminosa com la meva, una eufòria que descansa en aquest bé de Déu de flors de tarongers amb una olor que col·loca i en aire sobre la pell -per fi!- nua, una sensació tan feta d'esclat i gratitud simple, fins i tot podria ser... jo què sé, grisa, o blanca. I un cop a casa posant música a les sensacions he anat a topar amb la cara de la veritable eufòria blanca, que i tant si té força, i tant si pot ser. Incapaç de triar una sola cançó del disc, el deixo sencer aquí sota. Un plaer pels sentits que destil·la genialitat, la consonància perfecta per un inici com el d'ara. Que quan algú diu que Happiness is a warm gun pot voler dir absolutament qualsevol cosa. Adoro els inicis, cada principi de cada cosa nova. Comença la calor! No m'atreveixo a pensar quantes coses em va portar aquest mateix sol l'última vegada que el temps començava a ser només calidesa. Em fa somriure, em fa saltar per dintre amb aquella mena de sobresalt que és, en el fons, la marca d'una alegria sobtada. Deixo d'escriure, que amb aquesta obra d'art aquí sota, qualsevol cosa fa de mal dir. Tots a gaudir de l'eufòria blanca.

Quadrets en lila

No em surten les paraules. Podria ser perquè la música sona massa fort. O perquè la casa buida estén el seu silenci a través de mi. O perquè no vull que surtin, sinó que entrin, vull tant que entrin les paraules d'aquesta colla de fulls quadriculats en lila que no deixo sortir les meves, de paraules. Tant com m'agrada deixar sortir les paraules. Per això m'he posat a escriure, ara, per descobrir que no és que no em surtin les paraules, sinó que, com passa respirant, el fluir en ambdós sentits alhora és difícil i, a més poc funcional. Ara memoritzo, ja imprimiré després en alguna banda els fruits d'aquesta inhalació massiva d'informació. De com l'amor és un invent dels trobadors del segle XII. De com els tòpics són sabuts per tothom, però veritat. Ara mateix, en escriure, és quan hi ha la respiració continuada de la informació. Mea culpa, ho sé, per no tenir un cap més ordenat i una voluntat més ordenada i una manera de fer més ordenada, o una casa més ordenada o un temps més ordenat o una personalitat més ordenada. I no, per si algú cau en la temptació de justificar-me, ni "cadascú és com és" ni el desordre és una característica inherent a res. Estaria bé que fos així, oi? Bé, sempre es pot deixar anar entre dents que l'Univers tendeix al caos: llavors, poden donar-te la raó, o un clatellot merescut.

La música segueix sonant massa, les paraules ja em surten. I sort d'això. El contrapunt de tots els estats anímics d'eufòria (que sempre hi és, ho diu Horaci als apunts quadriculats) ara és una frase d'aquelles tan universals i messiàniques que m'agraden a mi: que el llegir no et faci perdre l'escriure. Que el llegir no em faci perdre l'escriure. Que res no faci perdre res. Que ens quedem exactament així tots plegats, amb l'olor d'encens i el Tannhauser de fons. Exactament així però amb totes les paraules dels apunts de quadrets en lila, totes, dins el cap.

Consumir amb moderació

Als anuncis d'alcohol sempre hi ha la lletreta aquella petita que et diu "consumir con moderación". O "tomar con moderación", o "beber con moderación", ara no recordo exactament què és el que has de fer sempre moderadament. I és curiós que digui això, perquè és evident que un anunci serveix per incitar al consum, i que no és la feina de l'anunciant avisar el consumidor i dir-li que té un cap magnífic que pot fer servir, i que té un criteri propi per desenvolupar. És curiós perquè el consumidor ja sap que consumir aquell producte en excés és dolent per ell (mentre que a l'anunciant li comporta beneficis) i tot i així algú ha arribat a concloure que els anuncis han d'incloure aquesta advertència, no fos cas que el consumidor, malgrat saber perfectament què és l'alcohol que consumeix i què provoca, acabés amb un fetge digne de fer-ne foiegras i llavors demandés la marca de licors de torn per no haver-lo avisat que havia de fer servir el seu criteri per preocupar-se per la seva salut. Deia això perquè hi ha coses que no són bones, i no és un secret per ningú. Tots sabem que no és bo i que no ho hem de fer, però tot i així esperem que vingui algú i ens digui que això de l'alcohol, compte, perquè encara que estigui tan a l'abast no és bo i som nosaltres qui hem d'acostar-nos-hi "amb responsabilitat", i "amb moderació", i amb cap, en definitiva. Però és evident que la nostra "responsabilitat" és insuficient i el que volem, està clar, és una mama, una mama a qui puguem criticar per no confiar en el nostre criteri (amb raó, amb raó) i que ens cuidi sempre, una mama que ens digui "no has d'estar desperta fins tan tard, que després al matí no et lleves", "pren unes galetes, per quan tinguis gana després", o "pensa el que vols abans d'actuar, pensa en general en coses útils en comptes de pensar bajanades", "no furguis en el passat, que no porta res de bo". El passat, sobretot quan el passat és una adolescència, s'ha de consumir amb moderació, recordar-lo de lluny amb imprecisions, ben difuminat, no fos cas que se'ns acabés posant malament. Però, evidentment, si la mama no hi és per posar ordre, la moderació... la moderació és bàsicament allò que perdem expressament, perquè ens falta responsabilitat. Si és que la mama sempre té raó.

Setmana Santa

A vegades em pregunto si qui parla bé no és sobretot qui diu el que els qui escolten volen sentir. En cada context hi ha coses que els que escolten volen sentir, i coses que no, i sembla que les que fan de mal escoltar s'hagin de dir molt baixet, s'hagin de xiuxiuejar en la intimitat; o, al contrari, a vegades -els que criden sempre guanyen i cridant la gent s'entén- les coses que no agraden són declamades a tota potència, com per entaforar-les per força a les orelles i als cervells de la gent. Per exemple: en algunes cadenes de televisió, els que escolten volen sentir que el poble català té dret a decidir el seu futur (i no només això, sinó que té dret a decidir un futur concret). En altres cadenes, en canvi, és predica que l'única veritat absoluta és "Una, grande y libre". Jo, i qualsevol altra persona, pot jutjar en aquest moment què és el que vol sentir quan es parla d'aquest tema. Només a tall d'exemple. Només per fer-me entendre quan vull dir que hi ha coses que ningú vol sentir i, fins i tot, que ningú espera sentir. Que sonen extravagants o ridícules, sobretot en un primer moment, abans que reaccionem amb la nostra modernitat de tolerància-mode-on. És així, ja m'agradaria que no ho fos, però és així. Per això molts entorns no accepten de bones a primeres, per citar també altres exemples aleatoris, que algú escolti Justin Bieber, o que algú es declari cristià catòlic. I tot i això, qui no pot evitar, per culpa del patró d'aquest "context" imaginari, de trobar ridícula una o altra cosa, no s'ha preocupat de conèixer la música d'aquest noi o l'experiència de la fe més enllà de la crosta.

He posat exemples molt diferents perquè els prejudicis de què parlo no són gens fàcils de superar. Són prejudicis col·lectius, prejudicis que l'entorn no s'encarrega de desmuntar perquè, en el fons, estan enfocant un nosaltres (un "nosaltres" bo, que respecta els drets inalienables dels pobles, que té bon gust musical, que no es deixa dominar per les creences absurdes) davant d'un "els altres" (que no és que sigui dolent, però és estúpid, retrògrada, infantil, crèdul). "Els altres", curiosament, sempre són una minoria entre "nosaltres" i cadascun d'ells és desacreditat d'alguna manera per allò que no té en comú amb "nosaltres". Llegia l'altre dia a la Breu història del món de Gombrich aquest fragment: "Conec un vell savi i monjo budista que una vegada va dir en una xerrada als seus compatriotes que li agradaria saber per què tothom està d'acord que és ridícul i penós que algú digui d'ell mateix "jo sóc l'home més intel·ligent, més fort, més valent i més ben dotat del món", però, en canvi, quan en lloc de "jo" diu "nosaltres", és a dir, "nosaltres som els homes més intel·ligents, més forts, més valents i més ben dotats del món" tothom al seu país l'aplaudeix amb entusiasme i l'anomena patriota." Ja ho sé que posar aquí aquesta citació és portar les coses a l'extrem i que no n'hi ha per tant. Sé que a vegades els prejudicis tenen una part de veritat, i també que moltes persones tenen aquestes opinions de manera individual, raonada personalment. Però la pressió del conjunt hi té a veure, i tant que sí. Fins al punt que també a mi em pot resultar certament graciós quan una polonesa m'explica que quan entra a l'església sent "peace inside". Per això a mi em sorprèn trobar-me a mi mateixa amb aquesta pau d'olor d'encens. No em fa vergonya, en absolut, i tot i que sóc conscient que no és el que s'espera sentir també sé que aquestes coses, com molt bé deia la polonesa, tenen a veure amb "inside", amb l'espai interior de cadascú, però m'era necessari escriure-ho perquè és important veure la força que tenen les impressions superficials quan les comparteix tota una majoria. A vegades jo mateixa, com a part del col·lectiu "nosaltres", em justifico dient que és la bellesa de la música i, sobretot, la bellesa de la paraula, la Paraula, el que em dóna aquesta pau. Potser és una mica veritat, però també és veritat que hi ha alguna cosa més. Quan no sé explicar aquesta "alguna cosa més", que és sovint, ho arreglo amb milers de majúscules. Igual que la Paraula; aquesta Aigua, la font de Vida, el gran Dia, la Llum, la Pau. L'Amor.

Merèixer

Merèixer és una paraula que pronuncio molt tancada, com totes les paraules molt obertes que no sé dir prou bé. M'està agafant complexe, no sé com ho arreglarem, això. En fi. Treia el tema del "merèixer" perquè he estat pensant aquesta tarda en l'ús que es fa d'aquesta paraula. Molt poques vegades es fa servir el merèixer sol, sense un pronom que el suavitzi o l'avali, o sense conjugar-lo per tal que un subjecte mereixi alguna cosa, i que tots dos, subjecte i cosa, siguin més importants que l'acció de merèixer, deixant de banda, és clar, la construcció universalíssima del qué-he-hecho-yo-para-merecer-esto (així, en castellà, que sona tan Almodóvar, però també dit en català, en anglès, en mandarí o en esperanto). No com, per posar un exemple, amb altres verbs com cantar, o dormir, aquestes accions que pesen. No ho sé, és una impressió. La qüestió és que, un cop conjugats vinga a fer anar amunt i avall el "jo mereixo" i les seves variants amb els respectius subjectes.

Mentre pensava això aquesta tarda, veia clar que no cal ser cap gran pensador per constatar que, a la vida, el merèixer i el no-merèixer només són aplicables des dels paràmetres humans, nostres, des d'una òptica personal o social. És a dir, que el fet de merèixer va lligat sempre a una opinió i que, per tant, és inútil (per fer servir un adjectiu suau) preguntar-se si el món ens dóna o ens deixa de donar allò que mereixem. Perquè l'argument més fort que tenim a favor nostre és el fet de ser nosaltres mateixos el centre inevitable del propi punt de vista; un argument que perd del tot el sentit fora del "cadascú mateix". Per tot això, arribo m'ho miri com m'ho miri a la conclusió que és estúpid plantejar-me si el que l'atzar em dóna és el que em mereixo i, així i tot, no puc evitar caçar el meu pensament formulant amb una claredat esborronadora aquesta mena de constructes. Em trobo, de cop i volta, preguntant a la fortuna què he fet per merèixer tants favors, qui sóc jo per haver merescut una sort tan diàfana. És clar que hi ha dies bons i dies dolents, tothom els té, però a vegades em fa enfadar adonar-me que la paraula raja més lliure quan l'empeny una tristesa malenconiosa que quan simplement es presenta l'evidència de la generositat gratuïta de la vida. És generosa, la vida: tot el que ens pren, fins l'alè i la consciència, ens ha estat donat abans. Però mirar-se les coses així no és comú perquè, des del centre-del-món propi de cadascú, creiem merèixer el que tenim només pel fet de ser el que som. O directament, ho mereixem perquè som. Com si la importància que cadascú té en el seu propi univers (evidenment immensa; sembla un plantejament estúpid però per mi no ho és gens) hagués de ser per força igual que en l'univers compartit, el real, el de fora. La diferència que hi ha entre "ser tots igual d'importants" i "ser tots igual d'insignificants" no és gens menyspreable. Doncs bé; ni mereixo ni deixo de merèixer, però respiro gratitud en la mesura que sé que mereix un agraïment la vida que em mima d'aquesta manera. Em mima, em mima encara que el Diec digui que això en català no es diu; no se m'acudeix un verb més exacte després d'aquesta setmana tan transparent i preciosa. Una sensació així bé mereix un barbarisme.